En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENS. Llegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.
Per Jordi Mata.
 |
| Estàtua de Jaume I a València |
Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi
Els exèrcits ja existien en èpoques en què la seva professionalització era escassa o nul·la i, fora de les tropes mercenàries, els integraven paisans sovint sense experiència de combat. A Catalunya això ja es recollia en el segle XI en un usatge de Barcelona, el 'Princeps namque', que establia, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del sobirà a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país. Només podia ser invocat quan el sobirà era present al territori i no tenia validesa fora del Principat, circumstàncies que van reforçar el compromís entre els governants i el poble i van afavorir la noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió d’armes i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.
Defensa ininterrompuda durant set segles
Del 'Princeps namque', se’n va derivar el sagramental, una organització paramilitar basada en un jurament que agermanava diversos pobles per garantir la seva pròpia seguretat, que al seu torn va ser l’origen d’una altra organització d’autoprotecció civil, el sometent, institucionalitzat en el segle XIII durant el regnat de Jaume I, que tenia alhora caràcter policial en l’àmbit local i militar en l’àmbit general. Fora de les limitacions que estipulava el Princeps namque, cal recordar la infanteria lleugera que van ser els almogàvers i la seva expedició a l’Orient al principi del segle XIV.
Durant la guerra dels Segadors es va constituir el Batalló del Principat, un exèrcit regular format per quatre terços de mil dos-cents cinquanta homes en deu companyies de 125 homes cadascuna i 500 soldats de cavalleria en vuit companyies, que va romandre actiu fins al 1652.
En el conflicte següent, la guerra de Successió, van destacar el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, una unitat militar d’elit del bàndol aliat que va participar en diferents combats (les dues ocupacions de Madrid, les batalles d’Almenar i Saragossa), el Regiment de la Generalitat, creat el 1705 i enquadrat successivament en l’Exèrcit Regular Austriacista i en l’Exèrcit Regular de Catalunya, i la Coronela, força armada del municipi de Barcelona amb finalitats defensives i nodrida per la gent dels gremis que estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Finalment, el decret de Nova Planta va derogar el 'Princeps namque' vigent des del segle XI.
Un cos d'elit durant la guerra civil
La darrera presència castrense catalana a la història va correspondre al Regiment Pirinenc número 1, format el novembre del 1936 per decret de la Generalitat, que volia construir un exèrcit propi amb motiu de la guerra civil, afany que es va concretar el 6 de desembre amb la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Es tractava de la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714 i es podia considerar un cos d’elit que es va distingir per un nivell de disciplina que contrastava amb la desorganització que va caracteritzar l’exèrcit republicà. El Regiment va defensar el Palau de la Generalitat dels atacs anarquistes durant els fets de Maig del 1937, i en perdre la Generalitat les competències de defensa va ser incorporat a l’Exèrcit Popular de la República, on els seus membres van ser objecte de mesures disciplinàries extremes o destinats a missions suïcides pel seu tarannà obertament separatista.
Font: Deu mentides sobre Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada