traducció - translate - traducción

dijous, 22 de juny de 2017

EN RESPOSTA AL VÍDEO DEL SENYOR JOSÉ MANUEL SOTO

En respuesta al video que he visto del Señor Jose Manuel Soto, que habla de los que quieren ‘‘romper España‘‘. Dedique su tiempo a cantar y menos a dar consejos sobre algo que ni conoce ni entiende. Gracias. Disculpas a los amigos etiquetados, pensé que quizá os resulte interesante.

video

Referència


Carta oberta a Alfonso Guerra


Manel Mas

Llegeix-ne més a http://www.catalunyalliure.cat/2017/06/carta-oberta-alfonso-guerra/, ©2017 Manel Mas / Diari Catalunya Lliure

Hi ha persones que amb el temps canvien, bé sigui per raó d’edat, no tenir cap mena de responsabilitat directa, estar jubilades… o simplement perquè maduren amb el pas dels anys i adquireixen l’experiència necessària per viure l’última etapa de la seva vida en pau i harmonia. Aquest no és precisament el seu cas, senyor Guerra.

Vostè continua sent tant bel·ligerant com sempre, en especial quan es tracta de mostrar la seva admiració i estima a Catalunya. Vostè es va donar a conèixer a escala estatal quan de la mà de Felipe González, com a número dos del PSOE, va ser elegit diputat en aquells comicis del 15-J d’ara fa quaranta anys.

No van guanyar aquell cop però després del 23-F, un cop va plegar Calvo Sotelo i la UCD va desaparèixer, es van fer propietaris de tot el poder durant uns quants anys. Van aconseguir fer coses bones però les majories absolutes -totes elles- tenen un cert aire dictatorial, ja que fan i desfan el que volen emparats en les seves majories parlamentàries.

Van anar canviant d’opinió com ara l’OTAN, deien que d’entrada No, però després van fer una gran campanya a favor per adherir-se. Declaraven en el congrés de Suresnes el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren l’estat espanyol. També en aquest tema van canviar d’opinió. Ara fins i tot van voler Rajoy com a president abstenint-se el seu partit en la votació. Com ha canviat el PSOE amb els anys, no li sembla?

Ara vostè, i les velles glòries del partit, han rebut un correctiu de mans dels seus militants. Volien a Susana Díaz i el tret els ha sortit per la culata. És hora de canvis, de renovacions, de donar pas al jovent. No recorda que joves eren vostès quan van accedir al poder? En referència al seu pas pel govern, he de dir-li unes quantes coses.

Van canviar la llei d’enjudiciament penal. A vostè se li atribueix la frase: “Montesquieu ha mort”, primera acció contra la separació de poders. També va posar ordre a les seves files, no permeten les discrepàncies internes. “Aquell que es mogui no sortirà a la foto” frase que la premsa també li atribueix.

Van fer l’AVE a Sevilla ignorant la unió entre Madrid i Barcelona, les principals capitals de l’estat. Vostè va fer utilitzar un avió Mystère, privadament, en comptes d’agafar un vol regular aprofitant-se del càrrec. D’això en dic socialisme barroer. Cal que li recordi el seu germà i el seu tarannà per Sevilla? Fins i tot les revistes del cor en parlaven.

Quant a Catalunya, vostè presidia la comissió del congrés que tramitava l’Estatut i a fe que s’ho va passar la mar de bé, tots recordem la seva frase: “Nos hemos cepillado el estatuto catalan“. Per si de cas no ho sap, li diré que molts articles il·legals de l’estatut català són legals en el d’Andalusia. Té alguna cosa a dir sobre el particular?

Ara reclama l’aplicació de l’article 155 de la Constitució dient que en Catalunya es viu amb “un règim de terror“. No li cau la cara de vergonya o potser no en té? Vostè era membre del govern durant l’atemptat d’Hipercor a Barcelona per part d’ETA. Tot i així, mai no es van plantejar aplicar el 155 al País Basc. En una paraula, no es van atrevir.

Puc entendre que no vulgui Catalunya fora d’Espanya però, s’ha preguntat mai els motius de l’actual situació? No creu en el mal tracte que patim els catalans? Ha fet alguna cosa per evitar-ho? Si la seva solució és el 155 senyor Guerra, bon vent i barca nova. Polítics com vostè són els que sembren l’odi i la discòrdia a base de mentides, per tant, en l’àmbit personal, el declaro persona non grata.

dimecres, 21 de juny de 2017

‘El problema leridano’: Catalunya a la baioneta


Resultat d'imatges de LERIDANISMO
Ho van intentar Alfons XIII i quaranta anys de dictadura. Ara, de la mà d'Àngel Ros, batlle de Lleida i Roberto Fernández, director de la Universitat de Lleida, el "Leridanismo" ataca de nou. 

Aquesta història comença a les escombraries. Tractant l’existència de tu a tu. Un drapaire remena. Troba uns llibres infantils en català a la Lleida dels cinquanta. Potser es pot escapar de la merda. I dona els llibres a Joan Culleré. Aquell jove afiliat a la Joventut Republicana de Lleida el 1931. Guerra. Exili. Camps de concentració. El 1948 torna a Lleida. Solitari suïcida: és dels pocs que lluiten contra el franquisme. Ho fa des del Front Nacional de Catalunya. Ho fa amagant aquells 200 llibres del drapaire. Repartint-los per les cases perquè els xiquets puguin aprendre la seva llengua. Era la paraescola. L’altra manera de petar el contenidor de merda franquista. Perquè aquells nens no s’empastifin. Potser un d’aquells llibres els marcarà el camí cap a la universitat. Però també haurà de ser una parauniversitat. Felip V va tancar la Universitat de Lleida el 1717. No es va tornar a obrir fins al 1991. Avui és rector d’aquesta universitat Roberto Fernández. Historiador que defensa que Catalunya es va beneficiar de les reformes borbòniques després de 1714. Aquest home que diu que el catalanisme ha adoctrinat i tanta ronya en nom de la neutralitat del jo, sí; tu, no és un dels cervells neutrals que han empès aquesta setmana la UDL per dir no a votar. Per rebutjar el referèndum de l’octubre. Però no està sol.
Dilluns va ser l’increïble alcalde minvant Àngel Ros dient que no cediria espais per al referèndum. Ros es feia petit un cop més. Però activa les palanques dels putxinel·lis del leridanismo. Dijous el consell de govern de la UDL es reuneix ràpidament: diu no al referèndum. El rector neutral (el 2012 la UDL es va sumar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir sent-ne ell rector) es frega les mans putxinel·li. Hi ha transferència de coneixement entre l’Ajuntament i la UDL: quatre dels vuit regidors socialistes consten com a professors de la universitat. Divendres surt de la caixa un altre putxinel·li delleridanismo : Matías López, catedràtic de filologia. No para de fer articles contra el referèndum i els pollastres a l’ast que pel fet de donar voltes puguin rumiar i tornar-se independentistes. Ni tot l’amor del món el curaria. Amics, s’ha tocat la corneta. El leridanismo comença la campanya pel no.
Sí, la Universitat de Lleida, la més antiga (1300) de la Corona Catalano-aragonesa, està ocupada. Amics, ja no queda res de tots aquells estudiants que venien a Lleida de tota la Corona sideral... Ja no queda res de València, Mallorca: les constructores reformistes que van de Felip V al PP-PSOE ho han convertit tot en pàrquings asfaltats. I ara toca Lleida. La columna vertebral. La frontissa. El rebost. Catalunya sempre es dessagna per aquí. Mireu les cicatrius.
El rector neutral que cada 1 de maig va a la manifestació del Dia del Treball i que com tots els seus alumnes i les musaranyes saben no és gens neutral a les seves classes que ell diu neutrals està potenciant més que mai el Campus Iberus: “ Campus de Excelencia Internacional del Valle del Ebro ”. Format per les universitats de Saragossa, la Rioja, Navarra i Lleida. ¿Valle del Ebro? Sí, “ Región del Valle del Ebro ”, invent franquista. Una “ región natural ”. Déu la va crear i està formada casualment per l’Aragó, Lleida, la Rioja, Navarra i Àlaba. Voluntat? Separar Lleida de Catalunya i annexionar-la a l’Aragó. Als mapes escolars dels anys seixanta Lleida sortia fora de Catalunya. El leridanismo. I la nostra única defensa eren llibres trobats a les escombraries.
Ja ho havien dit el 3 d’abril de 1938 les tropes franquistes envaint Catalunya per Lleida: “ Tenemos a Cataluña en la punta de la bayoneta ”. I el 1707 l’absolutisme borbònic massacrant la ciutat. Lleida, Catalunya... recordeu: som aquí pels Joan Culleré, no pels Roberto Fernández. Som aquí pels que sempre diuen . No pas pels que ens neguen fins i tot poder dir  o no. Som aquí com superdrapaires escapant de la merda.
Font:

dimarts, 20 de juny de 2017

"Interès d'Estat": Com col·laborar en el documental de denúncia


Documental de denúncia basat en el darrer llibre d'Albert Pont "Interès d'Estat"

El projecte consisteix en fer un documental de denúncia basat en el capítol 4 del llibre "Interès d’Estat” d’Albert Pont, on s’exposen els interessos empresarials i familiars que hi ha al darrera de la construcció de moltes infraestructures públiques que han provocat una de les majors crisis econòmiques de l’Estat espanyol.
Visitarem els llocs i les persones que ens mostraran com la concepció centralista de l’Estat es porta fins a l’esperpent de veure com el Ministeri de Foment projecta la construcció de la major terminal de contenidors marítims del sud d’Europa a Ciudad Real, i com les inversions de l’Estat estan concebudes per a satisfer les necessitats d’una elit privilegiada.

El documental

L'autor del llibre "Interès d'Estat"Albert Pont, i el comunicador Pere Sánchez, emprendran un viatge que els durà a l'Espanya profunda per conèixer els factors, els projectes i les persones clau que ens revelaran com unes poques famílies maneguen l'Estat a costa dels contribuents i de l'economia productiva.
Visitarem Valladolid, Madrid, alguns Reales Sitios de la Corona Espanyola, el corredor mediterrani al seu pas per Ciudad Real (sic) i les terres del Quixot farcides de projectes faraònics abandonats i envoltats d'especulació, en terres ermes on amb prou feines hi creixen males herbes.
Veurem nombroses infraestructures deficitàries i projectes innecessaris que haurem de rescatar amb diner públic. I com si res no hagués passat, coneixerem els nous projectes del Ministeri de Foment, els interessos empresarials i les trames familiars que s'hi amaguen fent negoci al seu voltat i a costa de sobre endeutar l'Estat que els sustenta.
En definitiva, aquest documental pretén denunciar la cultura del "pelotazo" que envolta moltes empreses de l'IBEX 35 i la pròpia concepció de l'Estat espanyol, perquè Espanya no canviarà per molt que ho vulguem. I tot amb un esperit crític. Perquè, ben mirat, amb les autopistes radials, els trens d'alta velocitat, els aeroports i les infraestructures de les tres candidatures olímpiques de Madrid fent aigües per tot arreu, potser no sigui tan estrany que hi vulguin construir la major terminals de contenidors marítims del Sud d'Europa…

Per a què necessitem la vostra col·laboració

Destinarem els diners a desplaçaments, pernoctacions i dietes, també per als treballs tècnics de la producció del documental.

El director: Pere Sánchez

Responsable creatiu d'Alvent Produccions, (Palma, 1985) és llicenciat en comunicació audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i especialitzat en guió i nous formats televisius.
Al llarg de la seva trajectòria ha treballat com a director, guionista, assessor musical i lingüístic, càmera, editor, redactor i presentador a productores com El Terrat o Gestmusic Endemol, i mitjans com, Ràdio Marratxí, IB3 Televisió o Canal 4 Televisió.
Actualment dirigeix i presenta el programa Cuinam amb Pere Sánchez que s'emet cada setmana a Canal 4 Televisió des de 2013. Rigor periodístic i polivalència per una banda, i creativitat i sensibilitat artística per una altra, són els seus trets professionals més característics.
Ha dirigit "La Sibil·la a Brussel·les" (2016), que narra com aquest cant patrimoni de la humanitat pràcticament conservat només a Mallorca i exportat de nou a alguns altres indrets dels Països Catalans, fou cantat a la Catedral de Brussel·les gràcies a una mobilització de la societat civil.
Ha dirigit "LLorenç Moyà, Dard Brillant" (2016). Documental sobre la vida i obra de l'escriptor i activista cultural, Llorenç Moyà. La història amagada d'un dels autors més prolífics de l'Escola Mallorquina.

Calendari previst

El documental es començarà aquesta segona quinzena de juny treballant al territori. Durant el juliol i bona part de l'agost es farà el muntatge. 
Creiem que arribarem al 15 de Setembre per fer l'estrena i entregar les recompenses.

Sobre les recompenses

L'estrena de la pel·lícula es farà en un conegut cinema de Barcelona aproximadament el 15 de setembre.
Respecte al lliurament dels llibres i els vídeos, us demanarem l'adreça un cop acabada la campaña, però també es podrà venir a recollir les recompenses a les oficines del CCN situades al Carrer del Vallespir, 19 - 3a planta - Edifici Octàvia, Sant Cugat (FGC Volpelleres)

+ Informació

Twitter: @CCatalaNegocis

dilluns, 19 de juny de 2017

SOM L'ANOMALIA D'EUROPA. SIGNA PEL CATALÀ SENSE FRONTERES!


Exigim la reciprocitat total dels mitjans en català als territoris de parla catalana
SIGNA AQUÍ
i fem arribar la nostra petició a Europa









Davant aquesta situació, les vies d’actuació són:

1 Un compromís ferm i inequívoc dels 4 estats implicats (Espanya, França, Andorra i Itàlia) per garantir legalment i tecnològica la reciprocitat total.

Això ja s’ha intentat en alguns casos, però de moment sense èxit (ILP d’Acció Cultural del 2010, acords signats però incomplerts entre estats com Espan
2 Dins l’Estat espanyol (Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears), el compromís ferm i inequívoc per garantir legalment i tecnològica la reciprocitat total.

L’incovenient d’aquesta via és que només és una solució parcial: no resol la manca de reciprocitat a territoris com l’Alguer i la Catalunya del Nord.

3 Emprendrem les accions necessàries a Europa per aplicar plenament la legislació europea que protegeix els drets lingüístics dels ciutadans, pel que fa a la reciprocitat dels mitjans audiovisuals.

Això és el que volem aconseguir i per això et necessitem!

Vols saber quins mitjans audiovisuals en llengua pròpia estan disponibles al teu territori?


diumenge, 18 de juny de 2017

Dos-cents anys de guerra contra els Anjou

Jordi Palmer 
Foto: Wikimedia Commons


Detall del quadre 'Les vespres sicilianes' de Francesco Hayez (1846)
La història de Catalunya entre els segles XIII i XVI està marcada per l'expansió mediterrània i especialment, per la lluita entre la corona d'Aragó i la casa d'Anjou, una guerra pel domini, sobretot, del sud d'Itàlia, que va comportar un estadi de guerra de gairebé dos-cents anys, des de les Vespres Sicilianes del 1282 fins a la brevíssima invasió francesa de Nàpols del 1495. Ben bé dos segles que serveixen a l'historiador britànic David Abulafia -descendent de jueus sefardites- per titular així, La guerra de los doscientos años (Pasado & Presente, 2017), el seu assaig sobre un període de la història europea tan agitat com, certament, desconegut actualment.
Precisament, un dels valors del llibre és situar el focus d'atenció fora de les històries nacionals oficials, sigui l'espanyola, la italiana i, també, la catalana. De fet, l'aventura mediterrània de la corona d'Aragó, amb les conquestes, a partir del segle XIII, de les Illes Balears, de Sicília, posteriorment de Sardenya i Nàpols, els intents d'ocupar Còrsega, la influència en Albània i l'exotisme dels ducats almogàvers de Grècia conformen uns episodis que, més enllà de despertar velles glòries d'un passat medieval romànticament sobredimensionat, el que fan és constatar l'existència d'un projecte expansiu sustentat no sota un concepte territorial-nacional sinó com ainiciativa d'una casa reial, la casa de Barcelona -continuada pels Trastàmara d'ençà de Casp- en una època en què les monarquies es repartien el poder a Europa per la força de les armes i la de la fe, per aquest ordre.
Per això mateix, Abulafia sap donar les claus d'un període històric, el de la Baixa Edat Mitjana, que res té a veure amb pretesos projectes nacionals que ens haurien dut, de forma inexorable, al present actual, on la història d'Europa massa sovint es redueix a la conclusió que el present no podia haver estat de cap altra manera. Així les coses, l'autor explica els enfrontaments entre els angevins -sovint considerats els enemics número u del casal de Barcelona-, amb els monarques d'Aragó, en un joc d'escacs -de trons per ser més moderns- en què el papat també té la seva rellevància a l'hora d'atorgar i denegar regnes, això sí, només convalidats per la força de les armes, no pas de la fe. I tot plegat sense oblidar la importància de l'emperador del Sacre Imperi, un actor amb un paper rellevant a la península Itàlica, ja que l'expansió catalana per aquelles terres s'ha d'entendre també com a part dels enfrontaments entre els güelfs -defensors del papat- i els gibelins -defensors de l'imperi-, que serà el bàndol en què es mouran els reis d'Aragó.

Sicília, la joia de la corona

En aquest estat de coses, l'illa de Sicília, la més gran del Mediterrani, se situa com a centre d'aquesta història de guerra entre els Anjou i el casal de Barcelona. Arrabassada pels normands als sarraïns al segle XI, la corona va recaure a principis del segle XIII en Frederic II Hohenstaufen, emperador del Sacre Imperi. A mitjan segle XIII, els Anjou, senyors de la Provença, reben del papat la promesa del tron sicilià -que inclou Nàpols, és a dir, les Dues Sicílies-, fet que marcarà l'arribada d'aquesta casa francesa a la zona després de vèncer, de la mà de Carles d'Anjou, els hereus Hohenstaufen. Ara bé, el descontentament pel govern dels Anjou i l'existència d'un poderós rei amb capacitat de reclamar -per la via dels drets però sobretot de les armes- el tron de Sicília marca l'arribada dels interessos catalanoaragonesos a la zona.
Aquest rei és Pere el Gran -III d'Aragó, II de Barcelona-, casat amb Constança de Hohenstaufen, hereva del regne, i que prendrà la corona de Sicília arran de la revolta de les Vespres sicilianes el 1282. A partir d'aquí el regne de les Dues Sicílies queda dividit, amb l'illa per als reis catalanoaragonesos i el territori peninsular per als Anjou, fet que farà que al llarg dels dos segles següents se succeeixin els intents d'uns i altres de reunificar el regne, i sempre amb la intervenció del papat, l'imperi, i altres potències europees, com el rei de França.
Carles d'Anjou i Pere el Gran, dos reis per al tron de Sicília 
És a dir, Sicília és un actor de primer ordre dels jocs d'estratègia globals i de l'equilibri de poders, fet que marca no només la intenció d'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó, sinó la seva influència en la política d'abast europeu de l'època.
Amb alts i baixos, tant per als Anjou, que finalment perdran el regne de Nàpols a favor d'Alfons el Magnànim -V d'Aragó, IV de Barcelona-, com per a la corona d'Aragó, que veurà com el Compromís de Casp marca el final del Casal de Barcelona i l'arribada de monarques castellans, la història que relata La guerra de los doscientos años acaba sent la narració d'un episodi completament necessari per comprendre la realitat del somni mediterrani de la Catalunya medieval.

Qüestió de noms

Com a qüestió al marge però significativa per al lector català, en la sempre complicada disputa per la nomenclatura que cal donar a aquells territoris que formaven la corona d'Aragó, Abulafia pren partit per designar la unió d'Aragó i el comtat de Barcelona amb el nom de corona catalanoaragonesa, entenent que van ser els catalans els que van portar les regnes de l'expansió mediterrània. De fet, l'autor sempre es planteja la corona com la unió de "cinc Regnes i un Principat" -és a dir, Aragó, València, Mallorca, Sicília i Sardenya, i Catalunya-, i conclou que l'expansió de la corona no tenia per què estar circumscrita a la conquesta de territoris concrets com Sicília, sinó que podria haver anat molt més enllà.
"El d'Aragó és sens dubte un nom poc apropiat", assenyala l'autor, per marcar les diferències del projecte aragonès i del català, el primer amb la vista posada en Navarra i l'interior de la Península i el segon abocat a la Mediterrània. Seran aquests factors diversos els que compondran finalment una corona basada en l'existència d'entitats clarament diferenciades, una situació que, amb els seus moments de glòria i decadència, es mantindria fins a la Guerra de Successió i la liquidació, de la mà del primer Borbó a Espanya, de la Corona d'Aragó i els Estats que la componien. Que Felip V fos duc d'Anjou no deixa de ser una ironia dramàtica de la història.

Font: Dos-cents anys de guerra contra els Anjou

dissabte, 17 de juny de 2017

Demanar garanties és una ximpleria, o una covardia

Jordi Borja: ‘Penso donar-me de baixa de la coordinadora de Catalunya en Comú’

Entrevista a un dels fundadors de Barcelona en Comú, Catalunya en Comú, i referent del PSUC


Andreu Barnils

L’urbanista, geògraf i sociòleg Jordi Borja Sebastià (1941) ha estat un dels fundadors de Barcelona en Comú i Catalunya en Comú, però té una trajectòria política que arrenca de molt lluny. Va ser membre del comitè central del PSUC i durant el franquisme va haver d’exiliar-se. Passà set anys a França. Durant els anys vuitanta va ser diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC i tinent batlle de la ciutat de Barcelona del 1983 al 1995. És, de fet, un dels redactors de l’actual Carta Municipal de la ciutat i un dels grans teòrics de la Barcelona de Pasqual Maragall. Consultor de diverses ciutats llatinoamericanes, Jordi Borja és un dels referents dels comuns, i d’Ada Colau en particular. Actualment, és director de l’àrea de Gestió de la Ciutat i Urbanisme a la UOC. I en aquesta entrevista es mostra molt crític, fins i tot molt dur, amb el món dels comuns que ell ha ajudat a bastir. De fet, anuncia que pensa donar-se de baixa de la coordinadora del partit. També explica per què votarà sí a la independència el dia 1 d’octubre i per què creu que demanar garanties és un acte de covardia o ximpleria.

—Anireu a votar, l’1 d’octubre?
—Sí, és clar.

—I què votarà?
—Jo, com molts altres, que no són independentistes, el 9-N vam votar sí-sí. Per què? Per anar contra el govern espanyol.

—I ara, què votareu?
—Segurament votaria altre cop sí. Cap problema. Però sabent que seria una forma d’acció. A mi m’importa un rave la independència o una altra cosa. Però no suporto la situació actual.

—Dins el món dels comuns hi ha gent que diu que no anirà a votar perquè no hi ha garanties.
—Això és una ximpleria. O és una ximpleria, que és el que jo crec, o és una covardia. Què vol dir, les garanties? Les tens quan fas una gran manifestació en un estat autoritari, o una vaga general? Fins al moment que comences et preguntes, sortirà o no sortirà? No en tens, de garanties. Les batalles perdudes són aquelles que no es fan. Les esquerres han perdut moltes més batalles que no pas n’han guanyades. Moltíssimes més. Però les batalles que semblen que tenen perdudes, si les jugues, al final s’han fet possibles. Dir ara que si guanyem el referèndum per un sol vot, podem proclamar la independència crec que és enganyar-se. Jo potser hauria fet les coses diferents, però mira, hi ha gent que ha tingut la iniciativa. I hem d’anar al darrere. Jo havia sentit dir a Jordi Pujol, no fa gaire, que durant el franquisme tots havien d’anar darrere el PSUC, perquè era el que tenia la iniciativa. I són els que eren a tot arreu. No hi ha altre remei que anar darrere.

—I ara darrere de qui hem d’anar?
—Doncs de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La cosa no és una batalla entre partits. És una mobilització ciutadana i que s’expressa i es canalitza a través de l’ANC, els ajuntaments, Òmnium Cultural, etc.

—Dins els comuns també hi ha hagut qui ha dit que no es mogui ni un dit fins que la Comissió de Venècia no ens doni l’aprovació.
—Això és una collonada. Una collonada. El tema no és la Comissió. El tema és si tens força per a imposar-te. Jo era a Xile durant el cop d’estat de Pinochet. I la nit abans del cop d’estat sopava amb un dels dirigents d’Allende. Em deia que no hi havia encara condicions objectives per a un cop d’estat. Li vaig dir que la seva anàlisi potser era marxista, però que els militars no ho eren, de marxistes. Ells actuen, i després la situació canvia. És a dir, la Comissió de Venècia exigeix unes condicions que pressuposen un pacte. Però aquí, on és el pacte? Aquí no podem fer una insurrecció, no podem fer un cop militar, l’estat no s’ha desmembrat, com a l’URSS. Hi havia la via del Quebec, dels escocesos. Tots han trobat una manera. Tots. Per exemple, a Baviera van a la seva, els partits d’allà són diferents. Els flamencs, molt emprenyats deu anys, ara no diuen res. Són una potència econòmica, com els bascos.

—Ja ho deia el president: els bascos cobren per ser espanyols. Aquí paguem per ser-ho.
—Jo, en tot cas, no sóc independentista ni contrari a la independència. Sóc fonamentalment contrari a l’estat espanyol. Em moc molt bé amb la societat espanyola, i molt malament amb l’estat espanyol. Mireu, vaig ser tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona. I vaig negociar la carta municipal. Era amb els socialistes. I vaig entendre millor per què en Maragall anava canviant. Perquè en Maragall, el tema Catalunya en principi poc. I el tema de la independència li semblava aberrant. Però mira, de mica en mica, cada vegada s’anava emprenyant i emprenyant i emprenyant. Jo anava quinze dies a Madrid i discutia amb ell. Ministeri d’Administració Pública. Bastant amics meus. Almúnia i secretaris d’estat. Fins i tot em van publicar llibres. Era molt curiós: quan eren en un bar, o en un sopar, eren d’una gran cordialitat, i per ells Catalunya tenia bastant prestigi. Però quan sèiem a negociar, ah no! Això no ho pots fer. Els ports, voleu portar vosaltres? Ah no, de cap manera.

—Us volia demanar el paper exacte seu dins de Barcelona en Comú. Vau ser en el nucli fundador?
—Formalment, sí. Vaig ser un dels trenta primers. En aquest sentit, sóc fundador, sí.

—I de Catalunya en Comú?
—A Catalunya en Comú em van posar en allò que abans n’hauríem dit comitè central. Ara consell coordinador. La coordinadora. Som uns 120.

—I a Catalunya Sí Que Es Pot?
—No. Aquí, no. Però bé, en Rabell va voler que el primer acte que fes, fos al meu costat. Com a cosa simbòlica.

—I a Catalunya en Comú, què hi feu?
—El meu paper formal a Catalunya en Comú és molt més important que no pas el meu paper material. Vull dir que hi intervinc poc. En el dia a dia, molt poc. Per exemple, en els documents que es van preparar per a Catalunya en Comú, jo hi vaig anar poques vegades, vaig veure que tot allò es feia molt malament. Però tampoc no volia ser perepunyetes. Vaig fer unes quantes notes per mirar d’arreglar-ho, que van fer servir molt poc. Per això ara penso donar-me de baixa de la coordinadora. I no és per diferències d’opinió, sinó que com que no estic al dia a dia, què vols que faci? Que cada dos mesos vagi a una reunió i dir una cosa que pot ser pixar fora de test? Vull dir que no vol dir pas que hi estigui en contra.

—Suposo que els votareu.
—Sí. Els votaré. Però mireu, ara vaig enllestint un article bastant crític. És que no fan res. Estan aturats. Estan a la lluna. El títol de l’article serà ‘A cima do muro (als llimbs)’. Sabeu què vol dir, això? Dalt de la paret. Vol dir que t’ho mires. Es fa servir per descriure els polítics que s’ho miren…

—...a veure-les passar.
—Ara diuen que si arriba la repressió ens posarem al costat dels represaliats. Home, com si fessin d’infermers, veig. En lloc de soldats, són infermers. Crec que diumenge hi havien d’haver anat. Era un acte de l’ANC. Oh, diuen, és que tot plegat és controlat pel PDCAT. El PDCAT és una merdeta, home. I ERC fins i tot ha votat a favor de la moció de censura, ara. Mira, jo a l’acte vaig anar-hi també per una raó personal. Conec Jordi Sánchez. I ell mateix m’ho va dir: hi ha tota una gent que és molt difícil. I et truco perquè ets un referent de la gent d’esquerres i no ets independentista oficial. Hi havia gent d’Esquerra Unida i Alternativa, com el Companyon.

—I el Giner, de Podem, també hi era.
—A mi no m’agrada gens l’Albano-Dante. Però mireu, almenys és una mica més a prop. Quan hi ha un poble mobilitzat… Aquí tenim un poble mobilitzat i una altra part que no. No hi ha els del sí, i els del no. Perquè els del no, a part que són una minoria, són molt diferents entre ells. I les propostes del no, no hi són. Hi ha un 40% per la independència, i un 20% per la consulta. Ja són 60%. I després hi ha els altres, molt dividits: els que tenen por, els que tant els fa, etc.

—M’ha sorprès el tomb de Xavier Domènech. Venint de Procés Constituent.
—Xavier Domènech fa una feina molt difícil amb molts equilibris. Com a mínim, tres. Un, amb Podem. Pensa que Podem s’enfonsaria a la resta d’Espanya si aquí es declaren a favor de la independència. Han de vigilar què diuen. Per això diuen que van a favor de la consulta, però que votaran que no. Segon equilibri, amb les bases d’En Comú, amb les bases d’Iniciativa. Perquè a ICV la majoria dels dirigents no són independentistes. I a les bases, n’hi ha que són molt independentistes, però n’hi ha que són molt, però molt anti-independentistes Per exemple, els sindicalistes. I un tercer equilibri: que et mous a les institucions. I has d’anar amb compte.

—També hi ha Ada Colau, que també va votar sí-sí.
—Té molta intuïció. I a mi em va estranyar que no hi fos, a l’acte de diumenge. Mireu, a mi em va irritar Gerardo Pisarello, que és un paio intel·ligent. Doncs va i treu això de les garanties. Garanties, garanties. Però escolta: tens la gent disposada a sortir el carrer, per coses que poden ser massa ambicioses per a realitzar-se a curt termini, si vols, i surts amb garanties? Però tota la gent que crida independència al mateix temps són gent que vol una societat més igualitària, que volen la pau, que volen que tothom pugui exercir els seus drets individuals i col·lectius. També és cert que hi ha una franja dins l’independentisme fatxa. Hi és. Avui sentia un paio amb la Mònica Terribas que no sé ni qui cony és, que es diu Enric Vila, que tant de bo l’enviessin a la quinta forca, eh? Un histèric, que interrompia tothom. Un catalanisme excloent. Tots els que no són com tu, fora.

—Manuel Delgado deia que…
—Manuel Delgado és la persona que més em critica, a mi, i per tant qui més em fa propaganda.

—Segons Delgado ell no era independentista i ara sí. I ho explicava de la manera següent: a tu el corrent d’un riu no se’t pot endur? Doncs això deia que li passava a ell amb l’independentisme. Que la força del corrent se l’enduia.
—Jo també faig això. Però jo funciono molt racionalment. Quan em diuen: ‘En el fons del teu cor ets independentista, o no?’ Doncs és que jo no funciono amb el meu cor. Jo funciono amb el meu cap. I aleshores dic, què es pot fer? Et pots equivocar. Jo no és que digui que com que m’agrada l’enrenou vaig a les manifestacions. No. Hi vaig encara que el plantejament que s’ha fet d’aquí a l’1 d’octubre crec que porta a un atzucac, perquè el conjunt d’obstacles són molts. Però molts. Poden aplicar el 155, tancar els col·legis, enviar policia. Però és que és igual. És un pas endavant. És un gest d’anar endavant. Mira, a final dels anys cinquanta, a divuit anys (a diferència dels Gerardo, i l’Ada mateix, que deien ‘nosaltres, els joves’ i tenien quaranta anys), doncs jo amb 18 anys no em considerava pas un jove, jo em considerava un quadre seriós del partit comunista. I quan em deien ‘hem de fer una vaga general per tombar el franquisme’, jo ja sabia que allò no tenia ni la més mínima capacitat, no d’enderrocar el franquisme, sinó ni tan sols que semblés vaga general. Però ho feies no solament per disciplina, ho feies perquè havies de fer alguna passa. O: ‘han detingut cinquanta companys’, deien. Doncs n’apareixien dos-cents més.

—Què creieu que passarà amb els comuns? Perquè ara tenim la seva posició, tenim la d’Albano-Dante, tenim la de Colau, que no és clara. Què passarà d’aquí a l’octubre dins aquest món?
—Amb Albano el problema és que és una personalitat narcisista i erràtica. Un dels caps de Podem, perquè Podem és centralista, en Monedero, a mi em va dir: ‘Res, quan tinguem una estona per pensar-hi, farem plegar aquest Albano.’ Ja veurem què fan. El problema que hi ha a Catalunya és amb Podem, perquè no té estructura, una homogeneïtat mínima.

—I Colau, què farà?
—Em sembla que l’Ada sempre ha jugat a favor de la consulta i el referèndum. Com que ara justament es proposa això, no crec que hagi canviat.

—Votarà que sí, com vós? O votarà que no, com Albano-Dante?
—El fet important és que vagi a votar. Ho deia Jordi Sánchez. La cosa important és anar a votar. I jo suposo que votaré que sí. Si fos amb un estat confederal, potser em podria pensar el no. Però si a un costat tinc independència i a l’altra, aparentment, quedar-nos com estem, aleshores prefereixo el sí.

—Coscubiela i Rabell. Què faran?
—Rabell, no ho sé. Però Coscubiela s’ha enrocat molt. L’Onze de Setembre, que començava la campanya electoral, vam estar tres hores en Quim Sempere i jo discutint amb en Coscubiela. I li dèiem que en aquelles eleccions el tema era el PP i Catalunya. No, deia ell. Nosaltres farem la campanya per les polítiques socials, contra el neoliberalisme. Era un partit de futbol, i ell volia jugar a bàsquet. Vaig trobar que Coscubiela cada vegada es radicalitzava més en el sentit contrari.

—No sé si a Coscubiela el convencerem amb arguments.
—Està molt tens. Com molt ressentit. I mira, Herrera, que no era independentista, sempre deia que si el govern del PP, si el bloc PP, PSOE i Ciutadans no ens deixen cap sortida, aleshores haurem d’assumir la independència. Això va dir l’Herrera, en una reunió que jo hi era. No era una reunió orgànica. Fa tres anys, just abans de l’Onze de Setembre.

—A ICV, hi militeu?
—No hi he militat mai. He estat al PSUC i durant els anys vuitanta me’n vaig anar separant. Jo sempre he votat ICV i he signat papers i manifestos.

—I per què no us heu fet de la CUP ?
—No els suporto, els de la CUP. Són els brètols de la política. I a més a més em molesta la seva estètica. M’irrita, només de sentir-la, Anna Gabriel. Són gent que només busquen el merder pel merder.

—Puigdemont?
—Em mereix respecte, en el sentit que veig que hi ha una convergència entre el que pensa, diu i fa. I això es nota. Quan algú diu allò que pensa, ho notes. I Puigdemont, allò que pensa i diu, ho aplica en allò que fa. A mi, per exemple, no m’entusiasma ERC, però Joan Tardà crec que m’hi podria entendre molt bé. En canvi Junqueras no sé si pensa, però allò que pensa no és allò que diu. Diu ara em convé això, ara em convé allò. Però Joan Tardà és molt consistent.

Font: Jordi Borja: ‘Penso donar-me de baixa de la coordinadora de Catalunya en Comú’ | VilaWeb

divendres, 16 de juny de 2017

El sí, el no i el no ‘equidistant’

«Donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no»

Finalment, la pregunta és diferent: la forma verbal és 'Voleu' i no pas 'Vol'.
Marta Rojals

No sé pas si en els altres referèndums d’autodeterminació del món també passa: que els independentistes hagin de confrontar la campanya del sí contra dues campanyes del no: la del no directe, l’espanyolista, que diu que ‘no podeu perquè no us deixarem’, i la del no indirecte, el fraternalista, que diu que ‘no podem perquè no ens deixaran’.

En el cas del no directe, ens esperen tres mesos més del disc ratllat que el referèndum ésil·legalésil·legalésil·legal i que noesfarànoesfarànoesfarà. Això ja ho tenim, i la resposta és fer-lo. Després, surti el resultat que surti, només el consideraran vinculant si guanya el no. Fàcil. Next. El no ‘equidistant’ va a parar al mateix lloc, però per la via de la complexitat: per començar, els seus afins sí que volen un referèndum, a diferència dels que deien que era ‘pantalla passada’ i que ara volen fer un referèndum, ha-ha! –deixem uns segons per a reflexionar la filosofia. Ara bé, donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no. Superequidistant, supersobirà i superneutral. Amb raó el vice-president de l’espanyolíssima Societat Civil Catalana considera aquesta posició una ‘jugada mestra’ i ‘més efectiva que tots els discursos sobre la legalitat de Ciutadans, PSC o PP junts’. No serà aquesta humil secessionista qui posarà en dubte els interessos que més li fan gust.

Passo ara a resumir succintament un article d’ahir de Jordi Évole, una de les veus més populars de l”equidistància’: ui, referèndum d’aquí a tres mesos, on aneu amb tantes presses. Fi. Des de l’anunci de data-i-pregunta –i d’abans, però ara amb més nervis–, els equidistants han sortit a implorar la resolució del conflicte cridant la part ‘indepe’ a capitular. És una demanda que parteix del mateix relat: que els ‘indepes’ no accepten que el 27-S no van guanyar el plebiscit, que no volen reconèixer que un 48% de votants és just per imposar res, i que així no són maneres. Que referèndum sí, però ‘així no’, com va titular El Periódico el 9-N. Als ‘indepes’ sempre se’ls exigeix que facin aquesta autocrítica, i ei: molt a favor, és una pràctica saníssima. Si serveix de res, informo que amb una cerca bàsica al Google pots trobar tones d’autocrítica ‘indepe’ del color que et faci més ràbia. Ara, una cosa és l’autocrítica que fa salut, i l’altra passar-nos de mesells.

Si hem de jugar a l’equidistància, que sigui de debò: que sigui recordant que el 27-S va perdre el no, i de molt, en unes circumstàncies gens equitatives: com mai a la història, tot un estat espanyol va concórrer a la campanya d’unes eleccions ‘autonòmiques’ posant a disposició la potència dels seus recursos –mediàtics, econòmics, subterranis, aterridors– per a tombar les opcions independentistes. I amb tot, té. Si hem de ser equidistants i el 48% de votants és just per a ‘imposar’ el referèndum, el 39% que ens ‘imposà’ l’statu quo és menys que just, i el 12% de neutrals que ens ‘imposen’ –agafo aire– haver d’esperar tantes generacions com calgui perquè la fraternitat arribi a governar Espanya amb majoria absoluta i ens doni permís per a ser finalment sobirans, és moltíssim menys que just. És una condemna.

Per tant, una petició i una postdata: a tots aquests avisadors ‘neutrals’ que ara ens vénen amb sospirs de cocodril que ‘jo ja voldria votar, però així no’, que amb la data i la pregunta s’han escagarrinat que l’independentisme anés seriosament, que han sortit a la desesperada a alliçonar que molt bé, nois, heu arribat fins aquí però ara passeu a casa, sigueu responsables, ‘evitem’ el xoc, que mireu que l’estat us farà pam-pam al cul… Escolti: a mi què m’explica?! A mi què m’expliqueu, xeics?! Aneu a fer el ploricó a l’altra banda, aneu als del ‘ni puc ni vull’ amb les mateixes exigències que als del ‘votem tots’, aneu a escalfar l’orella als que no us deixen tenir el referèndum que us agradaria, ‘així sí’, martiritzeu-los amb les vostres condicions equidistants i acordades i amb totes les garanties i dos ous durs. Mentrestant, deixeu treballar en pau els que, si fos per ells, princeses, tot això ho tindríeu regalat.

La postdata: entenc que un referèndum d’autodeterminació després de tres-cents anys, tres anys més i un mes més pot semblar precipitat per als qui voldrien continuar vivint còmodament aliens a les reivindicacions històriques del país. Però els seus contemporanis independentistes, des dels que van patir la repressió franquista fins als de fa ‘només’ deu, vuit o quatre anys, no han tret la voluntat d’autodeterminació del no-res. Els vius recullen el testimoni dels morts, els que batallen avui són la continuació d’una lluita secular, resistent i a bastament documentada. I des dels inicis, profundament desigual, perquè això tampoc no s’ho han inventat els ‘indepes’. Desigual estructuralment, perquè els pobles petits no es poden inflar amb una manxa, i desigual circumstancialment, perquè per anys que passin, l’adversari sempre ha comptat amb un suport addicional que no necessitava: el dels ‘equidistants’ que només posen condicions a una banda i es fan dir neutrals.

Font: El sí, el no i el no ‘equidistant’ | VilaWeb

dimecres, 14 de juny de 2017

Ribó revela pressions de l'Estat a la Comissió de Venècia

David González 
Foto: ACN 
Vídeo: Parlament de Catalunya



El síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha denunciat les pressions que va patir el penalista de la Comissió de Venècia que va redactar l'informe del març passat sobre la reforma de la llei del Tribunal Constitucional del govern de Mariano Rajoy, que atorga a l'Alt Tribunal la capacitat d'inhabilitar càrrecs públics, i en el qual li demanava que ho reconsiderés. La comissió també ha respost recentment per carta al president de la GeneralitatCarles Puigdemont, sobre la qüestió del referèndum, aconsellant que el pacti amb el govern de Madrid.
El redactor de l'informe, un prestigiós penalista italià, va explicar a Ribó que "mai havia tingut tantes pressions per un informe". El síndic, que va assistir a les reunions de treball de la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d'Europa, ho va revelar aquest dilluns durant la seva compareixença a la comissió del Síndic de Greuges del Parlament. Ribó hi va presentar l'informe"Retrocessos en matèria de drets humans: llibertat d'expressió dels càrrecs electes i separació de poders al Regne d'Espanya".


(Vegeu a partir del minut 06:00 les declaracions de Ribó sobre la Comissió de Venècia)

Ribó va assenyalar, en resposta al portaveu de Cs Carlos Carrizosa, que ell, que mai ha dit que "la democràcia espanyola sigui com la turca", va sentir "vergonya" en la seva qualitat de ciutadà espanyol en veure que a l'ordre del dia dels treballs de la comissió, que vetlla per la democràcia a Europa, el cas d'Espanya figurava al costat dels de Turquia, Hongria i Polònia, països amb governs autoritaris i populistes.

Fundació Franco

Ribó també va fer referència al tractament del franquisme per la democràcia espanyola, i en al·lusió a les subvencions rebudes per la Fundación Nacional Francisco Franco es va preguntar si a Alemanya o a Itàlia hi podria haver "una fundació que es digués Adolf Hitler o Mussolini i que rebés diners públics. Estem parlant de l'any 2017", va dir. "Això és una clara regressió de les llibertats democràtiques", va afegir.

Operació Catalunya

A més, també va abordar la denominada Operació Catalunya, centrada en les maniobres policials i judicials contra els líders independentistes. Ribó es va preguntar "qui ha assumit la més mínima responsabilitat" pels informes de la UDEF en plenes eleccions i va responsabilitzar directament el Ministeri de l'Interior, en al·lusió a l'etapa de Jorge Fernández Díaz i les converses amb l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. "Des del departament que rep el dipòsit de confiança democràtica de tots els ciutadans per renunciar a la violència es conspira amb tots els instruments de l'Estat per combatre adversaris polítics", va afirmar.  

L'informe del Síndic

L'informe sobre retrocessos en matèria de Drets Humans elaborat per la Sindicatura de Greuges, i que Ribó va entregar a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell -imatge-, considera que al regne d'Espanya "es detecten regressions democràtiques" en diversos àmbits. Aquestes, "afecten els drets i les llibertats fonamentals reconeguts tant en el marc jurídic estatal com internacional", els quals "tenen una incidència especial a Catalunya".


Les citades "regressions" tenen el seu origen en lleis aprovades pel Parlament espanyol, entre les quals l'informe cita la darrera reforma de la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana o el Codi Penal, "en la interpretació que se'n fa en seu judicial, en la vaguetat i la falta de concreció d'alguns tipus penals i en la utilització del Codi penal com a instrument dissuasiu".
L'informe també destaca que des de diverses instàncies internacionals -GRECO, la citada Comissió de Venècia i el relator de les Nacions Unides- s'han demanat reformes a les autoritats espanyoles per "garantir la separació de poders".
Segons el text, en els darrers temps hi ha "clars exponents que posen en relleu un afebliment de la separació de poders a Espanya". "Un dels més rellevants és la reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, que permet que el TC apliqui mesures executives per obligar la resta de poders a complir les seves sentències", assenyala el document.

dilluns, 12 de juny de 2017

Pep Guardiola cou, i cou molt.

Resultat d'imatges de pep guardiola 11 juny

Guardiola provoca un èczema en els collons ibèrics quan el titllen de "paleto" i "aldeano", i comproven després, que el seu discurs s'ha reproduït en 279 mitjans de 81 països del món ... Això cou.

Guardiola provoca una dermatitis en les aixelles hispanes quan exaspera a un país que ha lliurat el seu destí a un partit amb 900 imputats, i en canvi no pot suportar 400 paraules en forma d'un discurs que els deixa "amputats" ... Això cou.

Guardiola provoca una urticària a l'engonal nacional, no tant pel que denúncia, sinó per denunciar, i ni tan sols pel que pensa, sinó per pensar ... Això cou.

Guardiola provoca un esquinç a l'anus espanyol quan, atònits, els reaccionaris comproven, després col·lapsar el traductor de Google, que el de Santpedor no va llegir tres proclames revolucionàries, sinó una sola oda a la llibertat en diversos idiomes ... Això cou.

Guardiola és avui el papil·loma públic número u del regne, i ho és per ser elegant i rellevant ... Ho és per ser referent i diferent ... Però sobretot ho és, per ser català i només català ... I això no és que cogui, és que directament comença a resultar una bogeria d'una picor insuportable.

L'estiu arriba calentet, i amb la calor la intransigència supura, així que a esperar que arribi el primer d'octubre, encara que ben pensat, igual l'arribada de la tardor acaba per aniquilar-ne a algun.

En tot cas, si pica: cremeta senyors, molta cremeta ...

Lluis Carrasco

Què amaga el perfil baix sobtat del govern espanyol amb el referèndum?

La reacció de l'executiu de Rajoy d'avui contrasta amb les amenaces i les comparacions amb un cop d'estat de fa pocs dies





Hi havia una gran expectació per saber com reaccionaria el govern espanyol a l’anunci de la data i la pregunta del referèndum que havia de fer aquest divendres el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Es podia esperar una reacció molt contundent, tenint en compte el to que havia anat agafant el discurs de l’executiu de Mariano Rajoy en relació amb el procés d’independència, equiparant-lo amb un intent de cop d’estat, i afirmant que faria ‘tot el que calgués’ per impedir el referèndum. Però, sorprenentment, el govern espanyol ha optat per un to molt més suavitzat i des d’un perfil molt més baix.

La vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, no ha fet cap compareixença d’urgència. Ja la va fer el dilluns de la setmana passada, avançant-se a la reunió convocada per Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat amb les forces sobiranistes. Aleshores va dir, amb un to molt dur: ‘Farem el que hàgim de fer. […] Que ningú no tingui cap dubte que la legalitat serà preservada.’

Avui hi ha hagut la compareixença habitual de després de la reunió del consell de ministres, amb el ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, que ha tingut un to molt diferent del de Santamaría la setmana passada. Un to volgudament conciliador, repetint una vegada i una altra que estaven disposats a dialogar, però que això s’havia de fer al congrés i que, si es volia fer un referèndum d’autodeterminació, s’havia de canviar la constitució. I si hi ha una majoria favorable a aquesta reforma, endavant.

A més, el govern espanyol i la fiscalia haurien pogut forçar una actuació contra l’anunci de la data i la pregunta. De fet, els serveis jurídics de l’estat i la fiscalia general examinaran l’acte d’avui, segons que ha explicat el ministre de Justícia, Rafael Catalá. No obstant això, Catalá ha dit que no semblava que constituís ‘cap infracció jurídica susceptible d’impugnació en aquest moment’. Méndez de Vigo, en la mateixa línia, havia dit que no podien actuar contra un desig, o contra un pensament, i que no seria fins que es passés ‘de les paraules als fets’ que hi hauria conseqüències. Perquè, això sí, el portaveu de l’executiu ha repetit manta vegada que ‘el referèndum no es farà’. És a dir, que l’impediran.

El to, però, ha estat molt diferent del que havíem vist en Méndez de Vigo mateix, que no fa gaire setmanes fou un dels ministres que va sortir a qualificar de cop d’estat el procés d’independència. Aleshores, els membres del govern anaven alhora que els principals diaris de Madrid en el discurs sobre el ‘cop d’estat’; ara també. Avui al matí, a primera hora, l’editorial d’El País, crític amb Puigdemont, tenia un to més rebaixat del que havíem vist uns altres dies. Tots alhora: avui que Puigdemont anuncia la data i la pregunta, que fa el primer pas decisiu cap al referèndum unilateral, nosaltres oferim un perfil dialogant. És a dir, que es vegi el president i el seu govern com els immobilistes, els qui tiren pel dret, els qui no volen escoltar… I nosaltres, els qui maldem per l’acord fins al final. Com una mena de revifada post mortem d’aquella ‘operació diàleg’.

Com que el temps avança, els passos per a fer realitat el referèndum també aniran venint. I serà aleshores que el govern espanyol tornarà a modular el to, a apujar-lo. Ja veurem fins a quin punt. Alguns periodistes, estranyats pel canvi de to, han demanat a Méndez de Vigo què pensava fer perquè sigui realitat la seva afirmació de ‘no hi haurà referèndum’, i li han recordat les seves paraules sobre el cop d’estat. Ell ha restat somrient, i no ha respost aquestes preguntes.