traducció - translate - traducción

divendres, 18 de setembre del 2015

Carta al president Obama del professor de Stanford Joan Ramon Resina


Felipe VI Obama
Benvolgut president Obama,
Pensava que podia comptar amb vostè per a defensar el principi d’autodeterminació de tots els pobles, consagrat en la nostra gloriosa constitució. Però dimarts vostè va decidir de satisfer el rei espanyol (una figura que els fundadors d’aquest país van refusar explícitament com a font de tirania) tot expressant un desig d’una Espanya forta i unificada. Aquesta expressió de la seva voluntat política podia ser i ha estat interpretada com una presa de posició dels Estats Units enfront del dret d’autodeterminació del poble català a través d’un referèndum democràtic, que és refusat pel govern espanyol (i la monarquia). Senyor president, jo no esperava que vostè estigués familiaritzat amb la història de la subjugació dels catalans ni tampoc amb la desaparició de la qualitat democràtica de l’estat espanyol, que no té un poder judicial independent. Però sí que esperava que restés neutral en aquesta qüestió, tot defensant el dret universal a l’autodeterminació, que va ser una de les raons per les quals Amèrica va ser durant molt de temps considerat com el far de la llibertat al món.
Amb el respecte d’un ciutadà que l’ha votat dues vegades.
Joan Ramon Resina, professor i cap del Departament de Literatura Espanyola i Catalana de la Universitat de Stanford (EUA)
 ____________________________________________
La versió original (en anglès) de la carta:
«Dear President Obama,
I thought I could count on YOU to uphold the principle of self-determination for all peoples, which is enshrined in our glorious Constitution. But yesterday you chose to satisfy the Spanish King (a role this country’s founders explicitly rejected as the source of tyranny) by expressing a desire for a strong, unified Spain. This expression of your political will could only and has been interpreted as the U.S. position vis-à-vis the Catalan people’s right to self-determine themselves through a democratic referendum, which the Spanish government (and monarchy) refuses them. Mr. President, I did not expect you to be acquainted with the history of Catalan subjugation or even with the disappearance of democratic quality from the Spanish state, which no longer has an independent judiciary. But I expected you to remain neutral on this particular issue, while upholding the universal right to self-determination, one of the reasons America was for a long time seen as the beacon of freedom in the world.
Respectfully submitted by a citizen who twice voted for you.»
Joan Ramon Resina, Professor and Chair of Graduate Studies, Iberian and Latin American Cultures at Stanford University


diumenge, 13 de setembre del 2015

Hacéis el ridículo (Resposta a l'exministra Trujillo)



Estimada, o no, María Antonia:
Que en España haya tantos expertos en el fascismo es algo que me preocupa mucho. Cualquier día de estos os ponéis a Wagner en el iPod y os da por invadir Polonia. Y es que la comparación del movimiento social, pacifista y multitudinario del independentismo catalán con cualquier atisbo de fascismo, no sólo no resulta original, sino que, de tan reiterativo, ha alcanzado ya las cotas más altas de patetismo.
Estáis nerviosos, muy nerviosos. No tenéis argumentos, solamente descalificaciones, amenazas y símiles vergonzantes. De todas las fases de amante abandonado ya hace tiempo que estáis en la fase Pimpinela: sabes mejor que nadie que me fallaste, que lo que prometiste se te olvidó. Sabes a ciencia cierta que me engañaste, aunque nadie te amaba igual que yo. Pero en muy poco tiempo alcanzaréis la fase que más vergüenza ajena provoca el desamor. Me estoy refiriendo a la fase Amaral: sin ti no soy nada, una gota de lluvia mojando mi cara. Mi mundo es pequeño y mi corazón, pedacitos de hielo. Solía pensar que el amor no es real, una ilusión que siempre se acaba y ahora sin ti no soy nada.
Pero, antes de que todo esto acabe en bolero, nosotros nos iremos. Porque la cancioncita resulta insoportable. La sensación (qué digo sensación, la certeza) es que, hagamos lo que hagamos, todo admite una comparación con algún régimen totalitario. O somos italianos de los años 30, o nazis, o norcoreanos. Vosotros, genios de la organización, adalides de las cosas bien hechas; vosotros, que habéis llenado España de estaciones de AVE en pueblos donde no sube ni baja nadie; que apoyáis candidaturas olímpicas que fracasan una y otra vez y que demostráis menos iniciativa que una escultura de bronce, tenéis los santos ovarios/huevos de minusvalorar lo que viene sucediendo, Diada tras Diada, en Catalunya.
Hacéis el ridículo. Cuando se han abierto informativos en todo el mundo con la Via Lliure, vosotros hacéis el ridículo. Cuando en una manifestación de tantos miles de personas no se rompe ni una papelera, vosotros hacéis el ridículo. Cuando se crea un mosaico tan perfectamente organizado y tan televisivo, vosotros hacéis el ridículo. Cuando la Via Lliure ha sido una manifestación tan alegre, tan familiar y tan festiva, vosotros seguís haciendo el ridículo. Año tras año.
Según tu enorme experiencia en manifestaciones fascistas, ¿qué hemos de hacer para no parecernos a una? ¿Cuántas personas son necesarias para que no hagas insultantes comparaciones? ¿De qué manera se ha de organizar? Estoy ansioso por saberlo. No sé… ¿hemos de manifestarnos por turnos? ¿Hemos de vestir con americana y corbata o con unos tejanos y una camiseta ya basta? ¿Hemos de gritar alguna consigna en especial? ¿Ha de ser a una hora determinada? ¿Ha de ser en el Paseo de la Castellana? De verdad, no tengo ni idea. Podrías hacer saber al mundo ese secreto que guardas sobre cómo debe ser una manifestación para no parecer fascista. Quizá la academia sueca tiene reservado un premio Nobel para ti cuando nos descubras tu sapiencia. Hasta entonces, María Antonia, has de saber que haces el ridículo.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook


divendres, 11 de setembre del 2015

RESPOSTA A PABLO IGLESIAS DES DE LA BASE


MANIFEST: Sóc un valencià catalanista independentista de Sueca, a la Ribera del Xúquer. Els meus dos iaios, de part de pare, eren immigrants aragonesos, de Godos (Teruel). Després de la guerra civil de 1936, baixaren a l'abans anomenat 'Regne de València' i s'establiren a Sueca, la pròspera terra de l'arròs, per guanyar-se la vida. Tot i que el meu iaio Juan hi combaté a la força en el bàndol franquista, no m'avergonyisc gens d'ell ni de la seua dona, ma iaia Cati. Tots dos eren gent senzilla i treballadora que es trobà contra l'espasa i la paret per culpa d'una colla de generals feixistes, criminals i revoltats contra la República. De qui sí m'avergonyisc és de la majoria de la meua família de part de mare, gent cepada, suecana i valencianota de soca arrel. La majoria d'ells són feixistes, malgrat que ho neguen públicament. De fet, mon iaio Gregorio, que va lluitar en el bàndol republicà, tenia una ideologia dretana i conservadora. Quan acabà la guerra civil, denuncià a diverses persones d'esquerres a Sueca, per tal que fossen ajusticiades. Des d'aleshores, mon iaio Gregorio abraçà de tot cor el Grandioso Alzamiento Nacional i s'encarregà d'adoctrinar a consciència a tots els seus fills i filles, entre d'altres descendents. Per tant, a mi que no em vinga el puto senyor Pablo Iglesias -figuríssima de PODEMOS- amb allò de 'no d'avergonyir-nos' de ser immigrants o fills d'immigrants. Gran part dels mals que patim els valencians hui en dia no provenen dels immigrants, provenen de la pròpia gent d'ací, de la gent autòctona, que hi col·laborà amb una dictadura criminal i genocida. Gent valenciana que s'agenollà i li llepà el cul -i continua llepant-li el cul- als dominadors espanyols i castellans, els quals, poc dalt o baix, venen a ser el mateix. He dit.
Sueca, País Valencià, Marènia (o Països Catalans). Dijous 10 de setembre del 2015. Joanjo Aguar Matoses.

dimarts, 8 de setembre del 2015

MORIR MATANT

FONT: Morir matant (Toni Soler)

TONI SOLER
Les enquestes assenyalen que Unió Democràtica, anant bé, obtindrà 2 o 3 diputats; anant malament es quedarà fora del Parlament. Per al vell partit democristià és una sentència. Unió, que amb l’escissió ja ha perdut la major part dels seus càrrecs locals, no té res a fer al grup mixt. No és la CUP, ni els seus diputats són montagnards. No pot sobreviure lluny de les palanques del poder ni de la dinàmica lobista que li han donat sentit les últimes dècades. I, malgrat tot, Duran i Espadaler multipliquen la presència pública, amb un suport gens menyspreable dels mitjans de comunicació. Ho fan amb l’esperança d’arribar al cor dels votants del catalanisme moderat, que pot ser sensible a les amenaces de Madrid. Ho fan perquè els seus vots poden treure lluentor al triomf de l’independentisme. Ho fan, potser, com un últim servei a la causa.

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

diumenge, 6 de setembre del 2015

divendres, 4 de setembre del 2015

FESTA ESTELLÉS EN TWITTER #llegirestellés

AEPV



FESTA ESTELLÉS EN TWITTER
Circular núm. 111/2015

Encetem una campanya en xarxes socials: es tracta de la «Festa Estellés en Twitter» (dins de les activitats proposades per a la Plaça del Llibre d'enguany). Començarà el 4 de setembre, coincidint amb la data de naixement del poeta, transcorrerà paral·lelament a la celebració ja consolidada de les «Festes i Sopars Estellés» i culminarà el dia 20 de novembre, dia del llibre valencià. 
A aquest esdeveniment, volem convocar a personalitats de la cultura i la societat civil valenciana; lectors/es, escriptors/es, llibrers/es, editors/es, i tot aquell que vulga sumar-se, a gravar un micro-vídeo llegint versos d’Estellés. 
Vídeos de «140 caràcters»
La idea, d’acord amb la brevetat i espontaneïtat d’una xarxa com Twitter, és que es tracte de vídeos informals, gravats de forma no professional pels participants. En ells apareixerien versos d’Estellés: bé recitats, o presentats de qualsevol altra manera creativa, sempre utilitzant el micro-vídeo com a mitjà. La durada recomanable s’establiria entre 20 segons i un minut com a màxim.
La campanya, amb el títol genèric «Festa Estellés en Twitter», s’articularà a través de hashtag #llegirestellés.
Objectius
-    Aprofitar les sinèrgies de les festes Estellés per traslladar la festa també a les xarxes, creant un ambient festiu virtual que tindrà el seu desenllaç en La Plaça del Llibre.
-    Impulsar una efecte viral dels versos estellesians, perquè arriben a cercles nous; al mateix temps, animem als lectors no habituals a acostar-se als llibres en valencià.
-    Coordinació amb les distintes celebracions al voltant de la figura d’Estellés, que tindran lloc al llarg de tot el País Valencià, per contribuir a la creació d’una comunitat lectora, que coneix els nostres autors.





dimecres, 2 de setembre del 2015

Notícia: L'acudit dels tres catalans

Font: El Punt Avui - Notícia: L'acudit dels tres catalans


Són dos catalans i una catalana que circulen a peu pel mig de la via del tren, lligats de peus i mans entre ells, i caminant, caminant, veuen que s'acosta un tren en direcció contrària, a velocitat alta. El català que va a davant, que és integrant d'una agrupació que es diu Junts pel Sí, es gira i diu als altres, ei, comptem fins a tres i saltem fora de la via, que si no aquest tren que ve d'Espanya ens passarà per sobre i ens farà xixines. Des d'una mica més endarrere se sent la noia del grup, que resulta que és militant de la CUP, que respon, enèrgica, d'acord, saltem fora de la via però jo ho faré sense comptar a tres, perquè comptar fa capitalista. Finalment, el tercer català de la colla, que amb uns coneguts ha format una organització de confluència que es diu Catalunya Sí que es Pot, contesta als altres dos, seriós i amb aires de superioritat ideològica: mireu, jo m'ho he rumiat bé i considero que per saltar de la via primer de tot caldria demanar permís al maquinista del tren que ve de cares, però no patiu pas que ja s'aturarà abans d'esclafar-nos perquè hi tinc uns coneguts que es presenten a les oposicions a maquinista el novembre vinent i segur que li foten el lloc.
Els altres dos, visiblement incrèduls, li diuen, gràcies per l'intent però potser seria millor anar saltant al marge perquè el tren s'acosta i més aviat diríem que està accelerant. Així doncs què, saltem? Diuen el de Junts pel Sí i la de la CUP. I aleshores el de Sí que es Pot contesta, taxatiu: si no saltem tots de cop cap a l'esquerra, jo no salto.
Aquesta és la disjuntiva que es presenta per al pròxim 27-S. S'acosta el tren i cal saltar perquè no ens atropelli. Vosaltres què faríeu?
(D'acord, hi ha algunes altres opcions que no són les exposades. El PSC, Unió, el PP i C's, per exemple. Naturalment que hi són. Però no les he citat en aquesta faula perquè tots sabem que viatgen en el tren que ve de cares).