traducció - translate - traducción

dilluns, 25 de gener del 2016

Allò que amaga 'Societat Civil Catalana'


 
per Víctor Alexandre
24 de Gener 2016

"La covardia i el cinisme són trets definitoris d'aquest grupet de 75 socis, ja que arriba a l'extrem de negar fets absolutament provats, com els vincles directes de molts dels seus membres amb partits o col·lectius ultres, feixistes, xenòfobs o neonazis"

Aquests dies ha aparegut un llibre excel·lent que despulla de dalt a baix l'entitat d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Es tracta d'un llibre escrit pel periodista Jordi Borràs i titulat Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui són, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya (Saldonar, 2015) que constitueix un esplèndid document sobre les interioritats d'aquesta associació, que és en si mateixa una delegació territorial maldestra de la caverna espanyola. I és que Societat Civil Catalana és la història d'un fracàs. Ha fracassat en tots els fronts que ha intentat obrir contra els drets nacionals de Catalunya, malgrat les opaques injeccions de centenars de milers d'euros que rep, i ha fracassat igualment en l'intent de ser una rèplica espanyolista de l'Assemblea Nacional Catalana. Fracàs rotund.

La covardia i el cinisme, d'altra banda, també són trets definitoris d'aquest grupet de setanta-cinc socis -setanta-cinc-, ja que arriba a l'extrem de negar fets absolutament provats, com els vincles directes de molts dels seus membres amb partits o col·lectius ultres, feixistes, xenòfobs o neonazis, com ara Somatemps, Falange Española, Plataforma per Catalunya, Brigadas Blanquiazules, Casal Tramuntana o glosadors de la División Azul i de la Legió Còndor hitleriana. Per cert que, atès tot això, caldria que els serveis informatius de TV3 i altres mitjans catalans expliquessin per què silencien aquestes evidències o incorporen tertulians de SCC als seus programes. El Món, sortosament, sí que ha informat sempre de tot allò que s'amaga darrere les sigles SCC. Precisament, ara fa unes setmanes, aquest diari digital informava que la Generalitat havia impedit que SCC pogués satisfer la seva petició de ser marca registrada, cosa lògica, atès que mai setanta-cinc persones no han de poder usurpar la identitat de tota una societat.

És prou eloqüent, a més, la passivitat del ministre d'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, davant les amenaces de mort que, com explica David Bassa en el pròleg, ha rebut Jordi Borràs pel seu periodisme d'investigació. "Primer a través de les xarxes -diu Bassa-, després a través de pintades, i finalment en públic, a micròfon obert. Sí, això està passant: el feixisme no només no ha marxat sinó que gosa fins i tot amenaçar públicament un periodista sense que ningú del Ministeri de l'Interior espanyol hi faci res, absolutament res". Bassa pot trobar-hi una resposta en la relació entre Josep Ramon Bosch, expresident de SCC, i Alberto Fernández Díaz, germà del ministre, com a coautors d'un llibre publicat per Galland Books, una editorial que, com diu Borràs, és el nom d'un oficial d'aviació nazi -Adolf Galland- que va tenir un paper destacat en la Legió Còndor.

Fem un petit tast d'algunes de les coses que Jordi Borràs explica en el llibre:

• "Algú podria pensar que la relació de SCC amb l'extrema dreta és fruit de la infiltració d'aquests moviments totalitaris en el si de l'associació espanyolista. Això és lluny de la realitat. SCC representa el cas paradigmàtic d'entitat gestada, impulsada i codirigida per organitzacions i membres ultradretans. [...] El fet que demostra que és un cas greu és que he demanat informació sobre Somatemps al Departament d'Interior i m'han contestat per escrit que aquesta informació hauria de ser facilitada en el marc de la Comissió de Matèries Secretes i Reservades, ja que es tracta d'un tema vinculat amb l'extrema dreta".

• "Un escrit a la pàgina Fuerza Nueva 50 Aniversario delataria el pas de Bosc [Josep Ramon] pel partit feixista FN, organització liderada per Blas Piñar".

• "Un dels fets més temibles de SCC i la seva relació amb entitats ultradretanes ha estat la presència continuada que aquestes organitzacions han tingut des del dia de la fundació. [...] El vincle entre aquestes entitats no només ha begut dels vasos comunicants en forma de capital humà entre les dues associacions, sinó que, a més, hi ha hagut un fenomen inquietant: l'ala esquerra de SCC, representada pels sectors propers al PSC i alguns impulsors de C's, de l'ala progressista, també ha tingut relació amb Somatemps. [...] Un fet similar va ser la participació de José Domingo, exdiputat de C's i secretari de SCC, en un acte organitzat per aquesta associació ultradretana el 8 de setembre de 2015 a l'Hotel Atenea, lloc habitual dels actes de Somatemps i SCC".

• "Hi ha una pregunta obligada: d'on surten els enormes recursos econòmics de l'associació? Si tenim en compte que la quota de soci és de deu euros mensuals, i que segons el balanç econòmic de l'exercici 2014 aquell any l'associació va ingressar 992.672,13 euros, alguna cosa no quadra. [...] Crida l'atenció que, tot i els grans ingressos de l'associació, de quasi un milió d'euros, l'exercici es va tancar amb més de noranta mil euros de pèrdues. El segon fet a destacar és que d'aquest milió d'euros ingressat, les quotes de socis només representen quinze mil euros del total. Dit d'una altra manera, l'1,5% del total d'ingressos correspon a quotes de socis, l'1,4% a recaptació de fons a través de donacions privades, anònimes i sense identificar les partides de cada pagador".

• "Alguna cosa se'ns escapa de les mans, doncs, si el 21 de juliol de 2014 el saldo de SCC era de 10.365,87 euros, una xifra inferior a les despeses estructurals mensuals de l'organització. Durant els tres mesos següents, però, l'entitat va poder assumir dos actes amb una despesa de més de 430.000 euros".

• "Una informació apareguda al digital unionista Las Voces del Pueblo assenyalava un dirigent del PP català, amb l'ajut del mateix Govern espanyol, com la persona que hauria mediat entre empreses de l'Íbex-35 per finançar SCC amb un milió d'euros".

Aquests són uns petits extractes del llibre Desmuntant Societat Civil Catalana, de Jordi Borràs. Un llibre de lectura agraïda, amena i enriquidora, que obre en canal aquesta associació supremacista i ultranacionalista espanyola en els actes de la qual s'hi pot veure, entre d'altres, Carmen Chacón, José Montilla, Miquel Iceta o Àngel Ros.

¡VIEJO CATALANOTE!” Catalanofòbia al S. XV

Fernando el Católico y CATALANOTE.
Escribo esto en castellano con la intención de que sea leído por castellanos que han sido educados en el odio hacia lo catalán. Como valenciano catalanoparlante, he sido víctima en reiteradas ocasiones de rechazo, insulto o violencia por parte de indeseables que me tomaban por catalán por hablar en mi lengua a mi mujer en diferentes lugares de esta España que tanto nos quiere. Este fenómeno se inició hace siglos y no cesa, al contrario.
En 1504 murió Isabel I y Fernando fue expulsado ignominiosamente de Castilla acusado de viejo catalanote. Así, a pesar de su ideal de la unidad del reino, a pesar de provenir de una dinastía castellana, la Trastámara, la nobleza lo vio como un extranjero en Castilla.
¿Quién será este viejo CATALANOTE? Pues Fernando el Católico. Nos han mentido descaradamente. Sucedió, al morir la reina, que los castellanos, que ya odiaban a Fernando el Católico por catalán, no querían ser gobernados en solitario por él en calidad de Regente y eso que fue rey de Castilla desde 1474 hasta 1504, es decir, en compañía de Isabel.  Preferían a un flamenco – lo que hoy es Bélgica y Holanda – Felipe el Hermoso, antes que a un catalán. Como dijo el profesor Aranguren,  Castilla siempre ha odiado a los catalanes como los turcos a los kurdos o los árabes a los beréberes. No cabe ningún tipo de unidad. Un pueblo odiado por otro no puede tener trato con él. Cada uno por su cuenta.
escudo rrccEscudo de los Reyes Católicos.
A todo esto, nos han mentido sobre el sentido de Tanto Monta. Han falsificado, ellos, libros durante décadas o siglos. Quieren hacernos creer que la frase completa va en la dirección de que ambos monarcas eran igualmente efectivos en ambos territorios – Castilla y Aragón – y que con ellos se consigue eso que todos los días nos repiten: la unidad de España. Los RRCC nunca fueron Reyes de España. En aquella época España no era un ente político, sino una referencia geográfica que se correspondía con la Hispania romana y que albergaba tanto Portugal como una parte del norte de África. La frase completa es esta: Tanto monta cortar como desatar. ¿Qué significa realmente?
Tanto Monta que figura en el escudo de los RRCC queda completa así: Tanto monta cortar como desatar, señalando que los medios utilizados para resolver un problema no son importantes frente a la solución de este. Se trata de la divisa alusiva a la persona que lo usaba: Fernando el Católico. Su divisa personal consistía en la representación del nudo gordiano atado al yugo, cortado, acompañado del mote tanto monta. Nada que ver ni con España ni menos aún con su unidad por mucho que se hayan empeñado y mentido desde posturas españolistas que falsean la realidad.
En este sentido – el que le dan falsamente los españolistas – es falso que montaran igual. Mientras Isabel tan solo era reina de Castilla, Fernando lo era de Castilla y Aragón, el único rey común de todos los territorios: Catalunya, València, Aragón, Castilla, Sicilia, Cerdeña, etc. era el conde de Barcelona, Fernando el Católico. Isabel no tenía ninguna jurisdicción fuera de Castilla. De hecho, en un cuarto de siglo tan solo pasaron tres años en terrotorio catalano-aragonés.
Unidad de España… Más mentiras. Cuando muere Isabel la Católica, la nobleza castellana que odiaba a Fernando por su origen y acento le atacó para que se fuera de Castilla. El se fue para evitar una guerra. Escrito está. Le dijeron: VIEJO CATALANOTE, VETE A TU TIERRA! Esto lo silencia la historiografía españolista. Los castellanos consideraban extranjero al CATALANOTE y prefirieron a un flamenco como dije, Felipe el Hermoso y a una castellana loca, Juana.
Como el CATALANOTE ya tenía bastante con su imperio mediterráneo y sus disputas con Francia, lo dejó estar. El Hermoso muere, la mujer loca, así que le piden a Fernando que vuelva a título de regente. Lo hizo pero sin quedarse apenas en Castilla. Casó con Germana de Foix y pasó poco tiempo en Castilla ya que estaba metido en disputas con Francia por el control de Navarra y de Italia. Castilla fue muy desagradecida a Fernando, que fue un excelente rey de Castilla. Sin él, la guerra civil castellana hubiera tenido otro resultado. La Beltraneja y su bando hubieran sido los ganadores y Castilla no se hubiera unido a Aragón sino a Portugal, que también era parte de esa España geográfica a la que se quiere confundir con la política.
reyes-catolicosReyes Católicos. Reyes de Castilla.
Dado que Fernando era el señor de todos los territorios, incluyendo Castilla, pensaba en unificar todo el reino, pero los castellanos no lo aceptaron jamás por CATALANOTE  y extranjero. Esto lo ocultan los libros de texto, que obedecen más a criterios ideológicos que historiográficos. Quien se propuso unificar el reino – es decir, todos los reinos – no fue ningún castellano, sino un CATALANOTE a quien los castellanos rechazaban por extranjero. Con el tiempo, los catalanes aprendieron que era imposible su encaje en esta España que no es sinó el estado fallido de Castilla al que han querido anexionar sus conquistas reduciendo sus leyes a la suya, así como la lengua y la cultura. Esto es evidente en el caso americano. Los españoles del otro lado del océano –  según la Constitución de 1812 – se fueron todos uno detrás de otro ya que desde la metrópoli no se atendía su singularidad. Recomiendo leer declaraciones puertorriqueñas anteriores a 1898 donde se quejan de ser considerados malos españoles por pedir sus derechos dentro de España.
Pocos años después esos castellanos anticatalanistas se las tuvieron que ver con un extranjero flamenco, Carlos, futuro emperador, que tras derrotar a los comuneros abolió las leyes propias de Castilla para hacer su real gana. Y así hasta nuestros días. Este modelo castellano en el que el rey no tenía que dar cuentas ni pedir permiso para nada, ya que era autoritario y luego absolutista es el que se pretendió imponer a los territorios de la Corona de Aragón: Aragón, Catalunya, València, Mallorca…
Para reír un poco. Suspendida en Historia.
Sobre la historiografía al uso, hay que decir que en determinados medios acusan a los catalanes de inventarse la historia cuando es justo al revés. No creo necesario hablar de los reyes godos ni de los celtas e iberos y aún menos explicar las barbaridades de políticos como Esperanza Aguirre que dijo algo que ofende la inteligencia de quien tengo un conocimiento elemental de la historia: A los niños hay que enseñarles que España es una nación con 3.000 mil años de historia (sic). Luego lo rebaja a 2.000 (!) Mueve a la hilaridad si no fuera porque desde determinados medios se repite a lo Goebbels esta mentira e incluso hay quien se lo cree de verdad. Ni Hitler se atrevió a tanto; él hablaba del Reich de los mil años que quedó en doce.
Neolatinas_mio_colorLenguas romances actuales.
Queda demostrado que el racismo anticatalán ya lo pacticaban los castellanos en el 1400, y siguen mintiendo e insultando en la actualidad todos los días a través de sus medios. Cierto periodista y escritor bien de derechas afirmó sin empacho que el catalán no existe, es una mezcla de provenzal y de valenciano (sic) y se quedó tan ancho. Quién sepa algo de filología sabe que, a pesar que durante cierto tiempo se pensó que entre el catalán y el occitano (provenzal) existian vinculos de identidad o de paternidad, realmente son lenguas próximas pero diferentes, como el galaicoportugués y el castellano. Lo que sucede es que al igual que en Castilla se usó el galaicoportugués en poesía lo mismo sucedió con el provenzal, que fue usado por occitanos, franceses, catalanes e italianos.
Ausias_March_en_la_BibliotecaEl gran poeta valencià Ausiàs March, hijo y sobrino de poetas catalanes.
La cuestión del valenciano y del catalán es realmente asombrosa según la pinta este señor. Vienen los catalanes y aprenden aquí su lengua. Sería un caso único en la historia. Cualquiera sabe que las hablas del sur son el resultado de la repoblación tras la conquista. De la misma manera que los dialectos manchegos o andaluces tienen su origen en la conquista castellana con el valenciano pasa igual, se trata de una serie de variedades del catalán que en la tierra conocemos como valenciano, sin negar su catalanidad. Toda la romanística lo corrobora. El poeta valenciano Ausiàs March era hijo y sobrino de poetas que escribían en catalán y su abuelo, Jaume March, era catalán de Barcelona y lo que hoy diríamos funcionario del rey. Una rama de la familia March quedó en Catalunya, y la otra, la de Ausiàs, en València. A nuestro poeta se le llamaba: “Caballero valenciano de nación catalana.” en traducciones castellanas de su obra muy tempranas.
colon rrcc barcelonaColón en la Corte de los Reyes Católicos, Barcelona.
Otra mentira. Quieren hacer creernos que Colón fue recibido por la reina – el rey estaba pero como si no – en algún lugar de Castilla. Falso. Hay un cuadro que demuestra que la reunión tuvo lugar en Barcelona, la capital de la corona de Aragón y con gran experiencia náutica que Castilla no tenía. Lo de Palos de Moguer suena a falso. Castilla era de secano y no poseía ni la décima parte de experiencia marítima que Catalunya, València o Mallorca. En Catalunya hay un lugar llamado Pals. La única experiencia marinera importante es la conquista de las Canarias, obra empezada por Portugal. La experiencia catalana, valenciana y mallorquina era secular, tanto en Italia como en Grecia y por todo el Mediterráneo.
Otra mentira. Quieren hacernos creer que el viaje a América lo pagó Isabel con sus joyas. Falso. El viaje fue financiado por un judío valenciano llamado Lluís de Santàngel. Como València no es del interés de estos manipuladores, ni se la menciona más que rodeada de mentiras referentes a un mercenario que se vendía al mejor postor, El Cid, se desconoce que la ciudad de València hereda la supremacía de la de Barcelona y se convierte en la más poderosa de la península. Esto no lo estudian los niños castellanos ni se les habla del referido Ausiàs March o de Tirant lo Blanc porque lo que no es Castilla no existe. No cabe duda de que el Cantar de Mío Cid es tan bello como falso históricamente hablando, eso sí, ya entonces podemos apreciar catalanofobia al referirse a los catalanes como francos de manera despectiva, antisemitismo con los judíos Raquel e Vidas e islamofòbia. Todo un poema.
Petronila_Ramon_Berenguer iu9Ramon Berenguer IV y Petronila de Aragón con sus escudos correspondientes.

Como vemos, aparece la catalanofobia desde los primeros textos en castellano. Este odio afecta a todo: Catalunya no ha existido nunca, ni la lengua catalana tampoco, y rematamos la faena negando la catalanidad de la Senyera, robada a los aragoneses (sic). Todo es falso y demostrable. Las cuatro barras pertenecieron a los condes de Barcelona; de aquí pasaron a Catalunya y cuando en el siglo XII se produce el matrimonio de Petronila de Aragón con Ramon Berenguer IV, es decir, el conde de Barcelona y la hija de Ramiro el Monje, rey de Aragón, pasaron a Aragón. Esto lo podemos ver bien claro en un cuadro que representa esta unión dinástica. Petronila se acompaña del escudo de Aragón, que és una cruz roja sobre fondo blanco con cuatro macabras cabezas de moro; en la parte catalana aparece el escudo de la cuatro barras. Posteriormente, la Senyera serà la bandera de Mallorca, València, Sicília, etc. es decir del resto de los estados de la Corona de Aragón (no confundir con el Reino de Aragón).
escudo_ornamentado_de_zaragoza_svgEscudo de Zaragoza.

No se suele contar cuál era la situación de Aragón antes de la unión. Sencillamente estaba a punto de desaparecer. Navarra se separó y los castellanos invadieron el reino hasta la capital, Zaragoza, por eso en su escudo aparece un León como pudiera haber aparecido un castillo. También estaba el enemigo común de Francia. Otra cosa que se suele omitir es que la ciudad de Barcelona ejercía como capital de la Corona debido a su mayor peso en todos los terrenos. La literatura en catalán alcanzó un gran nivel artístico, lo que no sucede con el aragonés Este predominio lo perdió Barcelona a favor de València en el siglo XV, cuando esta ciudad era la más próspera  del territorio. El aragonés, cuyo máximo periodo de expansión corresponde a los siglos XIII y XIV no tardaría mucho en ir desapareciendo al ser sustituido por el castellano. Perduró la fabla aragonesa, que quedó reducida a los Pirineos oscenses. Mientras tanto se produjo un Siglo de Oro de la Literatura Catalana especialmente en València.
Hay muchas más mentiras que el ideario nacionalista-imperialista castellano-españolista pretende hacer creer. Es cuestión de estudiar. Todo está en los libros. Como docente que he impartido clases de historia puedo afirmar que es así. Siempre me ha gustado la historia. De niño y adolescente me pilló el franquismo y las mentiras que nos enseñaban en una asignatura llamada Formación del Espíritu Nacional. La Historia que se estudiaba estaba centrada en Castilla en exclusiva y siempre con la idea de la unidad de España no solo territorial, sino, racial, religiosa, cultural y lingüística. Lo que no entraba en este esquema no existía.
Gaiteiros_em_romaria_galegaJamás me dijeron nada de Galicia en la escuela.

Nunca me hablaron de Al Andalús y su siglo de Oro en el XII, ni del judío del mismo siglo; ni una palabra de Galicia, País Vasco o Catalunya. No existían. Nada sobre mi tierra, València. Ojalá pudiera decir que son tiempos pasados, pero no, actualmente siguen erre que erre con lo mismo. Esto da lugar a anormalidades del tipo de encontrate con amigos manchegos que se quedan con la boca abierta al oír hablar en valenciano (catalán) – desconocían su existencia – y al escuchar frases como estas: Parece que estemos en el extranjero, por la sencilla razón de que en el colegio no les han enseñado que en este país se hablan varias lenguas. Además, ni lo asumen ni lo aceptan. Están en España.
Me despido con un insulto de un señor que está en todos los textos de Literatura Española en el que insulta a los catalanes de manera muy culterana. Quevedo, terrible antisemita y todo un rufián aunque excelente escritor. Ahí va eso:
Quevedo: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política“, y “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió.
Y unos cuantos más recogidos por EL País:
El historiador Joan B. Culla ha publicado en el diario El País un artículotitulado “La ingrata conducta del pueblo catalán…”, en el que recoge diversos episodios episodios de catalanofobia y asegura que “casi siempre que Catalunya (…) ha pretendido preservar o mejorar su estatus dentro del Estado español, ya fuera éste monárquico o republicano, tradicional o parlamentario, ello ha suscitado en la España de matriz castellana poderosos movimientos de rechazo y descalificación que, a menudo, adquirieron un sesgo de prejuicio o de fobia anticatalanes”.
–Después, recuerda a Quevedo: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, y “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”.
–También se refiere a un diario de Madrid, sin decir su nombre: “España ha pasado a ser patrimonio de Catalunya”, y “todavía no están contentos. Será necesario que el resto de España les pague (a los catalanes) un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en cambiar de nacionalidad”.
–Habla también del libro Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (Madrid, 1901), de los conservadores José Martos O’Neale y Julio Amado: pedían prohibición absoluta del “dialecto catalán” en el espacio público, “incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Catalunya”, sustitución de todo el clero local por eclesiásticos “de otras provincias españolas” y supresión del arancel proteccionista para castigar a la burguesía fabril.
–Otras expresiones están recogidas de los “maestros nacionales de la comarca de Alcañiz, a finales de 1918”: “Catalunya ha sido el heredero de la pobre España”; “Si las provincias catalanas han prosperado, ha sido a costa del resto del país”; “Después de todo , viven de nuestro sudor y nuestra sangre” ; “¿Vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas salgan niños de la escuela casi sin saber hablar castellano?”.
–Asimismo, indica que, después del franquismo, la ideología que se desprende de la catalanofobia “incluía cómodamente a un Alejandro Rojas Marcos o a un Juan Carlos Rodríguez Ibarra”, y se refiere a “la alianza parlamentaria entonces vigente entre González y Pujol. Al respecto, recuerda que José María Aznar dijo que “lo que el Gobierno del PSOE hacía era ‘quitarles varios miles de millones de pesetas a los pensionistas y a los parados españoles’ para dárselos a Catalunya”.
–El articulista escribe después sobre la OPA lanzada por Gas Natural sobre Endesa en 2005, y de cómo el entonces presidente de la eléctrica y después diputado del PP, Manuel Pizarro, dijo: “Nunca seré empleado de La Caixa”.
–Se refiere después a una frase de Mariano Rajoy, según la cual, con el nuevo Estatuto de Catalunya “las regiones más pobres van a salir trituradas”. Y sobre la negociación del nuevo sistema de financiación afirma: “‘¡Que un catalán valga lo que dos madrileños es intolerable!’, lanzó el consejero Beteta. ‘El dinero se va para los ricos catalanes’, denuncian en Asturias; ‘España fue y es un opíparo negocio para Cataluña’, afirman en Galicia”.
Sinceramente, amigo lector, si fueras catalán  ¿no te darían ganas de irte de España?
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

diumenge, 24 de gener del 2016

INDIVISIBLE ESPANYA? ANEM A PAMS!



El mantra d'aquesta espanya cada cop més cavernària és: "La unidad de España es incuestionable porqué España es indivisible".
Doncs bé: Heus aquí els països, territoris i dominis que, des de l'any 1587 fins a dia d'avui, s'han independitzat del que anomenen Espanya (concepte inventat el S. XIX); per no entrar en disquisicions que posen en dubte el desplegament naval de Castella deixarem de banda a quina de les corones hispàniques pertanyien els següents territoris:
1587. Nagasaki (Japó).
1599. Protectorat sobre Cambodja.
1623. San Cristóbal i Nieves.
1624. Barbados.
1632. Antigua i Barbuda.
1640. Portugal
1640. Macau (Xina) i Malaca (Malàisia).
1642. Nord de Taiwan.
1654. Santa Lucía.
1655. Jamaica.
1663. Territoris de Ternate i Tidore a Indonèsia i una part de l’illa de Borneo.
1670. Bahames.
1674. Granada (Carib).
1700. Territoris de la Casa d'Habsburg: Àustria, Hongria i Bohèmia (avui en dia República Txeca, Àustria, Hongria, parts d’Eslovàquia i Alemanya)
1704. Gibraltar.
1711. Països Baixos, actuals països de Bèlgica, Luxemburg, així com alguns territoris de l’actual nord de França, com Artois.
1714. Ducat de Milà (Milanesat)
1734. Regne de Nàpols, actual sud d’Itàlia, junt a les illes de Sicília, Sardenya i Malta.
1783. Dominica.
1794. Oregon, Idaho, Montana, Washington i la part sud d’Alaska dels Estats Units, i el sudoest de la Colúmbia Britànica al Canadà.
1791. Ciutat d’Orà (Algèria).
1801. Estats de Louisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Wyoming, Montana, Idaho, Minnesota i Iowa.
1802. Trinidad i Tobago.
1811. Paraguai i les Illes Malvines o Falkland.
1819. Colòmbia i Ecuador.
1819. Estat de Florida i parts dels estats de Louisiana i Texas,
1821. Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Panamá, Belize.
1828. Uruguai.
1836. Mèxic, que també contenia els estats de Califòrnia, Nevada, Utah, Arizona, part de Colorado, Kansas, Oklahoma, part de Wyoming i part de Nou Mèxic.
1844. Xile
1845. Veneçuela.
1847. Bolívia.
1863. Argentina.
1865. República Dominicana.
1879. Perú.
1885. Illes Marshall, pertanyents a les Carolines Orientals.
1888. Illa de Pasqua
1892. Illes Gilbert, pertanyents a les Carolines Orientals, foren abandonades el 1885 i ocupades 7 anys més tard pel Regne Unit.
1898. Cuba i Puerto Rico. Florida i la Louisiana.
1898. Capitania General de les Filipines, que incloïa Filipines, Marianes, Guam, Carolines i pretensions sobre Sabah a Malàsia.
1898. Diversos assentaments a l’illa de Nova Guinea (avui dividida entre Malàisia i Papúa Nova Guinea).
1899. Palaos.
1938. Illes Salvatges, que pertanyien al conjunt de les Canàries.
1958. Diversos territoris del nord del Marroc: Tetuà, Arcila, Larache, Aulef, Alcàzarquivir, Xauen, Bab Taza, Puerto Capaz, Ketama, Torres de Alcalá, Villa Alhucemas, Targuist, Axdir, Ajnoul, Nador i Zeluan.
1968. Guinea Equatorial. Formada per les illes de Fernando Poo, Annobón, Elobey i Corisco, a més de la Guinea Continental Espanyola.
1969. Ifni, territori cedit al Marroc.
1976. Sàhara Occidental (Cabo Juby, Saguia El Hamra, Río de Oro).

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

dimarts, 19 de gener del 2016

Encara no, Colau? | VilaWeb


La batllessa de Barcelona té molts problemes ara, però neixen el 27-S

Per: Andreu Barnils


He parlat amb cupaires, alguns dels quals antics diputats al parlament, i tots m’insinuen això mateix: Ada Colau no va votar Catalunya Sí que es Pot, el 27-S. Va votar la CUP. És cert això, Ada Colau? Si ho és, per què no vas fer-ho públic? Gala Pin, regidora de Ciutat Vella, bé va dir que votaria la CUP. I tu mateixa bé vas dir que havies votat sí-sí el 9-N. El 27-S el teu silenci va ser mortal. I si aquests dies t’he vist feble com mai, i sola com mai, he tornat a pensar-hi. L’error neix el 27-S.

Després encara ha estat pitjor. D’entrada, i de moment, la jugada d’En Comú Podem, ha estat, crec, un error. Aquí vau ajuntar-vos amb els que prometien referèndum i no teniu ni grup propi. Però és que, a sobre, ara tot són plors. ‘Mama, papa, no em donen grup propi. Ngè ngè.’ Mare de Déu, Ada Colau, em recordeu tant als convergents dels anys noranta! Però tant! Quins grans ploramiques. I em descol·loca tant, venint de tu! Però tant! Jo em pensava que la gent de la teva corda tiraven pel dret, en comptes de plorar pels racons.

Crec que un altre error, Ada Colau, és haver pressionar la CUP durant les negociacions amb Artur Mas. Vols dir que el silenci, ara sí, no hauria estat més intel·ligent? Perquè mira ara: la CUP no ha investit Mas, però en canvi vosaltres heu volgut pactar amb el PSOE. A Espanya, a través de Podem. I a Barcelona, a través de Barcelona en Comú. Curiós. Molt curiós. Mas no, però Carme Chacón sí? Amb els dels desnonaments exprés voleu pactar? Jo és que no entenc res.

Estimada Ada Colau, llegiu, si us plau, Manuel Delgado. Amic i mentor teu. O només has de fer cas de Jordi Borja i Joan Subirats? Diu Delgado a Facebook: ‘No em digueu que no crida l’atenció que la dreta catalana s’atreveixi a pronunciar en veu alta la paraula que la prometedora nova esquerra espanyola ni menciona: República.’ Quanta raó, Ada Colau. Per això no entenc com us alieu amb submisos a la monarquia espanyola com Pablo Iglesias. No ho entenc. Que ho faci Coscubiela, ho entenc. Aquest ve submís de fàbrica. Però tu? No l’ataquis, tampoc, Pablo Iglesias (volen referèndum i agraïts que n’estem). Però aliar-t’hi? Ah, sí? I menjar-te la monarquia pel camí? I havent de pactar amb el PSOE? Jo no entenc res, Ada Colau. De veritat que no entenc res. O potser és que el fan, per desencisat que estigui, és fan i prou.

Jo, Ada Colau, el que faria ara (puc dir-ho?) és aproximar-me a la CUP, i m’enfilaria al carro de la República Catalana, en comptes de la monarquia espanyola. Això, pel que fa a Catalunya. I, a Barcelona (a veure si no caieu de la cadira si mai ho llegeixes), només tens una sortida si vols estabilitat: govern de BEC, ERC i CiU. Tal com t’ho dic: oblida el PSC, que no crec que et costi gaire. I si busques arguments per al teu moviment (que rebrà crítiques, això és clar) no has de patir gens. D’entrada, Trias patirà tant com tu. Respira. I, de sortida, llegeix un altre cop el mur de Manuel Delgado a Facebook. Darrerament és pura mel:

‘En matèria de complicitat amb les polítiques neoliberals, amb els abusos bancaris, amb les retallades socials, amb la privatització de l’ensenyament, amb la bombolla immobiliària i amb la persecució contra la dissidència, què li pot retreure ICV a CiU? Els seus aliats polítics, n’estan al corrent o se n’han oblidat? És sols la CUP, que ha de donar explicacions pels seus pactes? No haurien de fer-ho també Podem, o En Comú Podem, tan virtuosos que es mostren?’

‘Hi ha dues possibilitats des de l’esquerra a Catalunya: la de la CUP, fer que passin coses. La de l’esquerra federalista o no sap – no contesta: esperar que passin coses’.

‘A mi em fot molt aquesta gent que dissimula el seu nacionalisme espanyol amb un discurs de classe, o alguna cosa per l’estil. Són els que també es disfressen d’una cosa que sona a internacionalisme proletari, però que no és res més que cosmopolitisme de classe mitjana. En el fons, el que passa és que odien o senzillament menyspreen el catalanisme. “Vamos, algo de toda la vida”.’

‘Oh, no! Acabo de llegir que algú ha escrit en el mur que l’esquerra no pot ser en cap cas nacionalista. No hi ha manera, tu. Lumumba, Ben Barka, Ben Bella, Salvador Allende, Ho Chi Minh, Bernadette Deblin, Mao Tse Tung, Pancho Villa, Sandino, José Martí.., que potser no van ser nacionalistes? El nacionalisme no “és”; s’utilitza.’

En fi, Ada Colau, utilitzeu l’independentisme per posar fi als desnonaments. És això, o que Pablo Iglesias us utilitzi a vosaltres per a continuar amb la unitat d’Espanya.

dijous, 14 de gener del 2016

Nós que valem tant com vós | Josep Bargalló





Posted on 13 gener 2016


“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Aquest és el jurament que, seguint les nostres constitucions, es feia davant dels reis catalans. Fins al segle XVIII, clar, que és quan vàrem perdre, en mans dels Borbons, aquelles llibertats que ens feien ser, tots junts, iguals i per damunt de qualsevol sobirà.

Han passat més de tres-cents anys i ja en fa molts que les poques monarquies que es mantenen només signifiquen la pervivència d’antics privilegis. Perdut en la foscor del temps, Felip VI ha volgut recordar-nos, amb un gest simple, que el Borbons representen un “vós” que es creu millor que “nós”. Un “vós” reial i estatal que pretén menysprear la voluntat popular. Negar-se a rebre la Presidenta del Parlament de Catalunya és això: la pretensió de menyspreu més absolut i absolutista cap a “nós”. Com ho ha estat trencar la fórmula institucional d’agrair “els serveis prestats” al President Mas.

Diuen que tot això no ha estat una decisió de la Casa Reial, sinó una imposició del govern del PP. Tant fa, però pitjor encara. Primer, perquè demostra la inutilitat absoluta de la monarquia, que es veu que ni serveix per a decidir qui rep o qui no, a qui agraeix i a qui no. Segon, perquè demostra la inoperància de la monarquia: si volia rebre i agrair, és un acte de covardia i sotmetiment no fer-ho.  I, si no ho volia fer, ni tan sols executa la seva hipotètica funció d’intercessió, sinó que actua de part. Una despesa supèrflua.

Tant fa, perquè la Casa Reial i el govern del PP –de vegades més maldestres del que ens pensem que poden ser- no han fet altra cosa que constatar definitivament que “nós” ja hem començat a deixar ser d’ells. I “nós”, en canvi,  ho hem expressat on cal, a la seu de la Generalitat i quan la Presidenta del Parlament ha formulat al President Puigdemont el prometatge del seu càrrec en base de la lleialtat i fidelitat “a la voluntat del poble de Catalunya i als seus representants al Parlament”. És a dir, a “nós”.

Hi ha un munt d’arguments per defensar-ho. Ètics, polítics, socials i jurídics. No hi ha cap llei que reguli el prometatge, perquè és, tan sols, una pràctica. Una pràctica que ha d’adequar-se a cada temps. I, avui, en aquest 2016 que hem obert el camí cap a la construcció d’un nou país, la sobirania de “nós” recau, per damunt de tot, en les “nostres llibertats i lleis”. És a dir, en “nós”. La democràcia ja té aquestes coses.

O sigui, dilluns va ser la darrera vegada que vam dir d’anar a visitar un Borbó. Tot plegat era per acomiadar-nos civilitzadament. Potser és que som massa educats.

(Article publicat a circdetarragona.com el 12/1/2016)

divendres, 1 de gener del 2016

Una introducció a l’anticatalanisme contemporani, - La Veu del País Valencià


Escultura d'Estellés, a Burgajossot, pintada de blau blaver
En aquest text el professor Joan Morro analitza els mecanismes coercitius utilitzats contemporàniament per les elits espanyolistes contra el catalanisme, de com intenten imposar l'imaginari col·lectiu basat en un suposat nacionalisme agressiu i expansionista irradiat des de Catalunya i que contraposen als Països Catalans impulsant un regionalisme de tall folclòric en defensa del marc nacional espanyol, i que porta al seu ADN l'anticatalanisme més visceral.

L'anàlisi gira al voltant de la lectura de l'obra del periodista i sociòleg valencià  Francesc Viadel: "La gran depuració" , gran especialista en l'anticatalanisme, el fenomen del blaverisme i en la violència que es generà a la mal anomenada "transició democràtica" durant la "Batalla de València".

Una introducció a l’anticatalanisme contemporani 

Joan Morro

Recentment s’ha publicat La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (València: Universitat de València, 2015).
No es tracta merament d’una lectura recomanable per aquest estiu, sinó d’una obra pertinent per contextualitzar l’actual crisi de l’Estat espanyol, principalment per a tots els que encara volen redreçar-lo des de l’esquerra política. Com apunta Francesc Viadel (autor del llibre i professor a la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), un problema cabdal de la política espanyola contemporània ha estat la connivència amb una xarxa d’odis no sempre visible, sovint banalitzada, així com marcadament atiada pels poders fàctics espanyols i l’administració pública. L’obra pot entendre’s com una introducció a l’anticatalanisme contemporani. La imatge de la portada, on podem veure un acte vandàlic contra un monument en memòria de Vicent Andrés Estellés, és una bona representació de les idees presentades al llarg de 250 planes.

I)

La tesi de Viadel és la següent: hi ha una “lògica” de violència que ve d’enrere i està arrelada a les Illes Balears, també a Catalunya però menys, i sobretot al País Valencià. Aquesta lògica tendeix a “inocular la por” per mitjà d’un supremacisme que, d’acord a un seguit de costums i discursos, sovint esdevé la condició de la correcció política així com un recurs ineludible per guanyar eleccions i aprovar tota mena de decrets. No es tracta d’una “lògica” d’extermini clàssic, sinó d’unificació sota la por i contra la pluralitat. La por en qüestió, que segons Viadel té un “substrat històric”, projecta situacions fantàstiques com ara la d’una ingènua societat catalana sotmesa a uns dirigents omnipotents i sense escrúpols, la de mestres valencians i mallorquins al servei d’un voraç imperialisme pancatalanista i la d’una imminent ruptura d’Espanya deguda a la insolidaritat tribal dels catalans. Aquestes projeccions no només legitimen l’ús de la violència física i simbòlica a diferents nivells sinó que, de fet i per aquest tipus de legitimacions, condicionen una convivència on la diversitat lingüística i obvietats recolzades per la comunitat científica internacional (com, per exemple, que el català i el valencià són la mateixa llengua) són motiu de tabú.

Viadel afirma que l’anticatalanisme espanyol forma part d’una estratègia de depuració moguda des de fa segles pel que Daron Acemoglu i James Robinson anomenen elits extractives. Val a dir que aquests professors, poc sospitosos de ser agents pancatalanistes, han exemplificat la idea d’elits extractives apel·lant justament a les polítiques històriques de l’imperialisme espanyol en un llibre que ha esdevingut una de les obres de referència de la ciència política actual [[i]]. Aquestes elits, afegeix Viadel, es consolidaren amb la dinastia borbònica importada des de França i a partir de la qual s’anirà estenent un centralisme que converteix les diferències culturals en anomalies infames. El supremacisme esmentat farà de cobertura justificadora d’aquestes polítiques i es reconeix al llarg de la història en costums i discursos generadors del castellà-clericalisme, més conegut per l’eufemisme “nacionalcatolicisme” que s’explicita durant el franquisme, no sense prèvia col·laboració amb el feixisme europeu. Per aquest supremacisme hom creu que hi ha una cultura, la castellana (anomenada “española”), davant la qual s’han de subordinar les altres cultures per un acte gairebé de dignitat. Qui no ho accepta és inacceptable i ha de cedir, pel seu bé, per no quedar al marge, per a no ser un marginat. Si no cedeix pel seu compte se’l farà cedir pel bé de tothom. L’única opció, doncs, és la depuració. Amb la crisi de l’Imperi, aquesta estratègia tendirà a aplicar-se especialment als casos català, basc i gallec. Les conseqüències són múltiples, nodreixen el ventall de tendències ideològiques arreu de l’Estat, i actualment conformen el que periodistes i sociòlegs com Viadel anomenen “franquisme sociològic”. Depurar esdevé un acte quotidià, inclús imperceptible, generalment acceptat per no contrariar el sentit comú i sobretot per voler semblar ben educat, civilitzat. L’estratègia de depuració en qüestió té una genealogia tan antiga com variable i subtil.

Segons els ideòlegs i actors del nacionalisme espanyol, “nacionalistes” són els altres. Molt sovint es consideren a si mateixos patriotes, però no pas nacionalistes, perquè s’estimen sa pàtria: no és casual que això hagi estat clamat per polítics com Aleix Vidal-Quadras i Pablo Iglesias. Tret d’excepcions, l’actitud espanyola no és nacionalista, però els catalans tendeixen a ser-ho, normalment per adoctrinament, provincianisme o egoisme congènit. Tant se val si a la capital de Catalunya se fa ostentació de ser una terra d’immigrants i és de les més plurals i cosmopolites d’Europa. L’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, tal com va dir recentment la “ciudadana” Carolina Punset a les Corts Valencianes. I, naturalment, nacionalistes són tots aquells “etnicistes” que no assumeixen la idíl·lica convivència espanyola, aquells que qüestionen el model territorial espanyol, aquells que enyoren la tribu. Aquells només volen separar. Més enllà de les condicions estructurals relacionades amb les elits extractives, Viadel connecta aquesta actitud amb el nacionalisme banal teoritzat per Michael Billing [[ii]]. El nacionalisme banal apareix especialment en totes aquelles expressions socials vinculades a un sentiment de satisfacció activat per la creença d’estar alliberat de qualsevol tret nacionalista. Una complexa regla de tres (conducta, passions, cognició) orientada a negar tot allò sospitós de significar quelcom “nacional”. En tot cas, la depuració de la que ens parla Viadel no s’ha de mitificar ni simplificar, car, com matisa al llarg del llibre, a l’actualitat n’és pròpiament deguda als hereus (en molts casos inclús biològics) dels que guanyaren la Guerra Civil.

II)

L’anticatalanisme contemporani té dos moments cabdals. El primer remet a la Batalla de València, on l’obsessió per regionalitzar la cultura catalana i l’odi contra els intel·lectuals valencians marcaren un dels capítols més foscos i menys comentats de “la Transición española”. El segon s’engega arran de la polèmica mediàtica entorn de l’Estatut de Catalunya i arriba fins als nostres dies, en ple Procés sobiranista català. Amb aquest pretext, Viadel no amaga alguns comentaris crítics vers una tradicional ingenuïtat dels catalans. Però no per recordar les manipulacions d’una burgesia catalana que només vol que dividir, com agrada repetir als mitjans de comunicació, sinó per posar en relleu la inversemblança d’una Espanya feliçment plurinacional. En efecte, els ara tan freqüents intents de comparar públicament els representants catalanistes amb el nacionalsocialisme o bé casos d’abús de poder com els de l’Èric Bertran i d’altres de cuny neonazi com el que es va viure durant un 11 de setembre a la Fundació Blanquerna de Madrid, els quals, no sense raó, tant van gelar als catalans, fa dècades que no són gaire estranys al País Valencià. Creure que l’anticatalanisme més agressiu s’ha engegat ara per por a “un divorci nacional” és fruit d’una manca de memòria històrica i d’ignorància vers la cultura pròpia.

No és casual que l’anticatalanisme hagi estat especialment visceral al País Valencià. Allà es va viure una efervescència de catalanisme polític durant un temps en què qualsevol crítica al Govern d’Espanya era com a mínim il·legal. Aquesta efervescència, ben diferenciable del romanticisme a l’ús, vingué acompanyada d’una Il·lustració valenciana (a l’àmbit del pensament, la història, la filologia, la poesia, la música, el periodisme) que Viadel encomia vivament i que sense la qual, certament, la cultura catalana estaria en una situació molt pitjor que l’actual. Potser per això, com es comenta al llarg del llibre, aquesta Il·lustració va ser literalment sufocada per bombes, atacs directes i amenaces de mort a escriptors, professors, mestres, llibreters i diverses personalitats del món universitari, cultural i de l’ensenyament. Una violència tan malaltissa que la va patir fins i tot el poeta, editor i traductor novaiorquès David H. Rosenthal quan va anar a València per presentar la traducció a l’anglès del Tirant lo Blanch. Val a dir que aquesta violència va tenir molt a veure amb el consentiment d’una burgesia valenciana descaradament servil cap a Madrid i sense cap voluntat ferma a invertir en l’espai català de comunicació; una burgesia que ara, amb el Procés sobiranista català engegat, es lamenta d’una greu manca de finançament estatal i ha de veure com es frustren infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani.

El pes que té la violència anticatalanista al País Valencià en el conjunt de l’argumentació de Viadel no ve marcada només perquè allà sigui més visible, ni tampoc perquè ell sigui valencià, sinó per fer-li un cop d’atenció als catalans del Principat. Algunes presumptes defenses de la cultura catalana a Barcelona (“som catalans!”) poden resultar tan banals com lluir una samarreta del València CF a València o del RCD Mallorca a Mallorca. Més encarà si la defensa en qüestió resulta ser verbalment idèntica a la defensa d’una “comunidad autónoma” delimitada des de Madrid [[iii]]. Obviar aspectes com aquests té poc d’esperançador. Tot plegat de vegades ha contribuït a percebre el “catalanisme” com un mer localisme totalment cegat davant l’anticatalanisme realment existent, el qual, al cap i a la fi, no només és un problema per als que formen part d’allò que Pierre Vilar anomenava el fet català [[iv]] sinó tot un repte per a l’esquerra política. Entre d’altres coses perquè, com suggereix Viadel, l’anticatalanisme patit a les darreres dècades ha fet minvar tota mena de projectes culturals i sociopolítics fins a esdevenir un problema de primer ordre inclús en el marc de les anomenades “democràcies homologades”. Per això cal entendre’l.

III)

La “lògica” violenta analitzada per Viadel assoleix una expressió concreta en el blaverisme. Aquest moviment, encara que carregui un seguit de fenòmens històrics articulats pel franquisme, no pot entendre’s al marge d’una repulsió exagerada vers el valencianisme democràtic, que Viadel identifica com a catalanisme polític. Se’ls reprova per igual perquè són el mateix. Els únics catalanismes i valencianismes políticament correctes són els de l’àmbit privat i el folklore. Amb tot, com suggeria Walter Benjamin, repulsions d’aquesta casta no són pas espontànies sinó generalment produïdes davant d’un escriptori. La desil·lustració, com la Il·lustració, no és quelcom merament immanent ja que respon a factors premeditats. No és que hi hagi un “gen valencià” de l’anticatalanisme, sinó un imaginari que es pot rastrejar fins trobar-ne les llavors. En aquest sentit, Viadel repassa els personatges i les plataformes més influents de la catalanofòbia al País Valencià. El llistat és ampli però els mètodes són reiteratius. La narrativa blavera sempre presenta un altre, el pancatalanista (o “catalaniste”), que, mogut pels diners o la follia catalana, sempre està organitzat i disposat a atemptar contra la “valencianitat” d’acord a un ideari marxista o nazi. El fet que sigui marxista o nazi depèn, naturalment, de l’audiència. El pancatalanista traeix una presumpta identitat pura en el si d’una Espanya mitificada tot dinamitant la sana convivència. Ell és l’enemic declarat i cal combatre’l.

El “pancatalanista” o “catalaniste” condemnat pels blavers és l’equivalent local del “nacionalista” condemnat pels “patriotes espanyols”. No obstant això, costa de creure que un discurs tan demencial i amb tanta influència social com el que postula el blaverisme, que ha provocat persecucions i assassinats, no hagi provocat durant els darrers anys cap debat seriós per part de l’esquerra espanyola. Una esquerra que ha esdevingut tendencialment sucursalista arreu del fet català contemporani. Tot plegat ha condicionat que a hores d’ara els valencians només tinguin mitjans de comunicació públics en llengua castellana i que algunes multinacionals, i fins i tot l’Agència Tributària d’Espanya, ofereixin serveis d’atenció diferenciada en català i en valencià. Al capdavall, doncs, no cal sumar víctimes mortals per repercutir negativament en l’economia i la moral dels Països Catalans. “Divideix, depura, i governa”. El secessionisme blaver no és només vers Catalunya i les Illes Balears, sinó també cap al propi País Valencià, com ho prova el “suretisme”, el qual promou que la província d’Alacant formi part de Múrcia. Aquest secessionisme també té una versió mallorquina, a saber, el gonellisme, rabiosament activat arran del Procés sobiranista català. Deixant de banda el grau de violència, Viadel mostra com blavers i gonelles fan servir els mateixos patrons: exacerbació d’un dialectisme enfrontat a una amenaçant essència catalana, invenció d’orígens mítics pel que fa als símbols i la llengua, rebuig paroxístic del món acadèmic i el debat racional d’idees, sublimació d’un bilingüisme que normalment s’expressa només en castellà i un furibund antimarxisme que tendeix a vincular l’esquerra política amb Pujol i Mas. Per cert, aquesta esperpèntica vinculació es pot escoltar actualment a Catalunya, sobretot per part dels que creuen que els cupaires són un producte dels convergents, la qual cosa inclús va ser suggerida en la presentació oficial de Podemos a Barcelona.

Que la memòria de Manuel Sanchis Guarner hagi estat la que més ha encès l’odi del blaverisme, com recorda Viadel, és una bona mostra de la desconnexió radical entre l’anticatalanisme i l’actitud il·lustrada. També permet establir els lligams entre la Batalla de València i el Procés sobiranista català, el qual justifica de bell nou boicotejar qualsevol entesa. Paga la pena recordar com membres del PP, UPyD i Ciutadans denunciaren a la fiscalia la celebració d’un simposi dirigit per Jaume Sobrequés i organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. En aquesta línia d’atacs podem esmentar com a paradigma l’intent per desprestigiar el programa català d’immersió lingüística. Almenys pel que fa a l’Estat espanyol, es tracta de l’única eina empíricament efectiva per aconseguir que una població sigui plenament bilingüe. Cap de les “comunidades autónomas” té un nivell de bilingüisme social com Catalunya. A més, cal remarcar l’acceptació social i pedagògica de què gaudeix aquest programa. Els que volen criticar-lo obvien aquests fets i callen sobre moviments com el blaverisme i les dificultats que hi ha a València i Mallorca per defensar la cultura catalana. Evidentment, quan no callen sol ser per acusar l’altre de “nacionalista”.

IV)

En ple segle XXI, les xarxes socials han posat clarament en relleu que l’anticatalanisme està estès i consagrat. Maleir algú per no dissimular que forma part d’una cultura, insultar persones perquè parlen una llengua diferent o qualificar de nazi a qui llueix públicament una estelada són fets tan normalitzats que han motivat l’aparició de Drets [[v]], una associació formada per advocats que denuncien la catalanofòbia i que compta amb el suport d’entitats civils d’arreu dels Països Catalans. Paga la pena recordar que el catalanisme, si bé té més d’un segle de recorregut no sols a nivell popular sinó a les institucions i el món acadèmic, mai ha estat còmplice ni del feixisme ni de l’estalinisme, ans al contrari. Pocs moviments culturals i sociopolítics europeus poden dir el mateix. En tot cas, que un ministre d’educació expressi el desig de “españolizar” els nens catalans i que una força emergent a l’Estat dediqui un discurs d’investidura a parlar d’una pau amenaçada pels “nacionalistes” i que acusi els catalanoparlants de ser “aldeanos”, tot sota l’emparament dels mitjans i amb el silenci de l’esquerra espanyola, mostra que l’afirmació de la cultura catalana implica una resistència contra un sentiment de superioritat cultural i classista fortament arrelats, no pas una dèria retrògrada com alguns volen fer creure.

La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol de Francec Viadel és un llibre mancat de tecnicismes, victimismes i hagiografia. Com diu el prologuista, Adolf Beltran, el llibre està escrit a peu de carrer amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació. Viadel ofereix dades, raonaments, exemples, comparacions, sempre d’una manera directa i es desmarca del fàcil romanticisme que barreja queixes i propostes, desafecció i arguments, la desraó de qui ataca i la de qui és atacat. Es tracta d’un text urgent per entendre una part interessadament obviada de la història recent de l’Estat espanyol i al respecte, sens dubte, pot ser molt més productiu que qualsevol assaig del peronista Ernesto Laclau, el qual sembla tan lloat, de cop i volta, al nostre voltant.















Joan Morro és professor a la UGG-UNED (Catalunya) i investiga qüestions relatives a
Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política?  (Barcelona: La Busca, 2014). 



Contacte: jmorrodel@gmail.com