Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Resistir és guanyar. Aquesta ha estat l’estratègia de M. Rajoy durant dècades i que ara els independentistes apliquen disciplinadament, tot i que amb alguna sonora errada (i que ja vaig comentar en un fil del passat tres d’abril). Però tot i amb això, s’està aguantant bé el tipus. I això vol dir un desgast extraordinari per al govern del Partit Popular. Feia uns mesos que la premsa internacional (i sobretot la britànica) anunciava que el 155 es giraria contra M. Rajoy. I així ha estat.
El Partit Popular es troba en un moment de màxima debilitat. Ha perdut l’hegemonia de la dreta (C’s és un dur competidor), ha perdut el suport de la premsa de l’Íbex35 i dels grans empresaris, perd a totes les enquestes, perd el relat contra l’independentisme, perd entre els jubilats per primera vegada, no sap ubicar-se en les manifestacions feministes, la sentència del cas Gürtel (1999-2005) és a punt, tots els successors van caient un darrere l’altre (Soraya el 21-12 i ara Cristina Cifuentes amb els seus màsters) i, sobretot, està perdent el control de la justícia.
I aquesta és la clau. Tot es comença a complicar encara més el 21 de març quan la Fiscalia demana la llibertat amb 100.000€ de fiança per a l’exconseller Joaquim Forn. El ministeri públic al·lega “raons humanitàries” per “l’aparició de la tuberculina” i, també, per l’absència de “reiteració delictiva” per poder sortir de la presó. Doncs bé, el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, s’hi oposa i manté Forn engarjolat. Es disparen les alarmes.Què ens indica la decisió de Pablo Llarena? Que el Partit Popular ja no controla alguns estaments judicials. I sí, ho he dit bé: el Partit Popular ja no controla les palanques de poder de part de la justícia. No ens fem trampes al solitari; la justícia, a Espanya, sempre ha estat controlada pels dos grans partits que han dominat la política estatal aquests darrers 40 anys. I tothom ho sap. Clar que sempre podem recordar aquell diàleg de la pel·lícula Casablanca:
Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
Rick: Al parecer me informaron mal
L’excarceració de l’exconseller Joaquim Forn hauria servit per “desescalar” el conflicte (el que demana Alemanya des de fa temps) i hauria comportat una petita obertura, una escletxa. Després de l’excarceració de Forn entrava en joc la segona fase, la de la presidència de Jordi Turull, no ben vista pel govern del Partit Popular però sí com a mínim acceptada. Amb Forn lliure i Turull a la presidència s’hauria pogut començar a parlar de manera discreta. Però Pablo Llarena ho engega tot a rodar. No deixa en llibertat Joaquim Forn i a sobre deté de nou els diputats Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell. I Marta Rovira s’afegeix a la ja llarga llista d’exiliats. El descrèdit en el qual cau l’Estat Espanyol és de primera divisió. Es pot estar a favor o en contra de la independència, es pot estar a favor o en contra de com s’han pres certes decisions, però avui, abril de 2018, no hi ha cap estat membre de la UE que tingui polítics empresonats per les seves idees i polítics exiliats per defensar aquestes idees. Espanya en caiguda lliure. El govern de M. Rajoy sap que està pagant un preu altíssim que allunya Espanya dels grans consensos internacionals i dels centres de poder europeus (el cas de la fallida candidatura de Francisco Pérez de los Cobos al Tribunal Europeu de Drets Humans n’és un clar exemple).
Quina és l’explicació del per què Pablo Llarena actua d’aquesta manera? Molt fàcil: darrera Llarena hi ha un senyor que es diu José Maria Aznar que en aquests moments està assegut en una butaca acaronant un gat veient com M. Rajoy cau en picat. Aznar, l’home que també dóna suport a Albert Rivera, l’home de rostre hieràtic que ja avisa que “no queda lugar para suponer buena fe en las apelaciones al diálogo, ni es posible hablar de diálogo con los que han protagonizado la rebelión”. L’home, en definitiva, que té gairebé tots els seus exministres amb problemes greus amb la justícia. Sí, aquesta dada és fonamental també per entendre què està passant: 12 dels 14 ministres que van formar un dels últims governs de José María Aznar (juliol de 2002) estan imputats, empresonats o implicats en greus assumptes judicials. A més, la majoria podrien haver cobrat sobresous de la caixa B que controlava l’extresorer del partit, Luis Bárcenas, De moment, ningú ha parlat, i ningú ho farà mentre Aznar tingui el control de part de la justícia. I entre aquesta “part de la justícia” hi ha un tal Pablo Llarena que ha fet alguna conferència per a la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) que dirigeix José María Aznar i que té, entre el seus òrgans de govern, a Cayetana Álvarez de Toledo, Ángel Acebes, Josep Piqué, Javier Zarzalejos… Vaja, tots els que donen suport a Ciudadanos, oi?
Però vet aquí que el dijous 5 d’abril passa una cosa que sacseja els fonaments de l’Estat. Sí, el dijous 5 d’abril la justícia alemanya deixa Carles Puigdemont en llibertat i descarta la rebel·lió. M. Rajoy no tindrà la foto que busca, la de Puigdemont detingut, per poder aturar Ciudadanos. Però Llarena tampoc la tindrà, la foto, i a sobre, el seu prestigi i el de la justícia espanyola (sobretot a nivell internacional) s’enfonsa.
I mentre tot això passa, els del PNB no aproven els pressupostos però no presenten una esmena a la totalitat i, per tant, guanya dos mesos de temps. Al cap d’unes hores de la decisió del PNB el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro diu que el govern català no es va gastar ni un euro per al referèndum de l’1O. I no només ho diu una vegada, sinó vàries. I també ho afirma tot el seu equip. I Alemanya s’ho apunta. I ETA anuncia que ho deixa, justament ara. I per què? Doncs per no entorpir el pacte del 8 de febrer. Quin pacte? Aquest: PNB, Bildu i Podem pacten la proposta d’incloure el dret a decidir en un nou Estatut basc. Els penebistes plantegen un concert polític amb vista a una relació bilateral amb l’Estat de naturalesa confederal. Ep! Aquesta no era la solució que proposava Alemanya? Recordem que un think tank que assessora el govern alemany, l’Stiftung Wissenchaft und Politik (SWP), va demanar fa uns dies a Angela Merkel que “enviï senyals de distensió” i proposa el govern basc com a mediador. Com és que ningú n’ha dit pràcticament res, d’això? Ai, aquests periodistes que no estan al cas…
Sí, l’SWP avisa que Alemanya s’ha convertit en “protagonista de la crisi catalana” i que l’actuació política del govern alemany hauria de ser “pressionar a favor d’una solució negociada entre Barcelona i Madrid” amb el govern basc com a mediador. I el PNB ja està fent els deures…
Acabo: hi ha guerra interna i cruenta a la dreta espanyola, i entre govern i estat. I veurem a qui esquitxa la sentència Gürtel (M. Rajoy: “Yo lo siento mucho, pero las cosas son como son y no como a uno le gustaría que fueran”). I Felipe VI portant corbates amb els colors del Sevilla i, per tant, donant Catalunya per perduda (i Euskadi, i Navarra, i ara els seguidors bètics). I el conflicte que s’internacionalitza cada vegada més. I els independentistes que fan el que han de fer, que és callar, mirar-s’ho tot des de la distància i intentar rentar la roba bruta a casa.
La transició està acabant. I aquest 2018 veurem coses increïbles…
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 24 d’abril de 2018.
PD1. Sí, ja ho sé que sóc molt pesat, però la Seat ha dit que no marxarà de Catalunya (la banana daurada) sigui quin sigui el seu futur polític. És així, oi?
PD2. Avui, 24 d’abril de 2018, ERC i el PDECat han evitat les crítiques al PNB per permetre la tramitació dels pressupostos.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada