traducció - translate - traducción

diumenge, 18 de juny de 2017

Dos-cents anys de guerra contra els Anjou

Jordi Palmer 
Foto: Wikimedia Commons


Detall del quadre 'Les vespres sicilianes' de Francesco Hayez (1846)
La història de Catalunya entre els segles XIII i XVI està marcada per l'expansió mediterrània i especialment, per la lluita entre la corona d'Aragó i la casa d'Anjou, una guerra pel domini, sobretot, del sud d'Itàlia, que va comportar un estadi de guerra de gairebé dos-cents anys, des de les Vespres Sicilianes del 1282 fins a la brevíssima invasió francesa de Nàpols del 1495. Ben bé dos segles que serveixen a l'historiador britànic David Abulafia -descendent de jueus sefardites- per titular així, La guerra de los doscientos años (Pasado & Presente, 2017), el seu assaig sobre un període de la història europea tan agitat com, certament, desconegut actualment.
Precisament, un dels valors del llibre és situar el focus d'atenció fora de les històries nacionals oficials, sigui l'espanyola, la italiana i, també, la catalana. De fet, l'aventura mediterrània de la corona d'Aragó, amb les conquestes, a partir del segle XIII, de les Illes Balears, de Sicília, posteriorment de Sardenya i Nàpols, els intents d'ocupar Còrsega, la influència en Albània i l'exotisme dels ducats almogàvers de Grècia conformen uns episodis que, més enllà de despertar velles glòries d'un passat medieval romànticament sobredimensionat, el que fan és constatar l'existència d'un projecte expansiu sustentat no sota un concepte territorial-nacional sinó com ainiciativa d'una casa reial, la casa de Barcelona -continuada pels Trastàmara d'ençà de Casp- en una època en què les monarquies es repartien el poder a Europa per la força de les armes i la de la fe, per aquest ordre.
Per això mateix, Abulafia sap donar les claus d'un període històric, el de la Baixa Edat Mitjana, que res té a veure amb pretesos projectes nacionals que ens haurien dut, de forma inexorable, al present actual, on la història d'Europa massa sovint es redueix a la conclusió que el present no podia haver estat de cap altra manera. Així les coses, l'autor explica els enfrontaments entre els angevins -sovint considerats els enemics número u del casal de Barcelona-, amb els monarques d'Aragó, en un joc d'escacs -de trons per ser més moderns- en què el papat també té la seva rellevància a l'hora d'atorgar i denegar regnes, això sí, només convalidats per la força de les armes, no pas de la fe. I tot plegat sense oblidar la importància de l'emperador del Sacre Imperi, un actor amb un paper rellevant a la península Itàlica, ja que l'expansió catalana per aquelles terres s'ha d'entendre també com a part dels enfrontaments entre els güelfs -defensors del papat- i els gibelins -defensors de l'imperi-, que serà el bàndol en què es mouran els reis d'Aragó.

Sicília, la joia de la corona

En aquest estat de coses, l'illa de Sicília, la més gran del Mediterrani, se situa com a centre d'aquesta història de guerra entre els Anjou i el casal de Barcelona. Arrabassada pels normands als sarraïns al segle XI, la corona va recaure a principis del segle XIII en Frederic II Hohenstaufen, emperador del Sacre Imperi. A mitjan segle XIII, els Anjou, senyors de la Provença, reben del papat la promesa del tron sicilià -que inclou Nàpols, és a dir, les Dues Sicílies-, fet que marcarà l'arribada d'aquesta casa francesa a la zona després de vèncer, de la mà de Carles d'Anjou, els hereus Hohenstaufen. Ara bé, el descontentament pel govern dels Anjou i l'existència d'un poderós rei amb capacitat de reclamar -per la via dels drets però sobretot de les armes- el tron de Sicília marca l'arribada dels interessos catalanoaragonesos a la zona.
Aquest rei és Pere el Gran -III d'Aragó, II de Barcelona-, casat amb Constança de Hohenstaufen, hereva del regne, i que prendrà la corona de Sicília arran de la revolta de les Vespres sicilianes el 1282. A partir d'aquí el regne de les Dues Sicílies queda dividit, amb l'illa per als reis catalanoaragonesos i el territori peninsular per als Anjou, fet que farà que al llarg dels dos segles següents se succeeixin els intents d'uns i altres de reunificar el regne, i sempre amb la intervenció del papat, l'imperi, i altres potències europees, com el rei de França.
Carles d'Anjou i Pere el Gran, dos reis per al tron de Sicília 
És a dir, Sicília és un actor de primer ordre dels jocs d'estratègia globals i de l'equilibri de poders, fet que marca no només la intenció d'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó, sinó la seva influència en la política d'abast europeu de l'època.
Amb alts i baixos, tant per als Anjou, que finalment perdran el regne de Nàpols a favor d'Alfons el Magnànim -V d'Aragó, IV de Barcelona-, com per a la corona d'Aragó, que veurà com el Compromís de Casp marca el final del Casal de Barcelona i l'arribada de monarques castellans, la història que relata La guerra de los doscientos años acaba sent la narració d'un episodi completament necessari per comprendre la realitat del somni mediterrani de la Catalunya medieval.

Qüestió de noms

Com a qüestió al marge però significativa per al lector català, en la sempre complicada disputa per la nomenclatura que cal donar a aquells territoris que formaven la corona d'Aragó, Abulafia pren partit per designar la unió d'Aragó i el comtat de Barcelona amb el nom de corona catalanoaragonesa, entenent que van ser els catalans els que van portar les regnes de l'expansió mediterrània. De fet, l'autor sempre es planteja la corona com la unió de "cinc Regnes i un Principat" -és a dir, Aragó, València, Mallorca, Sicília i Sardenya, i Catalunya-, i conclou que l'expansió de la corona no tenia per què estar circumscrita a la conquesta de territoris concrets com Sicília, sinó que podria haver anat molt més enllà.
"El d'Aragó és sens dubte un nom poc apropiat", assenyala l'autor, per marcar les diferències del projecte aragonès i del català, el primer amb la vista posada en Navarra i l'interior de la Península i el segon abocat a la Mediterrània. Seran aquests factors diversos els que compondran finalment una corona basada en l'existència d'entitats clarament diferenciades, una situació que, amb els seus moments de glòria i decadència, es mantindria fins a la Guerra de Successió i la liquidació, de la mà del primer Borbó a Espanya, de la Corona d'Aragó i els Estats que la componien. Que Felip V fos duc d'Anjou no deixa de ser una ironia dramàtica de la història.

Font: Dos-cents anys de guerra contra els Anjou
Publica un comentari a l'entrada