traducció - translate - traducción

dimecres, 29 de juny del 2016

XULERIA

EXCLUSIVA - ELS ENREGISTRAMENTS SECRETS D'INTERIOR

Benvolgut, o no, Daniel:

Em poso en contacte amb tu perquè arriba la temporada de platja i vull perdre uns quilos. Faig exercici i intento menjar sa però ja saps com és el metabolisme d'un home de quaranta anys. Per mica que et passes una mica, comences a acumular més greixos que l'ètica de l'oficina anti-frau. Doncs res, t'escric per saber si la xuleria permet cremar moltes calories. És que a mi em sembla que això de demostrar prepotència i altivesa ... no ho sé ... sembla com molt ... cansat. Em recorda al vell anunci de xampú en el qual apareixia una periodista assegurant que havia acceptat el repte de ser sempre perfecta.

Tinc la impressió que la humilitat és menys exigent que la xuleria. Quan un és un xulo ha d'estar tot el dia marcant territori, realitzant exhibicions de les seves suposades fortaleses, ja siguin aquestes el seu intel·lecte, la seva força física o la seva capacitat per orinar més lluny. I, què vols que et digui, la intel·ligència és relativa, la força física es perd amb el temps i la pròstata està cada vegada més perjudicada pel senyor Rellotge i la seva punyetera mania de no aturar-se.

He escoltat les converses que vas mantenir amb el ministre de l'interior en fascicles i només et puc assegurar que no havia entrat en contacte amb un intercanvi de testosterona rància tant gran des de les pel·lícules que va fer Jean Claude Van Damme els noranta. Vaja, que si arriben a durar una mica més els enregistraments, m'hauria agafat per envair Gibraltar al crit de 'motherfuckers !!!

Doncs ves, si resulta que ser xulo consumeix tantes calories, em guartdaré els enregistraments a l'iPod per anar-ne aprenent. Només espero que no hi hagi cap pobre animalet a prop.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i también al Facebook

dilluns, 27 de juny del 2016

Quí hi ha darrera del ‘GAL mediàtic’?, Mauricio Casals

Eduard Nogués

Mauricio Casals lidera un dels lobbys amb més poder al servei de la família Lara i controla i ajuda el PP i Duran i Lleida. Casals fa anys que incideix en els governs espanyols, siguin del PP o del PSOE, posant els mitjans de comunicació del Grup Planeta, ara esquitxat pel cas de conspiració política protagonitzat pel ministre Fernández Díaz, a cada costat de l’escenari ideològic. Una televisió al servei de la dreta espanyola (Antena 3) i una al servei de l’esquerra (La Sexta), d’aquesta manera el grup de comunicació, ha controlat totes les formacions polítiques espanyoles com són el PP, PSOE, PODEMOS i Ciudadanos.


El tàndem Casals - Marhuenda

Mauricio Casals té tots els números de ser l’ideòleg i autor intel·lectual del “GAL mediàtic” de que parlava aquest dimecres el president Puigdemont. És i ha estat un fidel servidor de Lara i el seu imperi, ha comptat amb molts diners per fer-ho possible, com mantenir un diari com La Razon i la seva mà dreta i director del diari, Francisco Marhuenda, incombustible tertulià del programa ‘La Sexta noche’ i a la vegada controlador de que ningú es passi de al ratlla al programa,  ell posa i treu tertulians.

Maurició Casals i Aldama home de confiança de Lara i del Grup Planeta que manté una molt bona relació amb Fernández Díaz

Nascut a Barcelona però fet a Madrid, Casals coneix com ningú el poder de l’estat, té accés directe als governs sigui quin sigui el color polític. L’home fort de l’imperi Lara  s’apropa a qui toca les tecles del poder amb molta facilitat, sigui Aznar, Rubalcaba, Zapatero, Rajoy, Teresa Fernández de la Vega o Soraya Sáenz de Santamaría.

Casals disposat a fer favors als polítics que li fan cas

Va entrevistar-se amb Barcenas per intentar silenciar l’escàndol del finançament irregular del PP, va ser clau en la compra per part d’Atresmedia (Grup Planeta) del projecte comunicatiu fracassat de Jaime Roures (Mediapro) i Miguel Barroso (company de Carme Chacón), de La Sexta, el canal televisiu que Zapatero va atorgar com alternativa a Prisa. No existeix negoci important a Espanya que no compti amb el vist i plau d’aquest personatge.

Casals imposa a Duran i Lleida el nom de Daniel de Alfonso per a l’Oficina Antifrau

Casals i Duran i Lleida tenen una estrena relació, l’habitació del ex-líder d’UDC a l’Hotel Palace és el lloc idoni per influir a la coalició de CiU controlada pel líder demòcrata-cristià, moltes de les esmenes a les diferents lleis que venen dels grans lobbys empresarials són registrades via la complaença i signatura de Duran i Lleida i són imposades durant mols anys. Casals aconsegueix posar l’enemic a casa, un home de la màxima confiança controlant el frau a Catalunya.

Casals és l’home que compleix les intencions mai amagades del propietari del Grup Planeta de lluitar contra el procés independentista

És l’autor de facto i intel·lectual del que president Puigdemont ha anomenat “GAL mediàtic” ell és l’autor del pla per potenciar mediàticament formacions com Ciudadanos i Podemos i, sobretot, al descobrir que aquests darrers són l’eina útil per aturar els independentistes a Catalunya, Euskadi i Galicia i també a les Illes i País Valencia. Mauricio Casals compleix a la perfecció aquella dita històrica “antes roja que rota” i si per aturar els independentistes han de promocionar Podemos ho fan i sense cap escrúpol. Per fer-ho realitat Casals ha disposat de barra lliure en diners per fer-ho possible, i si això comporta l’arribada al poder de Pablo Iglesias no és cap problema.

El silenci inicial dels grans mitjans de comunicació catalans i espanyols davant el cas #FernándezDíazGate són la mostra evident del “GAL mediàtic” 

La gravació afecta directament al Grup Planeta i a la figura de Mauricio Casals, i per evitar la pèrdua d’influència cal fomentar el silenci d’aquest escàndol, veurem com acaba tot plegat, però l’escàndol existeix i els nervis han arribat per primer cop al poder real.

Font: PUBLICACIONS EDUARD NOGUES: Quí hi ha darrera del ‘GAL mediàtic’?, Mauricio Casals

diumenge, 26 de juny del 2016

MENTIDES #Albert Rivera



Benvolgut, o no, Albert:

Vivim uns temps estranys, certament. És com si tots nosaltres alternéssim cada dia dos estats mentals i dues existències totalment diferents. D'una banda hi ha la realitat real (i perdona l'aparent redundància). A la realitat real naixem, respirem, mengem, veiem com surt el sol cada dia, ens mullem quan plou, riem si alguna cosa ens fa gràcia, plorem, tenim por, ens enamorem, creixem i un dia desapareixem, amb més o menys discreció . Però hi ha una altra realitat, la fictícia. La realitat fictícia és un invent que ens consola dels fracassos de la realitat real. És on hi habiten els nostres naufragis, les derrotes que maquillem amb grans dosis d'imaginació. Trobem consol en aquesta realitat fictícia que ens protegeix d'allò que no hem pogut ser o d'allò l'existència del qual neguem a la realitat real. I aquest és un terreny abonat per als polítics mentiders.

Mentir no és escriure ficció per construir models que permetin entendre la realitat real des d'altres perspectives. Dedicar el teu temps a la literatura, al cinema o al teatre no et converteix en un mentider perquè el pacte ficcional està molt clar des del principi. El lector o l'espectador ja sap que el que va a llegir o que el que va a veure és mentida. El problema de la mentida és qui la fa servir, quina confiança ha construït al seu voltant i per què traeix aquesta confiança. En aquest cas, tu has actuat com un mentider. Clarament, sense coartades, sense excuses. Perquè quan un polític planteja en campanya electoral la distopia lingüística que a Catalunya un ha "partir-se la cara" per parlar en castellà, està mentint. Està construint en l'imaginari col·lectiu la realitat fictícia que el castellà està perseguit com, per exemple, ho va estar el català durant el franquisme. I això, per a algú que pretén seure al Congrés dels Diputats, representant a l'electorat català, hauria d'estar vetat.

El problema és que, com et deia al principi, vivim uns temps estranys. Ens hem acostumat a la mentida, l'hem interioritzat tant en els nostres espais mentals que el llindar moral del dolor ens ha sobrepassat. Tot s'hi val. La mentida s'ha colat en la nostra forma de vida com en el seu moment es va colar la possibilitat de ser lliures. Però va quedar en això, en una possibilitat. Perquè quan permetem que la classe política es converteixi en una fàbrica de mentides, perdem d'alguna manera l'opció de ser lliures.

The invention of lying és una pel·lícula americana del 2009, escrita i dirigida per Ricky Gervais i Matthew Robinson. El llargmetratge planteja l'existència d'una realitat alternativa en la qual ningú menteix, ni ha mentit mai. No estaria malament que anessis agafant idees.

Àlex
Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i también al Facebook

Traduït de l'original en castellà amb Google translator