traducció - translate - traducción

diumenge, 8 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 6 - ELS NACIONALISMES ESTAN PASSATS DE MODA

«En un mundo en el que ni siquiera un país de 45 millones de habitantes, como España, tendría ningún futuro fuera de Europa, ¿cómo va a tenerlo uno de siete millones? Cuando la globalización ya no es una tendencia sino un hábitat repleto de riesgos y oportunidades, ¿qué sentido tiene establecer nuevas fronteras?»
Rosa Díez (8-11-2012)

«Que miren por dónde va el mundo.»
Soraya Sáenz de Santamaría (21-09-2012)

«El mundo avanza en una dirección opuesta. Nosotros trabajamos por una mayor integración.»
Mariano Rajoy (15-01-2012



Un altre argument que intenta desacreditar intel·lectualment ei sobiranisme es el del fals cosmopolitisme o internacionalisme mal entès. El de vendre el nacionalisme (català, és clar) com una quincalla passada de moda. El de presentar les ànsies de separació com un atac a la modernitat i l'aixecament de noves fronteres com un retorn a la tribu. El cas és que si Catalunya crea un nou estat esdevindria el número 194 de l'ONU. Quan es van crear l'any 1945, les Nacions Unides en tenia 51. En poc més de 60 anys el món ha vist néixer 142 estats. Però és que el 1991 l'ONU tenia adscrits 166 membres. En 20 anys, doncs, s'ha passat de 166 a 193: 27 països en les dues últimes dècades. Per cert, la majoria europeus. El món ha viscut un procés constant de desmembració de grans imperis medievals. Després d'anar conquerint territoris i d'un gran boom colonitzador, aquests grans (i vells) estats han anat contraient-se fins a tornar a la seva «mida» original. És el cas britànic, francès i sí, l'espanyol. En 200 anys, una vintena de països abans pertanyents a la Corona espanyola se n'han anat separant, especialment a Llatinoamerica (però també al nord de l'Àfrica i les Filipines). Però aquest no és un llibre per fer un tractat d'història. Simplement intenta situar algunes afirmacions que són, en aquest cas, estadísticament falses.Cada nou Estat ha tingut diferents motius per vo­ler-se independitzar de l'estat matriu. En alguns casos, com l'URSS, perquè l'estat matriu va saltar pels aires. El que no es pot sostenir alegrement és que no és moment d'aixecar noves fronteres. La globalització és una cosa i el dret a auto-gestionar els propis recursos una altra. O si tan bo és desfer fronteres, perquè Espanya no renuncia a les seves? Perquè no s'aixequen les barreres a Ceuta i Melilla? Molt senzill: perquè la frontera és la línia que marca els límits de l'autogovern, un dret que precisament l'ONU garanteix per a tots els pobles. És evident que la globalització ha eliminat les barreres físiques, però políticament, el món ha anat cap a uns centres de poder més «petits» i més pròxims als ciutadans. The Economist va treure el 21 de novembre del 2012 la llista dels millors països on viure tenint en compte tots els factors de benestar d'una persona (bàsicament salut, educació, esperança de vida, renda per capita, etc.). Els quinze primers països són: Suïssa, Austràlia, Noruega, Suècia, Dinamarca, Singapur, Nova Zelanda, Holanda, el Canadà, Hong Kong,

  Finlàndia, Irlanda, Àustria i Bèlgica. D'aquesta llista- ta se'n va fer ressò Enric Vila al seu article «L'última descolonització» (8 de gener del 2013) i publicat al web de la fundació Catalunya Oberta. Vila recorda que «fa 23 anys, els Estats Units i França encapçalaven la taula classificatòria, i països com Itàlia, Espanya, Alemanya i la Gran Bretanya eren sempre a les 15 primeres posicions». És a dir, països «amb una massa demogràfica potent i un currículum militar èpic». Un quart de segle després la llista la continuen acaparant països europeus però, tal com subratlla Vila, «els països europeus que ara es troben entre els 15 primers són demogràficament petits, amb exèrcits modests i amb idiomes oficials com el noruec, el finès, el danès, l'holandès, l'irlandès o fins i tot el reto- romànic (Suïssa)».

Dels deu països més «feliços» del món, només un és a la zona euro.

  La dimensió més proporcionada dels estats ha acabat sent un sinònim de prosperitat i més a Europa, on, per acabar-ho d'adobar, dels deu primers d'aquesta llista només un, Holanda, és a l'euro. Els altres tenen moneda pròpia. No és qüestió ara de fer un al·legat en contra de la moneda única europea i a favor d'encunyar-ne una de pròpia. És simplement un element més de reflexió davant dels que pinten una hipotètica sortida de la divisa europea com un daltabaix irreparable. No és cap drama. Espanya, que té l'euro, és a la posició 29 i Grècia, a la 34. Suïssa és al lloc 1, Noruega al 3 i Suècia al 5 i Dinamarca al 6. I els temors de Rosa Díez «¿cómo va a tener futuro un país de siete millones?» mereixen un missatge de tranquil·litat. Dels 27 estats membres de la Unió Europea, 12 tenen menys de 7 milions d'habitants. El pròxim a entrar, Croàcia, té 4,5 milions (i que permetran que el serbocroat sigui llengua oficial a la UE). Un hipotètic 29è estat membre, Catalunya, seria el 16è estat més poblat de la Unió. Tanquen la llista Xipre, Malta i Luxemburg, que no arriben al milió. I a Xipre — que protagonitzava pejorativament les comparacions econòmiques d'una Catalunya independent — no deuen anar tan malament les coses: en el rànquing de benestar mundial se situen al lloc 23, sis per damunt d'Espanya. Ah, per cert, el discurs de Rosa Díez acabava així: «Democràcia es elegir. Nada más grande que poder hacerlo». Doncs això.

Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna



Font: http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255