Palinuro: Tancar abans d'obrir

Quan Rajoy "dóna per tancada la via de diàleg amb la Generalitat" està fent un exercici de post-veritat. Una cosa inherent al seu partit i que consisteix a negar l'evidència amb tot l’aplom o directament inventar-se la realitat. "El PP és el partit dels treballadors", deia Cospedal. Post-veritat. "El PP és el partit que més ha lluitat contra la corrupció", segons Rajoy. Post-veritat. "No he complert la meva paraula, però he complert el meu deure". Post-veritat de la qual se’n conclou que el deure d'aquest home és no complir la seva paraula.

Hi ha res més post-veritable que donar per tancada una via de diàleg que no existeix? Certament, fa uns mesos, el president del govern, en un gest de magnanimitat unilateral va decidir adoptar una política de diàleg amb la Generalitat. Va despatxar a la vicepresidenta a Barcelona, ​​li va muntar un despatx des del qual aquella va començar a exercir a manera de virreina. I aquí es va acabar la política del diàleg, en una única trobada entre Sáenz de Santamaría i Junqueras per comprovar que no tenien res de què dialogar. El referèndum no ho permet. El diàleg no va arrencar, però el govern ja ho dóna per tancat.

És un moment de suspens, els dos contendents al mig del carrer desert, mirant-se als ulls sota un sol encegador, a veure qui fa el primer moviment. D'ambdós costats arriben veus. Del costat del govern es llancen admonicions i amenaces i la inevitable Cospedal, ministra de Defensa, parla ja en termes castrenses d'intervenció militar. Qualifiquen d'intent de cop d'Estat el referèndum. Del costat de la Generalitat s'escolta a la CUP i l'ANC, així com altres associacions de la societat civil, reclamant data per a la celebració del referèndum.

L'escenari és de confrontació. I de mala perspectiva perquè cap de les parts pot fer-se enrere. No obstant això, una cosa és clara: la repressió no és una solució. Un Estat de dret no pot sobreviure subjugant a una minoria nacional. La translació de l'experiència del País Basc a Catalunya, és a dir, la idea que és possible dominar una reivindicació independentista tractant-la com una qüestió d'ordre i seguretat pública, és un greu error. Al PB hi havia un problema de terrorisme. A Catalunya hi ha una àmplia mobilització social, democràtica i pacífica.

La repressió no només no és justa; tampoc pràctica. L'Estat pot suspendre l'autonomia catalana però en algun moment haurà de restablir-la; pot inhabilitar l'actual classe política independentista, però no impedir que es reprodueixi mitjançant eleccions. El govern sosté que plantarà batalla a la Generalitat en defensa de la majoria dels catalans als qual s'està enganyant. Com saber si això és així? Per descomptat, fent un referèndum. Just el que, enquesta rere enquesta, reclama entre el 70 i el 80 per cent de l'electorat català: fer un referèndum per veure què volen els catalans. El govern no ha de fer més que investigar. El que vol la majoria dels catalans és un referèndum.

Si la repressió no és la solució, quina és? Seure i negociar. Negociar, què? Per descomptat, tot. Això que hi ha alguna cosa innegociable (la sobirania del poble espanyol) que va repetint per aquí Rajoy com una carraca és una altra post-veritat. Per què és innegociable? Perquè ho diu la Constitució. I la Constitució, què és? Una llei (i molt recent, per cert) que, com totes les lleis es pot canviar. En realitat, les lleis no fan més que canviar i no només les humanes, també les naturals i fins a les divines. Perquè totes les lleis es van fer per als éssers humans i no al revés.

Que en un Estat democràtic de dret hi hagi alguna cosa de la qual no se’n pot parlar és inadmissible. Perquè qui impedeix que se’n parli, imposa la seva opinió com infal·lible, la fixa com a veritat inqüestionable. Si algú la qüestiona, se’l reprimeix doncs estem en l'època de la post-veritat, de la repressió.

És una perspectiva poc afalagadora i resulta comprensible que tothom faci el que pot per evitar-la. Tothom potser no. La negativa del govern a dialogar apunta a una intenció d'empitjorar la previsió en virtut, potser, d'aquell vell adagi que sol atribuir-se a l'esperit revolucionari leninista de "com pitjor, millor".

La qüestió és si els altres partits espanyols accepten o no unir-se al carro de guerra de la dreta. Ciutadans hi sembla gairebé destinat doncs va néixer fa una dotzena d'anys com a partit anticatalanista. Podemos, per contra, dóna suport a la celebració d'un referèndum pactat i, per tant, legal i vinculant. Si hi ha prohibició, legitima un referèndum unilateral, però només li dóna un valor polític, no jurídic. La incògnita és el PSOE, que ha girat la truita des de les primàries i el SG, acabat d'aterrar, es troba amb una línia de suport parlamentari al PP sobre la qual haurà de prendre una decisió.

En assumptes tan greus, les decisions no s'improvisen i necessiten temps. Per això Sánchez farà bé de no pronunciar-se en un o altre sentit fins a tenir totes les dades, valorar-ne les possibilitats i formular una proposta que haurà de sotmetre a consulta a la militància. Amb la marca socialdemòcrata. Per això, de la mateixa manera que no s'ajusta el seu criteri a les orientacions de Podemos, tampoc té perquè respondre a desafiaments governamentals com que aclareixi el concepte de "nació de nacions". Tot al seu moment. Per anar fent temps i entretenir els impacients, el PSOE pot declarar al Parlament que no accepta el tancament de la "via de diàleg". Aquesta decisió és contrària a la funció essencial del govern que, com tota autoritat pública, ha de vetllar per la pau i l'entesa entre els ciutadans i no per la confrontació. A més, és il·legal, ja que no es basa en una decisió prèvia parlamentària que l'insti a fer-ho. No té més suport que una acció executiva. Però si el Parlament rebutja el tancament del diàleg i obliga el govern a seguir intentant-ho, aquest haurà fer-ho. Al capdavall, el problema és què es porta en concret a una taula de negociació, intervenint entre dues posicions antagòniques. Alguna cosa en el que ambdues parts hi estiguin d'acord, havent cedit ambdues en alguna cosa. Com a base podria servir la següent proposta: l'Estat permet la celebració del referèndum anomenant-lo  "consulta", "sondeig" o com es vulgui, desproveït d'eficàcia jurídica però amb una eficàcia informativa que comporta una obligació: l'Estat es compromet a obrir un procés de reforma constitucional en un òrgan ad hoc, una Convenció, per exemple, amb una composició que faci justícia a la reivindicació independentista. Sigui quin sigui el resultat de la Convenció, se sotmetrà a referèndum per comunitats autònomes, i una de les opcions hauria de ser la independència.

Font: Palinuro: Cerrar antes de abrir