Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
L'estratègia de l'enemic comú és una de les estratagemes més velles de la política
El 31 de gener de 2006, el PP començà la campanya de recollida de signatures per exigir govern socialista de llavors, un referèndum contra l'Estatut de Catalunya. Ho va fer a Cadis, la meva ciutat. Aquí, a la perifèria de l'extraradi, més a prop del nord d'Àfrica que del Regne de Madrid, els líders del partit es van passejar per uns carrers que històricament mai han despertat l'interès dels grans poders de l'Estat.
L'elecció no va ser casualitat. La província de Cadis és un dels territoris més empobrits del país, així que els estrategs del carrer Gènova van haver de pensar -i la van encertar- que aquest seria el brou de cultiu idoni per a escampar la propaganda de rics contra pobres. El PP va fer càlculs electorals i el resultat va ser que immolar-se políticament a Catalunya li sortia rendible per a l'objectiu final d'aconseguir la Moncloa.
Centenars de persones es van donar cita a la Plaça de Sant Joan de Déu, seu de l'Ajuntament gadità, disposats a deixar-se entabanar pel discurs dels avariciosos catalans que volien robar-los les poques engrunes que encara tenien a la butxaca. Melodies de seducció per uns orelles sacsejadess per l'atur i la misèria en una província on la crisi econòmica és un estat permanent.
La crida va ser un èxit. Uns mesos després, Mariano Rajoy es va fotografiar a les portes del Congrés amb més de quatre milions de rúbriques, recollides per tots els racons del país, que clamaven contra la reforma d'un estatut del que la majoria dels signants ni tan sols n'havia llegit el preàmbul .
L'estratègia de l'enemic comú és una de les estratagemes més velles de la política. Consisteix en fabricar un adversari al voltant del qual unir a la massa per, un cop aconseguit el fet, auto-proclamar-se com l'únic remei per combatre'l; com ara inocular una malaltia mentre en fabriques la vacuna. "L'enemic comú uneix", va dir Goebbels.
Sense pretendre fer paral·lelismes godwinians, quan les bombes van esclatar a Atocha, a Gènova sabien que per mantenir el poder havien de fer-nos creure que l'adversari no procedia de "deserts llunyans".
Ara, amb ETA en procés de dissolució, la dreta ha trobat en Catalunya, i la seva diversitat política i cultural, el nou antagonista que enfervoreix els instints més primaris de la multitud. Un super-malvat fabricat en època de crisi per ocultar la cara del veritable enemic, aquell que t'empobreix, et desnona, t'enfonsa en la precarietat i t'emmordassa, mentre penges al balcó una bandera d'Espanya.
Aquesta és la història de la fabricació d'un relat.
1. Llei de Godwin.
Ja esmentat un parell de línies enrere, Mike Godwin és un advocat nord-americà conegut per l'enunciat contra l'analogia nazi, que es va fer molt popular en la dècada dels 90. "A mesura que una discussió en línia s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s'esmenti a Hitler o als nazis tendeix a u", o el que és el mateix, el nacional socialisme és un comodí recurrent en qualsevol debat.
Les comparacions amb el Tercer Reich han estat i continuen sent habituals en la construcció del relat contra el procés sobiranista a Catalunya.
Primer amb Artur Mas
I més tard amb Puigdemont, el seu successor.
2. Tot és ETA
És la versió castissa de la Llei de Godwin. Al País Basc tot el que té a veure amb la cultura en basc s'associa immediatament a aquest concepte tan difús anomenat "entorn d'ETA". Després que la banda cessés la seva activitat armada, la seva influència és atribuïda immediatament a qualsevol moviment considerat pels immobilistes com subversiu.
El gener del 2016, els informatius d'Antena 3 van revelar una gran exclusiva: "Les imatges que demostren la relació de la CUP, Podem i l'entorn d'ETA amb el règim de Nicolás Maduro".
El problema és que l'exclusiva no era tal. Un any abans, l'ex-diputada de la CUP, Anna Gabriel, va explicar a la revista ONGC el seu viatge al país del Carib, per participar en una trobada anomenat: "Caracas con la Red de Intelectuales, artistas y movimientos sociales en defensa de la Humanidad".
L'advocat de Puigdemont tampoc s'ha lliurat de les informació tendencioses. És cert que Paul Bekaert ha defensat alguns membres d'ETA a Bèlgica per evitar la seva extradició a Espanya, però els mitjans van obviar que es tracta d'un lletrat expert en drets humans que també ha prestat servei a immigrants, refugiats i perseguits polítics.
3. El castellà està perseguit a Catalunya.
"Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat". La propaganda nazi sabia l'eficàcia de l'estratègia de la repetició del missatge, més encara en la societat alemanya dels anys 30, que sobrevivia sota el jou d'una premsa controlada i on el flux informatiu era terreny de secà.
El sorprenent del cas de Catalunya és que en ple segle XXI, quan gaudim del major accés a la informació mai conegut, amb una societat inter-connectada per les noves tecnologies i amb Barcelona a l'abast de l'AVE, són molts els que creuen que parlar castellà a Catalunya és una activitat de risc.
I tot això malgrat que l'Enquesta sobre Usos Lingüístics de la Població, realitzada pel Departament de Cultura de l'a Generalitat i l'Institut d'Estadística (Indescat) mostra que l'idioma més comú entre els catalans és el castellà, amb un 50, 7%, seguit del 36,3% que opta per comunicar-se en català.
Llastimosament, l'eficàcia de la propaganda resisteix el pas dels anys.
4. Els menja nens.
L'educació pública a Catalunya és un altre dels dards favorits del nacionalisme mediàtic espanyol. Si bé és cert que s'han produït incidents tan reprovables com aïllats, atribuir a tota una xarxa de col·legis i instituts una maniobra preconcebuda per inculcar als infants un odi visceral cap a Espanya, és un abús desmentit reiteradament per pares, professors i alumnes.
A les aules també s'ha colat el missatge de l'adoctrinament en contra del castellà; ha de ser que els catalans són tan imbècils que estan desitjosos que els seus fills no aprenguin una de les llengües més parlades del món.
La immersió lingüística a Catalunya és un punt principal en els arguments dels unionistes, però la realitat reflecteix que l'ús del català com a llengua vehicular fa que els fills dels immigrants puguin aprendre l'idioma, circumstància que els garanteix una major igualtat d'oportunitats en el futur.
A més, les dades que s'extreuen any rere any en els exàmens de la PAU demostren que els nens a Catalunya obtenen resultats molt semblants en castellà i català.
Per si fos poc, l'escola catalana té la capacitat d'adoctrinar més enllà de les seves fronteres.
5. La política de la por.
El terror és una eina freqüent de la vella política. Recordeu quan el divorci hauria d'haver acabat amb les famílies? Recordeu quan el matrimoni homosexual havia de pervertir les ments innocents dels nens? Recordeu quan la llei del tabac acabaria amb l'hostaleria i el turisme? Recordeu quan Manuela Carmena convertiria Madrid en un distòpia soviètica?
Una Catalunya independent es transformaria en un regne de terror, a mig camí entre una república bolivariana i un estat totalitari.
A les universitats catalanes regna un règim del terror, tot i que són els més ben valorats de l'Estat en el rànquing de la revista Times Higher Education.
L'octubre del 2017 vam conèixer la Julia, una jove que un dia buscava feina i l'endemà denunciava, al costat d'altres companyes, el jou del totalitarisme independentista a la seva facultat.
A Antena 3 "van oblidar" esmentar que la Julia i les seves companyes també són simpatitzants de Societat Civil Catalana. En cap cas això justificaria el supòsit d'assetjament, però és un element que posa en dubte la veracitat del seu relat.
Un mes després ens presentaren a Doris, la matriarca d'una família que s'havia vist obligada a exiliar-se a Astúries causa de "l'odi intens que hi ha a Balears a tot el que soni a espanyol". De nou, els tentacles de l'independentisme havien arribat a les illes. Doris lamentava que els seus fills no poguessin estudiar en castellà a causa de la imposició del català.
Els mitjans van recollir la notícia però de nou "van oblidar" esmentar que Doris pertany a la Fundació Círculo Balear, una organització d'extrema dreta semblant a l'extinta Manos Límpias, és a dir, aficionats a judicialitzar allò que no coincideixi amb la seva ideologia. Ho va revelar el periodista Antonio Maestre a Twitter.
6. Misèria moral.
En tot bon relat infestat per l'odi no hi pot faltar una bona dosi de bilis i mala bava. Aquí va la bola extra amb les majors barrabassades, aquestes contra el sobiranisme, els independentistes o qualsevol cosa que estigui més enllà d'un radi de 100 quilòmetres del Palau de la Zarzuela.
El procés sobiranista a Catalunya ha col·lapsat les nostres vides. Des de fa anys ocupa bona part de l'actualitat política i les sensibilitats estan a flor de pell. De ben segur que des del pla independentista també s'han succeït els exabruptes, sobretot quan es confon, cosa que succeeix de forma habitual, a l'Estat espanyol amb Espanya i als M.Rajoy amb els espanyols.
Tots, d'una banda i de l'altre, haurien de corregir, però el volum no és comparable. A la maquinària mediàtica de l'unionisme, o millor dit de l'anti sobiranisme, hi han confluït gairebé tots els mitjans de comunicació, que han abandonat la seva obligació merament informativa per lliurar-se a una croada ideològica. La premsa mai hauria de situar-se al costat d'un polític. El nostre lloc està al davant, allà on la tasca de control i vigilància no es pot veure contaminada. Altrament es corre el risc de transformar l'opinió en una arenga i un editorial en un "A por ellos!".
@PabloMM
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada