traducció - translate - traducción

divendres, 29 de desembre de 2017

EL CCN I INVERSORS PRIVATS CATALANS I BRITÀNICS CREEN UN FONS D’INVERSIÓ VALORAT EN 345 M€

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El Cercle Català de Negocis i diversos inversors privats catalans i britànics creen un fons d’inversió valorat en 345 M€ amb la finalitat d’oferir liquiditat a empreses amb seu a Catalunya.

El fons d’inversió CCN – Overseas Liberty Fund conté actius immobiliaris adquirits principalment en la modalitat de leaseback. Els seus promotors tenen previst ampliar el seu capital fins els 1.200 M€ durant el primer trimestre de 2018.

Donades les restriccions de l’accés al crèdit, les necessitats de liquiditat de les empreses, l’elevat cost del diner i els creixents riscos polítics i econòmics de la zona euro, el Cercle Català de Negocis (CCN) i diversos inversors privats catalans i britànics, han acordat crear conjuntament un instrument financer, el CCN – Overseas Liberty Fund, amb la finalitat d’oferir vies alternatives de finançament destinat preferentment a empreses amb seu social a Catalunya i Balears.

Els promotors del fons d’inversió són el Cercle Català de Negocis, diverses family office catalanes i el grup britànic Mangla que és l’accionista majoritari del GSX. El GSX es una empresa privada especialitzada en la creació i la comercialització de productes financers. Els seus principals socis són inversors privats tant del Regne Unit com del Sud Est Asiàtic. El GSX té una forta presència en els mercats financers de l’àrea de la lliura esterlina així com en els principals mercats financers europeus i del Sud Est Asiàtic. Mangla és una empresa constituïda per accionistes privats que també posseïxen una important participació en el capital de GSX.

Els promotors del projecte ja han acordat la incorporació d’actius immobiliaris al fons d’inversió per valor de 345 M€. Tanmateix, l’objectiu és arribar a incorporar-hi actius per un valor de 855 M€ addicionals durant el primer trimestre de 2018 fins arribar als 1.200M€. A tal efecte, properament els promotors del fons obriran una segona ronda de negociacions a la que s’hi podran incorporar aquelles empreses i propietaris que ho sol·licitin directament al Cercle Català de Negocis.

L’objectiu del fons d’inversió CCN – Overseas Liberty Fund és oferir a empreses i particulars la possibilitat de fer líquid, bé sigui una part o bé, la totalitat del seu actiu immobilitzat segons les necessitats de cada un d’ells amb la finalitat d’augmentar el seu actiu circulant. D’aquesta manera, cada client podrà garantir la disponibilitat de recursos per millorar la gestió de la seva tresoreria o, fins i tot, podrà autofinançar-se i afrontar projectes propis d’inversió sense necessitat de recórrer als mercats bancaris.

Els actius immobiliaris que fins a dia d’avui integren el fons d’inversió CCN – Overseas Liberty Fund són immobles amb activitat econòmica que provenen principalment del sector comercial i industrial. Tanmateix, el Cercle Català de Negocis i Mangla no descarten incorporar-hi actius d’altres sectors immobiliaris com del sector hoteler, entre altres. Fins ara, tots els actius que l’integren generen una rendibilitat mínima del 4,53% i una rendibilitat mitjana neta del 6,57%.

El Cercle Català de Negocis i Mangla preveuen que el fons d’inversió CCN – Overseas Liberty Fund es pugi comercialitzar a partir del primer trimestre de 2018. La seva comercialització es faria exclusivament a través d’operadors britànics i preferentment en els mercats financers de l’entorn de la lliura esterlina.

El Cercle Català de Negocis també ofereix als seus socis de forma exclusiva assessorament gratuït, financer i fiscal, amb la finalitat que les empreses interessades puguin maximitzar els rendiments de cada operació de leaseback i adaptar-les a les seves necessitats. Les operacions de compra-venda d’immobles poden incorporar la possibilitat que el venedor pugi recuperar l’actiu prèviament incorporat al fons en els terminis i condicions que acordin les parts, una vegada resoltes les seves necessitats de tresoreria o amortitzades les seves inversions. Aquesta modalitat gaudeix d’importants avantatges fiscals que caldrà estudiar en cada cas.

La creació del fons d’inversió CCN – Overseas Liberty Fund és el primer pas d’una aliança estratègica que reuneix diversos agents econòmics privats especialitzats en banca privada i inversions financeres, amb la finalitat de consolidar les relacions comercials, econòmiques i financeres entre Catalunya i el Regne Unit.

Sant Cugat del Vallès, 19 de desembre de 2017



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 28 de desembre de 2017

Gas a fons | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb una crida a la concòrdia»



La victòria de l’independentisme el 21-D és èpica i ha deixat ben tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de Ciutadans no fa ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà, enfortit fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots de Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP són un salt endavant molt important, sobretot tenint en compte les condicions de repressió i les irregularitats de tota mena en què s’ha disputat aquesta campanya. Tots aquells que deien que amb més participació hi hauria menys independentisme ara han de callar perquè no ha estat així. Tots aquells que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un pensament màgic i que no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de callar també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de tancar la boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha posat a prova aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb nota.

Però, com sempre passa en les eleccions, després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme s’ha engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb una crida a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la campanya més difícil, després d’un colp d’estat, amb els dirigents a l’exili o a la presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i agressions al carrer, i aquesta victòria no ha de conduir a la independència sinó a restaurar la concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya que ha fet el colp d’estat, que ha ficat els dirigents independentistes a la presó o els ha enviats a l’exili, la que ha reprimit i censurat, la que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra un altre grup de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions ultres al carrer. Quin cinisme més gran.

Ens diuen, ells!, que ara toca restaurar l’autonomia perduda i assegurar la convivència, com si no fossen ells qui amenacen la convivència. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen que sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible. Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una crida a l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’, la mostra indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si Felipe VI volia concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i atacats el primer d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la credibilitat que ara no té.

L’independentisme ha donat una lliçó a Espanya i a Europa de dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica, de valor democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa de la recuperació de les institucions i el camí lent.

El parèntesi nadalenc era merescut i calia respectar-lo. Tothom mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Tanmateix, avui cal començar a presentar les qüestions importants i començar a demanar respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar els partits polítics independentistes la victòria del 21-D i on ens volen portar a tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber estar al nostre lloc.

Jo veig amb molta preocupació la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada aparició pública dels dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen molt d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt difícil d’explicar que després d’haver resistit el colp d’estat a les urnes l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als passadissos del parlament. I per tant espere que les negociacions per a formar govern no acaben originant un disgust intolerable a la gent que va defensar els col·legis i aguantar les bastonades sense pensar ni un sol segon de quin partit era la persona que tenia al costat. Junts per Catalunya té una responsabilitat molt especial a aconseguir-ho, perquè ha guanyat dins el camp independentista i li correspon d’emprendre les negociacions. I espere que ho faça conscient que ara toca restituir el govern del 27-S amb totes les conseqüències, fins i tot si no són agradables per al projecte de partit. A més, la posició adoptada per la CUP durant la campanya d’oferir-se a formar part del govern crec que hauria de tenir una resposta positiva dels altres dos partits del bloc republicà.

Una volta format el govern arribarà el moment de decidir què es fa. I ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha qui parla de recuperar l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la República per a més endavant però a mi això em semblaria l’error més gran. Algú es pensa de veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament dels departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra l’independentisme ja s’ha activat i no l’aturarà un govern d’independentistes pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar cada competència dins el marc autonòmic espanyol només ens portarà a la paràlisi, al bucle permanent i a deixar passar els anys i les oportunitats.

A parer meu, el nou govern ha de tenir com a prioritat la denúncia internacional de la repressió espanyola i la construcció de la República proclamada el 27 d’octubre. Amb gests mesurats i que es puguen sostenir, però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè ja hem derrotat una vegada el 155. Si allò que ells anomenaven ‘el botó nuclear’ no els ha servit, de què caram hem de tenir por nosaltres ara?

Des del 20 de setembre Catalunya ha posat Espanya contra la paret en vuit ocasions. Aquell dia mateix aturant el colp d’estat, el primer d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el 3 d’octubre i el 8 de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori, l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de totes, les més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de la més gran admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la República i per la il·lusió que crea la República, no en nom d’una autonomia que ja ni ens val ni volem.

Espanya no aturarà la repressió, això ho sabem tots. No hi haurà ni un sol gest de distensió ni acceptarà de fer política, de negociar res. L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una vegada i una altra el 155 i, si s’atreveix, destituir el govern, novament, dissoldre el parlament novament, portar-lo a judici novament, ocupar l’autonomia novament. Però resulta que això ja ho hem provat i n’hem eixit victoriosos. I per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i  els serà molt més difícil d’obtenir de manera ràpida i fàcil les complicitats espanyoles i europees que els van permetre de trinxar l’autonomia i la democràcia. Per tant, ara no és el moment de suavitzar la marxa, sinó de pitjar l’accelerador i posar gas a fons. Que, a diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la seua recepta màgica no funciona i per tant no hi ha cap motiu per a tenir-los por.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 27 de desembre de 2017

DISCURSOS A LA NACIÓN CATALANA | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El discurso del Monarca ha acentuado la tradicional union de la Corona con las esencias patrias: 24 de diciembre, como su padre y como su abuelo ideológico; el grupo escultórico de estilo Salzillo; el cuadro de la izquierda, algo como de Correggio y el inevitable retrato de la entrañable familia como-tú-y-como-yo; todo sobre una cómoda de madera noble y herrajes dorados. Detrás del Rey, vestido de paisano para la ocasión, con exquisita gesticulación de manos, un paisaje con aire francés, las flores de Pascua, la bandera española luciendo por donde más loor recibe y la de Europa, cielo estrellado de España. Buena escenificación a la antigua usanza de una España moderna. Ya saben, "todo lo que no es tradición es plagio".

Dijo SM que España debe recuperar su protagonismo en un proyecto europeo. Recuperar, lo que se dice recuperar, como no sea el del siglo XVI/XVII, no se me alcanza ningún otro. Dijo también otras cosas en el antiguo uso de confundir el 24 con el 28 de diciembre. Por ejemplo, eso de salir en defensa de la democracia y en defensa de la igualdad. Él, el Rey.

Y otras sinsorgadas de este jaez que probablemente se le ocurren ya a él solo, sin la ayuda de su amigo de La Moncloa, quien lleva seis años haciendo lo imposible en pro de la democracia y la igualdad. Añadió como colofón una apostilla progresista que debió de redactarle algún miembro de la oposición para probable cabreo del gobierno y delicia de la izquierda dinástica que ve recompensados sus esfuerzos. Aun reconociendo que se ha superado la crisis (como quiere el gobierno), ha señalado los fallos y carencias: las familias, los jóvenes (ni una palabra para los pensionistas), la corrupción (debe de ser la primera vez que se menciona en el contexto), el medio ambiente y la violencia contra las mujeres.

Cada cual es libre de otorgar a las palabras del personaje el valor que le plazca pero son puro relleno. El meollo, el núcleo, el busilis del alegato nativideño es Cataluña. El Rey ha discurseado a, ante, cabe, hacia, sobre, de los catalanes. Pero ya no tan claramente "contra" ellos como en su última alocución, hosca y amenazadora. Tiene gracia que, por la decisión dee TV3 de no emitir el mensaje, los únicos que, si quieren, lo verán mañana o pasado son precisamente aquellos catalanes (audiencia de TV3) a los que el Monarca más encarecidamente se dirigía.

Ya no impone. Ahora implora. No ha rectificado, como le pedía Puigdemont, pero no se ha encastillado en el cumplimiento de la ley del 155. No es mucho, pero tampoco el asunto es importante ya que, con su habitual habilidad, el gobierno ha puesto a la Corona en fuera de juego. El Rey no tiene nada que decir.
Son los políticos quienes han de hablar. Y hacerlo sobre las cuestiones concretas aquí y ahora. El bloque independentista ha ganado las elecciones. Corresponde iniciar los trámites para la constitucion el govern. Para ello, los candidatos electos han de tomar posesión de sus actas en libertad. El gobierno avisa de que, para ser investido (ya lo da por investido), Puigdemont ha de venir a España. Punto este de muy dudosa factura porque, como se sabe, si Puigdemont viene, será inmediatamente detenido. Con conseceuencias imprevisibles porque los jueces españoles lo son. Si hay dudas véase el trato que han recibido los cuatro presos políticos indepes.
Rajoy ya se ha encogido de hombros característicamente al decir que él no controla los procesos judiciales porque en España hay división de poderes, por si la peña lo ignoraba. Palinuro lo advertía hace un par de días: el sistema tiende a ser autopoiético y a autonomizarse. ¿Qué mejor ocasión -y más patriótica- para que los jueces demuestren la independencia de su poder sobre las espaldas de un prófugo?

Llegados a este punto, la situación se ha hecho surrealista. Merkel exige la formación de un govern legítimo (o sea, aceptado por los catalanes) pero el gobierno español no puede garantizarlo porque los jueces no le dejan. Esos jueces que antes le eran tan complacientes. De forma que el Estado español (que ha licenciado al gestor del éxito catalán, Moragas, enviándolo de embajador a la ONU, en donde arreglará el mundo) puede optar entre dos formas de hacer el ridículo: a) desautorizar a los jueces y permitir la formación del govern; b) desautorizar a Merkel y no permitirla. 

En cuanto a Puigdemont y los indepes, la euforia del triunfo los ha convertido en una piña. Su comportamiento es coordinado y espontáneo, pues es impensable que se ajuste a alguna previsión en circunstancias imprevisibles. Pero es. Puigdemont mantiene su actitud gaullista de figura emblemática de liberación nacional que, como se ha visto el 21D tiene mucha fuerza. El bloque al interior reafirma que él es su presidente y encara la restitución del govern depuesto por el consorcio del 155. La CUP, adherida al planteamiento mientras esté dé prioridad al eje nacional. Nada más que decir. Algo invencible.

Esa oferta de Puigdemont a Rajoy de encontrarse a dialogar fuera de territorio español tiene la audacia de plantear la relación al nivel casi más alto, de igual a igual, en ejercicio de un mandato democrático de la mayoría del electorado el 21D. Y digo "casi" porque también la plantea, en efecto, al nivel más alto, al de la Corona, cuando recomienda a esta que aproveche la ocasión del mensaje navideño para rectificar. También de igual a igual. Puigdemont actúa como presidente del govern y Jefe del Estado de la República Catalana, en tanto se dilucida constitucionalmente si esta es presidencialista o parlamentaria. Así que, cuando dice que las elecciones del 21D han significado el triunfo de la Republica Catalana sobre la Monarquía del 155, está articulando otro discurso a la nación catalana.

(He pasado el blog al amarillo en reclamación de libertad para los presos políticos).


Publicado por Ramón Cotarelo

Font: Palinuro: Discursos a la nación catalana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 23 de desembre de 2017

La victòria de la gent | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Por fin España sale del franquismo y se abre a la historia gracias a Cataluña. A la historia presente, del mundo de hoy, en el que
  • los políticos no se dedican sistemáticamente a robar y mentir.
  • los corruptos dimiten y van a la cárcel.
  • los tribunales de justicia no están al servicio del poder político.
  • Este no persigue penalmente a sus adversarios.
  • Ni los amenaza
  • Ni los apalea
  • Los medios de comunicación no están todos también al servicio del poder económico y su excrecencia política.
  • Donde la Iglesia no es un Estado dentro del Estado, plena de privilegios.
  • Donde no se castiga con prisión el ejercicio del derecho a decidir de los pueblos.
  • Ni se niega a las naciones el derecho a llamarse naciones y actuar como tales.
Un mundo normal, no el de la Marca España, que ha visto cómo fracasaba entre la general irrisión y cómo, además, perdía la joya de la corona más preciada de esta: la República Catalana independiente.
Estas elecciones han construido Cataluña y destruido España. Últimos hitos:
  • El triunfo moral ha sido doble del material porque las elecciones, sobre ilegales e ilegítimas han sido una vergüenza desde el punto de vista del fair play. Con varios candidatos en prisión, privados arbitrariamente del ejercicio de su derecho de sufragio pasivo y activo. Unas elecciones en los que todos han jugado sucio, el Estado, la Iglesia, los partidos unionistas, especialmente los del 155, los medios de comunicación y la sedicente izquierda española.
  • Y una victoria incuestionable, nítida, en votos y escaños, con una participación sin precedentes. El 21D ha sido una repetición del 1/O y ambos se refuerzan mutuamente en legitimidad. La prueba de la rotunda victoria indepe es que la Iglesia ya ha cambiado de bando y ahora pide a la nueva autoridad "respeto para la libertad religiosa" y algún dinerillo, supongo.
  • La señora Arrimadas ha celebrado el hecho aritmético de ser el partido más votado como si fuera el mandato de los dioses. Probablemente en sintonía con esa célebre y machacona fórmula de M. Rajoy de que gobierne el partido más votado. O sea, lo que hace él, gracias a la gentil colaboración de la oposición. El problema es que en Cataluña esto no es posible porque hay una mayoría parlamentaria indepe, que es lo que cuenta.
  • Incidentalmente, de haber habido lista única de país, Arrimadas no sería la más votada. No tiene mayor importancia, pero es cosa de imagen y de no tener a la señora repitiendo el estribillo. Lo interesante es calcular ahora cuál hubiera sido el resultado de una lista de país. No por nada, sino porque así se aprende, comprobando.
  • Catcomú-Podem es la canción del olvido. Su irrelevancia es pavorosa. Sus votos no dan para un gobierno unionista y el bloque indepe no los necesita. El País vaticinaba un empate entre indepes y unionistas con los comunes-podemos de clave. Ni clave ni claque. Nada. Y es aburrido señalar la incapacidad de esta peña para colocar el rollo de la equidistancia.
  • El mismo rollo que sigue soltando IU y Podemos: victoria de la burguesía corrupta (la única que tiene gente en la cárcel y el exilio); ni DUI ni 155 (pero este había que aplicarlo como en un frenopático); banderas y desinterés por los problemas reales de la gente (y se lo dicen a ERC y la CUP). Nada que tenga que ver con la realidad.
  • El PSOE navega por el Leteo. Agarrado al PP con el ilegal e inconstitucional 155, se ha olvidado de sus orígenes y esencia y, en su furia españolista se ha mezclado con la derecha y la extrema derecha y ha hecho suyashasta sus formas amenazadoras e insultantes de intervenir en la esfera pública. No es que no sea socialista; es que no es democrático y presenta una deriva seria hacia el fascismo. Considérese: el único que puede parar una locura dictatorial de M. Rajoy es el partido socialista mediante una moción de censura cofirmada por Podemos, el PNV y los indepes catalanes. Si no se presenta esa moción, el PSOE será corresponsable de lo que pase en Cataluña con esta manga de franquistas en el gobierno.
  • Un gobierno híbrido de autoritarismo, corrupción, incompetencia, clientelismo y agresividad. Uno que dice haber "descabezado" a sus adversarios cuando el único descabezado aquí ha sido él, que, por lo demás ya carecía antes de cabeza.
  • Y miren más arriba del gobierno, a la Corona. Esta sí que ha perdido. Felipe VI tiene algún desparpajo borbónico y no le cuesta nada presentar la Monarquía como la gran defensora de España y de la democracia; pero es difícil imaginarlo defendiendo también la República.
  • En esto de la República es donde el independentismo catalán ha asestado el golpe de gracia a la izquierda española que ni a la República se atreve. Por eso, los ataques de de furor contra el "engaño" de ls independencia de los ricos, de la burguesía corrupta, del 3%. Es un caso patológico: los guardianes de las esencias de la revolución no la ven cuando la tienen ante las narices y optan por anatematizarla agarrados a clichés doctrinales que nunca funcionaron.
  • Los aliados y siervos del gobierno en este ridículo desastre en el que la derecha pierde votos a favor de un neofalangismo de zarzuela, los medios de comunicación, beligerantes hasta lo ridículo, es de suponer, estarán comiéndose toda la basura que han vertido sobre el procéspara desfigurarlo y hacerlo fracasar con las peores artes.
  • A todos ellos, gobernantes, políticos unionistas, jueces de parte, medios comprados les resulta imposible comprender un hecho que no puede estar más a la vista: que este movimiento no es de líderes, ni de partidos, sino de la gente, a través de sus asociaciones o por su cuenta; que es la gente la que lo ha acelerado, defendido y, finalmente, hecho triunfar. Así que, por favor, dejen de meter cargos públicos representativos en la cárcel porque van a tener que encarcelar a dos millones y pico de personas. Convénzanse: ni mayoría silenciosa, ni oro de Moscú, ni espiral del silencio, ni los sabios de Sión. La gente. Es una victoria de la gente a la que, ya son ganas de fastidiar, le ha dado por alzarse cívica, pacífica, democráticamente a ejercer su incuestionable derecho a decidir.
Y lo ha conseguido. Porque es una revolución. Consídérese el siguiente interesante punto. Dice Pedro J. Ramírez en El Español que hay que ir a unas elecciones generales inmediatas para que los españoles decidan.Seguro que a los catalanes les parecerá de perlas que en el país vecino se celebren elecciones generales, particulares o callejeras. Pero, argumentan los independentistas (que son los que mandan), no va con ellos. Y, a propósito de esta circunstancia, habrá qué ver cómo se definen los partidos unionistas en el contexto de un parlamento republicano, si como partidos catalanes o como partidos españoles en Cataluña.
Publicado por Ramón Cotarelo





Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 21 de desembre de 2017

‘Por una Cataluña sin catalanes'

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Es pot ser català i anticatalà alhora? En Rivera i els seus mariachis s’enfaristolen si els neguen la catalanitat, perquè ells són ciutadans d’aquí i del món. Però sobretot, sobretot, són ciutadans d’allà


A la ronda d’entrevistes de Vicent Sanchis amb els candidats, tot parlant del seu model d’ensenyament trilingüe, la senyora Arrimadas va dir, amb aquella desimboltura, que ‘implantarien l’anglès immediatament com a tercera llengua vehicular’, a més ‘del català, i el castellà, és clar, perquè és la llengua de tots’. De tots? De quins tots? Certament, no la del 40% de la població nascuda a l’estat que el 2015, segons les dades de l’INE, tenia com a llengua materna una diferent de l’espanyol. A casa meu mateix, senyora Arrimadas, la llengua de tots no és la que vostè diu.

Teniu present aquell lloc comú que diu que París seria una ciutat fantàstica si no hi hagués parisencs? (De fet, es diu de molts indrets, això. Deu ser un d’aquells acudits que fan gràcia a tot arreu.) Doncs l’eslògan que realment voldrien vendre els de Ciudadanos va per aquí: ‘Por una Cataluña sin catalanes.’ Perquè en l’imaginari del partit dels inadaptats Catalunya és una altra cosa, una cosa on tu i jo, que no ens deixem estabornir amb Tele5 ni anestesiar amb la Roja, no hi sortim. Només cal recordar l’entusiasme amb què entonen la lletra de l’himne nacional per imaginar-se quina mena de país tenen al cap.

Les identitats són múltiples i canviants, i cadascú se les construeix a la seva mida, diu un dels mantres recents del multicultisme en voga. Per això la catalanitat es pot entendre de moltes maneres, rebla el multicultisme local, cada dia més multi i menys culti. Tu pots ser català i no ballar sardanes, ho tradueix la versió folklòrica. Naturalment. Fins i tot pots ser català i privar-te del gust de xarrupar gastròpodes inermes a l’Aplec del Cargol de Lleida, i si això no és transgredir, que baixi el rector de Vallfogona i ens excomuniqui. Mira si en som, de tolerants. Hi ha tantes maneres de ser català que fins i tot pots ser siudadano. El que ja és demanar una mica massa és que els altres ens n’adonem. Perquè ens entenguem, fóra com esperar comprensió per part dels sis-cents noranta-sis comentaristes de la identitat múltiple i canviant de l’Albert Pla.

Amb el cinisme per divisa, el neolerrouxisme es dedica a fer escarafalls amb la cançó de ‘qui ets tu per repartir carnets de català’ (l’últim ha estat l’inefable José Domingo de SCC, aquest home amb cara de taxista de pel·li de l’Ozores, al programa FAQS) mentre apliquen el decàleg del bon ocupant. Si la memòria no em falla, havíem quedat entesos que, per ser català, a més de viure i pencar al país, calia voler-ne ser. Com que no tenim DNI, ho certifiquem amb la voluntat. Els pares de la meva amiga L.A., nascuts a Granada (com els pares d’en Domingo, ves per on) i que votaran un partit indepe, què són? Segons el teorema ciutadanaire, no tenen dret a dir-se catalans? Estan condemnats a presentar-se exclusivament com a andalusos, pel fet d’haver-hi nascut? Fins i tot ara que Granada, i qui diu Granada diu en general el regne aporellos, és la terra de la família que els ha repudiat, que els insulta i els esborra de Facebook per haver-se deixat comer el coco pels catalans? Els pares de la L.A., i tants i tants que ja han fet saber per les xarxes que faran com ells, sí que s’estimen el país, i ho demostren, per exemple, amb el vot. I tu que t’hi pixes, Albert, tu que et pixes a la boca del que reclames com a país teu, t’hem de considerar un dels nostres? Tu et pots considerar el que et doni la gana, o el que l’IBEX-35 et deixi, però no esperis que ho fem nosaltres. Perquè nosaltres ja t’hem vist la poteta rojigualda.

La prova del cotó identitària és la imatge que cadascú vol donar d’ell mateix. Et vesteixes d’una certa manera, et compres un determinat model de cotxe, t’expresses amb un vocabulari concret. I t’identifiques amb determinats orígens (o amb cap origen, que el ciutadadelmonisme ha fet molt de mal). Per exemple, quan viatges. En Girauta i companyia es deuen presentar com a catalans quan ven pel món? ‘Hello, my name is Juan Carlos and I come from Catalonia.’ Permeteu-me que em trinxi de riure un moment. Ja està. Jo més aviat me’ls imagino dient ‘I am citizen of the world, a world called Spain. Pero a catalán no me gana nadie.’

Que voteu de gust.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 20 de desembre de 2017

Com una muralla | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Passe què passe, a hores d’ara ja és evident que aquest país resisteix i resistirà»



Reconeguem-ho: hauríem de ser morts. I enterrats. Per això van fer el colp d’estat. Tu no fas un colp d’estat per convidar a prendre cafè o per llegir poemes. Ho fas per matar el problema. Per matar-lo, si més no metafòricament, i enterrar-lo per sempre. Un estat com cal no fa tot això que ha fet l’estat espanyol sense assegurar-se de totes passades que no deixa cap opció de sobreviure al seu enemic, al seu antagonista. I tanmateix som ací, ben vius, en el darrer dia d’aquesta campanya electoral dissenyada per liquidar-nos. Ben dreçats. Sencers. Com una muralla.

Ja veurem què passa dijous en les votacions i en el recompte. Però, passe què passe, a hores d’ara ja és evident que aquest país resisteix i resistirà. I poca broma, amb això. Ells han violat les seues lleis, han agredit a colps milers de ciutadans, han empresonat els nostres líders, han enviat a l’exili el president, han ocupat la institució d’autogovern, han perseguit piulades i piuladors, han amenaçat funcionaris, han censurat els mitjans públics, han omplert de mentides els papers i les ones, han fet decrets de guerra econòmica i han obert centenars d’expedients, milers. Ells han fet servir la justícia per ficar la por al cos de la gent, han prohibit els llaços, ens han obligat a retirar les pancartes i les banderes, han maldat per exterminar el color groc, han posat diners i més diners i més diners i més diners encara en una campanya desigual on dos dels tres caps de llista independentistes ni tan sols han pogut acudir als debats, ni recórrer els pobles, ni demanar el vot encaixant la mà de la gent, dels qui els voldrien votar.

Els del 155 han superat tots els límits que una democràcia pot acceptar i tolerar. Han deixat anar els ultres a pegar gent pels carrers, a trencar vidres, a increpar, a atemorir. Han identificat i fitxat ciutadans que només enganxaven papers o feien actes. Han filtrat a la premsa amiga i servil informació de sumaris que hauria de ser secreta, amb la voluntat de crear un relat desfavorable a l’independentisme. Us han enganyat, ens diuen, Com si nosaltres tots sols no poguéssem entendre què ha passat. Ens han dit que no som gent normal. Han arribat a dir, més i tot, que calia desinfectar el país, que calia desinfectar-lo de nosaltres –i això no és pas una amenaça banal, car prové dels mateixos que primer assassinaven i després enterraven en calç viva. S’han vantat d’haver-nos decapitat –sí, decapitat–, en públic i demanant que els aplaudissen per això. Han amenaçat nit i dia. Per terra, mar i aire.

Les enquestes aquesta vegada encara valen menys que el poc que ja valen normalment. Segurament la cosa anirà d’un grapat de vots, però en aquest moment tothom reconeix que, amb les dades que hi ha a l’abast, tot indica que els partits independentistes passaran davant dels unionistes, els republicans davant dels monàrquics, el bloc democràtic davant del bloc del 155. A partir d’això, ja veurem si guanyen en escons o en escons i també en vots. Veurem si, malgrat presentar-se separats i dividint de manera extrema i absurda el vot n’hi ha un que queda primer o no. Veurem si es pot formar govern després o si cal fer unes altres eleccions. Veurem si els nostres polítics són capaços de trobar el camí que revalide la República i en recupere la legitimitat. Però ara falten encara quaranta-vuit hores i ningú no s’ha de distraure. Tots hem de fer tant com tinguem al nostre abast per aconseguir una victòria com més gran millor, com més indiscutible millor.

Tanmateix, arribem on arribem dijous, que ningú no s’enganye ni menystinga tot allò que ja hem fet avui. Perquè el poble del groc, la gent de l’estelada, ja hem resistit dempeus el colp més brutal desfermat per Espanya des del 1936. I no hem deixat que ens ensorrassen. I no ens hem agenollat ni ens hem amagat a plorar en la soledat de casa nostra. Amb una dignitat i una valentia que emociona, no hem deixat que ens derruïssen ni abocant sobre el nostre país tota la seua violència. La del 20 de setembre, la del primer d’octubre, la que han desfermat en tots els pobles i ciutats a partir del discurs del seu rei. Contra ell, contra Felipe VI i el règim que representa, entre tots hem alçat una muralla admirable per la República, per la independència i per la democràcia. I això, que avui ja és una gran victòria, pot ser una victòria encara més gran dijous. De manera que ara no us atureu. No us atureu ni un segon…


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 19 de desembre de 2017

Dibuixants de tot el món denuncien les polítiques repressives espanyoles en la publicació satírica Illegal Times

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Illegal Times és un número únic, gratuït, amb la participació d'il·lustradors de The New Yorker, The Guardian, Charlie Hebdo, i també de casa nostra, impulsat per la cooperativa l'Apòstrof i el dibuixant Jaume Capdevila

Una vintena d’il·lustradors satírics dels principals diaris de tot el món, com The New Yorker, The Guardian o Charlie Hebdo, han volgut mostrar la seva solidaritat i participar de la denúncia de les polítiques repressives i totalitàries de l’estat espanyol, posant especialment el focus en la llibertat d’expressió. Una denúncia col·lectiva que ha pres forma de publicació especial de franc: Illegal Times. Coincidint amb el final de campanya electoral, se n’han distribuït 10.000 exemplars arreu de Catalunya per mitjà de voluntaris i s’ha activat la web www.illegaltimes.org, des d’on es pot descarregar la publicació en pdf.
‘La vulneració de drets per part d’un govern que no ofereix garanties ens ha indignat prou per fer aquesta publicació’, diu el dibuixant Jaume Capdevila, conegut com a Kap. De la indignació, doncs, sorgeix Illegal Times, una gaseta especial satírica, de número únic, que aplega les il·lustracions de vint-i-cinc dibuixants de tot el món, a més d’articles de representants de la societat civil i cultural.

La publicació, presentada avui al Col·legi de Periodistes de Catalunya, neix de la idea de la cooperativa de serveis comunicatius l’Apòstrof, i del mateix Kap. ‘Els catalans i les catalanes fem coses’, ha començat explicant Alba Gómez, representant de l’Apòstrof. ‘Vam sentir que no ens podíem quedar de braços plegats mentre es vulneraven drets democràtics, sobretot, en el context d’unes eleccions parlamentàries que es faran dijous sense garanties i en un estat d’excepció.’


De The Guardian a Charlie Hebdo i El JuevesEntre els dibuixants que s’han sumat a la iniciativa hi ha Martin Rowson, col·laborador habitual de The Guardian; Khalid Gueddar, dibuixant marroquí condemnat a tres anys de presó per haver dibuixat la família reial del Marroc a la revista Backchich; l’escocès Terry Anderson, membre del comitè de direcció de l’organització Cartoonist’s Rights Network Inernational; la novaiorquesa Liza Donnelly, que col·labora amb The New Yorker i la CBS News; l’holanedès Tjeerd Royaards, director de Cartoon Movement, plataforma de dibuixants d’arreu del món; Mohammed Sabaaneh, dibuixant i activista nascut a Kuwait i que col·labora al diari palestí Al-Haya Al-Jadeda; Eneko, nascut a Caracas però establert fa anys a Madrid, col·laborador d’El Jueves i Interviu, i acomiadat de 20 minutos. També hi participen dibuixants dels principals mitjans catalans i espanyols, com Fer, Azagra, Ferreres, Raquel GU, Ferran Martin, Manel Fontdevila i Kap.

Els articles: veus de la societat civil i cultural també denuncien la repressióA més de les vinyetes, Illegal Times recull articles d’una vintena d’activistes i representants de la societat civil i cultural, com ara els escriptors Jaume Cabré i Marta Rojals, l’advocada basca Jone Goirizelaia, el periodista turc Hamza Yalçin, la guionista Júlia Cot, el periodista David Fernàndez, l’economista Arcadi Oliveres, la periodista Natza Farré, l’activista Simona Levi, l’actor Sergi López, l’actriu Pepa Plana i el Col·lectiu Ronda, entre més.


Font: Dibuixants de tot el món denuncien les polítiques repressives espanyoles en la publicació satírica Illegal Times | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


diumenge, 17 de desembre de 2017

'The New York Times' adverteix: Rajoy espera guanyar amb una "elecció anormal"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Alba Solé

“Rajoy espera que Catalunya torni a la ‘normalitat’ amb una elecció anormal”. Aquest és el contundent títol d’un article del diari nord-americà The New York Times que comença recordant l’acte de Junts per Catalunya a Igualada “on el seu líder, Carles Puigdemont, no estava entre els seus partidaris”.
Segons el diari, aquesta campanya posa en relleu les circumstàncies “poc ortodoxes” que envolten les eleccions catalanes del 21 de desembre convocades pel govern espanyol per, tal com diu Mariano Rajoy, “tornar a la normalitat”. Al mateix temps el The New York Times es fa ressò del discurs del president Carles Puigdemont denunciant que no està en condicions d’igualtat amb els altres candidats.
El rotatiu explica els dos discursos sobre l’exili de Puigdemont: el del Govern que diu que “es va veure obligat a marxar” i el de l’executiu espanyol assegurant que el president “és un fugitiu que està ignorant el poder judicial espanyol”.
D’altra banda, qualifica de “repte” que Rajoy derroti els partits independentistes i asseguri que el seu partit mantingui una mínima presència a Catalunya. Finalment, el diari nord-americà subratlla que “la majoria d’enquestes indiquen que cap dels bàndols obtindrà una majoria absoluta” i que caldrà obrir una ronda de negociacions per formar un govern de coalició.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari | Javier Pérez Royo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això han hagut de retirar l’euroordre
La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari / GETTY
A Espanya sabem o, més ben dit, hauríem de saber molt bé què és el delicte de rebel·lió. Hem sigut testimonis del delicte de rebel·lió més gran de la història europea: el 18 de juliol del 1936. Un delicte que, a més, segueix projectant la seva presència sobre el nostre sistema polític: no es pot oblidar que en aquest delicte va tenir el seu origen la restauració de la monarquia, que seria la institució que dirigiria el procés de transició de les lleis fonamentals a la Constitució. A aquest delicte de rebel·lió es deu també la composició del Congrés de Diputats i el Senat, que van ser definits en la llei per a la reforma política, l’última de les lleis fonamentals, i que les Corts Generals elegides el 15 de juny del 1977 es van limitar a incorporar a la Constitució. I també l’Audiència Nacional, aprovada mitjançant decret llei el mateix dia que es va suprimir el Tribunal d’Ordre Públic (amb la Constitució del 1978 no s’hauria pogut crear l’Audiència Nacional mitjançant decret llei, ja que la creació d’òrgans judicials està vetada per a aquesta categoria normativa).

Hi ha moltes coses més en el nostre ordenament constitucional i en el sistema polític que tenen el seu origen en el delicte de rebel·lió. En conseqüència, hauríem de saber molt bé en què consisteix i hauríem de saber que la conducta dels membres del Govern i de la mesa del Parlament no pot ser constitutiva d’aquest delicte. ¿És constitutiva del mateix delicte la conducta del president Puigdemont que la del general Franco?
És constitutiva del mateix delicte la conducta del president Puigdemont que la del general Franco?
La retirada de l’euroordre contra el president Puigdemont és un reconeixement palmari que això no és així. La impossibilitat de justificar d’una manera objectiva i raonable davant la justícia d’un dels països fundadors de les Comunitats Europees -diversos decennis abans que es constituís la Unió Europea- que el president i els altres consellers han comès aquest delicte és el que hi ha darrere de la rectificació del jutge del Tribunal Suprem de la decisió presa per la jutge de l’Audiència Nacional.

Aquesta rectificació hauria de conduir a una rectificació en la qualificació de les conductes de tots els membres del Govern i de la mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. El que no es pot justificar com a rebel·lió davant la justícia dels països de la Unió Europea no es pot qualificar com a tal davant la justícia espanyola.

I, no obstant això, passa tot el contrari. Se segueix practicant la instrucció com si ens trobéssim davant d’un delicte de rebel·lió, que no existeix ni pot existir en la realitat, però que, segons sembla, existeix en la imaginació del jutge instructor.

El delicte que està investigant el jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari. No existeix en la realitat. Només existeix en la seva imaginació. No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això ha hagut de retirar l’euroordre.
La investigació del delicte imaginari de rebel·lió pot estendre’s sense límits
Un delicte imaginari és molt més perillós que un delicte real. Perquè no té límits. El delicte real té límits: els termes en què està tipificat al Codi Penal, dels quals es deriva la naturalesa de les proves exigibles per destruir la presumpció d’innocència dels investigats. Tots aquests límits desapareixen quan el delicte és el resultat de la imaginació del jutge.

La imaginació dels éssers humans no té límits. I encara que la naturalesa humana dels jutges sigui una naturalesa singular, en això no es diferencia de la dels altres. Com a conseqüència d’això, la investigació del delicte imaginari de rebel·lió pot estendre’s sense límits, fins a arribar a la direcció de pràcticament tots els partits nacionalistes catalans i a donar valor d’indici susceptible de convertir-se en prova a gairebé qualsevol cosa.
Pel que comencem a saber per la informació que estan transmetent diferents mitjans de comunicació, és el que està començant a passar. Les conseqüències d’aquesta manera d’investigar són impossibles de preveure amb exactitud. Però sí que podem pronosticar sense gaire risc que provocaran una destrossa formidable a l’interior del sistema polític català i encara més en la relació entre Catalunya i l’Estat.

Potser hi ha qui pensa que la “tornada a la normalitat” exigeix la criminalització prèvia de la conducta dels dirigents dels partits nacionalistes durant aquests anys. I la criminalització pel delicte de rebel·lió. Que, sense aquesta criminalització, el nacionalisme català hi tornarà. Potser aquest ha estat el sentit últim del recurs a l’article 155.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 16 de desembre de 2017

EL VÍDEO DE DANTE FACHÍN DEMANA EL VOT PER A PARTITS INDEPENDENTISTES

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Albano DanteFachín ha fet aquest vídeo: "Mensaje URGENTE para los 600.000 indecisos del 21D". Si et sembla interessant no n'hi ha prou amb fer RT; Pass'l per WhatsApp, Telegram, Facebook, Google + o correu electrònic.

"A pocs dies de les eleccions del 21D a Catalunya hi ha més de 600.000 indecisos. Enregistro aquest vídeo per posar algunes qüestions sobre la taula que potser poden ajudar a aquestes persones indecises."



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

SOLIDARITAT DES D'EUROPA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


A París, en solidaritat amb el poble català

El Col·lectiu de Suport amb el Poble Català, del qual en formen part Solidaires, Sortir du Colonialisme i d'altres, organitzà una jornada pública a la Bourse du Travail (Salle Hénaff, boulevard du Temple) el dijous 9 del passat novembre amb intervencions de l'Assemblea Nacional de Catalunya (França), la CUP (Candidatura Unitat Popular), CGT-e (amb CGT Catalunya a través d'Skype) i la presència d'un membre de la Unió de Periodistes de Catalunya.

Avui presentem el butlletí número zero de la revista que publica el Col·lectiu. No estem sols i una bona part de la mobilització europea per crear una altra Europa, ens observa i ens dóna el seu suport. 



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 15 de desembre de 2017

La Junta Electoral permet a C's monopolitzar el centre de Barcelona

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A més, el partit unionista no paga ni un euro per a tenir-la allà plantada

La ciclòpia carpa de Cs al centre de Barcelona
Gerard Sesé @gerardsese | Sorpresa i estupefacció a parts iguals és, com a norma general, els sentiments que es desperten a molts dels vianants que aquests dies es passegen per la cèntrica i concorreguda plaça Universitat de Barcelona quan veuen la gegantina i desmesurada carpa de Ciudadanos. Una mena de cuc monstruós partit per la meitat ple de televisions de plasma on hi surt en bucle Inés Arrimadas. I molts es pregunet... fins quan l'hauran d'aguantar?

Hi serà tota la campanya electoral
 
La gran carpa inflable fa 10 metres de llarg per 10 d'ample i 5,5 d'alt, ocupa bona part de la plaça Universitat des del 5 de desembre i hi serà fins al pròxim 19 de desembre, amb l'excepció del dia 16.
 
Favoritisme de la Junta Electoral?
 
Tal com explica eldiario.es, l'Ajuntament de Barcelona està "preocupat" pel fet que la Junta Electoral hagi permès a un sol partit instal·lar durant tants dies una carpa de grans dimensions a una plaça tan concorreguda. De fet, ho ha arribat a titllar d'un acte de "monopolitzar per una sola organització" un espai públic tan cobdiciat. Però la Junta Electoral li ho ha permès i li ha atorgat la llicència d'ocupació corresponent. També, el consistori s'ha mostrat sorprès perquè desconeixia les dimensions tan grandiloqüents de la carpa.
 
Cost 0
 
Ciudadanos no ha hagut de pagar res a l'Ajuntament gràcies a l'Ordenança fiscal municipal que diu que ​​els partits polítics estan exempts del pagament d'aquesta taxa durant el període electoral. Segons el diari citat, Ciudadanos ha pagat uns 12.000 euros per la instal·lació i 300 euros diaris del cost de tenir un vigilant de seguretat durant 24 hores.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial