traducció - translate - traducción

dimecres, 31 d’agost del 2016

ESPANYA: DUEL A COPS DE GORRA

Josep Maria Casamajó Esteve
Professor



El famós quadre de Goya, "Duelo a garrotazos" per desgràcia, és actualment més vigent que mai. La reconciliació de les dues Espanyes esdevé gairebé impossible d'ençà que el sistema de partits existeix a l'Estat. Tan sols en moments puntuals han estat d'acord.... i, solament quan la seva pròpia existència ha estat en perill. Durant la regència de Maria de las Mercedes a finals dels vuit-cents, amb l'adveniment de la II República i als inicis de la Transició. Aquesta tutelada dels poder fàctics de l'Estat: membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic (concentrar en unes poques famílies), ha estat possible gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , els havia possessionat a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què en deixo.

El problema català és l'únic que'ls uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que'ls permet guanyar eleccions o bé d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen; o sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer entendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és impossible, no pas pels catalans no hem volgut, si no per què no volem entendre un Estat, què per fer-lo fort i unit no es pot discriminar a ningú; ni per llengua, ni cultura ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dic de passada se'l van polí a cop de ribot i d'un Tribunal Constitucional en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper a la ruptura, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Espanyoles, aquest per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat. Dic de passada el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, no tenint una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. 

Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc meditat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil, En Companys madur (políticament), es va comportar com un estadista. De tots és conegut la seva implicació envers mantenir l'ordre dins de Catalunya, arriscant la seva pròpia vida per salvar a milers de catalans dels afusellaments dels Comitès Antifeixistes. Després el seu assassinat per part del General Franco el va fer immortal al pensament col•lectiu dels catalans. El "problema catalán", no existiria sí des de la formació de l'Estat Espanyol, una vegada acabada la Guerra de Successió, els vencedors, en comptes de tractar-nos com a Terra Conquerida, tarannà de Castellà per part de les seves elits governats (terratinents i militars), ens haguéssim tractat d'incorporar a l'Estat com uns integrants més del mateix. Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre. Com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però ells no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta hi ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però de primer moment, no han complit res, (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul•la inversió recollida als pressupostos de l'Estat. I encara més l'execució d'aquests, (als últims 25 anys no arriba al 40% del pressupostat) Tant és així, aquests desoris, que articles del nostre estatut, declarats inconstitucionals, a altres texts estatutaris, copiats literalment (Andalusia, València..etc) estan en vigor, per dir-ho en català planer; no té ni cap, ni peus; tot això. I clar, així no és va enlloc, tard o d'hora havia d'esclatar.


Mireu sí que ho tenen clar, que com més atacs fan al fet català, més rendibilitat electoral en treuen, com el cas de la guerra bruta contra el procés. Algú es pensava que al PP li costaria algun vot l'afer d'en Fernández Díaz amb el Fiscal Antifrau? Tot el contrari, aquests comportaments a Espanya es premia. Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel•lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític si no algun intel•lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.

Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat; i molt em temo que aquest comportament ens aboca a unes noves eleccions.

Conclusió: ara, ja sabem els catalans què no podem fer cap més proposta per articular un Estat conjunt, d'una manera funcional i de respecte, entre les diferents cultures què formen Espanya. Ara la majoria de nosaltres volem decidir el nostre futur i les nostres relacions amb els altres, estem carregats de raons i els fets històrics ens avalen. Per això, ara hem de fer la nostra, o la d'independència o renunciar-hi, essent conscients que sí ens queden serem menys què qualsevol autonomia hispànica; desapareixerem culturalment i com a conseqüència com a nació.

Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat de fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, què gairebé és impossible. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan rendible què, que ho dubto i fins i tot ja alguna formació actual, el seu únic motiu d'existir i per això s'ha creat és combatre el "hecho diferencial catalán". Però aquest camí se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic; llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".

.....i modestament; crec què és el millor per tots.


Font: NACIÓ CATALANA

dimarts, 30 d’agost del 2016

Mentida número 1: Catalunya mai no ha estat una nació

El vassallatge dels comtats catalans a la monarquia de Carlemany (en la imatge) sempre es va limitar a les formes
En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENSLlegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Per Jordi Mata.

Catalunya Mai no ha estat una nació
Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre. 

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana. 
Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps. 

Lluites intenses amb els sarraïns
Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat. 

En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”. 

L'escut i la bandera catalans
Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.

dilluns, 29 d’agost del 2016

El nen català que no té ni idea de castellà


Benvolguts, o no, Ciutadans:

Ja ho sé, en sóc conscient, m'imagino que la missió sembla una mica complicada, però us animo a iniciar un projecte que haurà d'omplir d'arguments la vostra proposta i que provocarà un canvi radical en el sistema educatiu català. La meva proposta és la següent: busqueu al nen català, educat en el sistema educatiu català, entre 6 i 10 anys d'edat, que només llegeix, escriu i parla català. Si funciona tan malament la immersió lingüística; si tot i que Catalunya està per sobre de la mitjana en comprensió lectora segons l'informe PISA, no ho veieu clar; si any rere any i segons l'U-Rànquing, les tres millors universitats espanyoles són catalanes, només queda una solució: demostrar empíricament que els nens catalans llegeixen, escriuen i parlen pitjor en castellà, que els nens d'altres comunitats (o, fins i tot, que hi ha nens catalans que no podrien comunicar-se amb nens de Salamanca, Lleó o Valladolid). No us demano que busqueu a una població del 10% o el 20% de nens i nenes entre 6 i 10 anys. Només us demano que busqueu UN nen català, educat en el sistema educatiu català, entre 6 i 10 anys d'edat, que únicament llegeixi, escrigui i parli en català. NOMÉS UN!

Ha de ser un nen que es posi a mirar l'àmplia oferta televisiva en castellà que existeix a Catalunya i que no n'entengui un borrall. Ha de protestar per no comprendre què diu Bob Esponja o quin diàleg mantenen Els 'pingüinos de Madagascar'. I no val posar-li un discurs de Rajoy perquè a ell som molts els que no l'entenem. Això seria fer trampa.

Aquest nen tampoc deu ser capaç de desxifrar el contingut de l'oferta en revistes infantils escrites en castellà (que, per cert, és bastant més àmplia que l'oferta de revistes infantils en català. Visiteu un quiosc i m'ho expliqueu). Tampoc deu poder llegir els manuals d'instruccions de les joguines escrits en castellà (que també, per cert, supera amb escreix als escrits en català. Segons la Plataforma per la Llengua el 2011 només el 6% de les joguines estaven etiquetadess en català). Per descomptat aquest nen ho deu tenir molt difícil, tot i que la culpa no sigui de l'oferta. Al 2014 només 11 pel·lícules estrangeres es van doblar al català (a Catalunya cada any s'estrenen darrerament més de 150 pel·lícules). Per tant, aquest nen, en no conèixer el castellà, amb prou feines deu poder anar al cinema. Aquest nen tampoc deu poder relacionar-se en castellà amb els seus amics d'origen familiar forà, cada vegada més nombrosos, la primera llengua dels quals  i que volen aprendre no sol ser el català. És clar, també, que la seva integració a l'escola els permet aprendre el català, facilitant la integració dels seus pares en el dia a dia de la seva vida a Catalunya. Però, això, no sol aparèixer en els vostres discursos. Que estrany.

Resumint, aquest nen deu viure en una mena de bombolla lingüística en què el coneixement del castellà se li hagi negat, tal com semblen insinuar aquestes teories tan i tan "reals" que us heu dedicat a alimentar amb mala fe i demagògia i que els mitjans més anticatalans porten fomentant fa anys. Es tracta, m'imagino, de recuperar l'esperit d'alguns avantpassats de bigotet ridícul que van voler amputar identitats culturals com qui es talla les ungles. Es tracta, en definitiva, de crear un relat que justifiqui l'augment d'hores lectives en castellà en detriment de les hores lectives en català, de fer propaganda política a costa de la convivència lingüística, d'estar en contra del 80% de la població catalana a favor de la immersió lingüística i de pescar en aigues tèrboles. I tot això, liderat per un senyor que es diu Albert Rivera, que va estudiar en el sistema educatiu català i que parla perfectament en castellà i català. Tot molt freudià.

Jo ja he iniciat la recerca del nen que a Catalunya només parla català. Es diu Shin Chan i fa les delícies dels nens que tant gaudeixen amb el Club Super 3, com amb el canal Clan. Ells sí que són intel·ligents.

Deixeu als professors que treballin tranquils, doneu-los recursos, no els canvieu les lleis d'educació a cada legislatura, buideu de contingut ideològic seva tasca, confieu en la seva professionalitat, insistiu en què els pares s'impliquin en l'educació dels seus fills i la resta vindrà sola.

Àlex

Em pots seguir a Twitter @blogsocietat i Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA
en venda a partir del 5 de setembre.
Benvolgut, o no

Font: El niño catalán que no tiene ni idea de castellano | Societat Anònima

divendres, 26 d’agost del 2016

La glotofàgia com a sotmetiment cultura

Francesc Ferrer i Gironès
Catalanofòbia, El pensament anticatalà a través de la història (ISBN: 9788429746570) pp.  487 - 491

¿Per què aquest interès dels intel·lectuals a tergiversar la veritat i a alterar la història real? ¿Tot això tan detestable i tan poc acadèmic no és per inventar-se una nació? ¿Quines prebendes han rebut per dir aquestes mentides? ¿O és que aquest és l’estil de l’intel·lectual castellà habituat a crear mites per a la seva simbologia nacional? ¿Per què la catalanofòbia és més forta que la veritat? ¿Les classes dominants castellanes i els grups polítics hegemònics han doblegat el rigor científic dels acadèmics?
En què quedem? Afirmen el que pretenen negar!

El pensament glotofàgic de la corona de Castella es va expressar ben d’hora. El 1492 Nebrija ja va pautar el comportament lingüístic que havia de seguir el poder castellà, quan va dir que els pobles bàrbars «tendrían necesidad de recibir las leyes que el vencedor pone al vencido, y con ellas nuestra lengua». D’ençà d’aquell moment, si Castella també es fabricà la utopia que ells eren «Espanya» i ocupaven tot el territori peninsular, no és gens estrany que imposessin la llengua castellana a tort i a dret amb decrets, amb lleis, amb mentides, amb coaccions i amb la por. Això és l’expansió del castellà.

Quan no tenen poder polític suficient per imposar el castellà als altres, recorren als tribunals de la Inquisició. Tan bon punt poden fer-ho sense intermediaris, atesa la força de les armes, planifiquen el procés glotofàgic. De primer cal imposar el castellà amb «providències templades i dissimulades», però al cap de quaranta anys de jou militar amb la teoria que les llengües «explican los actos nacionales» obliguen a fer servir el castellà a totes les escoles i decideixen que el català ja no es pugui utilitzar ni en l’edició de llibres, ni en la predicació religiosa, ni en els registres parroquials, ni en el teatre, ni en els llibres de comptabilitat, etc.

D’ençà d’aquest moment que jurídicament està prohibida la utilització del català, es palesa que Catalunya és allò que Feijoo va escriure: «Es nota indeleble de haber sido vencida.» Però si la derrota militar va representar l’aboliment de les institucions polítiques, la conquesta militar no va ser prou forta per eliminar ni la cultura ni la llengua catalanes. Prou que els governants espanyols en la seva dèria de construir una nació varen projectar el seu model que vinculava la llengua castellana amb la nació espanyola, però la seva enginyeria politicolingüística no va aconseguir l’assimilació dels catalans, ans al contrari, a partir de l’oda La pàtria (1833) s’expressa la renaixença literària, que, conjuntament amb els altres elements nacionals que no han estat mai abandonats, permet de recuperar la memòria col·lectiva i confirmar la pròpia identitat. S’inicia el camí cap a la recerca de les llibertats arrabassades.

Tot el segle XIX és una reiteració d’obligar el castellà arreu i de no deixar respirar la llengua catalana enlloc. Les normes positives s’aniran eixamplant fins a crear una legislació que comprèn des dels notaris, que tenen l’obligació de redactar les escriptures en castellà, fins a les plaques dels carrers, passant per l’administració de justícia, les obres de teatre, el registre civil, les escoles, etc. Fins i tot es prohibeix de parlar en català per telèfon. Els governs espanyols es devien cansar de promulgar tantes i tantes lleis. Hi ha reials pragmàtiques, informes, resolucions reials, cartes acordades, dictàmens, lleis, decrets llei, és a dir, una documentació amplíssima sobre la implantació del castellà a Catalunya. És absolutament comprovable que l’Estat espanyol ha obligat a l’ús i al coneixement del castellà i que ha prohibit la llengua catalana. A partir de la segona meitat del vuit-cents fins als nostres dies, els intel·lectuals espanyols s’han entestat a menystenir la llengua catalana i a mentir. Gairebé tots han afirmat diverses falsedats, les quals es resumirien en aquests quatre principis:

Aquestes mentides, ¿no són una mostra de catalanofòbia? ¿Per què aquest interès dels intel·lectuals a tergiversar la veritat i a alterar la història real? ¿Tot això tan detestable i tan poc acadèmic no és per inventar-se una nació? ¿Quines prebendes han rebut per dir aquestes mentides? ¿O és que aquest és l’estil de l’intel·lectual castellà habituat a crear mites per a la seva simbologia nacional? ¿Per què la catalanofòbia és més forta que la veritat? ¿Les classes dominants castellanes i els grups polítics hegemònics han doblegat el rigor científic dels acadèmics?

El primer a negar explícitament la persecució política contra la utilització del català és Francisco M. Tubino, membre de la Reial Acadèmia de San Fernando, quan el 1880 escriu el llibre sobre el renaixement literari de la llengua catalana. Hi nega en diversos passatges que hi hagi la voluntat de suprimir el català i que ningú mai no s’ha oposat al seu ús; en canvi, considera que tots aquells qui volen fer servir el català en la premsa, als Jocs Florals, la correspondència particular, etc. pretenen arrencar el castellà de Catalunya, ja que és gent «dominada por el odio». Després l’altre científic és Ramón Menéndez Pidal que el 1902 assegura que la presència del castellà a Catalunya és un fet des del segle XV, a partir del qual els catalans són bilingües. Afirma també que el govern no cohibeix de cap manera els interessos de la literatura catalana. El senador liberal Amós Salvador, el 1916, quan se sol·licita l’oficialitat del català es queixa de la persecució del castellà i demana: «Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la lengua castellana.» Romanones no permet l’oficialitat del català i sosté que l’estat mai no l’ha perseguit. El diputat Eduardo Ortega el mateix 1916 pregunta si es pot aportar cap prova que «demuestre que el catalán recibe en ninguna parte trato de disfavor o de hostilidad por parte del Estado». Qui dia passa any empeny.

Durant la Segona República la constitució obliga indubtablement al coneixement del castellà i no admet l’exigència del català; tot i això, Ortega y Gasset assegura que a l’època republicana no hi ha hagut ningú que «haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública». Unamuno afirma que els catalans tenen el coneixement del castellà «obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado». Azaña garanteix que «la expansión de la lengua castellana no se ha hecho nunca de real orden» i que la prohibició del català no «se ha debido a que lo mandase el rey». Salvador de Madariaga sosté que el català havia mort al segle XVI i que des d’aleshores la llengua dels catalans és la castellana.

En el franquisme no hi ha necessitat de justificar doctrinalment el genocidi, i per tant els intel·lectuals tampoc no s’han de defensar al mercat, amb el silenci tàcit n’hi ha prou. Però tot i això, el liberal Julián Marías escriu que els borbons mai no varen exercir pressions lingüístiques i no tenien voluntat ni mitjans per influir en les publicacions ni en l’ensenyament de la llengua. La realitat és que el català és l’única llengua europea que ha resistit un encerclament polític durant tants segles, sense cap estructura estatal que la protegeixi i amb més de cinquanta normes positives que la prohibien. En síntesi, la persecució de la llengua catalana és el darrer front de lluita entre dues nacions enfrontades; gràcies a la resistència dels catalans, s’ha salvat de la política d’assimilació i absorció que sistemàticament va aplicar el franquisme amb tota mena de mitjans.

Per assistir a l’esclat de mentides i falòrnies que els intel·lectuals espanyols oferiran per anar trenant la ideologia glotofàgica, caldrà esperar que la llengua catalana tingui presència i recobri l’oficialitat gràcies a l’Estatut d’Autonomia. Tan bon punt s’inicia el procés de normalització lingüística, els intel·lectuals castellans, acostumats a crear mites històrics, volen ignorar la veritat o volen alterar la realitat, de manera que repeteixen els arguments de Menéndez Pidal sobre la implantació primerenca del castellà a Catalunya al segle XVI. Una altra falsedat difosa és que mai no hi ha hagut cap llei per imposar el castellà. Havent repetit afirmacions ja fetes, com una de Claudio Sánchez Albornoz («Castilla no ha impuesto su lengua»), aquests intel·lectuals sostenen que els borbons no van dictar mai una «prohibición contra las lenguas no castellanas». També els filòlegs acomboien aquesta teoria. Rafael Lapesa diu que «el castellano no ha sido jamás impuesto»; Emilio Alarcos manté que si el castellà s’ha estès no ha estat el «resultado de ninguna imposición», i ho arrodoneix Gregorio Salvador en garantir que quan s’aporten dades sobre la imposició del castellà «se inventa una historia de dominio e imposición inexistente». Les reials pragmàtiques i les lleis no hi són.

Un cop escampada la negació de la història, arriba l’altra fase de la catalanofòbia. Els qui varen estar callats mentre el català estava prohibit denuncien que el castellà és perseguit pels catalans, i amb la utilització d’un llenguatge políticament correcte demanen el «bilingüisme». Els catalans neixen bilingües! I per defensar el bilingüisme, Rafael Lapesa carrega contra la política lingüística de Catalunya, Emilio Alarcos diu que és una «política aberrante» i Gregorio Salvador, que és una «atrocidad». Després d’aquesta infanteria, ve l’aviació de la Real Academia de la Lengua, un membre de la qual, Manuel Alvar, defensa una llei per protegir el castellà, i Fernando Lázaro Carreter, també acadèmic, demana al govern garantir el coneixement del castellà a tothom qui no el coneix. Mentrestant, Pedro Laín Entralgo garanteix la solidesa d’Espanya si els catalans no abandonem el bilingüisme.

Aquesta és la realitat del procés glotofàgic. El govern central després de la Constitució de 1978 només es preocupa de la preeminència del castellà i dicta més de cent cinquanta normes per fer realitat la prioritat lingüística del castellà a tot arreu prescindint dels drets lingüístics dels catalans. Els acadèmics i intel·lectuals espanyols encara no en tenen prou i reclamen que el castellà excel·leixi més per damunt de tothom, i per justificar-ho, s’inventen la tergiversació de la història. El poder judicial els ajuda en els conflictes que plantegen solament els qui malden per evitar la normalitat de la llengua catalana. Es du a terme tota aquesta estratègia per aturar la marxa de la llengua catalana; contra la llengua catalana hi pot anar qualsevol, ja que tothom hi està d’acord.

La catalanofòbia, tradicional, es teoritza i es reprodueix, a les altes esferes de la política i de l’àmbit intel·lectual i, gràcies als mitjans de comunicació, va a parar a la massa amorfa de la gent, fins al punt que es generalitza l’animadversió prou àmpliament perquè els catalans dins de l’estat no tinguin mai ni igualtat ni llibertat. Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics, sempre són els mateixos que els del temps de la seva formació. Tot ha canviat perquè res no canviï. Els discursos ideològics en tot el que fa referència a la catalanofòbia no es modifiquen mai, es traspassen d’una hegemonia a l’altra. Les classes dominants es relleven, i els grups hegemònics en el decurs la història han mantingut la mateixa actitud tocant a Catalunya. Pérez Galdós va insistir que el castellà era «la lengua de los dioses», Adolfo Muñoz Alonso va dir que el català era «el virus del separatismo», Julian Marías pronostica que es convertiran en tibetans els qui no vulguin parlar en castellà. Aquesta ideologia és tan global i universalitzada que la defensen des d’un cap de govern com Adolfo Suárez, que va dubtar que es pogués ensenyar en català física nuclear, fins a un ordenança del Senat espanyol que em va preguntar «si con la lengua catalana se puede hablar de todo». Heus aquí la clau de la qüestió. La catalanofòbia en l’àmbit lingüístic té el suport d’una massa social enorme que contribueix a la formació i el manteniment de l’espanyolisme.

  * *

Amb aquest treball ha quedat demostrat que el catalanisme polític o nacionalisme català no neix per ell mateix ni d’una manera espontània, sinó que la força i l’energia d’aquest moviment són una conseqüència de la catalanofòbia, que al seu torn és un ingredient essencial de l’espanyolisme. Dit a l’inrevés, si la catalanofòbia com a element constitutiu de l’espanyolisme no s’hagués posat en marxa, sens dubte avui Catalunya no hauria de reivindicar els seus drets nacionals a ningú, i per tant, és ben segur que tampoc no caldria disposar de cap pensament polític nacionalista. La catalanofòbia ha estat un enemic perillosíssim per als catalans atès que el temps, l’esforç, l’energia i fins i tot les vides perduts reclamant les llibertats de Catalunya haurien estat invertits en altres objectius, com qualsevol altre ciutadà d’un país normal que no ha estat mai sotmès per ningú.

La causa principal que va provocar la catalanofòbia, segons que s’ha vist, va ser els objectius imperialistes assimiladors de la corona de Castella, primer, i de l’Estat espanyol, després. Aquests objectius eren el desig d’abolir les constitucions catalanes, l’anhel de controlar la hisenda pública catalana i la colonització cultural i lingüística dels ciutadans catalans.

L’estructura estatal de Castella va crear la seva «nació» dissenyada amb l’aparell politicoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Durant aquesta tasca «nacionalitzadora» la catalanofòbia apareixia en tot moment, la qual cosa va permetre la configuració d’un pensament ideològic basat en moltes proposicions falses i fonamentat en mites i símbols. El discurs polític del nacionalisme espanyol s’ha apartat sempre del sistema confederatiu i ha predicat l’unitarisme, confós gairebé sempre amb l’uniformisme polític. La catalanofòbia sempre ha interpretat la devolució de les llibertats polítiques dels catalans com un trencament de l’Estat, una pèrdua de sobirania o una desmembració de la «nació». Aquest plantejament ultrancer l’ha portat a criminalitzar les reivindicacions i elaborar una doctrina anticatalana farcida de tòpics populars.

La persistència i la continuïtat històrica de la catalanofòbia s’expliquen pel fracàs de l’assimilació projectada. L’aversió i el rebuig contra els catalans són una expressió compensatòria arran de la impotència i la incapacitat de Castella d’assolir els objectius assimilistes. Tanmateix, aquesta absorció política, tributària i cultural no ha seguit mai una estratègia de seducció mitjançant un projecte cívic modernitzador i un model social progressista. En aquesta tasca fagotitzadora, els espanyols han disposat de la col·laboració de catalans impregnats d’autoodi, els quals, però, sempre han estat una minoria menyspreada.

És molt difícil que aquest sentiment s’esvaeixi en el futur, ja que el nacionalisme espanyol mai no ha fet autocrítica de la seva dèria imperial ni del seu projecte mancat d’atractius, la qual cosa implica que encara continua en la mateixa dèria de l’assimilació, ara soterrada. La ideologia catalanofòbica ha demostrat que està reclosa en ella mateixa, sense poder anar més enllà del seu perímetre «nacional», no pot trencar les fronteres que li imposen els seus límits mentals, per la qual cosa no troba solucions creatives i que la redimeixin del pecat de l’imperialisme. També cal tenir present que l’aparell de l’Estat sotmet implacablement tots els individus que hi volen exercir responsabilitats i els exigeix l’element catalanofòbic, sigui qui sigui el qui mana i sigui quina sigui l’estructura jurídica de l’Estat. La catalanofòbia, a més, és un argument de gran rendibilitat electoral en qualsevol comici. Els líders polítics ho palpen en els mítings mateixos, i després a les urnes constaten que una bona dosi de catalanofòbia en la campanya els facilita millors resultats. Els estudis sociològics oficials també mostren la majoritària animadversió dels ciutadans de l’Estat envers els catalans. Per totes aquestes causes, és molt difícil eradicar la catalanofòbia i aconseguir la convivència de les diferents nacions dins l’Estat, perquè els espanyols necessiten la catalanofòbia també per a la seva cohesió interna.

dijous, 25 d’agost del 2016

Ous ferrats sense ous i independència sense independentistes


Benvolguts, o no, comuns:

No sé com es pot fer un procés independentista sense comptar amb els independentistes. És com fer un ou ferrat sense ou, un pastís de poma sense pomes o una Espanya federal sense… Bé… es com fer una Espanya federal i punt: impossible. Seria com si algun revolucionari rus hagués piulat: “la revolución rusa debería ser más inclusiva y no tener el sesgo antizarista que ha adquirido”. Lenin s’hauria descollonat.

Està bé que això del procés sigui inclusiu. Sona bé. Però treure fora els independentistes és… surrealista? Crec que en el fons el que esteu dient és: “sí, mola… les revolucions estan bé però quan les fan els altres és com una mica burgés, oi? Deixeu-nos a nosaltres que som l’hòstia de revolucionaris. Sí, ja… quan ve el Pablo Iglesias a Barcelona i anem tots de cul sembla com si el canvi hagués de passar per la metròpolis, però no patiu que nosaltres som els bons de la pel·li”.

Si et dic la veritat no sé com acabarà tot això. De fet, crec que ningú ho sap de debò. Només sospito com no acabarà: amb canvis a la Constitució que permetin un repartiment més just dels recursos econòmics i un respecte més gran per la diversitat. Ho sento però he perdut tota fe en aquesta Espanya. Ja saps el que diuen: un pessimista és un optimista amb experiència. I els catalans tenim molta experiència en aquest sentit.

Crec que estem vivim uns temps amb unes dinàmiques molt semblants a altres èpoques. La narració dels nostres dies té dos grans protagonistes: els que tenen privilegis i no els volen perdre, d’una banda, i el que es veuen perjudicats i volen un tracte millor, per l’altra. És la dinàmica més habitual a la Història. I quan això passa, moltes vegades hi ha una revolució: violenta en ocasions i pacífica, afortunadament, en unes altres. I sí, és necessari que les societats tinguin revolucions. S’han de canviar esquemes, mentalitats, desequilibris en els poders, revisió de tot allò que es injust. I tant! Segurament en tot això estem d’acord. Si ens preocupa la injustícia social i si tenim una mínima mentalitat d’esquerres estic segur que voldrem una societat inclusiva i empàtica amb els sectors més desprotegits. El que em deixa una mica en fora de joc és l’optimisme d’aconseguir un referèndum pactat quan ja sabem com se les gasten els de sempre. Vendre aquest optimisme als catalans és com regalar una pinta a un calb. Millor una gorra, no?

Per aquest motiu, només vull fer una pregunta: per què no us preocupeu més dels que fan de l’exclusió una acció política, dels que parlen de solidaritat interterritorial quan el que hi ha és un dèficit fiscal descomunal, dels que creen polèmiques lingüístiques amb interessos electorals, o dels que fan que els tres poders de l’Estat siguin un al servei del partit en el govern? Tant de bo les vostres energies revolucionàries, legítimes d’altra banda, anessin contra qui ha fet d’Espanya un gran latifundi de corrupció, d’amiguismes i de nepotisme. Amb tota humilitat us ho dic. Però també amb la sensació de que ens esteu prenent el pèl.

Àlex

Em pots seguir a

logotw  Twitter @blogsocietat  Unknown Facebook

Font: Ous ferrats sense ous i independència sense independentistes | Societat Anònima






dimarts, 23 d’agost del 2016

ELS OBSCURS ORÍGENS DE "CIUDADANO'S"

Un dels fundadors d'Intereconomía revela el pacte entre Albert Rivera i el milionari irlandès que el "va finançar"


"La candidatura Libertas-Ciutadans a les eleccions europees de 2009, encapçalada per l'advocat Miguel Durán, no va ser una pàgina menor de la prehistòria de Ciutadans, sinó que aquest partit avui és la projecció, en bona mesura, d'aquella iniciativa política, en aliança amb el multimilionari irlandès, Declan Ganley. Pàgina fosca que hauria d'aclarir Albert Rivera, ‘míster’ transparència". En declaracions a ELPLURAL.COM, Enrique de Diego revela com es va forjar el pacte entre Ciutadans i Libertas, quin paper va jugar el multimilionari Declan Ganley en l'operació, les vies de finançament i el paper que va jugar-hi l’aleshores president d'Intereconomía, Julio Ariza, que hauria comptat amb el beneplàcit del Partit Popular.

Un relat sobre el qual Ciutadans sempre ha declinat pronunciar-se. La formació d'Albert Rivera ha rebutjat la possibilitat de desmentir o matisar el que afirma Enrique de Diego, qui va ser un dels rostres principals d'Intereconomía i comunicador clau de l'anomenada 'caverna mediàtica'.

Per què es va forjar el pacte entre Ciutadans i Libertas?
"Aquesta candidatura era una més de les que es presentaven en cada estat europeu, sota el patrocini del multimilionari irlandès Declan Ganley. Es tractava de portar al Parlament Europeu un grup o lobby pro-vida i això indica l'oportunisme proverbial d'Albert Rivera que llavors presentava a Ciutadans, en temps de vents menys favorables, com de centre-esquerra i portava al seu programa una clara postura favorable l'avortament i a l'eutanàsia. Declan Ganley havia posat en marxa Libertas com a moviment per impulsar el "no" irlandès al referèndum sobre el Tractat de Lisboa en 2008 ".

Qui és Declan Ganley?
"Declan Ganley va fer la seva fortuna, després de la caiguda del Mur de Berlín, amb negocis amb Letònia: importació d'alumini siberià i explotació de la fusta de la república bàltica. D'aquí, va anar expandint un imperi -Ganley Group of Companies i Rivada Networks- amb relació amb el món de la comunicació a través de cable (...) És un multimilionari que es va proposar portar al Parlament Europeu a un grup euroescèptic i amb una postura clara a favor del dret a la vida ".

Quin paper va jugar Julio Ariza en el pacte entre Ganley i Rivera?
"A Espanya, Julio Ariza va aconseguir ser l'home de Ganley. Ho va fer fent valer la seva condició de catòlic, la seva militància ‘pro-vida’ i presentant-se com el propietari d'un influent grup de comunicació (Intereconomia), que assegurava l'obtenció de representació parlamentària. La candidatura va ser el pacte de Julio Ariza i Albert Rivera, més un petit partit, ‘Unión del Pueblo Salmantino’, que tenia una trentena de regidors en pobles petits. Albert Rivera obtenia, a canvi, un tracte de favor mediàtic per part d'Intereconomía, qüestió que llavors li era fonamental ".


Albert Rivera, com a Alberto Ribera, a Intereconomía.
Com van arribar a tenir tanta afinitat Ariza i Rivera?
"Tots dos són exmilitants del PP de Catalunya. Julio Ariza va ser el número dos d'Alejo Vidal-Quadras, el secretari general del PP català. Quan, a petició de Jordi Pujol, José María Aznar va escapçar el PP català, Vidal-Quadras i Ariza van encarregar una enquesta per conèixer les expectatives de vot en el cas que trenquessin amb el PP i es presentessin amb unes sigles enfrontades al nacionalisme. Les expectatives no eren dolentes: 4 diputats autonòmics. Però Vidal-Quadras va preferir pactar amb la FAES un lloc a l'Eurocambra. Vidal Quadras i Ariza van abandonar Catalunya rumb a Madrid, però davant del poder retorçat i esterilitzant dels Fernández Díaz van deixar un focus de resistència afí a  ‘Nuevas Generaciones’.
Va ser a les joventuts del PP a les que es va afiliar Alberto Rivera, amb fitxa de 10 de setembre de 2002, avalada pels afiliats 18.813 i 24.221, amb quota de 30 euros anuals. Rivera va romandre com a militant del PP fins tres mesos abans de ser elegit president de Ciutadans, formació que sorgia precisament per omplir el buit deixat pel vidalquadrisme. Al novembre de 2006, la secretaria de premsa de Ciutadans va emetre una delirant, en la qual es deia que ‘Albert Rivera nunca ha militado en ningún partido, nunca ha pagado ninguna cuota a ningún partido político y nunca ha tenido carnet de militante alguno. La única militancia en la que ha ejercido y ejerce es en el sindicato UGT. En todo momento Rivera ha reconocido que, como muchas otras personas en Cataluña, ha buscado su representación política en partidos tradicionales y ha votado a CiU, PSC y PP en diversas elecciones sin que de ello pueda desprenderse que ha sido militante en ninguno de esos partidos'. Així reescrivia la seva biografia l’Albert Rivera ".
Comptava l'operació de llançament de Ciutadans-Libertas amb el beneplàcit del PP?
"Sí. Julio Ariza sempre pactava aquest tipus d'operacions amb el PP, i específicament amb Mariano Rajoy, a qui va vendre l'operació com una forma de frenar UPyD, que havia comès l'error de descuidar el flanc català, centrada a Madrid, que és on s'entreveia el negoci i el botí electorals. D'aquesta manera, Julio Ariza no s'enfrontava amb el PP i podia participar en una operació europea. Libertas-Ciutadans es pot interpretar com a part d'aquest "joc brut" de Julio Ariza a favor del PP i de Mariano Rajoy. Amb Libertas-Ciutadans es frenava a UPyD, que no havia aconseguit consolidar-se a Catalunya, en favor de Ciutadans, una marca blanca del PP amb qui es podia pactar en el futur. També, de passada, es tancava qualsevol possibilitat a Alternativa Espanyola, de Rafael López Dieguez, que havia fet de l'oposició a l'avortament la seva principal bandera, posant en evidència les contradiccions del PP en aquesta matèria ".
Existia algun finançament per promocionar el pacte de Ciutadans amb Libertas?
"Diners n’hi va haver. I no pocs (...) La clau és que hi hauria diners, molts diners; que Declan Ganley, l'irlandès, com se l’anomenava, era immensament ric i  això catapultaria a Intereconomía ". Declan Ganley era una oportunitat d'or, un multimilionari amb talonari fàcil amb un Albert Rivera disposat a canviar de principis per passar d’un aparent centreesquerra, a una dreta euroescèptica i catòlica. Els qui coneixen personalment a Albert Rivera coincideixen en definir-lo com un oportunista ".
Com es van obtenir els diners per finançar aquesta aventura electoral?
"Membres de l'equip d'investigació d'Intereconomía, segons nombroses fonts directes i solvents, van viatjar a Dublín per recollir les quantitats pactades en metàl·lic.
Qui va encapçalar la candidatura Ciutadans-Libertas? I per què?
"Per encapçalar la llista, Julio Ariza va fitxar al seu amic i advocat, Miguel Durán, expresident de l'ONCE, amb relacions periodístiques dins del Grup".
Com es va produir el "fitxatge" de Miguel Durán?
"Va ser Albert Rivera qui va fitxar, directament i personalment, a Miguel Durán com a cap de llista de la candidatura Libertas-Ciutadans a les eleccions europees de 2009. El president d'Intereconomía, Julio Ariza, va actuar de mediador, els va posar en contacte. L'operació va acabar per concretar-se al restaurant ‘Príncipe y Serrano’, del Grup Arturo, propietat de l'expresident de CEIM (Confederación Empresarial de Madrid), Arturo Fernández. El 14 d'abril tancaven l'acord amb la signatura de dos exemplars, un en anglès i un altre en castellà. La signatura es va fer en presència tant d'Albert Rivera com de Julio Ariza.
Qui és Miguel Durán?
"Miguel Durán va liderar Tele 5 i Onda Cero, com a projecció del seu càrrec de president de l'ONCE i en qualitat d'home de Silvio Berlusconi. Durán va ser rellevat el 1996 per canvi en l'accionariat. Va ser imputat el 1998 per Baltasar Garzón i acusat pel fiscal Anticorrupció, Carlos Castresana, qui li imputava tres delictes continuats contra la Hisenda pública: falsedat, atorgament de contracte simulat i administració deslleial, i li demanava 14 anys de presó i 133 milions d'euros. Va ser absolt per l'Audiència Nacional el 19 d'abril de 2007. Actualment, Miguel Durán és l'advocat de Julio Ariza en el sumari pels atacs informàtics al web PrNoticias, de Pedro Aparicio".
Quina opinió guarda Miguel Durán de la seva aventura política?
"Miguel Durán es queixava de manca de mitjans. És possible, i així ho apunten les fonts, que Julio Ariza considerés que aquests diners (l'aportat per Ganley), un milió d'euros, era el mínim per cobrir a la publicitat donada a la candidatura amb la presència contínua de Miguel Durán en els programes de debat, i  amb la projecció d'Albert Rivera, que va passar a ser un habitual, en la seva qualitat d'aliat del PP enfront de l'ascens d'UPyD ".
Com va acabar l'aventura de Ciutadans amb Libertas?
"Va ser un complet fracàs: va obtenir 22.903 vots, el 0,15 dels emesos. Els millors resultats els va obtenir a Catalunya: Barcelona (0,41%), Tarragona (0,28), Lleida (0,21), Girona (0,20) i Salamanca (0,37). És un cadàver a l'armari d'Albert Rivera, que ha d'aclarir, amb pèls i senyals, si vol tenir credibilitat en la seva reconversió de galant centrista. Caldria que es fessin públiques les finances d'aquella operació i que Albert Rivera, tan pulcre, en aparença, aclareixi la seva participació. Podria citar-se a declarar, en una comissió d'investigació necessària, a Declan Ganley i als que van viatjar a Dublín a recollir els diners. I, per descomptat, a Julio Ariza, Miguel Durán i Albert Rivera ".
NOTÍCIES RELACIONADES




Font: Un fundador de Intereconomía desvela el pacto entre Albert Rivera y el millonario irlandés que le “financió” | elplural.com

diumenge, 21 d’agost del 2016

La ideologia política de la catalanofòbia



Si el model castellà hagués estat un projecte modern i progressista dins del seu temps, hauria estat defensat d’una forma oberta, i no ergonyosa, com s’ha fet sempre. És a dir, no haurien de recórrer a una impostura. Si el que volia la corona de Castella era una monarquia fortament unida mitjançant vincles d’afecte, hauria proposat de fer per a tothom una compilació de totes les normes legals que hi havia a cada territori i que es considerava que atorgaven un grau elevat de llibertat individual. Però aquest no en va ser el cas. Ideològicament, la corona de Castella volia imposar les lleis castellanes, de les quals, malgrat que els castellans es pensaven que eren les millors del món, tothom sabia que eren una antigalla, perquè donaven el poder absolut al rei, perquè atorgaven la discrecionalitat jurídica als poders fàctics i perquè els ciutadans estaven a la mercè davant de qualsevol abús.[151] Per això, als castellans no els interessava el progrés social, sinó recular en el temps i imposar les seves lleis; el model del comte duc no era modern; per als catalans, era perdre tot allò que havien guanyat. Cal tenir en compte que en aquell temps els catalans tenien la pretensió de modernitzar l’Estat, ja que no podien sense l’acord del monarca.

Tal com s’ha dit abans, les alternatives polítiques per modernitzar les institucions eren possibles per una situació històrica de nova correlació de forces, i perquè era més fluida socialment, més receptiva políticament, una societat menys estamental i més dinàmica, i tanmateix, perquè estava en un procés de canvi.[152] Però això no es devia entendre així des de Castella. La Proclamación católica, de Gaspar Sala, adreçada al rei Felip IV de Castella i III d’Aragó en la qual explicava la por que tenien els catalans de perdre les constitucions i li recordava que els prínceps a Catalunya eren electius i que la seva actuació legislativa havia de ser paccionada, va ser replicada per un llibre de Francisco de Rioja, el confident més íntim d’Olivares, amic seu i que li feia de bibliotecari privat. S’edità l’obra sense que n’hi constés l’autor i amb el títol Aristarco, o censura de la proclamación católica de los Catalanes.[153] L’esmentat llibre és un atac contra els catalans en què s’intenta demostrar que no són fidels, no són religiosos, no han tingut mai valentia, no són generosos, no han palesat respecte pel rei, no pertanyen a la vella noblesa i no disposen de privilegis. Pel que fa a la religiositat i la pietat dels catalans, De Rioja cita un passatge del llibre Panegírico a Francia, de Iacobo Bonaudo: «No obstant això, aquí hi ha una mena d’homes molt vanitosos i —cosa que és pitjor— a vegades apartats fora mida de la fe. Aquests, del nom de Catalunya, són denominats catalans i popularment la gent els anomena —no sé per quina raó— “marrans”; potser perquè, com ells mateixos diuen, van més d’ací d’allà que els jueus, o perquè es destaquen més en l’error doctrinal que els jueus infidels.»[154] Aquest tractament de marrans per als catalans s’explica per la teoria hegemònica en aquella època, per la qual la raó d’estat no podia justificar cap acció política si no es basava en els cànons de la moral catòlica. Per tant, la manera d’embolcallar i justificar qualsevol acció inconfessable contra els catalans era, tractant-los d’irreligiosos, d’infidels i d’homes apartats de l’ortodòxia catòlica. Qualsevol interès polític de la monarquia i qualsevol acció contra els catalans quedaven subordinats als fins primaris de la religió. El llibre de De Rioja no és que sigui gaire alliçonador, per la manca de ponderació en les afirmacions i perquè recolza excessivament en casuístiques, però interessa sobretot la part política per conèixer l’opinió oficial de Madrid. De primer l’autor hi nega a Catalunya la vigència de les constitucions, quan es pregunta: «¿Qué ombre que tenga algun juizio, ó algun amor, querrá que pierda su Rei el todo por la observancia de una Constitución hecha en diferentes tiempos, i de diferentes personas, i que no se pierde por dilatar su cumplimiento para cuando se puede?»[155]

És a dir, De Rioja admet que no s’observen les constitucions de Catalunya, però ho justifica atès que són fetes de molt de temps enrere i per diverses persones; per tant, el rei pot deixar-les de complir si és per no perdre el tot de la corona. Més endavant, sobre la mateixa qüestió insisteix: «Los Catalanes, que poco atentos a la razón, i á la diferencia que ai entre la necesidad, i el comun orden de las cosas, anteponen sus leies á las de la naturaleza, cuando es en servicio de su Rei.»[156] En relació amb el sentiment que envers el rei hi ha a Catalunya i a Castella, confronta «la adoración de Castilla» amb «la injuria de Cataluña». Quant al caràcter dels catalans, argumenta que «son protervos i duros, i que en su protervia i obstinación haze mucho la clemencia de los Reies; pero la paciencia de alguno se cansará, i conociendo, que todo se puede perdonar, i no la injuria a la reputación, obrarà conforme a justicia».[157] Nega també que Catalunya hagi tingut mai paccionades les lleis. D’entrada diu que «i esto de inventar los Catalanes, i escrivir a su alvedrio lo que conviene a su onra, ó su vanidad, es cosa natural en ellos»; per això, «que no aviéndose entregado los catalanes, siendo señores, sino esclavos fugitivos de los Moros (...) lo que se infiere con certeza infalible es que los Catalanes no son vassallos pactados i convencionales»;[158] i pel que fa a la política pactada, sosté que Ramon Berenguer ho féu voluntàriament i, «repetido después por conveniencia, o permitido de los Reies por necesidad, lo an venido a hazer los Catalanes lei inviolable». Tot i dir que no hi havia pacte, ha de reconèixer que hi ha les lleis, i «cuando se vé amenaçando ruina, puede el Rei sin dispensación i sin culpa no guardar privilegios, ni estar al juramento de ellos en caso de necesidad». No és estranya aquesta incomprensió del dret constitucional català; Elías de Tejada reconeix que «es que las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas».[159] Fins i tot De Rioja no arriba a entendre que Catalunya tingui un govern propi com el de la Generalitat i es pregunta: «En la Diputación se idolatra, allí se labran las conveniencias de todos, assi de los que estan dentro della, como de los parientes, i allegados. Por los passos della se camina a la comodidad de todos, a la nobleza; i aviendo esto dentro de casa, para que se an de buscar fuera las onras, i las comodidades? Mejor es vivir en el ocio, i en la paz, que permite el natural, i la condición; i en este estado de cosas que tiene oi el Principado, donde la maior Religión es la maior desobediencia, i la maior gloria es la injuria del Príncipe.»[160] Per ells viure per Catalunya és l’oci, i quan no volen reconèixer que els catalans no participen dels beneficis, ni de l’honorabilitat de la corona, sí diuen, en canvi, «el fin por ventura es anteponer el ocio de su lugar, la comodidad de la Diputación, al cumplimiento de sus obligaciones, i hazer queja del gusto i calumnia de la inclinación».[161] De Rioja no admet que el rebombori mogut tingui res a veure amb les qüestions fiscals dels nous arbitris, vectigals i noves imposicions, quan diu: «Donde sobran las cosas, estan ociosos los arbitrios, entonces se buscan y se egecutan, cuando obligan las necesidades.»[162] Tampoc no admet que s’hagin perjudicat els catalans amb els allotjaments dels soldats, i també nega que els soldats castellans hagin realitzat cap malifeta a Catalunya: «En Castilla, en Vizcaia, á avido gran número de soldados Castellanos, i de otras naciones, i jamás se a oido una queja, ni en Catalunña en tantos años, hasta la resolución de los alojamientos. (...) I si en las inmensas injurias que recibieron de los Catalanes, obraron ellos con indignación, no es culpa suia; porque las injurias mas las comete quien las ocasiona, que quien las haze.»[163] Cap al final del llibre, sense cap argument jurídic seriós que justifiqui la política castellana, acaba a manera de resum tot el seu discurs: «Con que los Catalanes, cuia sangre no es antigua, cuio Principado, cuio nombre (sic); que las alevosias á sus Reies an sido tantas, que sus acciones para con Dios an sido tales, que ni an respetado sus Arçobispos, ni sus Religiosos con vestiduras sacerdotales; que an violado con muertes las Iglesias, arcubuceado el Santísimo Sacramento; que an fingido milagros de lágrimas, de sudores de Imágenes, i esparcido, que el dia á que se transfirió la fiesta del Corpus, se detuvo el Sol muchas horas en ponerse; i todo por autorizar sus delitos i atrocidades: Teniendo estas costumbres, i obrando desta manera, desacreditan sus palabras, i desfazen sus calumnias i acusaciones: i todo argumento es ocioso, cuando las obras, como se á dicho, siempre más eficazes a persuadir que los escritos publican lo contrario.»[164]

El poeta Francisco de Quevedo, des de la presó, també va intervenir en la campanya de descrèdit contra Catalunya i va justificar del tot la política del comte duc d’Olivares. És interessant de llegir Quevedo perquè en les seves obres s’obté una idea sobre la ideologia dominant a Castella. És curiós que d’entrada Quevedo insulti els catalans, quan la Proclamación católica no insulta ningú i només demana allò a què tenen dret els catalans, mantenir les constitucions. Si la resposta a les exigències dels catalans de respecte per les llibertats i a la reclamació de la vigència de la llei, va ser d’embolcallar-los d’improperis, ja demostra que els catalans tenien un mal company per fer-hi societat. Quevedo havia escrit a El buscón que «el catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió» i que «son los catalanes el ladrón de tres manos». Quevedo afirma que «el tema y la tema (sic) de los de Barcelona, que podrán más facilmente negar que son catalanes que no el ser temosos, es el refrán que dice: “No es por el güevo, sino por el fuero”.[165] I després de garantir que els catalans no varen anar a lluitar contra França a Salses i que els terços castellans no van cometre cap desori a les terres catalanes, defensa el comte duc d’Olivares: «El Principado, que con toda la Europa tan repetidamente ha dicho del Conde-Duque que es recto y bueno, y sin haber hallado en sus acciones culpa, oye que apartándose de su Rey se apartan dél, lo que dice literalmente es lo que dijo Achis, “que no agrada á los sátrapas”, esto es, a los diputados, a los concelleres, a los cien consejeros. El nombre de sátrapas no es de mi pluma; su malicia se le pone. Viéneles este lugar como nacido; por eso se le visto cuando se le aplico.» Quevedo no justifica les llibertats de Catalunya, sinó que, ben al contrari, considera les llibertats de Catalunya com a mostra d’orgull i, per criminalitzar-les, com a font de desordres i tumults: «Toleró en Barcelona el Conde-Duque el demasiado orgullo de los catalanes. ¿Qué no hizo para disponer su desorden, por digerir su dureza, cuando desconocidos cauterizaron su paciencia tantas veces preciosa? Cuando su Magestad fue á las Cortes en los primeros tumultos de su facinerosa condición, fue público que Mns. de Fargis, embajador de Francia, a la sazón se hallaba en Barcelona, había dicho que él haría que los catalanes se redujesen a lo justo. ¿Cuál malicia no descubrió esto? ¿De qué traición no fue promesa? Llegó a oídos de los catalanes y valiéndose de la hipocresía patrimonial que tienen, mintiendo sentimiento, encomendaron su disculpa a sus alharacas. Admitióse a sus palabras, no a sus corazones, sabiendo que no hablan con una misma lengua sus conciencias y sus labios. Entonces ni había precedido guerra, ni asistencia de ejercitos, ni excesos que ahora acusan de soldados, ni alojamientos: de manera que el ser franceses no lo han ocasionado las armas de su Majestad, sino descubiértolo.» Tot seguit comença a fer una descripció del sistema polític català. Segons Juan Ors, Quevedo va escriure l’opuscle amb la intenció manifesta d’ofendre greument el Principat de Catalunya i les seves institucions, però en canvi, pels arguments principals que hi utilitzà, curiosament «se reconozca el máximo elogio que se ha dirigido a las instituciones por que se rigió libremente el principado civil de Cataluña».[166] Quevedo diu: «Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. Los franceses lo digan á quien hoy vuelven, habiéndoles dejado. Decímoslo nosotros a quien dejan, habiéndose vuelto a nosotros, huyendo de los que buscan. El Aristarco hace que sus propios historiadores confiesen esto contra ellos. Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con Señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda.» Quevedo explica el seu concepte de privilegis i furs, els quals, havent estat jurats pel rei, no haurien de ser considerats —com fa ell— com un obstacle contra el poder reial, sinó com un element de defensa del poble que en disposa. «Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus Reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan á que de oro hagan plomo.» Després d’observar les demandes que feia el Principat de Catalunya i les respostes adreçades per contrarestar-les, un ja es pot fer càrrec que l’opressió, el sotmetiment i el domini a ultrança sobre un país no es plantejaven solament per qüestions teòriques o abstractes, sinó per raons materials molt concretes, tal com reconeixia tàcitament Francisco de Rioja al seu llibre: «Cuando el Rey tiene ciudad en su Reino, que le sirve más en un año, que todo el Principado de Cataluña á servido a sus Reyes en doscientos; ¿para qué es quejarse de los Ministros? Treinta millones tiene el Rey de renta; diga Cataluña, siendo tan grande, tan abastecida, tan fecunda de gente, como dize la Proclamación, con qué parte entra en esta cantidad; pues apenas le vale al Rey todo el Principado treinta mil ducados, que consume en pagar salarios de Ministros.»[167]

Heus aquí la qüestió. Les constitucions, les lleis, la llibertat no tenen absolutament cap valor si a la pràctica no es pot obtenir per via fiscal l’espoliació de la gent que està dominada políticament, colonitzada culturalment i sotmesa tributàriament. Aquestes opinions sobre la política anticatalana són del 1640, en plena Guerra dels Segadors. Però per acabar-ho d’arrodonir, no em puc estar de remarcar el que opinava sobre Catalunya Olivares quan va caure en desgràcia el 1643. Els adversaris polítics d’Olivares, en el fullet Cargos contra el Conde Duque, li varen recriminar que per culpa de la seva política s’havia perdut Catalunya. Ell, per justificar les seves actuacions, féu publicar l’opuscle Nicandro, adreçat al rei, com a imprès clandestí, que, segons Elliott, té el mateix estil que l’Aristarco..., per la qual cosa cal considerar que l’escrigué De Rioja. En relació amb la guerra de Catalunya i amb les constitucions, hi diu: «En cuanto al fundamento y raíz desta guerra bién sabe V.M. lo que han costado a los reyes sus progenitores estos fueros, con qué leve ocasión los magistrados de Cataluña tomaron este pretexto para grandes motines de que han escrito muchos. (...) Si el Conde no tratara de hacerles guerras en poco tuvieran la autoridad de V.M. salieran con la suya, y quedáranse quizá república libre, con grave daño de los estados de V.M. Entender que Cataluña se ha de restituir retirado el Conde es grave yerro, porque esta provincia no lo hará sino por sus conveniencias; si se vieren oprimidos del francés harán con él lo mismo que con V.M.»[168] Després d’acceptar tàcitament que les llibertats de Catalunya no eren acceptades per Olivares, més endavant ho reitera d’una manera claríssima quan afirma que la monarquia està feta amb parts desproporcionades, sense unió ni conformitat i que no es podran governar fins que «no se reduzcan a unión e igualdad en leyes, costumbres y formas de gobierno. Dicen los enemigos del Conde que procuró derribar los fueros de Cataluña, no ha sido sólo su pensamiento suyo, que su abuela de V.M., doña Isabel, tuvo por mejor el conquistarlos». Olivares, despullat de poder i amb tota sinceritat, mitjançant De Rioja ratifica i reconeix la seva intenció d’abolir les constitucions de Catalunya, perquè si no es feia el Principat podria esdevenir una república lliure. Però el més significatiu és que justifica la seva intenció invocant la mateixa reina Isabel I de Castella, la qual havia expressat per eliminar aquestes llibertats «era menester conquistarlos de nuevo para no guardar estos fueros». Olivares a través de Rioja reconeix que efectivament els càrrecs i els beneficis no han estat distribuïts entre tots els països amb equitat, i afirma que si els catalans haguessin assolit «honras, puestos y comodidades como los naturales, nunca se despeñaran en los levantamientos con ocasión ninguna de titulillos y fueros; porque las cadenas del interés y de la honra ataran de tal fuerza las voluntades que ninguno quisiera exponerse a perderlas por imaginarias libertades». Per als catalans, les llibertats no eren pas imaginàries, ans al contrari en gaudien i Olivares les hi volia abolir. Però el cinisme materialista d’Olivares es basa en la teoria política següent: «La razón es clara, porque los hombres de distintas provincias no se quieren sujetar a otros si no hallan comodidad y provecho en la sujección. Éstos son los polos de conservar lo conquistado, no los de opresión y violencia, que éstas deshacen luego la fábrica de los reinos.»[169] Aquests són els pensaments polítics del període del govern del comte duc d’Olivares. Una ideologia que era una impostura, atès que amagava i dissimulava l’interès de la classe hegemònica per dominar i espoliar econòmicament els qui tenien subjectats.


El model polític català era molt més progressista i molt més democràtic que el de la corona de Castella i, per tant, els catalans no podien aspirar a sotmetre’s a les lleis de Castella no solament perquè no hi veien «comodidad y provecho», sinó perquè perdien el poder i l’autogovern. Tampoc no eren suficients ni «interés y la honra» atès que el govern de les institucions polítiques de Catalunya era prou honorable per als ciutadans del Principat, que no tenien aspiracions imperials. Amb tot i això, els catalans, en protegir-se i defensar-se dels seus adversaris, foren considerats rebels, quan en realitat eren autèntics ciutadans fidels a la llibertat. 

______________________________________________________________

Francesc Ferrer i Gironès
Catalanofòbia, El pensament anticatalà a través de la història (ISBN: 9788429746570)


NOTES 
[151] Elliott explica el cas de Cadaqués. El 1629, en un incident menor, el duc d’Alcalá volia fer executar el batlle de Cadaqués per justícia sumaríssima. Es van al·legar, però, les constitucions de Catalunya, que emparaven la llibertat individual dels ciutadans amb un judici segons procediment, amb què s’evitava l’execució en qüestió. Les lleis de Catalunya eren molt més avançades que les castellanes. La resposta d’Alcalá fou que totes les constitucions de Catalunya s’havien de llençar al foc.
[152] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, p. 65.
[153] Biblioteca de Catalunya. F. Bonsoms, núm. 11321.
[154] Aristarco..., p. 66. La citació original és en llatí, la traducció de la qual és deguda a Dolors Condom, a qui expresso la meva gratitud. Marrans era el nom atribuït als jueus i moros conversos que continuaven practicant la religió respectiva en la intimitat.
[155] Aristarco, p. 27v.
[156] Aristarco, p. 59v.
[157] Aristarco, p. 34.
[158] Aristarco, p. 42v.
[159] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 63.
[160] Aristarco, 20v i 21.
[161] Aristarco, p. 58 i 59.
[162] Aristarco, p. 56.
[163] Aristarco, p. 16v.
[164] Aristarco, p. 65 i 65v.
[165] Francisco de Quevedo. Escritos políticos,Toledano, López & Cª, (s. d.), p. 223.
[166] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 140.
[167] Aristarco, p. 20v.
[168] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., tom II, p. 251.
[169] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., p. 253.