traducció - translate - traducción

dimarts, 18 de juliol de 2017

El referèndum imperfecte

Resultat d'imatges de petó
“Potser és hora de fer aquell petó que tots ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el 1-0
Una de les poques coses bones que té ser mortal és que la vida ens demostra que deixar passar oportunitats i moments vitals encara que no siguin perfectes no ho podem fer. El saber que la vida es finita ens fa prendre decisions encara que no tot ho tinguem clar.
Mai és el moment adequat per tenir un fill, sempre hi ha pors al canviar de feina, demà és millor que avui per demanar perdó o dir que estimem, sempre podem endarrerir el fer un cafè per conèixer algú, és fàcil trobar excuses per deixar de fer un viatge. Tenim una gran capacitat d’enviar a un futur la presa de decisions i el moment d’assumir riscos. Si no tinguéssim consciència de la nostra mortalitat viuríem una vida plana, esperant sempre el moment ideal.
La política és part de la vida, i a la política hi ha també decisions a prendre en situacions on no hi ha tota la informació i on no sabem si és el millor moment. Però no podem esperar al moment ideal, calculat, precís i on tot estigui a favor nostre. Per això a política també arrisquem sense saber si ens en sortirem.
Tot això va relacionat amb què les oportunitats de canvi polític i de fer un projecte millor són potser una per generació. Els meus pares van poder votar la Constitució que va facilitar la transició a un règim formalment democràtic. Segurament no era el moment idoni, hi havia condicions complicades, va ser tutelat pels franquistes i els militars, votada amb un cens improvisat i amb molts errors. Però si la generació dels meus pares i els polítics demòcrates de llavors no haguessin arriscat, segurament ara viuríem en un país pitjor.
Ara tenim una oportunitat de superar el model del 78, que ha demostrat ser útil unes dècades però que porta fent aigües molt de temps. L’1 d’octubre votarem un referèndum d’independència no pactat, que es farà a la contra de l’estat, amb una part dels poders fàctics sabotejant-lo i amb dubtes de si serà reconegut internacionalment. Però és l’oportunitat que tenim la nostra generació.
Cap independència s’ha aconseguit tenint tot fet de partida, amb reconeixements previs, sense objeccions, sense pors internes i externes. Cap independència tenia resposta a tots els dubtes, moltes s’han aconseguit amb les veus internacionals en contra, amb l’estat matriu sabotejant-ho. Però al final se’n van sortir, més fàcil del que ells mateixos creien i tot.
Jo no tinc totes les respostes, ni crec que ningú les tingui. Només sé que ara no és el moment de posar objeccions i demanar perfeccions. Tots tenim por, volem la perfecció, tots els dubtes resolts i totes les respostes clares i nítides. Però potser és el moment de fer aquell petó que tots en algun cop ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el pròxim 1 d’octubre.

El Punt Avui - El referèndum imperfecte | José Rodríguez | Expert en comunicació en xarxes | Articles | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir Boladevidre

dilluns, 17 de juliol de 2017

Sí, Bwana Sánchez



Benvolgut, o no, Pedro Sánchez:

Estic entusiasmat amb la notícia que, des de la metròpoli, els socialistes reconeixereu la cultura catalana. Sens dubte, aquest gest de gratitud cap a la colònia suposarà un impuls per a les nostres danses tribals, la música ètnica catalana, les representacions de teatre primitiu en llengua autòctona i la literatura indígena que desenvolupen els escriptors nascuts a Catalunya. Es tracta d'un èxit del virrei Iceta i de la bonhomia de l'esquerra espanyola, sempre tan solidària amb els pobles de la perifèria. És d'agrair també que no practiqueu el proselitisme cultural i tracteu d'imposar el xotis en les extraescolars. Tot un gest. En fi, què més us puc dir sinó expressar l'agraïment de totes les indústries culturals catalanes. I és que no sé si endevines quina és la principal comunitat autònoma en despesa de les llars en béns i serveis culturals, la segona en producció editorial, la que més sales d'exhibició cinematogràfica té, la que més festivals de cinema i de música organitza o la primera o segona (depenent de l'any) que més productores de cinema posseeix. Sí, la colònia del nord-est. I això que la inversió de l'Estat en centres com el MACBA és una propina en comparació amb el Reina Sofia, per posar un exemple.

El que encara està per decidir és de quina manera reconeixereu la cultura catalana. Què diràs? "Reconec la cultura catalana que surti de la ment dels catalans". Bé, potser dins del teu partit t’obligaran al cafè per a tothom i hagis de dir: "reconec la cultura catalana que surti de la ment dels catalans i la cultura madrilenya que surti de la ment dels madrilenys i la cultura andalusa que surti de la ment dels andalusos i la cultura extremenya que surti de la ment dels extremenys ... ". Ja saps que en aquesta Espanya tan addicta a la diversitat, és impossible reconèixer una cosa positiva a Catalunya si no reconeixes també alguna cosa positiva de les altres. Per tant, el de reconèixer oralment la cultura catalana, no sembla un bon negoci. Et proposo que facis d'enxaneta en un 3 de 10 amb folre i manilles, que surtis a El Foraster fent de pagès o que facis un cameo en una pel·lícula d'Albert Serra (tranquil, no hi ha gaire diàlegs). Això sí que serà un reconeixement de la cultura catalana. També podries dir que estiueges a la Costa Brava, que menges fuet d'Olot per esmorzar, que sempre untes el pa amb tomàquet o que tens un cosí que és de Castellfollit de la Roca. Està molt vist però no m'estranyaria que ho fessis. Però el millor seria que Alfonso Guerra fes tota una temporada al Teatre Lliure amb una performance consistent en realitzar-se una colonoscòpia amb el raspall de l'Estatut. Ja farem un crowdfunding si cal.


Per acabar, només em resta demanar-vos una certa sincronització amb les demandes del poble català si voleu fer-vos els simpàtics. És que tinc la sensació que mentre estem demanant els papers del divorci, vosaltres esteu buscant on és la llista de noces. És una mica com el marit masclista que quan veu que la seva dona fa les maletes perquè està farta que no foti brot a casa, només se li acudeix dir-li: "et faré la cuina més gran".

Àlex_RibesPots seguir el BLOG SOCIETAT ANÒNIMA a: Twitter @blogsocietat Facebook i TumblrLlibre a la venda en FNACLa casa del llibreAmazon o Laie només per 16,15 euros.

Pots seguir Boladevidre

dissabte, 15 de juliol de 2017

Les dades de la repressió franquista i Llista completa de les persones i entitats afectades.



Us oferim una anàlisi de les dades que va publicar l'Arxiu Nacional de Catalunya


El dia 7 de juliol l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va fer pública la llista de processos i resolucions dictades pels tribunals militars franquistes. El document, de 2.569 pàgines, va fer possible que els ciutadans consultessin per primera vegada la llista de víctimes del Principat que foren objecte de represàlies per part del franquisme. Tanmateix, algunes institucions, investigadors i individuals, han demanat que les dades es publiquin en un format que serveixi per a tractar-les globalment, perquè el format utilitzat per l’Arxiu Nacional (un fitxer pdf) només permet la consulta de dades concretes. VilaWeb, amb voluntat de servei públic, ha convertit la informació a un format tractable amb eines informàtiques i l’ofereix a tota la ciutadania, com també el codi font per a R amb tots els passos seguits, perquè qualsevol persona pugui reproduir-ho a partir del fitxer proporcionat per l’Arxiu Nacional. Podeu aconseguir tots els fitxers en aquesta pàgina. Tot seguit us n’oferim els resultats més significatius.

Les xifres generalsA partir del fitxer, hem obtingut un total de 69.629 processos a persones individuals. Tots aquests processos involucren 65.990 noms únics. Parlem de ‘noms únics’, i no de persones, perquè ignorem si es tracta d’una única persona o bé de persones diferents amb un nom coincident. D’aquests, 3.372 noms/persones van ser víctimes de més d’un procés per part de la justícia militar franquista. Entre els qui van haver d’afrontar més processos, hi ha José García García (8 processos), Antonio Martínez García (7), José Martínez Martínez (7), José Pérez García (7), Francisco García Martínez (6), Juan Martínez Sánchez (6), Antonio Sánchez López (5), José Asensio Cabanes(5), Juan Martínez García (5) i Juan Pujol Martí (5).
El primer procés començà l’any 1936. Era contra Juan Balcells Auter, que fou declarat sense responsabilitats. La darrera sentència fou l’any 1980; corresponia a un procés començat el 1978 contra Cayetano Hernández Gil, que fou condemnat a vuit mesos de presó menor. El procés més llarg, de 32 anys de durada, va ser el de Ramon Roig Altadill: començà el 1942 i s’acabà l’any 1974 (arxivament). Cal dir que hi ha 61 causes en què no consta l’any de començament i 4.112 en què no consta l’any d’acabament, a més que només se’n proporciona l’any i no pas la data concreta. Pel que fa als sexes, el 92% dels processos militars (64.144) fou contra homes, i el 8% (5.485) contra dones. Entre els processos, el més comú és el consell de guerra (61.405, el 88%), seguit de les diligències prèvies (4.515, un 6%). Els procediments més comuns, entre una quarantena, són els sumaríssims (46.509, el 67%) i les diligències prèvies (4.155, el 6%).

Com veiem, la sentència més comuna va ser la de 12 anys de reclusió temporal, amb gairebé 12.000 condemnes. Va anar seguida de condemnes exculpatòries (sobreseïment, absolució, llibertat i sense declaració de responsabilitats). En total són 28.487 sentències exculpatòries, el 41% del total. Però no hem de passar per alt que aquestes persones van ser detingudes, retingudes sense llibertat, sotmeses a maltractaments (i moltes segurament a tortures), i el fet de tornar-les a detenir els condicionà des d’aquell moment i durant tota la dictadura. Un element més de la repressió. La pena de mort fou la sisena més comuna, seguida de penes de presó perpètua o d’uns quants anys.


El gràfic mostra les penes més comunes:
Processos en el curs del temps
Un altre element important és com es distribuïren els processos militars contra els ciutadans de Catalunya durant tots els anys de la dictadura, com mostra la figura següent.
 
Com s’hi observa, la gran majoria dels processos foren durant el final de la guerra i, en menor mesura, fins l’any 1945, durant la llarga postguerra. Entre el 1936 i el 1939 la tropes militars iniciaren 51.646 processos, el 74% de tots els processos durant tota la dictadura. Entre el 1940 i el 1945 se’n van començar 15.398, el 22% del total de la dictadura. Durant la resta d’anys de la dictadura –sempre segons les dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya–, els tribunals militars van iniciar 2.524 processos, el 3% del total. Convé tenir en compte que la llista proporcionada per l’Arxiu Nacional de Catalunya no recull tots els casos de repressió. VilaWeb ha pogut parlar amb familiars de persones que apareixen a la llista i, després de confirmar les penes que hi surten, afegeixen que tingueren penes superiors, que foren detinguts arbitràriament més vegades, a banda de sofrir maltractaments i tortures en aquestes detencions que no hi consten oficialment. La dictadura feixista tingué una especial impunitat en els anys de la postguerra, sense necessitat de registrar documentalment tota les accions que duia a terme.

El gràfic anterior mostrava l’inici dels procediments. És interessant també de mostrar quan acabaren, per tal de veure el temps que les persones estigueren recloses o pendents d’una condemna. El gràfic següent compara l’inici del procediment (any a l’eix vertical), amb el final (any a l’eix horitzontal). La figura requereix una certa explicació, que us proporcionem tot seguit:
 
En primer lloc, com més fosc és el color, més concentració de procediments. La principal acumulació, tal com es pot veure, és fins a l’any 1950, i a poc a poc van disminuint fins al 1962. Els processos gairebé desapareixen durant els anys següents, però tornen a augmentar a partir de l’any 1967, amb una especial concentració en els anys finals de la dictadura. El segon aspecte important de la figura és la línia recta que conformen els punts. Això significa els casos que comencen i s’acaben el mateix any. Si mirem l’any 1960, per exemple, a l’eix vertical (any d’inici), veurem que els punts d’aquest any se situen a l’any 1960 de l’eix horitzontal (any d’acabament). Tanmateix, tots aquells punts que s’allunyen de la línia recta mostren casos que foren resolts l’any següent o posteriors. Com més allunyat és un punt de la línia recta, més es prolongà. Veiem que fins l’any 1944 la majoria dels casos trigaren uns quants anys a ser resolts. En menor mesura passa també entre el 1945 i el 1954. També es veu clarament a la figura un seguit de punts (sentències) que comencen al voltant del 1940 i no es resolgueren fins una, dues o tres dècades més tard, el núvol de punts a la banda inferior de la figura. En general, la mitjana de durada dels processos fou d’un any. El 49% dels procediments (34.062) es resolgueren el mateix any, el 23% (16.165) en un període d’1 any a 5, 452 procediments (0,65%) duraren entre 6 anys i 10 i 142 processos duraren més de 10 anys (el 0,21%).

Penes de mort i execucionsEntre les penes més freqüents a Catalunya, hem vist que bona part eren exculpatòries. Tanmateix, la sisena més comuna fou la condemna a mort. En total, i segons el document de l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi hagué 4.404 condemnes a mort. Però no totes es feren efectives. Així i tot, s’executaren 3.344 persones. Entre els fitxers que us podeu descarregar, a VilaWeb n’hem creat un amb la llista de les persones executades. Als qui foren condemnats a mort però finalment no foren executats, 1060 en total, la pena els fou substituïda en 602 ocasions per la de reclusió perpètua. En la resta de casos fou substituïda per penes de 12, 15, 20 o 30 anys de reclusió. El gràfic següent mostra com es repartiren les execucions durant tota la dictadura:
 
Com veiem, la majoria d’execucions es produïren acabada la guerra: el 1939 (2.360 execucions) i l’any posterior (459). L’any 1942 encara hi hagué 134 execucions. Entre l’any 1957 i fins a l’any 1972 no hi hagué cap execució, que es reprengueren els tres darrers anys de la dictadura, amb una execució cada any. La dictadura morí matant.


LLEI 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquismeLlista de procediments judicials militars que afecten a 66.590 persones físiques i 15 jurídiques



Pots seguir Boladevidre

divendres, 14 de juliol de 2017

Enyor de la utopia (Toni Soler)

Enyor de la utopia / PERE VIRGILI

TONI SOLER

UTOPIA. Aquell bon amic em va dir als anys noranta que la independència era una utopia meravellosa. “Qualsevol hi estaria d’acord -em va dir-, si fos possible”. Però no era possible, perquè el separatisme era marginal, i perquè les fronteres europees no es modificarien mai més. També em va dir que l’important era consolidar l’autonomia, influir en Espanya i evitar la fractura entre nous i vells catalans. No recordo si aquell amic votava CiU o el PSC. Van passar uns quants anys, i quan Maragall va ser president amb el suport d’ERC, el bon amic em va dir que l’independentisme havia pujat per reacció a l’Aznar, i que de fet ja estava bé, perquè així el PSOE es tornaria federalista. El 2006, quan es va aprovar el nou Estatut retallat, em va dir que ens hi havíem de conformar perquè no hi havia majoria social per anar més enllà, i que el maximalisme només facilitaria el retorn al poder del PP.
EL BOTÓ. El PP va tornar al poder, i quan el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut retallat després d’una agressiva campanya anticatalana, el bon amic em va dir que compartia la meva indignació, i que de bon grat es faria independentista “si la independència es pogués aconseguir prement un botó”, cosa que evidentment (no siguem il·lusos) no passaria mai. Però va aplaudir l’editorial conjunt de la premsa de Barcelona, incloent La Vanguardia i El Periódico ; aquella que portava per títol “La dignitat de Catalunya”. El meu amic em va dir que la paciència tenia un límit i que calia anar un pas més enllà, exigir un Estat federal i un concert econòmic. Però al meu amic, com a tots, el va atropellar l’onada sobiranista, les manifestacions, les consultes populars, etcètera, i em va dir que els seus fills anaven tot el dia amb l’estelada i que ell mateix, què carai, els entenia, perquè la reforma d’Espanya era inviable. I que Catalunya tenia dret a decidir. Quan va arribar el 9-N, el meu amic va anar a votar, i va votar sí-sí.
GARANTIES. Quan finalment al Parlament hi va haver una majoria sobiranista, el meu amic em va dir que el que era veritablement majoritari era el dret a decidir. Quan la majoria va proposar un referèndum, va dir que calia abans intentar el diàleg amb Madrid. Quan el govern espanyol va fotre l’enèsim cop de porta, va dir que ens havíem d’esperar, que hi havia un partit nou, que es deia Podem, que si obtenia el poder s’obririen horitzons nous. Quan el PP va tornar a guanyar les eleccions i -amb el suport del PSOE i de Cs- va començar a amenaçar, processar i condemnar els responsables del 9-N, el meu amic em va recordar que CDC tenia molts casos de corrupció. Quan Junts pel Sí i la CUP van acordar un tripijoc legal per eludir la suspensió del TC, el meu amic em va dir que havíem de ser escrupolosament democràtics. Quan Puigdemont va convocar el referèndum per a l’1 d’octubre, em va dir que la consulta no tindria prou garanties. Finalment, li vaig preguntar al meu amic què dimonis hauria de passar perquè donés suport al referèndum. I ell no va dir res, i jo vaig pensar que en el fons enyorava els anys noranta, quan era tan fàcil ser independentista, perquè la independència era impossible.
Font: Les Illes, Catalunya i el País Valencià celebraran l’any Fabra conjuntament | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/100640142420812453887

dijous, 13 de juliol de 2017

Una Catalunya independent tindria una renda per sobre de la mitjana europea

Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes i Clara Ponsatí, catedràtica de la Universitat de Saint Andrews Foto: Josep Losada.
RAMON ROCA - BARCELONA
El problema de la jubilació és més greu per a l’Estat espanyol que per a la Catalunya independent
Una de les grans assignatures pendents tant si s’arriba a ser nou estat o no és que cal saber més anglès
Per crear ocupació cal canviar el sistema productiu i augmentar els sous de misèria que es paguen actualment
El referèndum no serà unilateral, el que ho serà és l’actitud del govern espanyol, que ni tan sols ha volgut parlar

L’economista Clara Ponsatí dirigeix actualment l’Escola d’Economia i Finances de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i també és catedràtica de la Barcelona GSE. Aprofitant uns dies que estava a Barcelona hem pogut parlar amb ella i amb Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, per analitzar les possibilitats de veure una Catalunya independent i si l’economia i els ciutadans viurien millor. La primera pregunta obligada era si seria viable una Catalunya independent. “Amb la situació actual atès el dèficit fiscal que hem patit les darreres dècades sembla que no hi ha discussió sobre la viabilitat financera d’un estat català”. És més, la catedràtica assegura que “la viabilitat econòmica és indiscutible”. Entre els economistes però hi ha menys acord en els efectes dels anomenats casos de transició. En aquest sentit, el degà dels economistes afirma que “si no hi hagués els 16.000 milions d’euros de dèficit els pressupostos públics de la Generalitat tindrien superàvit”. I el més important de tot en un moment de penúries i deute públic com a conseqüència de la crisi és que, tal com diu el també expert en temes fiscals, “sense aquest dèficit hi podria haver accés al mercat de capitals, que permetria, sobretot, afrontar un dels grans reptes que tindrem en el futur, com és el cas de les pensions”. Efectivament, el futur de la Seguretat Social és un dels aspectes que més preocupen a milions de catalans i de ciutadans de l’Estat espanyol. I més encara quan pràcticament s’ha escolat el fons de reserva que hi havia per pagar als jubilats tenint en compte que fa uns anys aquesta guardiola arribava gairebé als 70.000 milions d’euros i ara es troba per sota de la fatídica xifra dels 10.000 milions. Tot i que la demografia es molt semblant entre els pensionistes catalans i espanyols la problemàtica per als jubilats “és més aviat favorable a Catalunya”, explica Clara Ponsatí, que també ha estat catedràtica a la prestigiosa universitat nord-americana de Georgetown, i que afegeix que el problema de les pensions “és més gran per a l’Estat espanyol que per als jubilats catalans”. Cal recordar que històricament l’atur es més baix i el promig de salaris és més elevat a Catalunya que a Espanya. Aquestes dues circumstàncies fan que en els càlculs per a les prestacions dels futurs jubilats siguin prop d’un 10% més elevats a Catalunya que en terres espanyoles.

Sectors claus
Si Catalunya esdevingués un estat independent seria una gran potencia. Així ho explica Joan B. Casas quan considera que hi han una sèrie de sectors que tindrien una gran rellevància a Europa, més que ara. “Sempre serem una gran potencia turística i d’oci”, explica el degà, que afegeix que està molt orgullós del pes del sector industrial manufacturer. Posa com a exemple que Europa vol que l’any 2020 la indústria representi el 20% del seu PIB. “Catalunya ja està pràcticament en aquest percentatge, “Som una Catalunya industrial”, diu Joan B. Casas. L’economista també posa accent al pes exportador. “A Catalunya hi ha 45.000 empreses amb capacitat per vendre a l’exterior, de les que 13.000 ho fan regularment”, sentencia el degà, que vaticina que el nou estat europeu “tingui un grau d’obertura molt potent de cara al futur”. Així mateix, destaca el sector sanitari, de la recerca, la biomedicina i la tecnologia o el de la logística, tot plegat “sectors imprescindibles per competir d’igual a igual amb altres socis europeus”, afegeix l’expert en fiscalitat.

Els dos economistes, amb sensibilitats diferents, es posen d’acord en pocs minuts en reconèixer que si Catalunya es converteix en un nou estat del Vell continent milloraria la riquesa. “La renda per càpita de Catalunya seria una renda alta, molt per sobre de la mitjana europea”, explica Clara Ponsatí. Per la seva part, Joan B. Casas recorda que una fortalesa per a la Catalunya del futur serà que la nostra economia “és molt equilibrada, potent i diversificada”, però diu que caldrà fer polítiques per corregir certs desequilibris que hi ha en l’actualitat.

En la conversa a dues bandes que es va fer fa uns dies a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya van quedar clares alguns aspectes essencials per a la Catalunya separada de l’Estat. Una, que la independència és totalment viable, dues, que la renda per càpita milloraria “substancialment” i tres, que el futur de les pensions està més garantit a casa nostra que a l’Estat espanyol. Tot i així, hi han aspectes que caldrà millorar tant amb independència com sense. Un és l’atur. “Cal una reforma del mercat laboral molt ambiciosa, que no sé si serem capaços de tenir els consensos per fer-la”, assegura Clara Ponsatí, molt vinculada en moviments a favor que Catalunya esdevingui un estat europeu. El seu raonament és que les empreses catalanes són molt petites. Per què? “Pel tipus d’estructura de negociació col·lectiva, ja que a l’estar en companyies més grans la negociació col·lectiva lliga molt”. Afegeix que generar nivell d’ocupació homologables a Europa vol dir tenir un mercat de treball regulat com el dels països europeus: “i això pot suposar política i socialment molts costos, no sé si tindrem l’atreviment de fer-ho”.

El mercat laboral s’ha de polir. Per a Joan B. Casas “ara hi ha salaris impropis d’una societat desenvolupada i moderna, això s’ha de corregir”. El degà es planteja si el sistema productiu que tenim pot donar feina i que no sigui amb sous de misèria. Cal dir -explica l’expert ens fiscalitat- que fins ara el mercat de treball s’ha solucionat amb la immigració perquè hi ha una piràmide d’edat mot envellida. “Barcelona és la ciutat d’Europa amb una natalitat més baixa”.

“És inaudit que gastem tantíssims diners amb hospitals i tant pocs en escoles bressol i joves”, afirma la catedràtica de la Barcelona GSE. Diu que si la gent que pensa tenir criatures no veu que ho tindrà fàcil llavors ja no els té, per això “cal apostar per polítiques de natalitat”, afegeix Clara Ponsatí, que recorda que l’Estat espanyol ha fracassat de forma estrepitosa amb la crisi dels refugiats, que és una crisi humanitària i per tant mereix un tracte humanitari, però “també és una oportunitat econòmica”.

Un altra assignatura pendent a Catalunya -i encara més a l’Estat espanyol- és la manca d’idiomes. “Si volem ser un nou estat europeu hem de saber anglès, sobretot els estudiants i les noves generacions”.

Davant la pregunta de si amb la independència canviaria el dia a dia en les respectives professions? La resposta de Joan B. Casas és que el primer que es notarà és que hi haurà més recursos. També “hi hauria més llocs de treball destinats a la nova administració”. Per a la catedràtica de la Universitat de Saint Andrews, la més antiga d’Escòcia i la tercera més antiga del Regne Unit, la soberania seria una oportunitat per la universitat catalana perquè “canviaria el professorat funcionarial, els mecanismes d’administració de recursos i els projectes de recerca”.

Hi haurà referèndum
“Jo crec que hi haurà referèndum, ho he cregut des del primer dia”, explica Clara Ponsatí. Hi ho justifica perquè diu que creu que seria molt costós veure casos de repressió i presó. “Tenir un Erdogan a la península ibèrica seria molt atrevit, tot i que no podem descartar que Brussel·les s’ho empassi com ja ho ha fet en el cas d’Hongria”.

Per la seva part, el degà d’economistes considera que hi haurà convocatòria del referèndum però a partir d’aquí la reacció serà una incògnita.

Ponsatí és de l’opinió que el referèndum no és unilateral. “El que és unilateral és l’actitud del govern espanyol, no s’ha plantejat ni la possibilitat de parlar”. Explica la catedràtica d’economia que “els pobles tenen el dret a l’autodeterminació i quan són conscients de que el tenen, l’exerceixen”. El degà, per la seva part, assegura que el govern ha fet l’única cosa que podia fer amb les circunstàncies actuala. “No fer-lo seria també molt costós electoralment”. Ponsatí critica que “s’ha trigat massa a organitzar la consulta, no se’n va parlar fins un any després del 27S”.
JOAN B. CASAS
“Si esdevenim un nou estat serem una gran potència”
  • Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya Foto: JOSEP LOSADA.
Si no hi hagués els 16.000 milions de dèficit fiscal amb l’Estat el pressupost de la Generalitat tindria superàvit
El turisme i l’oci, la indústria manufacturera, les exportacions, la biotecnologia o la logística serien sectors fortíssims en una Catalunya independent
CLARA PONSATÍ
“Catalunya tindria una de les rendes més altes de la UE”
  • Clara Ponsatí, catedràtica de la Universitat de Saint Andrews i de Barcelona GSE Foto: JOSEP LOSADA.
Si mirem com administra Espanya els seus recursos el nivell de malbaratament és brutal
No pot ser que gastem tants diners en hospitals i gent gran i tant pocs en escoles bressol i joves


Pots seguir Boladevidre

dimecres, 12 de juliol de 2017

El referèndum d'Albano Dante, Évole, Sardà i Pau Gasol

Iu Forn 

Resultat d'imatges de REFERÈNDUM

En poques hores han coincidit quatre posicionaments sobre el referèndum de quatre persones que no són indepes i que han manifestat quatre postures diferents.
Albano Dante Fachin, secretari general de Podem i diputat de CSQP, defensa participar en el referèndum, sigui acordat, unilateral, o com sigui. I diu que farà una campanya molt activa perquè la gent vagi a votar. I que ell votarà “no”.
En Pau Gasol, entrevistat per en Toni Soler al Fora de Sèrie de TV3, deia ahir que no sap si al final hi haurà consulta o no, però que ell “és partidari de votar i de transmetre el dret a tenir una opinió davant d'una possible situació social que t'afectarà a tu, els teus amics i la teva família. Aquí i a qualsevol lloc. La persona ha d'involucrar-se i no quedar-se sense votar”. O sigui, a favor del referèndum, de votar-hi, però sense manifestar l'opció triada, cosa a la qual té tot el dret, però ens hi podem jugar un pèsol que seria un “no”.
Jordi Évole ha publicat un article a El Periódico on defensa un referèndum vinculant i acordat entre els del “sí” i els del “no”, en el qual ell votaria “no”. Considera que la consulta unilateral plantejada en aquest moment tindrà un resultat enganyós perquè, tal com estan les coses, dubta que hi hagi una campanya pel “no”. I després de queixar-se d'algunes reaccions indepescontra posicions com la seva, considera que és poc seductor escriure unes normes, aprovar-se-les i aplaudir-se-les i després, si dius que no hi vols participar, ser qualificat de poc demòcrata. Acaba afirmant “vivim entre l'immobilisme desesperant el Govern espanyol i les urgències arriscades d'un sector de l'independentisme que ha aplicat una màxima que és ara o mai. I crec que la solució a aquestes posicions tan enfrontades no serà l'hipotètic referèndum de l’1 d'octubre”.
Finalment, en Xavier Sardà, també a El Periódico, escriu explícitament que no anirà a votar, entre altres motius perquè el dret d'autodeterminació que s’invoca només és reconegut per l’ONU en situacions colonials, perquè la Comissió de Venècia ha dictaminat en contra de la consulta, perquè els funcionaris queden en una situació d'inseguretat jurídica i perquè el Consell de Garanties estatutàries ha desautoritzat el referèndum.
Quatre opinions del món del “no”. Amb uns arguments que agradaran més o menys, amb els quals hi estaràs més o menys d'acord, però que permeten el debat. Per fi! Perquè fins ara la postura oficial del “no”, bàsicament política i que ha estat l'única existent, s'ha basat en l'amenaça, la desqualificació, l'insult i la guerra bruta. Ja era hora que gent “normal” i amb rellevància social diguin coses que pensen, no des de la víscera sinó fruit de la seva reflexió. I sense crits, ni estirabots, ni mala educació.
La Catalunya del futur serà com serà, això ja ho veurem. Però en aquest nou país hi conviuran l’indepe més radical, ÉvoleSardà i Gasol, quan torni. I l’Albano intentarà que tots ells el votin. I potser no el vota cap d'ells. O tots. O la meitat. O només l’indepe radical. O potser és l’Albano qui acaba votant un Sardà convertit en polític, vagi vostè a saber. I entre ells discutiran. I potser, fruit de la passió, s'acabaran emprenyant. Com qui discuteix de futbol i després acaben veient junts el partit.
Perquè, en aquest país que jo vull, hem de discrepar amb arguments i no “pels meus collons”. Perquè al país que jo vull ha de ser del segle XXI i no del XIX com fins ara. 
Font: El referèndum d'Albano Dante, Évole, Sardà i Pau Gasol

Pots seguir Boladevidre

dimarts, 11 de juliol de 2017

Ciutats del Barcelonès i el Vallès interpel·len les bases dels Comuns, CUP, Podem i PSC a favor del SÍ

Regidors i regidores de Guanyem Badalona en Comú, Sant Adrià en Comú, SOM Gramenet, Compromís per Cerdanyola i COP – Compromís per Ripollet impulsen la campanya "República des de baix" 

Ciutats del Barcelonès i el Vallès interpel·len les bases dels Comuns, CUP, Podem i PSC a favor del SÍ a la independència
Membres de diferents candidatures de l’esquerra transformadora del Barcelonès Nord i el Vallès Occidental, i d’altres de diverses organitzacions, han donat avui el tret de sortida a la campanya «República des de baix». En una roda de premsa a la Plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet, regidors de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Cerdanyola del Vallès i Ripollet han explicat el contingut d’aquesta campanya. De les cinc ciutats impulsores, tres (Cerdanyola, Badalona i Ripollet) estan governades per aquestes candidatures municipalistes.

Joan Belda, secretari general de Podem a Sant Adrià de Besòs i regidor de Sant Adrià en Comú, ha dit que «és la gent del cinturó metropolità qui més interès té en què tot es remogui i que tot canviï i, per tant, a qui més interessa que arribi la República el més aviat possible». La tinent d’alcaldia de Cerdanyola Elvi Vila (Compromís per Cerdanyola) ha explicat que «l’enfrontament democràtic entre el poble català i l’Estat espanyol és la traducció pràctica, en aquest moment i al nostre país, de l’enfrontament entre la majoria de la gent i la casta».

Per la seva banda, Aitor Blanc de SOM Gramenet, ha insistit en què els «municipis han de col·laborar amb el referèndum perquè és l’alternativa democràtica al bloqueig de l’Estat». L’exdiputada de la CUP i actual tinent d’alcaldia de Ripollet per Decidim RipolletPilar Castillejo, ha reivindicat l’1 d’octubre com la moció de censura de veritat al règim del 78, «ara tenim l’oportunitat de tombat al PP i als sectors més conservadors de l’Estat», ha dit.

Ha conclòs la roda de premsa el també tinent d’alcaldia de Badalona per Guanyem Badalona en ComúJose Téllez, amb la idea que «el SÍ al Referèndum comporta una gran revolució democràtica que ajudarà a què altres pobles puguin també deslliurar-se d’aquells que els hi fan la vida impossible», insistint que aquest «és un procés per canviar-ho tot a la Península Ibèrica i al sud d’Europa».

Aquesta campanya autogestionada pretén aglutinar i organitzar el màxim de persones i voluntaris de diverses ciutats de Catalunya per guanyar el Referèndum de l’1 d’octubre i construir la República Catalana. Només unes hores després de la publicació del web ja s’han començat a rebre les primeres adhesions i donatius econòmics.

Signen la presentació de la campanya a la pàgina web, en nom de tot l’equip impulsor, Jose Téllez i Laia Sabater de Guanyem Badalona en Comú; Joan Belda i Alex Benito, de Sant Adrià en Comú; Aitor Blanc i Alba Calvo de SOM Gramenet; Maurici Jaumandreu i Elvi Vila de Compromís per Cerdanyola; i Pilar Castillejo i Fran Sánchez de COP – Compromís per Ripollet.

Font: Ciutats del Barcelonès i el Vallès interpel·len les bases dels Comuns, CUP, Podem i PSC a favor del SÍ a la independència


Pots seguir Boladevidre

dilluns, 10 de juliol de 2017

Es pot impedir el referèndum amb només 52 diputats?

Josep Costa 


Ja comença a sonar, i serà un dels èxits de l’estiu amb total seguretat. La cançó es titula Amb 72 diputats no es pot fer la independència. La tornada de la cançó diu quelcom de l’estil: “Si per reformar l’Estatut calen 2/3 del Parlament (90 diputats), no és lògic que una cosa tan important com la independència es pugui fer amb menys”I pot arribar a ser la cançó de l’enfadós. Val la pena, per això, que analitzem per on desafina:   
  1. La majoria independentista no es disposa a fer la independència. El que s’ha anunciat és un referèndum sobre la independència. Si fa no fa, la diferència és la mateixa que entre proposari decidir. Això és important per dues raons: perquè la majoria favorable al referèndum (parlamentària i social) és molt més àmplia que la favorable a la independència, i perquè els referèndums no exigeixen majories reforçades (almenys d’acord amb la legislació espanyola vigent i els estàndards internacionals). En definitiva, la democràcia representativa pot exigir grans majories però no la democràcia directa. De fet, la modificació de l'Estatut requereix 2/3 dels diputats, però la ratificació en referèndum posterior es fa per majoria simple.
  2. Les majories qualificades no responen a la transcendència de les decisions, o no necessàriament. Es justifiquen sobretot per la voluntat d’incentivar o protegir consensos i pactes transversals. Se suposa que les minories participen en el pacte i fan concessions amb la condició que l’acord quedi blindat contra canvis futurs sense la seua participació. Les majories reforçades són sempre fruit d’un pacte, també en cas de referèndums d’autodeterminació. A Catalunya no hi ha cap pacte vigent des que el TC es va carregar l’Estatut pactat i el Parlament, per una majoria del 86% dels diputats (molt més de 2/3), va rebutjar la sentència de forma solemne.
  3. També es pot entendre que les majories protegeixen un statu quo legítim contra la seua modificació per raons conjunturals o oportunistes. En el cas espanyol, per manca de reconeixement de la plurinacionalitat i vulneració de l’autodeterminació interna de Catalunya no es pot dir que tenguem un statu quo legítim. El pacte constitucional està molt erosionat –trencat per a molta gent– i no són més del 20-25% els catalans que voldrien mantenir-lo tal qual. En aquestes circumstàncies, no és admissible el privilegi que suposa donar més valor als vots contraris a la independència que als favorables. És moralment injustificable, perquè statu quo i secessió són, com a mínim, opcions igual de legítimes. Per tant, els vots han de valer el mateix.
  4. Atesa la realitat sociopolítica de Catalunya, i de la majoria de països plurinacionals més o menys democràtics, hi ha bones raons per pensar que una part substancial dels votants del 'no' acceptarien la independència i participarien del procés constituent del nou país. De tal manera que, eventualment, el nou règim polític partiria amb un suport democràtic molt superior al percentatge actual de vots independentistes.
  5. Finalment, hi ha en aquesta cançoneta un bon punt de cinisme. L’Estatut va ser aprovat per 9 de cada 10 diputats, i més de 2/3 dels votants en referèndum (sense ser preceptiu) i va ser igualment retallat i dinamitat pel Tribunal Constitucional. Un òrgan, cal recordar-ho, format per magistrats que representen directament els interessos de dos partits que a Catalunya no representen actualment ni 1/4 dels vots. És a dir, l’Estatut votat pels catalans ja s’ha modificat substancialment en contra de la seua voluntat majoritària i encara no s’han pogut tornar a pronunciar.
No es pot pretendre que havent desnaturalitzat l’Estatut sencer, amb una sentència que entre d’altres coses diu que moltes de les seues previsions no són vinculants per a l’Estat, l’article que requereix 2/3 per modificar-lo sigui sagrat. Després d’això, la legitimitat democràtica de l’Estatut és més que dubtosa. És més, si no és vinculant per a l'Estat, en justa reciprocitat tampoc ho pot ser per al poble que ja no el reconeix com a propi. Si no és apte per fixar límits al poder de l'Estat, menys ho hauria de ser per limitar el poder del poble.
En tot cas, atès el progressiu col·lapse de l’ordenament constitucional i estatutari vigent, el fet que una minoria pretengui sostenir-lo a còpia de negar o impedir l’expressió democràtica de la població és encara més indefensable. La pregunta, doncs, hauria de ser: “Es pot impedir el referèndum amb només 52 diputats?”. Perquè en realitat, qui no accepta la victòria de l’adversari amb el 51% dels vots és que vol imposar-li la seua posició amb no més del 49%.
Josep Costa és professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)

Pots seguir Boladevidre

diumenge, 9 de juliol de 2017

Així erosiona l’estat espanyol l’autogovern de Catalunya

L’autogovern s’ha anat erosionant a conseqüència de la sentència i de les actuacions posteriors



Aquesta setmana el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha emès cinc sentències contra normes de la Generalitat de Catalunya. Concretament, quatre sobre la llengua catalana i una que fa referència a la partida del referèndum en el pressupost. Paral·lelament, dilluns farà set anys de la manifestació en resposta de la sentència de l’estatut, en què es remarcava el caràcter de nació de Catalunya i s’apel·lava al dret de decidir.

Des de la sentencia de l’estatut i el començament del procés català, hi ha hagut desenes de sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem i lleis recentralitzadores de l’estat espanyol que han anat buidant l’autogovern, un fet que va més enllà del dret de decidir i afecta aspectes diversos de la sobirania.

A final del 2016 encara hi havia catorze normes catalanes impugnades pel govern espanyol: onze que eren considerades inconstitucionals i tres que es considerava que envaïen les competències estatals. Des de la impugnació de la declaració de sobirania del 2013 hi ha hagut més d’una desena de resolucions del Constitucional per a paralitzar o declarar inconstitucionals les accions del govern català amb l’objectiu de fer una consulta o crear ‘estructures d’estat’, però una gran part de les sentències són simplement atacs a l’autonomia.

De l’autonomia a l’administracióAlgunes impugnacions del govern espanyol només es poden entendre com un intent de limitar l’autogovern català o de perjudicar els ciutadans que teòricament ha de defensar, car són lleis socialment clau, que simplement protegien els més vulnerables. Entre aquests casos, hi ha el decret llei contra la pobresa energètica, que blindava l’accés a l’aigua, al gas i a l’electricitat encara que no es pogués pagar; o la de desnonaments, en què les entitats havien d’oferir lloguer social si l’afectat no tenia cap alternativa d’habitatge.

També han estat objecte de recurs lleis socialment més avançades que no les espanyoles, com ara la de la igualtat efectiva entre homes i dones, la prohibició del fracking o la llei de protecció dels animals, en què s’abolien les corregudes de bous, una llei que ha estat anul·lada pel TC.

De traves, també en trobem en la capacitat de recaptació, principalment amb els tributs creats aquests darrers anys, com ara els imposts als bancs, la taxa a operadores d’internet o la de la producció d’energia nuclear, totes portades al Tribunal Constitucional. En el comerç, aspecte clau de l’economia, n’han sortit malparades la reforma de la llei de comerç, la dels horaris comercials, el codi de consum de Catalunya i la prohibició de grans superfícies fora de les ciutats.

La voluntat de limitar l’autogovern ha dut l’estat espanyol fins i tot a recórrer contra el llibre sisè del codi civil català, la llei de governs locals i la restitució de Medinyà, de 852 habitants, com a municipi independent.

Un article 155 encobertPoc després del 27-S, es feia pública la notícia que per a accedir al fons de liquiditat autonòmica (FLA) el govern espanyol imposava unes condicions molt més estrictes a Catalunya que no a la resta de comunitats, per evitar despeses en ‘vel·leïtats independentistes’.

Entre les condicions, hi ha la de connectar el sistema telemàtic català amb el de Ministeri d’Hisenda espanyol, per poder seguir les despeses factura per factura, com també el fet que l’interventor haurà de certificar mensualment tots els pagaments que faci la Generalitat, deixant constància de les despeses que consideri que contravenen l’ordenament jurídic.

A la vegada, totes les operacions d’endeutament hauran de ser aprovades pel govern espanyol, una per una. També es facilita una aplicació perquè els funcionaris catalans puguin denunciar qualsevol despesa que considerin il·legal.

Cal recordar que el FLA és un préstec, amb interessos, que l’estat espanyol fa a les autonomies, que en el cas català van implicar el pagament d’un total de 1.909 milions d’euros a l’estat en interessos entre el 2012 i el 2015. Les dades contrasten amb els incompliments de l’estat (prop de 10.000 milions d’euros, segons la Generalitat) i l’actual sistema de finançament, pendent de revisió des del 2014, que produeix un dèficit fiscal desmesurat i un infrafinançament de les finances catalanes, que gairebé obliga a acudir al FLA.

Els grans èxits de l’autonomisme perillenEl binomi entre el govern espanyol i el TC també han impugnat i suspès, òbviament, la majoria de lleis relacionades amb les consultes o la sobirania, que han tocat aspectes com l’acció exterior, el Síndic de Greuges i l’Agència Tributària de Catalunya.

Cal afegir-hi les funcions del parlament, perquè han estat impugnades, fins i tot, les conclusions d’una comissió –la de l’estudi del procés constituent– o se n’ha perseguit la mesa per no haver decidit, com si fos un tribunal, si un tema es podia debatre o no, tenint en compte, a més, que el dret a l’autodeterminació ja havia estat debatut i aprovat el 1989 i unes quantes vegades més.

Les sentències han arribat a dos dels pilars de la normalització lingüística, l’ensenyament i TV3. El Tribunal Suprem, basant-se en la interpretació restrictiva del Constitucional, ha dut la immersió lingüística als llimbs. Actualment s’obliga a fer un mínim d’un 25% de les classes en castellà només que ho demani un alumne de l’aula. Alhora, la Generalitat té l’obligació de pagar la matriculació en un centre privat de cada alumne que vulgui rebre educació en castellà.

Els atacs no se cenyeixen al català i prou, sinó que el TC va suspendre la llei de l’aranès perquè va considerar-la d’ús preferent. Aquesta setmana s’han dictat quatre sentències contra el català que en limiten la normalització. Es veta la preferència de la llengua pròpia en l’acollida dels nouvinguts i també l’obligatorietat de retolar almenys en català, es rebaixa la quota als cinemes i en la llei d’audiovisual es marca que el castellà ‘no pot ser-ne exclòs’ i, per tant, obre la porta –com s’ha fet en l’escola– a obligar els mitjans catalans a emetre unes hores en castellà.

Molts dels aspectes de l’autogovern, com és el cas de la immersió lingüística, sembla que ja no tenen cap protecció jurídica contra qualsevol ingerència política o judicial i només es mantenen per la societat, que impedeix un cop més contundent, i un govern que segueix una política d’anar minimitzant els efectes, en gran part desobeint. Però és una política segurament inviable a mitjà termini.

Incompliments per part de l’estat espanyolA final del 2016 hi havia quinze recursos d’inconstitucionalitat per part de la Generalitat contra lleis espanyoles i set conflictes per invasió de competències. Però, entre els recursos de l’estat i els de la Generalitat hi ha una diferència significativa: si en els recursos contra les autonomies se suspèn automàticament la norma durant cinc mesos, que pot ser ampliat indefinidament, en el cas invers no se suspèn res.

Enguany la Generalitat de Catalunya ha recollit 34 sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, favorables a Catalunya, que l’estat incompleix. Entre aquestes lleis hi ha la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, de la qual hi ha vint-i-quatre sentències, i que fa que les entitats catalanes que atenen la gent més vulnerable deixin d’ingressar vint milions d’euros; les beques a l’estudi, que l’estat espanyol fa més de vint anys que incompleix i que la Generalitat calcula que es podrien ampliar en 150 milions; o bé en l’àmbit cultural, en què s’incompleixen quatre sentències del TC: des de museus  a espais escènics o comunicació cultural.

El govern català no té cap mecanisme per a protegir les competències pròpies. L’única solució és portar els conflictes a un tribunal polititzat, però, fins i tot en aquestes circumstàncies, no hi ha cap òrgan que obligui el govern espanyol a complir les sentències.

L’última sentència favorable a la Generalitat, que s’ha resolt aquest juny, ha estat contra el reial decret que prohibia l’autoconsum compartit de l’energia entre diversos consumidors.

La sentencia de l’estatut que va posar fi a un autogovern realEl 28 de juny de 2010 es va emetre la sentencia de l’estatut, després d’un recurs del PP, que havia recollit quatre milions de signatures en menys de tres mesos.

La reforma de l’estatut, com va desgranar el doctor Ferran Requejo, tenia quatre grans objectius. El reconeixement formal de Catalunya com a realitat nacional, una cosa que anava més enllà del fet de ser una de les disset comunitats autònomes; la protecció de l’autogovern contra les ingerències de l’estat; la fixació de les bases d’un finançament equitatiu i racional que posés fi a l’enorme dèficit fiscal; i la institucionalització de les relacions bilaterals amb l’estat, que no diluís la posició catalana en constant minoria entre disset comunitats més.

La sentència nega l’existència d’uns drets històrics en què es fonamenti l’autogovern català i fins i tot interpreta el preàmbul per deixar clar que no hi ha cap més nació que la nació espanyola. Tampoc no es blinden les competències i es desactiven totes les novetats que l’estatut introduïa en la regulació de competències. En alguns casos, com en la llengua vehicular a l’escola, la situació esdevé més precària després de la sentència que no abans de començar la reforma.

En finançament, s’estableix que només l’estat espanyol pot establir l’esforç fiscal, car altrament vulnera ‘l’autonomia fiscal’ de la resta i, per tant, el principi d’ordinalitat; o es fa palès que l’addicional tercera, que marca que la inversió en infrastructures s’ha d’equiparar al PIB, significaria ‘un privilegi econòmic’ pel fet de limitar la plena llibertat de les corts espanyoles per a decidir les inversions.

En la relació bilateral, s’actua contra la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, que havia de ser l’òrgan bilateral de relació en l’àmbit de finançament, per a acordar la solidaritat, negociar nous tributs o un nou finançament, etc. A la vegada, aspectes clau en la millora de l’autogovern són reduïts a la mínima expressió. En són exemples el poder exclusiu d’institucions catalanes com el Síndic de Greuges o el Consell de Garanties Estatutàries, a més de la creació d’un sistema de justícia propi i la competència exclusiva en matèria de primera acollida i integració d’immigrants.

A conseqüència de la sentencia i les actuacions posteriors, l’autogovern, en compte d’augmentar, s’ha anat erosionant. Els mesos següents poden ser o tot o res, o estat independent o una autonomia nominal amb simples poders administratius.

Font: Així erosiona l’estat espanyol l’autogovern de Catalunya | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre