traducció - translate - traducción

dimarts, 5 d’abril del 2016

"Con un par, Félix" | Antonio Baños


"Són dies on una generació i mitja de 'progres' benestants catalans es troben al llindar del col·lapse mental"

Ara fa un any van escollir a Clara Janés, la poetessa i traductora catalana, com a membre de la Real Academia Española (perquè espanyol i castellà és el mateix, és clar). D'aquell nomenament destacà la premsa que Janés era la desena dona acadèmica en els tres-cents anys d'història d'eixa borbo-testosterónica institució. Com que de dones n'hi ha poques i són dignes intel·lectuals, no podem calibrar quin efecte té el tronat vellut de les poltrones sobres els seus cossos, però sí sabem del cert com transformen les trones els cervells d'alguns acadèmics matxos, apropant-los força al nivell reflexiu dels seus culs. L'últim exemple de la potència intel·lectual del Regne ha estat el "Amigo Félix" (de Azúa) amb allò tan fi de Colau i les peixateres. Fa res, el vèiem vestit de Groucho acompanyat pel Harpo Vargas Llosa en l'arnada cerimònia d'acceptació a la colla del limpia, fija y da esplendor. Com a ritus de pas, l'amic Fèlix ha hagut de fer riure als mascles alfa de la gàbia. Fer-se digne de la trajectòria d'altres pinxos com Cela, Pérez-Reverte o el mateix Marqués de Vargas i arxiduc de Villa Meona. En molts països, ser membre de l'Acadèmia és sinònim de savi. En l'espanyola, de cani.

És obvi que Espanya viu un procés de jurassicparkització de les instàncies culturals hegemòniques del 78. És a dir, exhibeixen els seus dinosaures en el circ mediàtic on defenen, com aquells orats dels últims de filipines, els poders que els han donat menjar.

Són aquests dies de putrefacció d'allò que es coneixia per "progressisme" i que tenia a El País com aixopluc. Dies on una generació i mitja de progres benestants catalans es troben al llindar del col·lapse mental. El seu "progressisme tou" imprescindible per solidificar la monarquia del 78, és avui incomprensible i avorrit. Van viure d'una ètica de la pedanteria i d'una estètica del servilisme feta de novel·leta innòcua, hedonisme pixapins i gastronomia de fusió. D'un xic de sabor local i tones de pàtxuli cosmopolita. I molta, molta Constitució espanyola. Des de Muñoz Molina a Rosa Regàs, des de Manuel Cruz a Cercas, el món era una tèbia banyera d'escuma del 68 amb retrogust de Chardonnay.

La lluita de dècades contra el pujolisme mereixia un millor premi, van pensar membres destacats de la colla en veure que el govern Maragall no feia del nacional-cosmopolitisme espanyol la doctrina de la Generalitat. Emprenyats, es van treure el vernís de fàtua moderació i va sortir la seva veritable natura: eren pijos. Classistes, masclistes, ignorants i amb la prepotència intel·lectual de qui ho tingut tot pagat (premis, beques, càrrecs, càtedres...) Van fundar Ciudadanos i van tornar per fi, a defensar la seva classe i el seu gènere. "Más España y más cojones" se'ls sent dir. "Muera la inteligencia traidora" els respon el seu eco.

2 d'Abril 2016