traducció - translate - traducción

dijous, 26 de gener de 2017

3 CARTES A ENRIC MILLO

Resultat d'imatges de enric millo ambulància

1 - Lluís Carrasco

"Fas fàstic. Molt fàstic
Utilitzar la mort d’un infant per carregar políticament contra una conferència pel lloc on es va celebrar, per les persones que la van realitzar i per l’interès que, contràriament els esforços de boicot dels teus, va despertar, és directament: Miserable.

Dir que amb el cost d’una conferència es podrien comprar ambulàncies pediàtriques que salven vides és impropi d’un polític seriós i resulta només atribuïble a un pària mesquí, vil i roí.

Ambulàncies pediàtriques, miserable?
Quantes ambulàncies tindríem amb el cost del vostres aeroports de Castelló, Osca, Burgos o Ciudad Real, que en comptes d’enlairar avions només enlairen indignació?
Quantes podríem aparcar a les estacions fantasmagòriques d’AVE sense activitat on els trens no duen enlloc, més enllà de la ràbia, però sí veus les andanes plenes de comissions indecents que em menyspreen com a ciutadà que paga el vostre sou?
Quantes circularien si no paguéssiu amb el nostre esforç les putes, el vici i els fastigosos llits vigilats i protegits, de reis que res tenen a veure amb el meu poble?
Quantes desplaçarien a nens necessitats, si els nostres impostos no els destinéssiu a ajudar fundacions i associacions feixistes com FAES, SCC o Francisco Franco?
Miserable. La distància entre el que tu representes i Catalunya vol ser, avui es fa gegantina.
Si tinguessis el més mínim respecte, avui dimitiries, i no pel poble català al que has insultat des d’una ràdio pública que aviat deixarà de ser teva si assolim la llibertat, sinó per uns pares i amics que no poden sentir el batec d’un petit cor que potser sense la intervenció d’uns il·lustres delinqüents amagats a les clavegueres del teu país i que es felicitaven per haver destrossat la sanitat del meu, avui, potser, sonaria amb la força d’una tempesta.
Fas fàstic. Molt fàstic."
Lluís Carrasco

Font: rebut per whatsapp

2 - Empar Moliné

Vull escriure sobre això que has dit, Enric Millo, ara que fas de delegat del govern espanyol. Això que has dit, Enric Millo, a Catalunya Ràdio, sobre la nena morta a Blanes, però no sé com fer-ho. T’han preguntat per la conferència d’en Puigdemont, en Junqueras i en Romeva a Brussel·les. Tu has parlat dels diners que costava. “Amb 170.000 euros es poden comprar ambulàncies pediàtriques”, has dit. Has dit això, oi? Perquè diumenge una nena es va morir a Catalunya i encara no sabem si s’hauria pogut evitar. I estem tots debatent, especulant, potinejant, en certa manera, sobre si una ambulància pediàtrica (ara coneixem aquest concepte, abans no) l’hauria pogut salvar. A Catalunya n’hi ha dues i es veu que són més de les que tenen en altres llocs. Ara això és igual, perquè la nena ja no hi és. Però tu n’aprofites la mort -els pares, l’àvia, els companys de l’escola, et poden haver sentit- per fotre el sobiranisme. S’ha mort una nena, aprofitem-ho! Diguem que els diners de la conferència l’haurien pogut salvar, perquè haurien servit per a una ambulància. No cal que jo raoni. Què et puc dir? ¿Que el teu sou -avui, del tot deslegitimat- també hauria servit? Per qui parles, Enric Millo? Pels teus? Per mi? Pels pares de la nena i pels seus amics? Per qui ens prens, Enric Millo?

Entenc, després d’aquestes paraules, que tothom tria el córner des d’on tirarà la falta, i entenc, esclar, que tu ets al cantó que vols o pots. Tot s’hi val per a la bruta victòria. Fins aquest dimecres ens enteníem, rèiem en privat, dèiem que tu ets d’aquí i jo d’allà, tan civilitzats. Ara la civilització ja no és possible. Parles d’una nena morta. No jugo més. Cauen les caretes, demostra cadascú fins on arribaria. Ja veig fins on vas tu. I, tanmateix, que mai la vida et foti una hòstia tan irreversible, Enric Millo. I que mai ningú la faci servir contra algú sense cap escrúpol ni suc gàstric.

Font: http://www.ara.cat/opinio/Enric-Millo_0_1730826981.html


3 - Àlex Ribes


No en saben #EnricMillo

millo


No en saben. Els senyors del jersei de dalt a baix, de la polsereta "rojigualda" i de la gomina a dojo, no en saben. No saben com evitar l'estereotip: la roba de marca, el somriure fingit, el copet a l'espatlla que significa "¿qué hay de lo mío?". No en saben. Mai no n'han sabut.

No saben dialogar perquè creuen que dialogar vol dir jo parlo i tu escoltes, jo mano, tu obeeixes. Dialogar és per a ells un mirall, un reflex. És el ressò de la seva veu, la sensació d'esperar un aplaudiment a cada gest.

Tampoc saben negociar. Per què ho haurien de fer? Van guanyar, no? I s'entesten a recordar-nos-ho, una i altra vegada, com l'amic pesat que repeteix el mateix acudit a cada sopar davant el desinterès general. Vam guanyar i tu no. Et miraran amb condescendència quan expliquis un altre punt de vista de la mateixa història, acudiran al "y tu más" ràpidament. Negociar significa situar-se en un pla d'igualtat i aquest és un territori aliè per a qui va guanyar massa vegades i no va pagar el dolor que va causar.

No saben guardar silenci i tampoc saben enraonar. I no és tant pel que diuen o no diuen (que també), sinó sobretot perquè no saben quan és necessari ajuntar els llavis en un silenci amable o adoptar un discurs reconciliador davant l'adversari. I no en saben perquè no són elegants. Confonen l'elegància amb un rellotge car, un iot o un photo-call on sentir-se importants. Però l'elegància és una altra cosa. A vegades l'elegància vesteix amb xandall. Ho fa quan s'interessa pel dolor d'altres, tot i que el seu rostre no dibuixi glamour o no es deixi portar per l'eròtica del poder. Perquè això no és elegància sinó aparença. I són dues coses diferents. Ser elegant és no abraçar la demagògia per fer mal al contrari, quan darrere hi ha una tragèdia. No buscar vots com una au carronyera busca un cadàver. No parlar només als acòlits tot esperant l'aplaudiment, sinó trobar la manera i el quan, l'instant en què un pot o no tenir arguments, però els exposa amb elegància.

No en saben. No saben ser referents morals. No saben liderar emocions positives. No saben com construir somnis col·lectius basant-se en certeses i no a través de manuals de partit. No saben improvisar i tampoc saben planificar.


I guanyen. Segueixen guanyant. És cert. I segueixen estant aquí, amb els seus jerseis de dalt a baix, les seves polseretes "rojigualdas" i la seva gomina a dojo. Però hi ha una batalla que no han guanyat: la de l'elegància que fa als líders immortals. "Tinc un somni", va dir un d'ells. "Viu com si t'haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure per  sempre ", va dir un altre d'aquests líders immortals. "Els hem destrossat el sistema sanitari" va dir algú que mai no serà com ells. No, definitivament, no en saben.

#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat  Facebook
Publica un comentari a l'entrada