BONA SORT!

PORTADA DEL DISSABTE 30 DE SETEMBRE DE 2017 DE "THE NATIONAL"

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Un estudi d'experts en dret internacional conclou que no hi ha cap llei que prohibeixi la independència de Catalunya

Els acadèmics diuen que la repressió de l'Estat per l'1-O augmenta la "legitimitat" del referèndum

Els experts en dret internacional Ana Stanic, Marc weller, Richard Falk i John Dugard, aquest dimecres en roda de premsa a Barcelona / JOSEP RAMON TORNÉ / ACN

MARC TORO

"Després d'haver revisat la pràctica recent i les sentències sobre Kosovo, podem dir i afirmar clarament i amb rotunditat que no existeix cap mena de prohibició en el dret internacional per a una declaració d’independència de Catalunya". Aquesta és la conclusió principal d'un estudi sobre l'autodeterminació de Catalunya encarregat per ERC i elaborat per un grup d'experts en dret internacional.

El professor de la universitat de Cambridge Marc Weller, que ha liderat l'estudi, ha afirmat aquest dimecres en roda de premsa que Catalunya "clarament podria satisfer tots els requisits per ser un estat", sempre que l'expressió de la voluntat popular quedés recollida, preferiblement, en un referèndum i la declaració d'independència fos promulgada pels membres del Govern escollit democràticament. Posteriorment, ha afegit, l'executiu "hauria de demostrar que exerceix el control sobre el territori i la població i que exerceix les seves funcions governamentals", així com estar disposat a negociar amb el govern central.

"El fet que no estigui prohibit, no vol dir que el dret internacional estableixi de manera positiva que Catalunya tingui aquest dret", ha reconegut Weller, però ha matisat que "hi ha altres tipus d'autodeterminació que es podrien invocar" en el cas català. "Hi ha un nou abordatge del dret a l'autodeterminació, que és el principi democràtic. En aquest cas, que el govern espanyol hauria de respondre genuïnament davant d'una reclamació d'autodeterminació per part del poble català, tal i com va passar al Canadà en relació amb el Quebec".

Weller ha assegurat, en tot cas, que el govern espanyol "no té cap mena de dret legal de suprimir o inhibir l'expressió de la voluntat popular quan és l’autodeterminació, almenys des del punt de vista de dret internacional". En aquest sentit, si bé ha afirmat que si l'Estat atura la celebració del referèndum es poden trobar altres vies per expressar la voluntat dels catalans –com serien unes eleccions plebiscitàries o, en un última instància, manifestacions al carrer–, també ha subratllat que la repressió o prohibició de l'1-O "només farà que augmentar-ne la legitimitat". De fet, segons el professor emèrit de dret internacional de la Universitat de Princeton Richard Falk, "fins ara Catalunya sembla que està guanyant de manera decisiva batalla per la legitimitat".

Falk ha argumentat que Catalunya ha actuat seguint els valors d'una "societat democràtica", ha evitat qualsevol tipus de violència i ha buscat en tot moment la "negociació i el pacte", i ha afegit: "Això contrasta amb l'actitud cada vegada més gran de l'Estat de basar la seva acció en la repressió, la coacció i a voler esperonar o provocar algun tipus de violència". "Catalunya ha demostrat un comportament impecable, absolutament raonable a cada pas del Procés, mentre que el govern espanyol està augmentant l'ús de mètodes no raonables per desencoratjar o castigar la part catalana", ha insistit, i ha deixat clar que, passi el que passi l'1-O, "serà un punt d’inflexió i un moment cabdal en la lluita per la legitimitat".

Recordant que la "prohibició d’atemptar contra la integritat d’un estat s'aplica a altres estats i no a part d’un estat", Weller ha deixat molt clar que per molt que l'Estat digui que la Constitució no permet fer una declaració unilateral d'independència, l'essència mateixa d'una DUI és que "una unitat surt de la unitat anterior per no regir-se pel seu sistema de dret", motiu pel qual ha remarcat que "la qüestió de si una DUI és legal o no haurà de ser vista no en el marc referencial de la Constitució d’un estat, sinó en el marc de la llei internacional". I aquest últim, ha reiterat, no ho prohibeix.

El reconeixement internacional, un camí "difícil i llarg"

Malgrat que la llei internacional no sigui un mur per al dret a l'autodeterminació, John Dugard, professor sud-africà de dret internacional, ha advertit als catalans que "altres estats no acceptaran fàcilment la independència de Catalunya". "Per ser estat independent de ple dret, cal ser acceptat pels altres estats i que aquests et facin membre de la comunitat internacional i, per tant, puguis formar part o afiliar-te a organitzacions internacionals com la UE o l’ONU", ha reflexionat, i ha deixat clar que aquest procés de reconeixement seria "difícil i llarg per al poble català [...]. Caldrà temps i molta paciència", ha conclòs. A la presentació de les principals conclusions de l'informe també hi havia Ana Stanic, advocada i especialista en dret comunitari i acords internacionals entre estats. 

Un estudi d'experts en dret internacional conclou que no hi ha cap llei que prohibeixi la independència de Catalunya

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Estàs preparat? Manual pràctic de seguretat i actuació per als dies convulsos

«Si sabem com ens hem de comportar, com podem actuar més segurs i quins són els nostres drets, estarem més preparats per encarar tot el que estigui disposat a fer l'estat autoritari»

Fotografia: Albert Salamé

[ÚLTIMA HORA:

 Les organitzacions sobiranistes adverteixen contra els provocadorsi aclareixen que no hi ha cap convocatòria aquest dissabte.

Els Mossos no accepten l’intent de control del govern espanyol]

Pere Cardús

Vivim dies intensos i, en certa manera, convulsos en el camí cap a l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya. L’estat espanyol ha posat la directa sense contemplacions per mirar d’impedir el referèndum de l’1 d’octubre. Tanmateix, el govern, el parlament, set-cents cinquanta batlles i les entitats més fortes del país estan determinats a fer-lo i a implementar-ne el resultat a continuació. Per tant, si la pressió internacional sobre Rajoy no comença a fer efecte, poden venir jornades encara més intenses. És en aquest sentit que em permeto de compartir unes quantes recomanacions pràctiques per a demòcrates que vulguin ajudar a garantir l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats més bàsiques de qualsevol democràcia. Som-hi.

Combatre els rumors
Els rumors són una de les armes més efectives en situacions de conflicte. L’aparença de veracitat i la sensació de donar a conèixer informacions secretes i transcendentals afavoreixen molt la seva propagació. Com qualsevol fenomen viral, els rumors s’escampen molt fàcilment perquè les víctimes són els primers que contribueixen a fer-los circular. A la Segona Guerra Mundial –l’autèntic laboratori de proves de les fàbriques de rumors– el boca-orella funcionava de meravella i les ràdios oficials i clandestines ajudaven a rematar la feina. Actualment, els circuits dels rumors són més potents i més eficients perquè aprofiten les xarxes socials i els xats d’amistat i família a un ritme vertiginós.

Els rumors són el resultat de dues situacions: una informació parcial d’algú que hi posa més pa que formatge per impressionar els del seu entorn o una creació pensada i dissenyada per a despistar, atemorir, confondre, intoxicar, desinformar, desmobilitzar… L’únic consell que es pot donar contra els rumors és no convertir-se en promotor i difusor de missatges dels quals no se’n té la seguretat de certesa. També és important que quan rebeu un missatge d’aquesta mena –’un amic que treballa a tal lloc’, ‘un familiar meu que és mosso d’esquadra diu…’– aviseu la persona que l’ha enviat del risc i l’error que comet. Si s’actua així de manera intensiva uns quants dies, es pot tallar bona part de la rumorologia nociva en poc temps. Cal ser molt actius en aquesta qüestió perquè els rumors fan molt d’efecte entre les persones menys mobilitzades i sense contacte habitual amb l’activisme més conscient.

Detectar i desactivar els infiltrats
Aquests dies, en les mobilitzacions que s’han fet davant el Departament d’Economia, a la seu de la CUP i al passeig de Lluís Companys, hem detectat la presència d’agents dels cossos de seguretat espanyols infiltrats entre el públic. Sota una aparença de normalitat, vestits amb roba de carrer i sense cap identificació de la seva condició, observen i busquen l’oportunitat per a crear aldarulls. L’estat espanyol desitja poder oferir al món una imatge de violència i de caos de les mobilitzacions catalanes. Per tant, faran tot el possible per fer descarrilar la Revolta dels Somriures.

És important no veure fantasmes on no n’hi ha, ni passar l’estona sospitant de la persona que teniu al costat. Però sí que es pot evitar que aconsegueixin allò que busquen frenant els elements que presenten comportaments exaltats o que conviden a tenir-ne. D’infiltrats, n’hi ha de tota mena i de totes les edats. La millor profilaxi contra la seva activitat és aïllar els elements que es presenten conflictius i expulsar-los serenament i pacíficament de la concentració.

Una altra cosa que es pot fer per interceptar la seva activitat és no respondre preguntes estranyes i insistents de ningú que no coneixeu. A banda de crear aldarulls, la funció dels infiltrats és també obtenir informació i traçar relacions per a estar al corrent de les intencions del grup. Com hem dit abans, no cal desconfiar de tot i de tothom, però el sentit comú pot orientar qualsevol a detectar preguntes capcioses, especialment de caràcter personal.

Arriben els tancs
Ja fa temps que passa que l’exèrcit espanyol treu a passejar alguns blindats per les carreteres de Catalunya. Els 4×4 de camuflatge impressionen molt a la gent, que els fa fotografies i els fa circular entre els seus contactes. El desembarcament de furgonetes de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola també són a l’ordre del dia. Tot plegat és una estratègia més de la por. També ho són les maniobres dels soldats a les muntanyes i planes del país. La intervenció armada o militar de Catalunya és un risc que l’estat espanyol no pot assumir. Si ho intentés, decantaria definitivament la comunitat internacional a favor de la causa dels catalans. Per tant, tot indica que són maniobres orientades a espantar.

Així doncs, quina és la millor ajuda que poden obtenir aquests incentivadors de la por espanyols? Evidentment, que els fem fotografies i les escampem per tots els Whatsapps i Twitters i Facebooks del país. Actualment, els millors ajudants de l’estratègia de la por som nosaltres mateixos quan fem circular les imatges que ells volen que circulin. Com passa amb els rumors, cal tallar aquesta activitat en xarxa i avisar les persones que hi participen. Què es pot fer si presencies un moviment de tropes o de vehicles? Enviar les imatges als mitjans de confiança. Per exemple, al correu de la redacció de VilaWeb: redaccio@vilaweb.cat.

Fonts fiables
En contraposició amb el punt anterior, cal fer un esforç de ser disciplinats en el consum d’informació perquè hi ha moltes fonts que juguen a despistar, desinformar o, simplement, enganyar. Tot allò que faci referència a la logística del referèndum és competència del govern de la Generalitat. No hi ha cap canal d’informació segura en relació amb les qüestions pràctiques de la convocatòria de votació més enllà dels canals oficials del govern. La Generalitat no amaga que organitza el referèndum. Per tant, els llocs de votació, la validesa de les butlletes, els horaris, etc., són informacions que tan sols pot donar el govern.

En relació amb les mobilitzacions ciutadanes d’aquests dies i de la jornada del referèndum, les fonts fiables són les entitats que han promogut les convocatòries més grans: Òmnium, ANC i AMI. També hi ha entitats de referència a escala comarcal o local. És molt important que se segueixin tan sols les indicacions oficials d’aquestes entitats. Per això, la millor manera és tenir activat un canal directe amb les entitats. Per exemple, els sistemes d’alertes de Whatsapp i Telegram que han activat les grans entitats. Òmnium va obrir el servei d’alertes de Crida per la democràcia. També els partits polítics compromesos amb el referèndum són una font fiable per a la mobilització i la convocatòria d’activitats de tota mena.

Sentit crític en el consum informatiu
Informativament, és més necessari que mai consumir els mitjans de confiança de cadascú. No cal dir quines són les intencions de determinats mitjans d’orientació espanyolista (d’ací i de fora de Catalunya). Comproveu quins mitjans informen sense crear alarmismes innecessaris i sense afegir més dramatisme per a obtenir més visites. En un moment com l’actual, els mitjans han de ser més exigents amb la seva manera d’informar que mai. I alguns mitjans que poden portar el segell de compromís amb el referèndum no s’estan d’inflar les informacions per aprofitar l’ambient en benefici propi. En el consum informatiu, el ciutadà ha d’activar ara més que mai el sentit crític i no empassar-s’ho tot d’entrada. En moments de tensió, mitjans de confiança.

Com sortir de casa
Encara que sembli una obvietat, el Departament de Salut va fer ben fet dimecres passat quan va donar consells per a les persones que preveien passar moltes hores al carrer lluny de casa. Heus ací el consell que va donar: ‘Si has d’estar moltes hores a peu dret, procura de fer passejades i descansos per promoure una correcta circulació sanguínia a les cames. Si has de passar moltes hores al carrer, recorda de dur calçat còmode, roba adequada i una ampolla d’aigua.’ Si compteu que passareu moltes hores mobilitzats, equipeu-vos amb una motxilla amb menjar, aigua i roba per a afegir capes d’abric per si es fa tard.

Avisar com a mínim una persona de confiança
Quan decidiu d’anar a les convocatòries d’aquests dies, és important que ho comuniqueu a una persona de la vostra confiança. És bo que algú estigui informat dels vostres plans sempre que sigui possible. En cas de detenció o de qualsevol altre imprevist, convé que algú sàpiga on havíeu de ser i que pugui alertar si no té notícies vostres. Tingueu també memoritzat el número de telèfon d’una persona a qui pugueu trucar en cas de necessitat si us heu quedat sense el vostre mòbil.

Saber els teus drets davant la policia i la justíciaL’associació Drets ha preparat molt bon material aquests últims mesos perquè la població estigui ben informada dels seus drets en cas de conflicte amb la policia o la justícia. És important que tothom qui vulgui implicar-se en la defensa de la democràcia, el referèndum i les institucions llegeixi el document ‘Conèixer els propis drets‘. Són tan sols sis pàgines amb informació molt didàctica per a saber com cal actuar en cada situació. Si rebem una citació d’un jutge, un fiscal o un cos policíac o si hem estat detinguts, cal posar-se en contacte amb l’equip creat per aquesta associació per obtenir assessorament o assistència legal gratuïta. El número és el 697 83 29 11.

Els detinguts tenen dret a saber quins fets delictius els atribueixen; a no declarar ni a fer cap tipus de manifestació; a no declarar-se culpables; a ser assistits per un advocat; que la detenció i el lloc de custòdia sigui comunicat a la persona que ells triïn; a fer una trucada a la persona que vulguin; a ser assistits per un intèrpret si són estrangers i no parlen castellà; a ser visitats per un metge; i a conservar una còpia de la relació de drets dels quals són titulars. La policia té l’obligació de posar-se en contacte amb l’advocat designat pel detingut. L’advocat pot entrevistar-se amb els detinguts sol·licitant a la policia que li faciliti un espai per a una conversa reservada. L’advocat té dret de fer consignar en l’acta de declaració del seu client qualsevol incidència que cregui que pot ser rellevant.

Davant d’un intent d’escorcoll
Si la policia vol escorcollar una persona, un immoble o un vehicle, cal tenir en compte alguns drets del ciutadà. Per exemple, que tan sols poden entrar a casa nostra o a l’oficina si donem el consentiment o si la policia obté una autorització judicial. També tenim dret de ser presents a l’escorcoll de casa nostra. A més, podem demanar als agents el motiu de l’escorcoll. Podem demanar que els agents s’identifiquin. Si van uniformats, han de dur visible la placa amb el número d’agent, el qual tenim dret d’apuntar. Si no hi van, han d’identificar-se amb la seva credencial on consta el número d’agent. Si fan un escorcoll corporal, l’han de fer amb el màxim respecte i han d’informar-ne del motiu. Si agafen algun objecte personal, caldrà que facin una acta i que ens en donin una còpia. La podem signar o ens hi podem negar. En el cas de les empreses, cal saber que els agents poden accedir a totes les dependències obertes al públic, i també als tallers i magatzems. Només necessiten una autorització judicial per entrar a les oficines d’administració i direcció i als arxius.

Seguretat tecnològica
Per a perseguir els activistes independentistes, la policia pot intervenir les comunicacions d’un investigat si obté una ordre judicial. Tanmateix, s’han donat casos d’escoltes telefòniques i d’intercepció de la correspondència privada sense que hi hagués cap ordre. La diferència entre l’una i l’altra és que la intervenció sense ordre judicial no té cap valor en un judici. Amb tot, les consideracions de limitació legal en una situació d’estat d’excepció de facto com la que vivim a Catalunya tenen poca validesa. Per això cal intensificar la vigilància sobre l’ús dels aparells tecnològics que fem servir per a comunicar-nos per a qüestions relacionades amb les mobilitzacions i les activitats de preparació del referèndum.

En aquest sentit, és recomanable l’ús d’aplicacions de missatgeria amb sistema d’encriptació. El WhatsApp és una aplicació poc segura per a comunicacions reservades. Fa uns anys que s’utilitza el Telegram com un servei amb més garanties. Tanmateix, el servei més segur en aquest moment es diu Signal. Per exemple, és l’aplicació que recomana l’ex-analista de la NSA Edward Snowden perquè utilitza el protocol ZRTP, que permet de xifrar els missatges de manera segura. L’aplicació també té la capacitat d’avisar si detecta un intent de penetració extern.

Els vuit consells de Snowden
Fa poc més d’un any que Snowden va donar vuit consells de seguretat per a l’ús de telèfons mòbils. Són aquests: tenir el mòbil sempre controlat i no deixar-lo sobre cap taula d’un lloc públic ni en mans d’un desconegut perquè hi poden instal·lar programes espia; desactivar les connexions sempre que no es facin servir (xarxa Wi-Fi, localització, Bluetooth…); no fer servir xarxes de Wi-Fi públiques perquè no són segures (poden robar contrasenyes, dades i comunicacions de tota mena); tapar la càmera (es pot fer amb fundes que no tinguin el forat habitual) per evitar un disgust si punxen el mòbil i enregistren el que fas; allunyar el mòbil de les converses importants perquè no utilitzin el micròfon que porta incorporat per escoltar-la; restaurar el mòbil periòdicament per desfer-se dels programes espies que puguin haver-te instal·lat; apagar el mòbil i extreure’n la bateria, que és més segur que no deixar-lo en mode avió; i fer servir contrasenyes segures que alternin lletres, símbols i números amb un mínim de vuit caràcters.

Tot plegat són recomanacions per a uns dies que seran decisius per al futur de tot el país. La majoria de persones que es mobilitzen aquests dies no tenen res a amagar. Per tant, no cal obsessionar-se excessivament amb l’espionatge. Els màxims dirigents de l’independentisme ja tenen incorporades moltes d’aquestes pràctiques. Però hi ha qüestions que és bo que les sàpiga tothom. Si sabem com ens hem de comportar, com podem actuar més segurs i quins són els nostres drets, estarem més preparats per encarar tot el que estigui disposat a fer l’estat autoritari que volem abandonar com més aviat millor.

@PereCardus, periodista

Font: Estàs preparat? Manual pràctic de seguretat i actuació per als dies convulsos | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Una victòria que hem d’entendre bé

Ahir vam assistir a l’intent de Rajoy d’obtenir el control dels Mossos sense passar pel congrés espanyol i sense derogar l’estatut, en una mostra més de la seua feblesa política

Aquest dissabte ha estat un dels dies més complicats de la campanya electoral. Durant moltes hores l’estat espanyol va intentar imposar un relat truculent, consistent a dir que ells passaven a controlar els Mossos, relat que tenia la intenció de generar desànim i reaccions descontrolades. No ho van aconseguir. Amb una gran mostra de rigor i serenitat, tots plegats vam ser capaços d’avançar el calendari vint-i-quatre hores més, i deixar-lo ja només a una setmana justa. De tots els fets que van passar, però, se n’extreuen unes lliçons molt importants.

Assistim a una confrontació del segle XXI, en què la informació és gairebé tan important com els fets, en què una informació convenientment manipulada pot provocar fets. Ahir de bon matí, el govern espanyol va filtrar a diversos diaris i periodistes que prendria el control dels Mossos. No era una notícia. Era un desig. Però aquests mitjans ho van vendre, ho van vendre als seus lectors, com si fos una realitat. Des del punt de vista periodístic, el comportament d’aquests mitjans ha estat simplement indignant: afirmaven, com si fossen certes, coses que es parlaven en una reunió extraordinàriament difícil i dins la qual ells no eren pas. Per això VilaWeb callava. Callàvem, vam callar, esperant els fets. I callàvem, vam callar, per responsabilitat professional, però evidentment també per responsabilitat cap a la nostra societat en un moment especialment complicat.

Perquè mentre alguns mitjans feien circular la informació falsa, grups de provocadors perfectament organitzats feien córrer consignes per les xarxes socials reclamant una resposta ‘ferma al carrer’. Tan greu va ser la situació que les associacions sobiranistes es van veure obligades a migdia a fer un avís contundent i recordar a la gent que no hi havia cap concentració convocada, els demanaven que no fessen cas dels provocadors i que s’evitara cap escena de violència, aquelles que l’estat espera amb ànsia per poder-nos tirar a sobre, de manera impune, la Brigada Piolín.

El més greu de tot és que la maniobra partia d’una ordre del fiscal clarament il·legal, d’una aberració jurídica que els experts ja han denunciat i desmuntat. Però si els carrers s’hagueren encès per culpa de les notícies falses i les consignes dels provocadors, tingueu-ho ben clar, que l’ordre fos il·legal i no es pogués complir ja no hauria importat ningú.

Novament, però, els serens van fer la feina. El govern, amb una altra decisió d’una enorme valentia política, va dir que no a una actuació impossible d’acceptar perquè legalment no tenia cap sentit i no es podia portar a terme, tret que el mateix govern de Catalunya l’acceptés dòcilment. La prova que això és així és que no ha passat res després d’haver dit que no.

Ahir vam assistir a l’intent de Rajoy d’obtenir el control dels Mossos sense passar pel congrés espanyol i sense derogar l’estatut, en una mostra més de la seua feblesa política –no s’atreveix que ho voten–. Però no us enganyeu ni per un moment: aquesta mateixa feblesa li podria haver servit si el govern de Catalunya no hagués reaccionat plantant-se o si el país hagués reaccionat perdent el control dels carrers. Aquesta és la lliçó d’ahir, i és això que hem de tenir ben en compte els set dies que queden.

Font: Una victòria, ahir, que hem d’entendre bé | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Carta a Miquel Iceta: 'Si no hi vas, ells voten' (Albert Om)

Me l’hauria imaginat denunciant que el referèndum és il·legal perquè no s’ha pactat i que no es pot pactar perquè és il·legal

ALBERT OM

Me l’hauria imaginat, senyor Iceta, ocupant aquests dies la posició política que li ha pres Pablo Iglesias: la defensa de les llibertats democràtiques i d’un referèndum per a Catalunya. Me l’hauria imaginat, també, liderant amb orgull els catalans que volen votar i que volen votar que no.

En canvi, potser no me l’hauria imaginat, enmig d’un mar d’estelades, denunciant als carrers de Barcelona l’atropellament democràtic, però sí anant dimecres a la plaça Sant Jaume, al costat, per exemple, de Camil Ros, de la UGT, o de Javier Pacheco, de CCOO. Allà hi eren les entitats socials amb qui treballen habitualment els socialistes catalans. Esclar que, fa un temps, tampoc no me l’hauria imaginat repiulant i aplaudint els articles de Duran i Lleida. Sap com sí que me l’hauria imaginat? Denunciant, amb la seva retòrica brillant, la paradoxa en què ens trobem: que el referèndum és il·legal perquè no s’ha pactat i que no es pot pactar perquè és il·legal.

Me l’hauria imaginat (o potser hauria de dir que me l’hauria volgut imaginar) encarregant la campanya del no a José Zaragoza, i aconsellant-li que només canviés una paraula d’aquell eslògan que tants bons resultats li va donar al PSC: “Si no hi vas, ells voten”. No m’hauria imaginat que fes tan mal a les orelles sentir-lo, a la Festa de la Rosa, proclamant enèrgicament davant dels militants socialistes: “ No vayáis, no voteu, no hi aneu”. M’hauria imaginat que la mateixa espontaneïtat amb què vostè balla el Don’t stop me now la deixaria als alcaldes socialistes perquè poguessin decidir si faciliten el mambo de l’1 d’octubre.

Després de sentir-lo al Parlament cridar desbocat contra la presidenta Forcadell, també m’hauria imaginat que s’hauria guardat una mica d’indignació per tot el que ha passat aquesta setmana. No m’hauria imaginat que Pedro Sánchez no liderés una reacció a la deriva autoritària del PP. Tampoc que fos el PSOE qui prohibís una assemblea de parlamentaris espanyols a Saragossa, i tot això encara m’ho hauria imaginat menys sense que vostè alcés la veu per denunciar-ho. No em negarà, senyor Iceta, que la presidenta socialista de les Illes Balears, Francina Armengol, condemni la macrooperació policial a Catalunya i no ho faci vostè era bastant difícil d’imaginar. A Catalunya hi ha molts socialistes que creuen honestament en el dret a decidir, en el referèndum com a única solució del problema, i que no s’haurien imaginat no poder-ho defensar a dins del PSC.

P.D . Encara que només sigui per màrqueting electoral, si com diuen les enquestes un 80% de catalans estan a favor d’un referèndum pactat, ¿quin futur s’imagina per al PSC havent-se de repartir el 20% restant de vots entre el PP, Ciutadans i vostès?

Font: Carta a Miquel Iceta: 'Si no hi vas, ells voten' (Albert Om)

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

MANIFEST DE LA COORDINADORA D'ENTITATS MALLORQUINES PER LA DEFENSA DE LA DEMOCRÀCIA, LES LLIBERTATS I ELS DRETS CIVILS

Moment de la concentració celebrada aquest dissabte migdia a Palma. 23-09-2017 

Les entitats que subscrivim aquest manifest rebutjam l'actuació del Govern espanyol respecte Catalunya, les institucions catalanes i la gran majoria de ciutadans que hi vol votar.

Denunciam la impossibilitat de dialogar amb el Govern espanyol, en mans del PP, autèntic culpable de l'atzucac en què actualment ens trobam. Les institucions de les Illes Balears també hem patit aquesta incapacitat de diàleg per part del Govern Rajoy, que sota l'excusa de la Constitució està practicant una recentralització brutal en el ja per si insuficient model autonòmic.

Manifestam que les lleis han de regular la democràcia, però mai no la poden impedir. Si la legislació impedeix solucionar una demanda ciutadana justa, allò que cal canviar és la legislació, no la ciutadania.

Defensam la democràcia com a eina i finalitat dels reptes polítics. Cal diàleg, respectuosa confrontació d'idees i, finalment, consultar els ciutadans i les ciutadanes, lliurement i pacífica. L'obsoleta idea de la democràcia que planteja el PP i sectors immobilistes de l'statu quo espanyol no ens permet avançar i crea un clima de crispació social insuportable, escenari mai desitjable.

Independentment de si consideram correcte o incorrecte el sistema emprat per a la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre, i independentment de si simpatitzam amb l'opció del "sí", del "no" o amb l'abstenció, no contemplam altra sortida que la democràcia. A les entitats signants mai ens han fet por les urnes i les paperetes, sinó que ens provoquen una profunda reverència.

Denunciam els atacs a les llibertats que s'estan produint a Catalunya. El Govern espanyol hi està limitant drets civils bàsics com el d'impremta, reunió, expressió, informació, inviolabilitat del correu, etc. A més, denunciam que el Govern espanyol hagi suspès parcialment i de facto l'autonomia de Catalunya, amb total arbitrarietat i sense cap llei o sentència que l'avali. La detenció, imputació i citació de representants i gestors públics és un escenari inaudit a l'Europa del segle XXI contra el qual ens rebel·lam.

Per tot això, i davant la situació d'excepcionalitat que vivim, les entitats signats superam les nostres diferències per tal de mostrar el nostre compromís absolut amb la democràcia, les llibertats i els drets civils, i rebutjam i denunciam els atacs que ara mateix pateixen a Catalunya.

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Els ulls dels països del món ja veuen com tracta la democràcia l’estat espanyol

Entrevista al fotoperiodista que divendres va portar a judici dos neonazis per les amenaces que havia rebut en un acte del 12 d'octubre de 2015.

Em sento més segur cobrint un acte de neonazis a Alemanya que de suposats constitucionalistes a Barcelona

Jordi Borràs (fotografia de Jordi Carreño).

Pere Cardús

Divendres passat es va fer el judici oral a dos neonazis de Democracia Nacional, l’organització d’extrema dreta, per haver amenaçat el fotoperiodista Jordi Borràs el 12 d’octubre del 2015 a Montjuïc, Barcelona. Un dels detinguts pels atacs a la Blanquerna de Madrid el 2013, Pedro Chaparro, des de l’escenari de l’acte feixista, va dir el següent: ‘Abans de la marxa hem vist per allà aquella rata, en Jordi Borràs. Us demano a tots que mireu al voltant vostre i, si hi és, li claveu un clatellot: no gaire violent, no sigui que us detinguin… Claveu-li una bona hòstia i que se’n vagi.’ Parlem del judici amb Borràs i aprofitem per parlar de la repressió i la vulneració de drets i llibertats que aquests dies ha posat en marxa l’estat espanyol contra el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.

—Esteu satisfet de com va anar la vista oral del judici per amenaces?
—Sí, molt satisfet. Sobretot després de dos anys d’espera –eren unes amenaces del 12 d’octubre del 2015– i quatre anys del començament de les amenaces d’aquests grups –un 12 d’octubre del 2013–. Veient com va el judici, crec que va valer la pena d’insistir en les denúncies. No hi ha gaires antecedents d’aquesta mena. Denunciar l’extrema dreta no és gens fàcil. I que arribi a bon port, a judici, encara és més difícil. S’ha de dir que el paper que va fer el fiscal, Miguel Ángel Aguilar, explicant i il·lustrant a la jutgessa amb tota mena de detalls com actuen aquesta gent de Democracia Nacional i l’extrema dreta, va ser molt bo. Hem de pensar que és un dels fiscals especialitzats en delictes d’odi i és un bon coneixedor del tema. L’estratègia de la defensa va ser força lamentable. No van aportar cap prova de res. Ja veurem quin és el resultat, però estic content de com ha anat el judici.

—Confieu que hi hagi una sentència condemnatòria per a aquests individus feixistes?
—És molt probable que almenys un dels dos sigui condemnat. Si no fos així, seria un escàndol majúscul. Aquest senyor està gravat en vídeo animant tres-cents neonazis a agredir-me. A ‘darme una buena hostia’, literalment. Això ho va dir Pedro Chaparro, vice-president de Democracia Nacional amb un micròfon a la mà a l’escenari de l’acte que van fer a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc. De fet, ell va ho va reconèixer. No podia fer una altra cosa perquè estava gravat. Al judici va dir que havien estat unes paraules desafortunades. Més que desafortunades, van un delicte com una casa de pagès. Però, vaja, confio que sí que com a mínim un dels dos, el que ja acumula quatre anys de presó pel cas Blanquerna, sigui condemnat.

—Continueu rebent amenaces? Per poder cobrir les activitats de l’extrema dreta, heu d’anar a l’estranger?
—Sí, continuo rebent amenaces periòdicament. Amenaces, coaccions i assetjament per diferents canals. Des de fa quatre anys, això forma part de l’ordre del dia. I és cert que aquesta tasca informativa sobre els grups de l’extrema dreta he hagut de fer-la a l’estranger. He fet diversos viatges. He anat a cobrir actes de l’extrema dreta a Alemanya, a Suècia, a Letònia, a Occitània… Més que res perquè ha arribat un moment en què em sento més segur cobrint un acte de neonazis a Alemanya que un de suposats constitucionalistes a Barcelona. Entre més, perquè la cosa ja ha superat l’espai dels neonazis i a una concentració de Societat Civil Catalana no hi puc anar. Perquè també hi van elements de l’extrema dreta o de l’espanyolisme més intransigent. I m’amenacen i m’insulten igualment.

—La diferència entre els uns i els altres ja no és gaire clara…
—Exacte. No està de més recordar la campanya de descrèdit que van impulsar Somatemps i Societat Civil el juny de 2016 quan vaig anar al parlament europeu a parlar d’ells. Allà es va unir de nou l’extrema dreta i aquest suposat constitucionalisme democràtic que tots sabem per qui va ser fundat. Va ser cofundat per elements d’extrema dreta. Això està més que demostrat. Tornant a la pregunta d’abans: sí, és difícil cobrir convocatòries d’aquests grups des d’aquí. L’última a la qual vaig anar va ser la manifestació de l’extrema dreta que hi va haver a la Rambla l’endemà de l’atemptat d’aquest estiu. I hi havia elements d’aquests grups fent el senyal de tallar-me el coll des dels quinze metres que hi havia de separació entre els manifestants, els contramanifestants i la premsa. No és una feina fàcil, en aquest sentit.

—La legislació espanyola en relació al feixisme i la llibertat de premsa és prou sòlida?
—La llibertat de premsa a Espanya –i aquests dies ja ho veiem clarament– és més un titular que no un fet. Veiem la Guàrdia Civil entrant a les redaccions dels mitjans a repartir-los requeriments o assaltant-los directament, com en el cas del Vallenc. Demanant els DNI de periodistes. Requisant telèfons mòbils de periodistes. Tots sabem que s’han tancat molt pocs diaris a Europa en aquests últims anys, però Espanya s’ha endut la medalla. La llibertat de premsa a l’estat espanyol és molt relativa. Pel que fa al feixisme, la legislació espanyola, des d’una òptica periodística i no penalista, té articles com el 510 del codi penal que fan referència als delictes d’odi. Però s’apliquen amb comptagotes. És a dir, l’estat espanyol té les eines per jutjar i perseguir determinats delictes, però no les utilitza. Espanya no té allò que sí que tenen Alemanya i altres països europeus: una simbologia que està vetada perquè fomenta l’odi i la discriminació. A Alemanya ningú no es pot passejar amb una bandera feixista. En canvi, a l’estat espanyol, sí. Si s’apliqués la legislació dels delictes d’odi, segurament es podria impedir que algú es passegés amb banderes feixistes.

—Teniu alguna proposta, en aquest terreny, per a la nova república?
—Jo em fixaria en aquells països en què l’extrema dreta ha intentat campar impunement i el poder legislatiu ho ha sabut impedir amb èxit. Un dels exemples que podríem seguir és el cas d’Alemanya, on la presència de l’extrema dreta és molt més gran del que la gent es pensa, i sort n’hi ha hagut d’una legislació que els ha marcat de ben a prop. No n’hi ha prou tan sols una bona legislació, sinó que hi ha d’haver un consens social per a aïllar l’extrema dreta. Però és important que la legislació hi sigui. I aquí no hi és.

—El judici coincideix en un moment molt concret amb amenaces a la llibertat de premsa i d’expressió. Us esperàveu aquesta reacció a la convocatòria del referèndum?
—En bona part, sí. L’estat espanyol tan sols podia fer dues coses: fer com al 9-N, passar-hi de puntetes, intentar-ho minimitzar i ridiculitzar; o anar a per totes. Sembla que ha optat per aquesta segona opció i que està disposat a tot. I tanmateix, de moment, tan sols gesticula. Fa servir el Tribunal Constitucional i la fiscalia, i fa el ridícul. Veure el senyor Rajoy fora de si en un acte amb els seus anunciant que ha requisat cent mil cartells de la campanya com si haguessin requisat dues tones d’explosius d’un grup terrorista és d’un ridícul espantós. Veure el senyor Zoido, ministre de l’Interior, penjant un vídeo de la requisa de planxes d’una impremta per fer cartells ens recorda els pitjors anys de la propaganda franquista. És escandalós. Parlem d’un nivell de censura brutal. I el més escandalós no és això que passa –que també ho és–, sinó el silenci de tots aquells que s’han omplert la boca de llibertat, de democràcia i de fraternitat. On és tota aquesta gent?

—Teniu la impressió que el moviment independentista, el govern i la majoria parlamentària sabran esquivar l’embat i fer un referèndum en condicions?
—De moment, sembla que guanyem 5 a 0. Guanyem en el sentit que tenim totes les policies de l’estat –policies locals incloses–, els serveis d’intel·ligència, un desembarcament policíac i militar brutal a Catalunya cercant urnes i butlletes… I només han requisat pals d’escombra, cartells i planxes d’impressió. Si ho analitzem fredament, seria per demanar la dimissió del ministre de l’Interior avui mateix. El ridícul és espantós. Cada dia que passa és un dia més que assegura el referèndum. Cada dia que passa sense que apareguin les urnes i les butlletes –i encara que apareguessin, perquè hi ha un pla B–, és una demostració de la força d’organització popular i col·lectiva, que és molt difícil que l’estat espanyol pugui aturar. Sóc molt optimista. Crec que el dia 1 d’octubre hi haurà urnes.

—I si fossin capaços d’impedir el referèndum, quina sortida ens quedaria?
—El referèndum tan sols es pot impedir amb una repressió altament violenta. És a dir, anar als col·legis electorals, entrar-hi de manera violenta –perquè hi haurà resistència pacífica per a evitar-ho– i retirar les urnes i les butlletes. Si això passa i, per tant, tenim la fotografia de la policia retirant les urnes el dia 1, no tinc cap dubte que tan sols hi haurà una sortida: la declaració unilateral d’independència. Estaria més que justificada. Amb tot, el referèndum s’haurà d’acabar fent. Encara que sigui després de la declaració de la independència. Els ulls de tots els països del món ja veuen com tracta la democràcia l’estat espanyol. Amb policies arrencant urnes de les mans d’aquells que només volen votar. És un fet intolerable. I davant d’un fet intolerable només queda l’opció de continuar avançant i prendre decisions de manera unilateral.

Font: Jordi Borràs: ‘Els ulls dels països del món ja veuen com tracta la democràcia l’estat espanyol’ | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

DECIDIM CULTURA

Declaració de professionals de la cultura pel referèndum de l'1 d'octubre

El sector de la cultura es mobilitza per donar suport al referèndum de l'1 d'octubre.

Aquí tens en PDF la declaració a favor de la democràcia i la llibertat d'expressió, per la cultura i amb la cultura.

www.decidimcultura.cat

1. Adhereix-te al manifest a través del formulari que trobaràs al final d'aquesta pàgina i a la pàgina web.
2. Vine el proper dilluns 25 de setembre a les 12h a la plaça dels Àngels (MACBA) per presentar el manifest davant la premsa.
3. Reenvia-ho a altres professionals del sector

(Per qualsevol dubte contacta esole@irla.cat)

Manifest Som cultura.

Coneixem, ens construïm i ens pensem a partir de la cultura, participant-ne; fent-nos cultura. Imaginem i projectem realitats des de la cultura. És el fonament primer i el receptacle últim de les nostres formes particulars d’expressió i de la nostra creativitat.

La cultura es reflecteix en l’art de viure. Cadascú i tots plegats. I l’art de viure és la suma d’eines que ens permeten comprendre la vida, tenir consciència plena de la pròpia i extreure’n les màximes gratificacions.

La cultura és el resultat dels processos històrics encreuats de les cultures concretes. Totes. Cadascuna única i insubstituïble. Cadascuna resultat d’una determinada experiència històrica col·lectiva. Influïda, barrejada i empeltada del gust i del geni de les altres. La nostra -sovint tan precària i trasbalsada- també.

L’extraordinària complexitat i diversitat de la cultura catalana d’avui, la flexibilitat i voluntat inclusiva que la caracteritzen, inspiren la seva adaptació als reptes de la globalització. I és aquesta condició actual, oberta i concreta de la nostra cultura –de les arts, el pensament, el patrimoni, la ciència, les indústries, els llenguatges, els mestissatges...– la que reivindiquem com a punt de partida per repensar la societat que compartim. La cultura és una font inexhaurible de recursos per orientar el projecte de país i les transformacions socials que hauran d’acompanyar-lo. La cultura és el factor capital que pot qualificar l’acció política i humanitzar els objectius de l’economia. La cultura és l’espai que fa possible la conformació de la mirada crítica, de l’opinió informada i de la participació responsable i compromesa en el debat públic. Estar més informats i ser més cultes ens farà més competents. Ser més capaços, individualment i col·lectivament, d’atorgar sentit als estímuls constants que la realitat ens proporciona, ens farà més lliures.

Per convertir aquestes consideracions en un propòsit, per poder impulsar-lo i fer-lo possible, ens calen tots els instruments de què disposen tantes altres cultures que admirem per les seves capacitats i qualitats. Per això,  perquè la cultura sigui el nervi i la sang de la República, ens proposem participar en el referèndum del pròxim u d’octubre i convidem tota la gent que respecta i s’estima la cultura a votar.

Signa ara!

Font: www.decidimcultura.cat

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Dies de fúria | Toni Soler

La repressió de l’Estat està tenint uns efectes devastadors per a la imatge d’Espanya. / PASCAL RONDEAU / GETTY

TONI SOLER

FÚRIA. La batalla pel relat del Procés estava en seriós perill després de l’esperpent parlamentari que es va produir no fa ni dues setmanes. En aquests temps tan accelerats mediàticament, els frames són efímers, i ara el sobiranisme torna a dominar l’escena, gràcies a l’èxit de la Diada i la desmesura repressiva de l’Estat. Sempre m’ha semblat que tenen raó els qui ens acusen d’infravalorar l’aparell polític i administratiu espanyol, però en aquest cas sembla evident que a Madrid la intel·ligència s’està veient superada per la fúria, i que ni tan sols Soraya Sáenz de Santamaría pot evitar que la cabra tire al monte. El govern del PP està saltant-se totes les barreres ètiques i estètiques per satisfer les ànsies punitives d’una certa Espanya que es resisteix a desaparèixer. Juan Soto Ivars ha lamentat que Espanya és com un toro i Catalunya el torero que provoca perquè l’envesteixin (suposant que convocar un referèndum es pugui considerar “provocador”). I ho fa fet, un cop més, mostrant una ignorància oceànica sobre la realitat catalana. No esperaven que 712 alcaldes donessin suport al referèndum, ni que desafiessin les amenaces, en una mostra de valentia que enlluerna, i que ha resultat decisiva perquè Ada Colau, sense sortir del tot de la seva zona de confort, els doni escalf i accepti un acord perquè es voti a Barcelona (l’acord no implica gairebé cap risc per a l’alcaldessa, però ha fet que a tot el món s’interpreti que Barcelona dona suport al referèndum, o sigui que totes les parts hi surten guanyant).

EFECTES. És difícil de dir si l’objectiu prioritari del sobiranisme -un referèndum homologat, amb alta participació i resultats aplicables- s’aconseguirà o no. Si els cossos de seguretat fan la seva feina, costarà Déu i ajuda que cada urna sigui al lloc que li pertoca a les vuit del matí de l’1 d’octubre. Per no parlar dels gegantins reptes que caldrà afrontar a partir del dia 2. De moment, cal dir que el govern català ha demostrat no només fermesa, sinó també una bona previsió i capacitat de resposta. El gran desafiament, però, és com fer front a la intervenció de la Hisenda catalana i el control dels Mossos d’Esquadra. Contra aquestes mesures, no sé si hi ha resposta possible, tot i que en qualsevol dels casos la mobilització permanent al carrer serà indispensable; i en aquest punt, sortosament, no cal patir.

La repressió de l’Estat, tanmateix, està tenint uns efectes devastadors per a la imatge d’Espanya no només a l’exterior, sinó també entre una gran massa d’espanyols demòcrates i, encara més important, entre un gruix considerable de catalans neutres o escèptics, que molt possiblement aniran a votar, o bé perquè han desesperat de la tercera via, o bé per demostrar-li al govern espanyol que els seus drets civils i democràtics -el dret, també, a votar no- no es poden trepitjar. En qualsevol cas, les teories sobre el Procés com a cortina de fum ja se’n poden anar de pet a la paperera de la història. El que està passant a Catalunya té un desenllaç incert; però és real, és transcendent, i es nodreix d’una il·lusió insubornable.

Font: Dies de fúria (Toni Soler)

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

Les cinc mentides més grosses de la campanya del no

Us oferim els arguments i les fonts que podeu fer servir per desmuntar les mentides més habituals

En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.

1. El referèndum és un delicte i és il·legalAixò és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.

Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’

La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.

2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món

Això és mentida. El dret d’autodeterminació és recollit en l’article primer de la Carta de les Nacions Unides:

 Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal […]

però sobretot en les dues convencions de l’ONU formulades el 1966 i conegudes amb el nom de Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquestes normes, que els estats s’obliguen a respectar, inclouen el mateix text en l’article primer:

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Una mentida habitual de l’ex-ministre García-Margallo és que només hi ha tres constitucions al món que parlen del dret d’autodeterminació. Això és rotundament fals. N’hi ha trenta-vuit, de constitucions, que fan referència al dret d’autodeterminació i l’invoquen com a font de legitimitat. En són exemples les de nou estats dels vint-i-vuit de la Unió Europea: Alemanya, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, França, Hongria, Letònia i Portugal. Ací podeu trobar-ne totes les referències.

3. Espanya no pot acceptar el referèndum d’autodeterminació perquè ho prohibeix la constitució

Mentida. La constitució espanyola, en l’article 10.2, diu:

Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

i en l’article 96 afegeix:

Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.

El 28 de setembre de 1976 el govern espanyol va ratificar els dos convenis de l’ONU esmentats abans. Recordem què diuen en l’article primer:

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

La ratificació (la trobareu ací), signada per Juan Carlos, diu:

Aprovo i ratifico tot allò que s’hi disposa, i prometo complir-ho, observar-ho i fer que es compleixi i observi puntualment en totes les seves parts.

En conseqüència, Espanya resta obligada a complir i observar el dret d’autodeterminació dels pobles, car no pot derogar l’obligació imposada per l’ONU i acceptada amb la signatura de les convencions.

4. Catalunya no ha estat mai independent. És una autonomia perquè ho va decidir la constitució espanyola i, per tant, no té drets històrics que pugui invocar

Mentida. Els drets històrics de Catalunya són indiscutibles. Fins el 1714 Catalunya no formava part de cap entitat que pugui relacionar-se amb això que avui és Espanya. La corona catalano-aragonesa era un estat federal que incloïa territoris de les penínsules ibèrica i itàlica, de les illes de la Mediterrània i del continent mateix. El 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins la monarquia espanyola. Però des d’aleshores ha proclamat la independència quatre voltes:

–Entre el 1810 i el 1812, el Principat fou un estat completament independent, que mantenia una relació estreta amb l’Imperi francès.

–El mes de març del 1873 la Diputació de Barcelona va proclamar l’estat català, que incloïa les quatre províncies del Principat i les quatre illes Balears i Pitiüses. Aquest estat es va integrar en la naixent primera república espanyola.

–El 1931 i el 1934 la Generalitat republicana va proclamar la república catalana. Francesc Macià ho va fer el 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es proclamés la república espanyola. Tres dies després, Macià va acceptar que la república catalana fos part de l’espanyola. Lluís Companys també va proclamar la república catalana el 6 d’octubre, proclamació que va ser avortada militarment per la república espanyola.

Però l’argument més important és que és impossible que la font de legitimitat de la Generalitat de Catalunya sigui la constitució espanyola, si es té en compte que la Generalitat va ser restaurada per l’estat espanyol abans d’existir la constitució.

La restauració de la Generalitat es fa pel reial decret llei 41/1977 de 5 d’octubre (el trobareu ací), que reconeix la legitimitat del president Josep Tarradellas, president escollit per les institucions de la república. La constitució espanyola no es va aprovar fins el 29 de desembre de 1978, que es quan es publica al BOE: la Generalitat de Catalunya ja funcionava des de feia més d’un any.

5. La independència no es pot aconseguir amb un referèndum unilateral i sense acord amb l’estat espanyolMentida. Entre el 1905 i el 1991, 52 entitats substatals com Catalunya van fer referèndums d’independència. I des del 1991 se n’han fets 53 més. Per tant, en poc més d’un segle hi ha hagut 105 referèndums d’independència.

D’aquests 53 referèndums fets des del 1991, 26 han estat unilaterals. Des del 1991, 27 estats s’han fet independents al món, la immensa majoria amb referèndums unilaterals. 7 d’aquests estats avui formen part de la Unió Europea: Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca. (Ací trobareu una llista de referèndums d’independència.)

Finalment, arran de la independència unilateral de Kossove, una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia (que podeu trobar ací) va deixar clar que la llei internacional no contenia cap prohibició que es pogués fer servir per aturar una declaració unilateral d’independència.

Font: Les cinc mentides més grosses de la campanya del no | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124