traducció - translate - traducción

dimarts, 4 de juliol del 2017

CASTELLA: 257 anys dient NO a Catalunya

Sí a Baldomero Espartero se li atribueix l'haver dit "Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya", frase que recentment va recordar-nos el socialista i pare de l'actual Constitució  Gregorio Peces-Barba; i si la mitjana de rebutjos de l'estat espanyol a les diverses propostes catalanes per encaixar en un estat imposat per la força militar ve a ser d'un cada 23 anys; és fàcil deduir que una de cada dues vegades que l'estat espanyol ha negat al conjunt dels catalans l'expressió de les voluntats regional, autonòmica o nacional, ha esta amb l'ús de la violència. Per sort l'anterior ocasió va ser el cop militar franquista, així dons, sembla que aquesta vegada serà per la via pacífica, i no en tinc el més mínim dubte, que iniciarem l'alliberament del Principat de Catalunya, i amb aquest el redreçament de la nació catalana i de la resta de territoris sobirans que la conformen.

  1. La Representació o Memorial de Greuges (en castellàRepresentación o Memorial de Agravios) fou el document reivindicatiu que a les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya, el 1760, presentaren conjuntament els diputats representants de les capitals de l'extinta Corona d'Aragó (SaragossaValència, la ciutat de Mallorca i Barcelona). (Consultar en PDF)
  2. El Pacte Federal de Tortosa, o Pacte de Tortosa fou un manifest ideològic i projecte d'organització de les forces republicano-federalistes de CatalunyaValència, les Balears i Aragó sorgit arran d'una reunió a Tortosa el 18 de maig de 1869. L'elecció de Tortosa es degué al fet que està situada al centre de l'antiga Corona d'Aragó. (Consultar en PDF)
  3. El Memorial de Greuges era el nom amb què es coneixia popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, que fou adreçada a Alfons XIIl'any 1885 pel Centre Català, a l'estil dels greuges de les antigues Corts catalanes.[1][2]
    Li fou lliurat en un acte presidit per Joaquim Rubió i Ors i consistia en una sèrie de reivindicacions polítiques i econòmiques amb motiu del projecte de conveni comercial entre l'Estat espanyol i Gran Bretanya i dels intents d'unificació del dret civil. Aquest document era fruit de la col·laboració dels intel·lectuals amb la burgesia industrial catalana, i es considera el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'Estat espanyol. (Consulta en PDF)
  4. El Missatge a la Reina Regent (Barcelona1888) va ésser un document signat per 2.601 persones d'arreu del Catalunya en el qual es demanava autonomia per a Catalunya.
    Fou redactat per Àngel Guimerà, d'acord amb els punts programàtics de la Lliga de Catalunya o, millor expressat, dels principis propugnats pel grup de La Renaixensa.
    És un text que, des d'uns enunciats conservadors i amb moltes referències medievals, defensa la sobirania de la nació catalana enquadrada en un model confederal com el d'Àustria-Hongria, on Catalunya havia de recuperar les llibertats perdudes i, conseqüentment, assolir un alt grau d'autonomia.
    Entre els requeriments més específics, vindica l'oficialitat del català, l'ensenyament en la mateixa llengua, la defensa del dret civil i un exèrcit de voluntaris. També rebutja totalment el sistema de partits polítics imperant aleshores per la seua manca de representativitat. (Consulta en PDF)
  5. Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba, respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bagesbisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, venien de les antigues constitucions catalanes del 1585. (Consulta en PDF)
  6. La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacionscatalanes: BarcelonaGironaTarragona i Lleida.[1] Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunyades del 1714.[2]
    Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país.[3] Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».[4]
  7. El Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919 va ser aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat de CatalunyaBarcelona, el 24 i 25 de gener de 1919 amb el suport de tots els partits catalans: El Partit Republicà Català que prenia aquest Estatut com el seu objectiu principal, els radicals d'Alejandro Lerroux que li donaven suport, la Lliga Regionalista de Cambó que demanava una visió pragmàtica. Els liberals i conservadors (que era al govern espanyol) varen ometre la disciplina de vot de partit. Francesc Macià -parlant com independentista- afirmava que era un Estatut curt, però el millor que es podria aconseguir.
    Francesc Cambó va ser l'encarregat de defensar a les Corts Espanyoles el projecte consensuat a Catalunya. La proposta no va ser aprovada i davant de la complexa situació social catalana, les corts varen ser dissoltes.
    La campanya per l'autonomia va ser el moment de màxima activitat i complicitat del catalanisme polític que recollia dins de la voluntat d'autogovern de Catalunya també les aspiracions municipalistes. Cambó va saber reconduir una situació separatista amb la petició d'autonomia, però la negativa del congrés i la poca voluntat monàrquica cap als sentiments catalans varen portar a Cambó a pronunciar la seva frase: "Monarquia? República? Catalunya!".[1] (Consulta el PDF)
  8. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya i anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l'estatut fou impulsat pel llavors president de la GeneralitatFrancesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria (Ripollès).[1] i l'Estatut fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. (Consulta en PDF)
  9. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya fou una llei orgànica promulgada el 18 de desembre de 1979 que atorgava a Catalunya un règim d'autonomia.[1] Va esdevenir la norma institucional bàsica de Catalunya, d'acord amb l'establert al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Definia els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l'Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya. Fou publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 31 de desembre de 1979.
    Les institucions polítiques definides en l'Estatut integren la Generalitat de Catalunya.
    El 18 de juny de 2006 la ciutadania catalana aprova en referèndum, després d'un llarg i polèmic procés de redacció, el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 que actualment, substitueix a l'Estatut de 1979 com a norma institucional bàsica de Catalunya (Consulta en PDF)
  10. L’Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya desenvolupada d'acord amb el que s'estableix al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Té, doncs, caràcter i rang de llei orgànica. Se l'anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d'Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l'anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allà on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya. El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de març 2006 i pel Senat d'Espanya el 10 de maig de 2006 després d'una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006. Promulgat i publicat oficialment, per l'aprovació de la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. És vigent des del 9 d'agost de 2006. Però va ser modificat per la sentència de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional, (Consulta en PDF) (Text aprovat el 2006)