Des del segle XI, amb la declaració de la Pau i Treva a Toluges (Rosselló) l’any 1027, promoguda per l’abat Oliba es va començar a posar límits al poder de la monarquia i als senyors feudals a Catalunya.
Des d’aleshores, Catalunya va tenir la monarquia menys absolutista i més liberal d’Europa. Catalunya va esdevenir la nació europea on el rei tenia el poder més limitat, fet que va acabar, manu militari, el 1714 amb la invasió militar franco-castellana. Fins el segle XIX no es van començar a veure a Europa tan clares limitacions al poder reial.
 |
| Alfons II |
Des del segle XI, amb la declaració de la Pau i Treva a Toluges (Rosselló) l’any 1027, promoguda per l’abat Oliba es va començar a posar límits al poder de la monarquia i als senyors feudals a Catalunya.
Des d’aleshores, Catalunya va tenir la monarquia menys absolutista i més liberal d’Europa. Catalunya va esdevenir la nació europea on el rei tenia el poder més limitat, fet que va acabar, manu militari, el 1714 amb la invasió militar franco-castellana. Fins el segle XIX no es van començar a veure a Europa tan clares limitacions al poder reial.
Els monarques catalans, des de molt antic, des del segle XI com a mínim, havien desenvolupat una manera de fer, tolerant i magnànima, molt distinta de la resta de monarques europeus. N’és un exemple significatiu Alfons I, que a més de rei era trobador.
A Occitània, que abans de la croada contra els albigesos, era pràcticament un sol país amb Catalunya, pels lligams econòmics, polítics, familiars i culturals, s’havia anat desenvolupant la poesia trobadoresca, de trobar, eufemisme d’enamorar.
D’una banda hi havia els joglars, que només cantaven i recitaven cançons fetes per altres i, de l’altra, els trobadors, que a més componien cançons. Alfons I va ser un d’ells, del qual ens han arribat unes quantes cançons[1]. Li venia de família. El seu pare, Ramon Berenguer IV, va ser un protector de trobadors i joglars. La seva mare, Peronella d’Aragó era filla d’Agnès de Poitiers, filla alhora de Guillem IX d’Aquitània, que fou un gran trobador. També ho foren la seva altra filla, Elionor i el fill d’aquesta, Ricard I d’Anglaterra Cor de Lleó.
En aquells temps, a banda de la canso, que era la recitació d’una troba o cançó existia la modalitat de la tenso. Consistia en una discussió lliure, una mena de diàleg satíric que un trobador feia contra un altre. I dic ‘contra’ perquè consistia en un seguit d’atacs verbals llançats al contrincant, on s’anaven intercanviant retrets, burles i sovint insults, subtils o no gaire.
Ja és molt que tot un rei volgués entrar en aquest joc amb un plebeu, més tenint en compte que es feien en públic, i si més no quedaven escrites i algun altre trobador o joglar podrien repetir-les a qualsevol moment i lloc.
És aquest el cas del ‘diàleg’ d’Alfons amb el cèlebre trobador Guiraut de Bornelh, en una tenso titulada Be me plairia, senh’En Reis.
En un dels intercanvis el plebeu Guiraut li va dir al rei:
“car vos, ric ome sobranser,
no·n voletz mas lo jauziment
[...]
Mas vos, ric, car etz plus maior
Demandatz lo jazer primer”
En resum: acusa el rei d’utilitzar el seu poder (etz plus maior), la seva riquesa (li diu ric dos cops) i la seva suficiència (sobranser) per tal d’aconseguir d’apropar-se a les dones, sempre i quan aquestes cedeixin al seu apetit sexual (jauziment,jazer primer), i que és això l’únic que cerca en elles.
En aquells temps, qualsevol altre rei europeu l’hauria fet penjar a l’instant. Però en comptes d’això li va replicar, amb tota la gràcia i tota la flegma:
“Giraut, anc trop rics mo·m depeis
en bona domna conquerir
mas en s’amistat retenir
met be la fors’ e la valor”
O sigui, que no és tan ric com sembla, i quan vol conquerir una dama que val la pena hi posa tota la seva força i el seu valor per conservar el seu amor. Que no utilitza cap dels recursos de què el seu contrincant l’acusa a l’hora d’aconseguir l’amor d’una dona i que les seves fins són nobles i honestes i no baixes com li diu Guiraut.
I aquí va acabar la cosa. Ni avui en dia, i menys a l’estat espanyol, ningú podria fer aquest mena de retrets al rei en públic i davant seu sense esperar-se alguna conseqüència.
En el segle XII, a Catalunya, això era possible.
Carles Camp
31/07/2015
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada