Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El sistema politico-institucional espanyol, com la Dinamarca de Hamlet, fa ferum de podrit
Quan, al llarg dels darrers anys, i
especialment durant els últims mesos, des del sobiranisme es denunciava la
pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola, i la involució en matèria de
drets i llibertats, i una administració de justícia esbiaixada o partidista...,
en definitiva, quan assenyalàvem la crisi general del règim del 1978, moltes
reaccions dins i fora de Catalunya eren de menyspreu, de sarcasme, de
desqualificació: els drets i llibertats –ens replicaven– només estan amenaçats
per als que violen la llei; la justícia espanyola és exquisidament neutral i
independent; els aparells d’estat actuen només al servei dels interessos
generals, i criticar el règim del 1978 equival a qüestionar la democràcia
mateixa.
La setmana passada, però, un seguit
d’esdeveniments del tot aliens a la qüestió catalana han mostrat a qui ho vulgui
veure que no, que no és cosa només del 'desafío separatista'; que el sistema
político-institucional espanyol té veritables i gravíssims problemes. Problemes
de fons, que desprenen –com a la Dinamarca del príncep Hamlet– una intensa ferum
de podrit.
En conèixer la sentència de la Manada em va venir al cap la imatge del “trío de la Maestranza”: els tres magistrats del Constitucional, el 2010, a la plaça de toros
Per ordre d’aparició, el primer d’aquells
fets va ser la caiguda de la presidenta de la comunitat de Madrid, Cristina
Cifuentes. Però no una caiguda després de ser derrotada en una moció de censura,
o de perdre de manera pública i formal la confiança del seu partit. El que va
passar dimecres passat va ser una liquidació política de rivets mafiosos, amb el
vídeo d’Eroski (il·legalment conservat durant set anys) en el lloc de la
'lupara', l’escopeta de canons retallats que feien servir tradicionalment els
sicaris de la Cosa Nostra.
Si algú es creia que les pràctiques de
guerra bruta (els informes pseudopolicials apòcrifs, les filtracions a terminals
mediàtiques “amigues”, les gravacions comprometedores, etcètera) podien quedar
circumscrites a la lluita antiindependentista, era molt ingenu o molt cínic.
Aquestes coses comencen contra els “enemics” (Artur Mas, i Xavier Trias, i Oriol
Junqueras, i Lluís Salvadó, i...), però, com que resulten impunes i barates
–preguntin-ho a Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso–, la temptació
d’utilitzar-les també contra companys de partit esdevinguts incòmodes o
perjudicials esdevé irresistible. Com deia un anònim dirigent del PP dijous,
quan es temia que Cifuentes s’atrinxerés en la presidència autonòmica del
partit, “espero que no haga falta otro vídeo”.
Després va arribar la sentència pel cas de
la Manada. Que evidencia no pas la necessitat de revisar el Codi Penal, sinó la
persistència en els nivells mitjans i alts del poder judicial d’una cultura
reaccionària, masclista i nacional-catòlica segons la qual una dona, per
demostrar que ha estat violada, s’hi ha de resistir violentament, si cal fins a
la mort, a la manera de santa Maria Goretti. Bé, això ho deuen creure dos dels
magistrats, perquè el tercer, Ricardo Javier González, va sostenir en vot
particular que no hi havia hagut cap delicte, sinó “jolgorio y regocijo”, i que
la noia s’ho va passar la mar de bé. En conèixer la sentència de l’Audiència de
Navarra em va venir al cap la famosa imatge del “trío de la Maestranza”: aquells
tres magistrats del Constitucional que el 2010, poc abans de dictar sentència
contra l’Estatut, es van exhibir a la barrera de la plaça de toros sevillana
digerint un bon dinar i fumant-se uns puros. La mateixa arrogància, el mateix
menyspreu per l’opinió pública i pels sentiments de la societat a la qual,
teòricament, serveixen.
És normal que les conclusions definitives d’un fiscal es puguin confondre amb un editorial de 'Libertad Digital', amb una columna d’'El Mundo', o 'La Razón' o...?
En fi, hem conegut també l’al·legat final
del fiscal del cas Altsasu. En lloc de limitar-se a fer la seva reconstrucció
dels fets jutjats i a recordar les proves incriminatòries contra els acusats
–que per això és el fiscal–, el senyor José Perals va formular una veritable
requisitòria ideològico-política, parlant del “feixisme en estat pur”, de “la
xenofòbia i el racisme”, de tot allò “que desgraciadament va portar l’Europa del
segle passat a una de les pitjors atrocitats”. ¿Estava parlant dels incidents
del bar Koxka o d’Auschwitz? I continuava: “Els supremacistes abertzales
defensen un nacionalisme passat de moda que vol l’expulsió d’unes persones...”
¿És normal que les conclusions definitives d’un fiscal es puguin confondre amb
un editorial de 'Libertad Digital', amb una columna d’'El Mundo', o 'La Razón'
o...? ¿Forma part de les competències de la fiscalia determinar quin
nacionalisme està passat de moda i quin altre, en canvi, és rabiosament
'fashion'?
Si els diferents equips d’advocats que
porten les defenses del president Puigdemont i dels altres polítics catalans
exiliats per Europa em permeten un suggeriment, a hores d’ara jo ja estaria fent
traduir a l’alemany, el francès i l’anglès tant el vot particular del magistrat
González com les conclusions del fiscal Pedrals per fer-los arribar als jutges
de Kiel, Ginebra, Brussel·les i Edimburg. Res no els il·lustrarà millor sobre la
sensibilitat social i la despolitització actuals de la justícia a
Espanya.
Transcric del diccionari.
“Degenerescència: degeneració, especialment d’un cos organitzat”. Doncs
això.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada