traducció - translate - traducción

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Vuit eines de repressió del català durant el franquisme

La dictadura va dissenyar una estratègia integral per anihilar la llengua catalana
ESCOLA JERARQUITZADA
L’escola franquista obligava a cantar el Cara al sol i es va utilitzar com a eina d’espanyolització
/ EFE 
El principal botí que s’enduen els pobles conqueridors dels conquerits és la seva llengua i la seva història, deia Àngel Guimerà. I aquest va ser el propòsit de la llarga dictadura franquista: anihilar la cultura catalana. La persecució de la llengua, però, comença molt abans, com recull Francesc Ferrer i Gironès al seu ja clàssic del 1985 La persecució política de la llengua catalana. El 1715 el Consell de Castella ja va excloure el català de l’administració i les escoles i el 1773 es va prohibir editar llibres en català, per exemple.
Durant el franquisme, la persecució política del català es professionalitza: es clausuren les institucions culturals, s’aboleix la Generalitat, el Parlament i l’Estatut d’Autonomia. Es fa desaparèixer el català de tots els organismes públics i se’l relega a l’àmbit privat, es castellanitzen noms, s’imposa el castellà a l’escola, el cinema, la premsa i la ràdio, es prohibeix publicar llibres en català i tota una generació d’intel·lectuals catalanistes es veu forçada a l’exili.
Recollim vuit de les eines de repressió franquista del català que demostren que la comparació que va fer el ministre Wert de la situació actual del castellà a Catalunya amb la del català durant el franquisme és una autèntica barbaritat històrica.
L’escola, eina de castellanització
Es converteix en la via principal d’espanyolització de l’alumnat i, de retruc, de les seves famílies. Primer es canvien els noms dels centres. El grup escolar Renaixença de Manresa, per exemple, passa a batejar-se com a Grupo Escolar Generalísimo Franco. També es modifica el calendari festiu escolar. El 8 de setembre, Día de la Natividad de Nuestra Señora, o l’1 d’octubre, Día del Caudillo, passen a ser festius. Alhora el Ministerio de Educación Nacional estableix una sèrie de “commemoracions” que s’han de celebrar durant l’horari lectiu. És el cas del Día de los Caídos (29 d’octubre) o el Día de la Exaltaciónde Calvo Sotelo (13 de juny). El canvi més important, però, és el del model educatiu. Es jerarquitza. S’homenatja diàriament la bandera nacional amb el Cara al sol, se separen els nois i les noies, els càstigs físics són habituals, es depuren les biblioteques i es fa fora els docents allunyats de la religió catòlica o de l’aclamada “ unidad de España ”. “Venia un falangista i ens feia formar al pati com si fóssim militars”, recorda Jordi Cots, primer director de l’escola Thau.
De fet, el clima és tan castellanitzat que els alumnes no en són conscients. Hi ha escoles, però, que d’amagat mantenen el català com a llengua vehicular, com Sadako i la mateixa Thau. Aquest últim centre, creat el 1963, també barreja a l’aula nens i nenes amb la complicitat dels pares. “Les normes quan venia un inspector eren clares: nens a un cantó, nenes a un altre i tots a parlar en castellà”, recorda Cots. La Nueva Ley de Educación Primaria de l’any 1945 només deixa ensenyar en castellà.
El que realment és complicat és el procés de renovació pedagògica al final del franquisme i la reintroducció del català a l’escola. “L’idioma de l’imperi estava massa arrelat”, reconeix el pedagog Jaume Funes, que treballava en un centre de Cornellà de Llobregat. “El que va ser difícil és que les famílies entenguessin que hi havia una altra llengua a banda del castellà”, conclou aquest pedagog.
Noms propis, topònims i noms de carrer, en castellà
La dictadura imposa una espanyolització de tots els àmbits de la vida amb l’objectiu d’esborrar qualsevol signe de catalanitat de la vida pública i quotidiana fins al punt que autors com Josep Benet parlen de “genocidi cultural”. Es prohibeixen els símbols identitaris de Catalunya, se suprimeixen alguns monuments públics i es canvien els noms dels carrers per castellanitzar-los o posar-hi referències franquistes. L’objectiu és homenatjar el bàndol guanyador de la Guerra Civil i esborrar qualsevol influència catalanista o d’esquerres. Així, la plaça dedicada als germans Badia -actual Francesc Macià- és rebatejada com a Calvo Sotelo, la Biblioteca de Catalunya passa a dir-se Biblioteca Central i la Muralla de Sant Domènech de Manresa es converteix en l’Avenida del Caudillo. I en el Registre Civil els noms només es poden inscriure en castellà.
El català, relegat a l’àmbit privat i familiar
El règim de Franco va prohibir el català amb l’objectiu que el castellà fos l’única llengua vehicular. Una circular del Govern Civil de Barcelona del 1940 sobre El uso del idioma nacional en todos los servicios públicos proclama el castellà com a únic idioma vàlid per a la vida pública i relega els idiomes “regionals” a la vida privada. L’ús del català fora d’aquest àmbit és motiu de sanció i multa, com demostra la foto que reproduïm a sota. Un altre exemple: les autoritats espanyoles van multar Joan Virgili amb 500 pessetes per haver fet propaganda de l’entitat Foment de la Sardana, en català. Els cartells al carrer són molt clars: “Español habla español ”. “Hi ha una voluntat de folkloritzar la llengua catalana, adoptar una llengua prefabriana i destruir la unitat de la llengua on es pogués”, explica l’escriptor i director del Born Centre Cultural, Quim Torra. Es buscava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat, indicava Josep Benet en l’obra L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.
El català, perseguit en els rètols i els anuncis
S’obliga a retolar en castellà els noms dels establiments industrials i comercials. L’alcalde franquista de Manresa denega a l’amo del bar Els Tranquils retolar el seu establiment amb aquest nom i també s’esborra el català de les làpides.
El català, prohibit a la universitat
A la Universitat de Barcelona s’expulsen les persones contractades durant la República i, a part de la llengua, se suprimeix qualsevol contingut que tingui a veure amb la cultura catalana, com càtedres i seminaris. Hi ha cartells amb la consigna “ Hablad el idioma del imperio ”, presents fins al 1952, al costat de crucifixos i retrats del general Franco i Primo de Rivera. “Els impresos oficials incloïen preguntes sobre la llengua en què s’havien impartit les classes i haver-ho fet en català era motiu de depuració professional o presó, cosa que va comprometre algun catedràtic franquista”, explica Jaume Claret, professor d’humanitats de la UOC i expert en història de Catalunya i Espanya, que recorda que fins a l’any 1965 no es va reinstaurar la càtedra de llengua i literatura catalanes ocupada per Antoni Comas i Pujol.
Prohibició de publica. Llibres en català
Hi ha una voluntat d’eradicació de la llengua que ve de la voluntat del règim d’uniformitzar l’Estat. “De crear una, grande y libre, una cultura molt pròpia del totalitarisme del moment”, explica Claret. I hi ha la voluntat d’aconseguir aquesta unitat “de manera violenta”, afegeix. Es prohibeix l’edició de llibres, diaris i revistes en català i qualsevol manifestació cultural catalana és automàticament suprimida. El català s’esborra dels mitjans de comunicació. Ràdio Manresa es rebateja com a Radio España de Manresa. “El periodisme català republicà desapareix i tots aquests periodistes ja no podran escriure més”, recorda Torra. Només el castellà té projecció pública. “Hi ha una politització de la llengua i acabar amb la llengua és també una manera d’acabar amb la República”, diu Claret. La censura evita la publicació de llibres de nova creació en català tot i que s’autoritza alguna obra en català no normatiu, prefabrià, amb la intenció de crear confusió i dialectalitzar el català. “No es recupera fins a l’any 1976 el nombre de llibres editats en català de l’any 1936. La destrucció del públic lector en llengua catalana és un fet”, argumenta Quim Torra. Es prohibeixen les representacions teatrals en català -tot i que més endavant es van permetre algunes representacions dels Pastorets, per exemple- i les publicacions i pel·lícules han de passar una doble censura: l’oficial i l’eclesiàstica que vetlla per la moralitat.
Els funcionaris no poden parlar en català
El règim també amenaça de destituir tots els funcionaris que no utilitzin exclusivament el castellà. Una circular del Govern Civil de Barcelona del 1940 diu: “ Todos los funcionarios interinos de las Corporaciones provinciales y municipales de esta provincia, cualesquiera que sea su categoría, que en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán ‘ipso facto’ destituidos sin ulterior recurso ”. El 1956 el reglament de presons recull que els presos només poden parlar en castellà.
Depuració d’intel·lectuals i personalitats catalanes
Institucions culturals com l’Institut d’Estudis Catalans han de treballar clandestinament i els intel·lectuals es veuen forçats a l’exili, mentre que les personalitats catalanes més rellevants són depurades, si no aniquilades. “Hi ha una castració cultural, els pensadors del país són obligats a exiliar-se i tot el món de l’exili es troba que no té el públic al qual s’adreça. Perdem uns anys en què a Europa arriben nous corrents de pensament i, nosaltres, ens trobem en dictadura”, reflexiona l’historiador Quim Torra, que cita com a exemple els casos de Pompeu Fabra i Antoni Rovira, que van morir a l’exili, o els llargs exilis de Pere Calders, Mercè Rodoreda o Tísner. I, malgrat aquest afany del règim de Franco de voler esborrar qualsevol manifestació cultural i lingüística catalana i uniformitzar l’Estat, el català continua viu i això s’ha d’agrair a la gent del carrer. “Les cases particulars van ser petits iglús de resistència. La gent se subscrivia a Cavall Fort, comprava els llibres de Joan Sales i es feia d’Òmnium. Aquesta era la resistència ciutadana perquè políticament era impossible”, recorda Quim Torra, que destaca que “no s’ha fet justícia a l’esforç de tota aquesta gent que va resistir fins avui”.

dijous, 27 d’octubre del 2016

Fins i tot amb els menors d'edat #Catalanofobia


Benvolgut ciutadà anònim del futur:

T'escric amb l'esperança que aquesta carta et serveixi per entendre una mica els temps que vivim al 2016. Però, sobretot, t'escric amb la il·lusió que el que t'explicaré sigui una cosa que no existeixi en la teva època i que la teva societat sigui un espai força més humà que el que m'ha tocat viure a mi.

T'explicaré, molt breument, què és la xenofòbia. Es tracta de la por, odi o rebuig a l'estranger. Ja ho sé, segurament en el teu temps la tecnologia i la millora en els transports hagin provocat que el món estigui tan absolutament barrejat que ja no se sàpiga qui és estranger i qui no ho és. Els matisos seran tan difícils d'establir que aquest tipus de temes s'hauran superat. Espero també que l'homofòbia, el racisme o el masclisme hagin desaparegut de l'espai públic i que les xarxes socials siguin un espai on compartir intel·ligència i no un lloc on visualitzar el pitjor de l'ésser humà. Sóc un il·lús, no?

En tot cas, permet-me que t'expliqui què és un xenòfob. Bàsicament és un tipus amb por. És un tipus que no ha superat el procés d'hominització, aquella transformació de primat a humà. Ja saps que l'organització social dels nostres antecessors va comportar enfrontaments i exterminis entre grups veïns. Doncs els xenòfobs encara veuen la realitat d'aquesta manera. Experimenten forts sentiments de pertinença a un grup, alhora que el seu sistema de defensa s'activa davant el desconegut. Temen perdre el seu estatus, si és que realment en tenen algun que vagi més enllà de la seva misèria moral. A mesura que les societats es van fer més permeables i, coincidint amb la necessitat de l'ésser humà de viatjar, es va produir un transvasament d'informació entre elles. L'estranger era un portador de coneixement i d'informació. El xenòfob rebutja una cosa així de simple. Creu que la seva societat és la millor i que ell és portador d'algun tipus de saviesa universal, opaca per a la resta de societats. Sí, ja ho sé ... és una cosa semblant a actuar com un imbècil. Per això precisament és un problema, ja que alguns fins i tot l'expressen amb violència aquesta disfunció.

Pots pensar que la xenofòbia es desenvolupa únicament en poques persones i que, a més, pertany a l'esfera del que és privat. Estaries equivocat si pensessis així. Hi ha polítics xenòfobs, periodistes xenòfobs i mitjans de comunicació que han fet d'aquest discurs la seva línia editorial. S'atreveixen, fins i tot, a demonitzar menors d'edat. I ho fan amb menors que ni tan sols són estrangers, sinó que formen part d'un territori que, de moment, forma part del seu mateix Estat. És odi. És maldat. Perquè aquestes persones no són xenòfobes per la seva ignorància, són xenòfobes perquè amb la seva actitud volen fer mal. Pot ser que la gasolina siguin els prejudicis, els estereotips i aquesta mania de rebutjar allò que divergeix amb els seus sistema de creences, modelat amb prepotència i autoritarisme. El resultat és altament nociu quan els altaveus són potents perquè cultiven en altres persones la llavor de la xenofòbia. Són líders d'opinió que generen conflicte social, i pot ser el detonant d'autèntiques barbaritats.

Així són els xenòfobs, estimat ciutadà del futur. Espero que en la teva època estiguin en els museus. Avui els hem de patir cada dia. Però això no vol dir que ens resignem a la seva presència.
#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat i a Facebook
El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter. 
poster

dimarts, 25 d’octubre del 2016

LA GRAN ESTAFA

El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras durant la sessió de control d’aquesta setmana al Parlament. / A. DALMAU / EFE 

La Generalitat ha finançat l’Estat amb 4.233 M€ durant la crisi

L’executiu català rebrà el 2017 més de 1.600 milions corresponents a la liquidació de l’any 2015

A principis d’octubre el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, lamentava en una entrevista a TV3 que l’executiu català encara no coneixia les dades bàsiques per elaborar els pressupostos per al 2017: la liquidació del model de finançament del 2015 i la previsió d’ingressos fiscals. Junqueras denunciava aleshores -en plenes negociacions per a la investidura de Mariano Rajoy- que el govern espanyol ho feia servir com a “arma de pressió” a les administracions públiques, tant locals com autonòmiques i, en concret, sobre les governades pel PSOE.
Tot i que aquest any no ha sigut així, normalment al juliol i en el marc d’un Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) les comunitats de règim comú acostumen a conèixer quina serà la previsió d’ingressos amb la qual comptaran per al model de finançament de l’any següent. L’Estat es basa en les previsions econòmiques per calcular quina serà la recaptació per la via dels impostos, de manera que fa una estimació del que li pertoca a cada comunitat i en fa un avançament, el que s’anomena bestreta. Dos anys més tard l’Estat fa una liquidació d’aquest model i anuncia a les comunitats si en el seu moment van rebre més (liquidació negativa) o menys (liquidació positiva) diners del que els corresponia.
Les comunitats autònomes, doncs, elaboren els pressupostos calculant els ingressos que obtindran, i que són, bàsicament, la bestreta del model de finançament i la previsió de recaptació d’impostos propis. A més, hi sumen o hi resten la liquidació del model de finançament de dos anys abans.
Segons dades del ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, durant els últims cinc anys -els de pitjor crisi econòmica- la Generalitat ha tingut cinc liquidacions positives consecutives, és a dir, sistemàticament cada any ha rebut menys diners dels que li pertocaven d’acord amb la recaptació real de l’exercici. En concret, entre els anys 2010 i 2014, la Generalitat ha deixat de rebre 4.233 milions d’euros, amb els quals a la pràctica ha estat finançant l’Estat.
A més, hi ha diverses comunicacions durant l’any sobre la xifra que finalment es liquidarà. Així, per exemple, l’any 2014 el govern espanyol va anunciar a la Generalitat una liquidació positiva del 2012 de 729,4 milions d’euros, però finalment Catalunya en va rebre 646, és a dir, 84 milions menys dels previstos pel mateix executiu central, “amb el consegüent problema de tresoreria i d’inseguretat que això provoca”, es lamentava l’aleshores conseller Andreu Mas-Colell.
Perpetuació del sistema
Segons experts consultats per l’ARA, aquesta situació es perpetuarà perquè “és intencionada per part del govern espanyol”. Aquestes fonts asseguren que “l’Estat té prou eines per calibrar adequadament el que pertoca a cada comunitat autònoma segons la previsió de recaptació”. De fet, aquest 2017 s’ha de liquidar el model de finançament del 2015 i tot sembla indicar que l’import tornarà a ser favor del govern català i superior als 1.551 milions que es van deixar de percebre el 2014, tenint en compte que l’economia catalana va créixer un 3,3% el 2015. La xifra, per tant, podria superar els 1.600 milions. A més, si l’any 2014 la Generalitat hagués disposat d’aquests 1.551 milions que no va rebre fins dos anys més tard, el dèficit públic s’hauria reduït en un 0,8% i hauria sigut de l’1,48% del PIB en lloc del 2,28% registrat. “Cada any l’Estat s’ha pogut imputar menys dèficit a costa de les comunitats autònomes”, diuen aquestes mateixes fonts.
Els anys 2008 i 2009, a les acaballes del govern de Zapatero, les liquidacions van ser negatives, és a dir, la Generalitat va rebre més diners dels que li pertocaven. El sistema de bestretes està subjecte als errors de previsió del govern espanyol, que en aquell moment negava una crisi econòmica incipient i va preveure una recaptació que no es va produir. L’executiu català encara està retornant aquelles liquidacions negatives. En un primer moment es va exigir el pagament en cinc anys, tot i que després es va ampliar a 10 i posteriorment a 20 anys.
Font: http://www.ara.cat/politica/Generalitat-financat-lEstat-MEUR-durant_0_1672632780.html

dissabte, 22 d’octubre del 2016

ZARÀ MARAVILLÓS


Benvolgut, o no, Xavier:

Has dit que “los independentistas quieren eliminar todo lo que se pueda relacionar con España de las calles y la sociedad catalana”. Tens raó. La situació és catastròfica, apocalíptica, terrible, infausta, calamitosa i dantesca. Com l'evolució del vot al PP a Catalunya, perquè m'entenguis. Els independentistes, que són dolents, molt dolents (al nivell de Jack l'Esbudellador o l'anglès de Rajoy) s'estan tornant bojos. Volen que desaparegui tot vestigi de cultura espanyola.

Un exemple, el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha amagat totes les obres de Velázquez, de Picasso i de Berruguete al lavabo. Saps que sempre hi ha una porta tancada amb un rètol escrit en un paper que diu "no funciona"? Doncs a dins hi ha l'art espanyol que han amagat els secessionistes. A més, hi ha indepes disfressats de guies turístics que, alçant els seus paraigües decorats amb l'estelada, porten a grups de japonesos al Museu D'Història de Catalunya amb la promesa que dins hi ha el Museu Picasso. Són terribles aquests independentistes.

Però això no és tot. A la nit, es parapeten darrere dels contenidors per esperar el repartiment de la premsa als quioscs. Llavors, surten corrent al crit de "a la merda, Marhuenda" i roben tots els exemplars de La Razón. També s'emporten el Penthouse ... Que ho he vist ... Bé ... Jo també ho vaig fer ... però va ser per ampliar els meus coneixements culturals.

I no sé si t'ha arribat el que succeeix amb les paelles. És catastròfic, apocalíptic, terrib ... Això ja ho he dit, oi? Hi ha brigades de indepes disposades a acabar amb qualsevol rastre de la gastronomia espanyola als carrers i a la societat catalana. Es passegen per les Rambles canviant paelles per botifarra amb mongetes a tots els turistes que han gosat alimentar-se amb el que ells consideren un plat maligne, propi de l'hispanocentrisme castrador i colonial de l'Estat espanyol, però amb gambes i musclos. Un cop vaig veure com un d'ells li va treure un llagostí de la mà a un pobre alemany i el va substituir per un calçot. Infaust, calamitós, dantesc ... i amb romesco.

El pitjor és com es tracta a la bella, gràcil, pacífica i, harmoniosa amb la natura, cultura de la tauromàquia. És tan i tan bonica la festa nacional. Quan el torero es passeja amb el culet premut, encabit en aquest vestit tan discret i tan hipster i amb els genitals posant l'intermitent perquè giraran a l'esquerra, no puc sinó emocionar-me. És tan avantguardista, tan d'acord amb la modernitat, que encara no sé per què no hi ha al Sónar o al Primavera Sound un homenatge a José Tomás, al Juli, a Alejandro Talavant o al banderiller que va davant (perdona la rima). De debò, em posa la pell de gallina quan el banderiller li clava la banderilla al toro i mira al públic com dient "ho veieu? No tinc el graduat escolar però sóc el puto amo". I quan comença a sagnar el toro? Com rellisca la sang pel seu cos. Preciós, de veritat. I els crits de dolor de l'animal. Pura lírica. I arriba el senyor del cavall i li clava la llança. Vinga! fot-li canya! Si és que em sento com Hannibal Lecter: "han deixat ja de plorar els toros, Clarice?". I el moment del clímax. Veure com l'espasa travessa el cos de l'animal és una experiència poètica. Olé. I degollar ja és ... no ho sé ... la sublimació de la catarsi. Què ximple el Marquès de Sade en no interessar-se mai per semblant activitat. És bonic veure com l'espasa remata al toro amb una o més estocades mal dirigides al coll, de manera que de vegades l'animal tira sang per la boca. Forma part de la cultura espanyola, forever and ever. Serà preciós quan al segle XXII els toreros ho segueixin fent. Les naus espacials estaran aparcades a l'exterior de la plaça, levitant en mode stand by, mentre a les grades els aficionats taurins seguiran aplaudint l'hemoglobina dels animals. Preciós. Els toreros portaran vestits de leds i les mantellines de les dones estaran fabricades en un taller il·legal que algun descendent d'Amancio Ortega tindrà a la lluna. "Zarà maravillós".

#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat i a Facebook
El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter. 

divendres, 21 d’octubre del 2016

ÉS CATALUNYA, ESTÚPIDS!

NOTA: recupero aquest article de Suso de Toro del 2015. Original en castellà
Això és un mur, estúpids!
La polarització a Catalunya no era inevitable però va ser buscada i aconseguida, de manera que ara ja és inevitable

Abans de res, disculpin-me que hagi intitulat l'article amb la grollera advertència d'un assessor de Clinton, ("És l'economia, estúpids!") Però aquest és un moment bastant groller i brutal.

El nomenament d'Albiol, un candidat que uneix la ideologia de Le Pen amb el franquisme ideològic, és significatiu de la desimboltura del PP en aquest moment: vol dir que la batalla política que es desenvoluparà des d'ara a novembre està plantejada com li convé , es tracta d'una batalla nacionalista.

Hi ha qui creu que el gran conflicte polític al Regne d'Espanya està en els conflictes socials, "de classe" dèiem en abans, o en la forma de l'estat, "caudillo", monarquia o república, però no, es tracta del nacionalisme. És la basa que va jugar sempre l'entramat de poders que van controlar l'estat. "Espanya, antes roja que rota".

Fa anys vaig escriure en algun lloc que Espanya tota estava "malalta de nacionalisme", però no era una formulació justa, és un estat i un espai polític construït sencer sobre el conflicte nacionalista. I no és una afirmació nacionalista cap a fora, cap a altres estats, sinó cap a dins. Tot i que el nacionalisme basc va aparèixer aquestes dècades passades com el principal enemic en realitat la veritable preocupació dels jerarques de l'estat sempre ha estat aquest animal adormit que era i és el nacionalisme català. Quan els generals nacionalistes, així es deien a si mateixos, van voler castigar les "províncies traïdores" el que volien fer amb Catalunya era transformar-la en "un erm". Les grans batalles del projecte unitari espanyol són a Catalunya, des del comte duc d'Olivares passant per borbons i generals diversos, i en això estem.

Aquest conflicte neix de la naturalesa mateixa d'Espanya, és inherent a l'existència d'un nacionalisme que concep un estat nacional unitari on hi ha altres comunitats i altres projectes nacionals, no és una cosa conjuntural ni inventat, és constitutiu. Així quan es va plantejar redissenyar l'estat reconeixent l'existència de nacionalitats, immediatament es va recórrer al "cafè per a tots", no amb ànim d'estendre una descentralització que és bona en si mateixa sinó per ofegar bascos i catalans principalment. El punt d'inflexió definitiu i concretíssim va ser el 23-F, qui ignori això desconeixerà el que va ser aquell cop d'estat i el que està passant ara; i tot el que es digui sobre això ignorant-ho serà soroll.

Però si aquest conflicte neix de l'essència mateixa del projecte unitari espanyol també és cert que ens trobem davant d'una campanya dissenyada des d'un nucli central en la cort, la FAES. La decisió de Rajoy de posar a Albiol al capdavant de la seva escaramussa catalana és una conseqüència última de les seves recollides de signatura animant l'anticatalanisme i el seu recurs de l'estatut davant  el Tribunal Constitucional. Cap d'aquestes decisions van ser errors, sinó passos d'una estratègia cap al que passi al setembre i novembre, arribar al que passi llavors va ser un designi conscient d'aquestes persones. La polarització no era inevitable però va ser buscada i aconseguida, de manera que ara ja és inevitable.

Tan inevitable que ha trencat tots els partits catalans. Convergència i Unió va desaparèixer, el PSC no existeix, el PP en aquests moments és marginal allà, la possible penetració d'un "Podem" que puja i baixa ve i va no sembla confirmar-se i, units en el "abrazo del ahogado", la filial d'IU, Iniciativa, que cercà una desesperada línia de fuga a la polarització, també ha acabat en un carreró sense sortida.

Per per bé o per mal, la societat catalana està davant un dilema, ja no hi caben terceres vies de cap tipus que mai han existit perquè qui tenia el poder no ho va permetre, o s'opta pel poder que representa Rajoy o pel poder nou que prometen els independentistes.


Fa unes setmanes proposava aquí considerar si Rajoy, després de les aparences de bones maneres i mesura, era menys, tant o més radical que Aznar. El transcurs del temps ho dirà però pel d'ara ha conduït a l'estat i els catalans a un dilema absolut.

Font: ¡Es Cataluña, estúpidos! 

dijous, 20 d’octubre del 2016

VINE A DEFENSAR EL PARLAMENT AVUI DIJOUS A LES 19:00


Fem un pas endavant! L’Estat espanyol segueix amb la seva croada judicial, aquesta vegada acusant la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, de desobediència i prevaricació per haver permès que el ple votés les conclusions de la Comissió del Procés Constituent.

Per això, cal protegir les nostres institucions i defensar la democràcia. I hem de fer-ho junts: la nostra unitat serà la seva derrota! No permetrem que cap tribunal inhabiliti els nostres representants i es vulneri el dret de debatre i de votar de les nostres institucions.

Vine a defensar el Parlament i a donar suport a la presidenta Carme Forcadell!

Dijous 20 d’octubre a les 19 h davant del Parlament de Catalunya.

Jordi Cuixart,
president d’Òmnium Cultural

Jordi Sànchez,
president de l’Assemblea Nacional Catalana

dimarts, 18 d’octubre del 2016

PER QUÈ EL COLOR TARONJA DE 'CIUDADANOS'

El color taronja de Ciutadans . Els "tarongistes" són unionistes conservadors i centralistes . La tradició històrica del color taronja té a veure amb el colonialisme britànic sobre Irlànda, i fraternitats o partits majorment ultraconservadors . Pels orangistes, qualsevol cosa que sonés, ni que fos vagament, a irlandès, els semblava malament. També van sorgir com a resposta reaccionària als primers aixecaments lliberals inspirats en la revolució francesa.


Els colors són un llenguatge identificatiu dels aliats i de les intencions polítiques. Més o menys tothom coneix el vermell comunista, el negre anarquista i el blanc monàrquic, però: i el taronja que fa servir per exemple el partit populista Ciutadans? Anem a fer un cop d’ull a aquest color i veureu si s’hi poden trobar lògica i paral·lelismes.

El taronja prové de l’Orde d’Orange (Orange és taronja en anglès), una entitat unionista anglesa apareguda el 1785 per oposar-se a la independència d’Irlanda. Actualment encara existeix, i reclama la pertinença de l’Ulster (Irlanda del nord) a la Gran Bretanya. Són una entitat extremadament conservadora, protestant i violenta amb grans dosis de populisme. Es pot dir que volen ser més britànics que els mateixos anglesos.

Bandera de l'Orde d'Orange, els "tarongistes", amb la creu de Sant Jordi anglesa. Emblema dels unionistes més ultraconservadors.
Bandera de l’Orde d’Orange, els “tarongistes”, amb la creu de Sant Jordi anglesa i l’estrella guillermita. Emblema dels unionistes més ultraconservadors.
Aquest orde va adoptar el nom d’Orange i el color, provinent del cognom del rei protestant Guillem d’Orange que durant la revolució anglesa anomenada La Gloriosa de 1688 va envair Anglaterra, Escòcia i Irlanda com a campió de la causa protestant i per lluitar contra els intents de Jaume II (rei de la casa Stuard escocesa) de tornar a la fe catòlica i també, per implantar l’absolutisme. Per a les classes nobles angleses, que tenien el control de les institucions, va anar de meravella, perquè  assegurava per llei que cap catòlic pogués accedir al tron anglès (una llei feta clarament contra els escocesos). Per a escocesos i irlandesos però, va ser un desastre amb majúscules. Els escocesos, poc després (1707) es veurien forçats a unir-se amb Anglaterra, i per a Irlanda va ser més terrible encara.

L’activitat principal dels “tarongistes” (orangistes), quan no practiquen el terrorisme, són les desfilades per les zones que ells consideren “britàniques”, és a dir: Escòcia i Irlanda del nord. Els orangistes marxen desfilant provocant la població catòlica irlandesa, amb el seu color taronja, especialment a Irlanda del nord, commemorant la seva victòria en la batalla del Boyne l’1 de juliol de 1690.

Guillem d'Orange era un sobirà provinent dels Països Baixos, on aquest color era també present. Aquest és l'emblema dels col·laboradors nazis dels Països Baixos durant la IISG.
Guillem d’Orange era un sobirà provinent dels Països Baixos, on aquest color era també present. Aquest és l’emblema dels col·laboradors nazis dels Països Baixos durant la IIGM.
La batalla del Boyne és un punt i final en els intents d’Irlanda de deslliurar-se dels jou anglès, que ja no es traurien de sobre fins al segle XX. A la batalla del riu Boyne s’hi van enfrontar el deposat a la Gloriosa Jaume II (Jacob Stuard) al costat irlandès, contra el convidat anglès a ocupar el tron, el protestant Guillem d’Orange, allies Billy per als irlandesos. La batalla va ser desigual i enfrontà el dia 1 de juliol (segons el calendari julià vigent en aquell moment, dia 11 segons el calendari gregorià actual) un exèrcit professional de mercenaris protestant, contra lleves d’irlandesos preparades a corre-cuita i inferiors en nombre.

El desastre irlandès a la batalla no va ser militar, sinó simbòlic i moral, doncs el mateix rei Jaume va marxar a l’exili a França abandonant els irlandesos a la seva sort els quals, malgrat tot, continuarien la seva lluita conscients de que s’hi estaven jugant la llibertat. La guerra va acabar amb la Tractat de Limerick del 1691, una mena d’amnistia que significà l’abandó de l’illa de famílies senceres irlandeses celtes. Però com tots els tractats anglesos que feien referència als irlandesos, no va ser respectat i immediatament es van posar en marxa les terribles Lleis Penals. 

Aquest conjunt de lleis penals relegaven la majoria de la població irlandesa al nivell de poc menys que animals, mentre tot el poder quedava en mans de la minoria de colons anglesos residents a l’illa. Les seves conseqüències es troben entre les causes de la gran fam que patí l’illa a mitjans segle XIX. La fraternitat orangista va crear-se el 1795, en aquest context de superioritat britànica i com a reacció “anti” a partir d’unes primeres demandes d’enviar representants irlandesos (evidentment protestants) al parlament britànic, cosa que finalment passaria el 1800. Pels orangistes, qualsevol cosa que sonés, ni que fos vagament, a irlandès, els semblava malament. També van sorgir com a resposta reaccionària als primers aixecaments lliberals inspirats en la revolució francesa i liderats per Theowald Wolfe, considerat el pare del republicanisme irlandès.

La tradició història del color taronja té a veure amb el colonialisme britànic sobre Irlànda, i fraternitats o partits majorment ultraconservadors.Actualment el taronja és usat principalment per partits d’àmbit democristià, és a dir, conservadors. El color militarment, indica als Estats Units la cavalleria i com a curiositat, els colons jueus que ocupen les zones de Gaza i Cirjordània, també han fet servir aquest color per a identificar-se. Alguns moviments socials han adoptat aquest color també de forma recent, com el cas de la revolució taronja a Ucraïna -finançada, en part, des de l'ultra liberal fundació Rockefeller- o les protestes contra les polítiques d’austeritat a Grècia.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Bob Dylan, renuncia al teu Nobel

Robert Allen Zimmerman ha estat premiat amb el Premi Nobel de Literatura d’aquest 2016. El premi ha fet saltar les alarmes en els cercles més intel·lectuals i entre el conservadorisme cultural. Una de les ignomínies ha consistit a dir que Dylan no és pròpiament un escriptor. Aquí és on es planteja la pregunta del segle: què vol dir ser un escriptor? L’establishment literari ha entès el guardó com una traïció en tota regla, una ofensa al camp de les lletres; resulta que el Nobel de literatura no l’ha guanyat Murakami, que sí que és escriptor. L’ha guanyat Bob Dylan, que no ho és. O això diuen alguns.

Un bon dia, un jove cantautor esquifit va sortir acompanyat per sis cordes i una aparatosa armadura que servia per subjectar l’harmònica. Tot, en recerca de les arrels de la música nord-americana, viatjant per un territori que el meravellava. D’ençà del seu primer disc, la seva discografia és en general una antologia que es dedica a explicar històries, d’una temàtica eclèctica, amb un tractament prodigiós i un contingut filosòfic irreprotxable. És tanta la qualitat d’algunes de les seves lletres que s’han editat i publicat una interminable llista de reculls en llibres.

I és que Bob Dylan no és només un líric formidable. També sap tocar la guitarra i sap solfeig. I això, per molts, és intolerable. Parlant de tocar, ha acariciat les ànimes de tota una generació: als anys seixanta va ser un dels estendards del moviment contracultural –a la quinta també pertanyen Janis Joplin, Joan Baez o Graham Nash– que marcaria la història del pensament popular. Va negar la seva condició de star system o rockstar. Bob Dylan no és cap ésser suprem, però és un poeta, agradi o no.

Per aquell qui insisteixi amb la politització de la corporació Nobel, Dylan també ha estat un dels referents en el canvi. Una involucració social no desitjada, això sí. Perquè el trobador de Minnesota va desmarcar-se aviat del seu rol en l’àmbit contestatari i reivindicatiu; no volia ser un actor polític, sinó senzillament un artista. Això ho exposa Scorsese a No direction home (2005), un magnífic documental que ressegueix el procés de metamorfosi dylanià quan, de cop i volta, deixa el folk i endolla la seva elèctrica.

La discussió, doncs, és si les cançons de Bob Dylan han de ser tractades com objectes o peces literàries. Ha de tenir Visions of Johanna, per exemple, la mateixa validesa que uns versos d’Allen Ginsberg? Per a molts dels seus oients no existeix el dubte en aquest afer. De fet, la querella és una estupidesa tenint en compte que s’aparta del valor qualitatiu d’aquestes cançons o poemes.

No, un seguidor de Dylan no entrarà en aquesta discussió, sobretot quan recorda a aquell Dylan més picaresc, excèntric i tímid, que va compondre temes com la preciosa oda A Hard Rain’s A-Gonna Fall. Aquell que actuà com un visionari que acompanyava el vers amb la melodia.

No tot el producte de Dylan és literatura, d’acord. Però gran part de les seves obres podrien perfectament formar part del patrimoni literari. Negar la legitimitat del premi, per pura coherència, implicaria jutjar també el Nobel de la Pau a Obama, entre molts d’altres. Que Dylan estigui en el punt de mira dels més crítics i escèptics no és cap novetat. Aquests dies s’ha ignorat completament la qüestió del masclisme o l’ús de la influència política dels premis. És més rellevant i prioritari deliberar si el cantautor és un literat o només un bon músic. La reacció d’ofensa d’alguns denota una ridícula i infantil susceptibilitat. És com qui s’emprenya perquè no ha guanyat ell, o els seus interessos no s’han vist satisfets.

Reduir la literatura purament a l’acció d’escriure llibres o publicar novel·les i poemaris és tancar un art que, en essència, esdevé l’expressió autèntica de l’ésser humà. Aquesta opressió del concepte literari hauria de suposar el veritable escàndol. Aquí radica la injustícia.

Permeteu-me que parli de mi. Tinc 25 anys i he llegit molt menys del que m’hauria agradat fer. Tot i així, m’atreveixo a entendre Dylan ‒el Bob, no el Thomas‒, com un representant de la literatura molt competent. És més, sort de tenir gent com aquesta, que fa el món una mica menys imperfecte. Per això, el millor que podria fer Bob Dylan ara, després de remoure els ciments de l’elitisme pedant de la literatura, seria volar a Suècia i tornar el Nobel a l’Acadèmia. Amb això no pretenc donar més validesa a tot el que he comentat anteriorment. És clar, tampoc podria perquè, com Dylan, no estic dins del club selecte dels escriptors purs.

divendres, 14 d’octubre del 2016

Sobre fets ocorreguts durant les celebracions del 9 d’Octubre


Font: Sobre fets ocorreguts durant les celebracions del 9 d’Octubre
Des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), davant el requisament per part de la Policia Nacional espanyola de senyeres de lluita sobiranistes valencianes, i els crits, espentes i insults homòfobs proferits contra la delegació del col·lectiu Lambda, fets ocorreguts durant la celebració de la tradicional Processó Cívica, que convoca tradicionalment l’Ajuntament de Valencià en el Dia Nacional del País Valencià, i les agressions produïdes en acabar la manifestació de la vesprada, convocada per la Comissió 9 d’Octubre, a ciutadans participants per part d’escamots feixistes, volem manifestar en primer lloc la nostra absoluta solidaritat amb totes les víctimes d’aquestes actuacions, que considerem un atemptat greu a la llibertat d’expressió i manifestació lliure, a més d’una intolerable acció contra la lliure reivindicació dels drets nacionals que ens corresponen com a poble, especialment ofensiva en donar-se en la data del 9 d’Octubre.
Alhora que ens solidaritzem amb les persones i organitzacions afectades per dites actuacions, considerem que els fets són greus i per tant exigim que la Delegació del Govern espanyol al País Valencià, última responsable de la seguretat en els actes públics i màxima autoritat responsable en l’actuació de les forces policials, responga dels fets, els aclarisca completament, depure les responsabilitats que pertoquen i prenga totes les mesures necessàries per què mai més es tornen a produir fets semblants.
Denunciem que aquestes actuacions no poden quedar en l’àmbit de les anècdotes privades ni de fets aïllats i individuals, sinó que s’inscriuen dins d’una acció sostinguda de criminalització del Dret a Decidir, del sobiranisme i l’independentisme per part de l’Estat espanyol i dels claveguerams feixistes, per tant d’un àmbit col·lectiu i polític, cosa que obliga a totes les persones demòcrates valencianes, i especialment d’aquelles concernides directament per la seua reivindicació del Dret a Decidir del poble valencià, a una resposta clara i ferma: la defensa de les llibertats i dels drets democràtics són i han de ser objecte de l’actuació democràtica. De cap manera és tolerable que els drets democràtics siguen conculcats.
País Valencià 13-10- 2016
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD
DECIDIM!

dijous, 13 d’octubre del 2016

Vivir en la caverna | Societat Anònima

Benvolguda, o no, senyora de la pancarta:

No sé si has sentit parlar de Plató. No, no és el plató gran de 'Sálvame'. Plató va ser un filòsof grec que va viure entre el 427 i el 347 abans de Crist. En el seu VII llibre de la República hi ha una explicació metafòrica que em recorda la situació actual d'Espanya. En el fons tracta d'explicar la seva teoria de com es pot captar l'existència de dos mons: el món sensible (que coneixem gràcies als sentits) i el món intel·ligible (que només es pot aconseguir a través de la raó (No és el diari de Marhuenda, per cert). Aquesta explicació a la qual faig referència és la Al·legoria de la caverna o Mite de la caverna (segueix sense tenir relació amb la premsa de la capital).

I en què consisteix aquesta al·legoria? Imagina't una caverna en la qual hi ha un grup d'homes que són presoners des del seu naixement. Estan immobilitzats per cadenes i només poden veure el fons de la caverna. Una mica com si et lliguessin davant de la tele i només poguessis alimentar les teves neurones amb 'Sálvame', 'Gran Hermano' i la resta de teleporqueria. Darrere d'aquests presoners hi ha un mur amb un passadís, una foguera i l'entrada de la cova que dóna a l'exterior. Pel passadís circulen homes que porten tota mena d'objectes, les ombres es projecten a la paret que els presoners poden veure a causa de la foguera. Els presoners, que s'han passat tota la vida veient ombres, creuen que aquesta és la veritat. No poden girar els seus caps i comprovar que el que són reals són els objectes i les persones que creen les ombres. Si un d'aquests homes fos alliberat, podria girar-se i conèixer una realitat molt més profunda i autèntica. Si sortís de la caverna podria veure arbres, rius, muntanyes ... D'estar en un món sensible, passaria al món intel·ligible, al de la raó (que no, que no és el diari de Marhuenda).

I ara ve la gran pregunta: quan ens girarem? En quin moment ens adonarem que només veiem ombres i que un altre model de societat és possible? I és que resulta una mica estrany que, en una manifestació profundament nacionalista espanyola, envoltada de banderes i amb Xavier García Albiol a prop, sostinguis una pancarta amb la frase "tapan recortes y corrupciones con banderas" referida, suposo, al moviment independentista. És estrany. Perquè si a la paret has vist l'ombra d'un senyor amb un sobre, estaria bé que sabessis que és Bárcenas repartint sobresous; i si has vist l'ombra d'un senyor signant la reforma constitucional de 2011, seria oportú també que sabessis que va ser Zapatero, amb el suport del PP i el PSOE, i que el que van modificar va ser l'article 135 perquè el pagament del deute públic fos el primer a pagar-se davant de qualsevol altra despesa de l'Estat en els pressupostos generals, sense esmena o modificació possible. O dit d'una altra manera, perquè no s'enfadi la Merkel, tanquem els quiròfans que siguin necessaris.

Saps com acaba l'al·legoria de la caverna? En fer entrar, de nou, al presoner a l'interior de la caverna per "alliberar" als seus antics companys de cadenes. Aquests es riuen d'ell i afirmen que els seus ulls s'han fet malbé en passar de la claror del sol a la foscor de la cova. Plató ens diu que aquests el mataran quan tinguin la ocasió, i que del referèndum d'autodeterminació ja se'n pot anar oblidant i que el 12 d'octubre s'ha de fer festa, si o si. Bé ... potser això últim no ho va dir Plató. Però el de girar el cap per deixar de veure ombres sembla un bon consell.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a  Twitter @blogsocietat  Facebook

Font: Vivir en la caverna | Societat Anònima
Original en castellà

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Són estranys fins i tot per a celebrar la seua festa

«El 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica»


La polèmica originada arran la decisió de l’Ajuntament de Badalona de treballar el dotze d’octubre ha reobert el debat sobre la celebració no d’aquesta peculiar ‘Festa Nacional’ que ara resulta que la delegada del govern espanyol a Catalunya vol que siga de festa obligada, vulgues o no. Tant ho vol que ha amenaçat amb intentar tancar i tot aquelles instal·lacions municipals que resten obertes dimecres, cosa que seria d’un ridícul còsmic. Més enllà del debat concret d’aquest any, però, el ‘Dia de la Hispanitat’, cada any, és un perfecte recordatori de com d’estrany i inusual és aquest estat espanyol on, de moment, ens ha tocat viure a la majoria de nosaltres.

Primer per la història. La proposta de fer oficial aquesta festa, presentada com a ‘Dia de la raça’ (poca broma!), prové del 1913. Però no deixa de ser significatiu que el seu nom actual ‘Dia de la Hispanitat’ fos una creació el 1931 de Ramiro de Maeztu, un dels il·lustres feixistes que va donar la cobertura ideològica al cop d’estat de Franco del 1936 i que, després del seu assassinat, van ser glorificats pel règim. Durant la transició, com va passar amb tantes altres coses, simplement les forces democràtiques van acceptar com a xais la imposició d’un símbol de la dictadura, intentant dissimular-lo una mica amb un canvi de denominació que va fer del ‘Dia de la Hispanitat’ la ‘Festa Nacional’. I prou. Poca broma, però, amb la virulència de la proposta: els qui van proposar que la Festa Nacional no fos el dia que ho era sota el franquisme sinó que fos el dia en que es va aprovar la constitució simplement van perdre. Aquells anys van anar així i així anem nosaltres ara.

Però per si no fos prou estrany ja que un país teòricament democràtic tinga com a dia nacional una data imposada pel feixisme la cosa encara resulta més sorprenent quan es veu concretament què es celebra. Perquè el 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica. Diguem-ne. I celebrar, doncs, el que s’està celebrant com a dia nacional és la mostra d’un imperialisme tronat que, damunt, no és gens efectiu. Perquè Espanya va perdre fa dècades tots els territoris ultramarins, humiliació rere humiliació. I això, que la celebració siga tan estranya, també parla clarament del que és l’Espanya actual. Sobretot pel contrast amb el que es celebra com a festa nacional en qualsevol altre país del nostre entorn, de la Unió Europea.

Perquè Àustria, per exemple, celebra la constitució. Bèlgica celebra la teòrica data de formació de l’estat i la república txeca celebra el dia de la independència, com ho fa Estònia, Finlàndia, Lituània o Eslovènia, entre més. Anglaterra celebra Sant Jordi. i Irlanda Sant Patrici. França el triomf de la revolució. Alemanya la unificació política del 1989. Itàlia la proclamació de la república. I Holanda o Eslovàquia celebren l’alliberament dels nazis… A ningú, per tant, no se li acut celebrar un imperi perdut i encara menys lloar una colonització criminal. Excepte a Espanya. Que ja ho sabeu que és diferent.

(No caldria que ho aclarira però jo treballe dimecres i tindreu puntualment l’editorial. Ho dic per si la senyora Llanos de Luna em vol obligar a fer festa a mi també…)


OPINIÓ > EDITORIAL

Font: Són estranys fins i tot per a celebrar la seua festa | VilaWeb

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Quan es prohibeix la pregunta, tenim la resposta


Jofre Llombart 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys. 

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid. 

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant. 

Això també està prohibit. 

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit. 

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.