traducció - translate - traducción

dimecres, 26 de març de 2014

CATALANOFÒBIA 4. La ideologia política de la catalanofòbia

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

Mas como la envidia no les dejaba aquietar, dicen ven acá, Cataluña, has de morir. ¿Por qué?, dice Cataluña. Porque tienes muchas exenciones con tantos privilegios, lo que no tienen los demás; y así no es bien visto de los otros, por eso has de morir.
  «LA LUZ DE LA VERDAD»
Si el model castellà hagués estat un projecte modern i progressista dins del seu temps, hauria estat defensat d’una forma oberta, i no vergonyosa, com s’ha fet sempre. És a dir, no haurien de recórrer a una impostura. Si el que volia la corona de Castella era una monarquia fortament unida mitjançant vincles d’afecte, hauria proposat de fer per a tothom una compilació de totes les normes legals que hi havia a cada territori i que es considerava que atorgaven un grau elevat de llibertat individual. Però aquest no en va ser el cas. Ideològicament, la corona de Castella volia imposar les lleis castellanes, de les quals, malgrat que els castellans es pensaven que eren les millors del món, tothom sabia que eren una antigalla, perquè donaven el poder absolut al rei, perquè atorgaven la discrecionalitat jurídica als poders fàctics i perquè els ciutadans estaven a la mercè davant de qualsevol abús.[151] Per això, als castellans no els interessava el progrés social, sinó recular en el temps i imposar les seves lleis; el model del comte duc no era modern; per als catalans, era perdre tot allò que havien guanyat. Cal tenir en compte que en aquell temps els catalans tenien la pretensió de modernitzar l’Estat, ja que no podien sense l’acord del monarca. Tal com s’ha dit abans, les alternatives polítiques per modernitzar les institucions eren possibles per una situació històrica de nova correlació de forces, i perquè era més fluida socialment, més receptiva políticament, una societat menys estamental i més dinàmica, i tanmateix, perquè estava en un procés de canvi.[152] Però això no es devia entendre així des de Castella. La Proclamación católica, de Gaspar Sala, adreçada al rei Felip IV de Castella i III d’Aragó en la qual explicava la por que tenien els catalans de perdre les constitucions i li recordava que els prínceps a Catalunya eren electius i que la seva actuació legislativa havia de ser paccionada, va ser replicada per un llibre de Francisco de Rioja, el confident més íntim d’Olivares, amic seu i que li feia de bibliotecari privat. S’edità l’obra sense que n’hi constés l’autor i amb el títol Aristarco, o censura de la proclamación católica de los Catalanes.[153] L’esmentat llibre és un atac contra els catalans en què s’intenta demostrar que no són fidels, no són religiosos, no han tingut mai valentia, no són generosos, no han palesat respecte pel rei, no pertanyen a la vella noblesa i no disposen de privilegis. Pel que fa a la religiositat i la pietat dels catalans, De Rioja cita un passatge del llibre Panegírico a Francia, de Iacobo Bonaudo: «No obstant això, aquí hi ha una mena d’homes molt vanitosos i —cosa que és pitjor— a vegades apartats fora mida de la fe. Aquests, del nom de Catalunya, són denominats catalans i popularment la gent els anomena —no sé per quina raó— “marrans”; potser perquè, com ells mateixos diuen, van més d’ací d’allà que els jueus, o perquè es destaquen més en l’error doctrinal que els jueus infidels.»[154] Aquest tractament de marrans per als catalans s’explica per la teoria hegemònica en aquella època, per la qual la raó d’estat no podia justificar cap acció política si no es basava en els cànons de la moral catòlica. Per tant, la manera d’embolcallar i justificar qualsevol acció inconfessable contra els catalans era, tractant-los d’irreligiosos, d’infidels i d’homes apartats de l’ortodòxia catòlica. Qualsevol interès polític de la monarquia i qualsevol acció contra els catalans quedaven subordinats als fins primaris de la religió. El llibre de De Rioja no és que sigui gaire alliçonador, per la manca de ponderació en les afirmacions i perquè recolza excessivament en casuístiques, però interessa sobretot la part política per conèixer l’opinió oficial de Madrid. De primer l’autor hi nega a Catalunya la vigència de les constitucions, quan es pregunta: «¿Qué ombre que tenga algun juizio, ó algun amor, querrá que pierda su Rei el todo por la observancia de una Constitución hecha en diferentes tiempos, i de diferentes personas, i que no se pierde por dilatar su cumplimiento para cuando se puede?»[155]És a dir, De Rioja admet que no s’observen les constitucions de Catalunya, però ho justifica atès que són fetes de molt de temps enrere i per diverses persones; per tant, el rei pot deixar-les de complir si és per no perdre el tot de la corona. Més endavant, sobre la mateixa qüestió insisteix: «Los Catalanes, que poco atentos a la razón, i á la diferencia que ai entre la necesidad, i el comun orden de las cosas, anteponen sus leies á las de la naturaleza, cuando es en servicio de su Rei.»[156] En relació amb el sentiment que envers el rei hi ha a Catalunya i a Castella, confronta «la adoración de Castilla» amb «la injuria de Cataluña». Quant al caràcter dels catalans, argumenta que «son protervos i duros, i que en su protervia i obstinación haze mucho la clemencia de los Reies; pero la paciencia de alguno se cansará, i conociendo, que todo se puede perdonar, i no la injuria a la reputación, obrarà conforme a justicia».[157] Nega també que Catalunya hagi tingut mai paccionades les lleis. D’entrada diu que «i esto de inventar los Catalanes, i escrivir a su alvedrio lo que conviene a su onra, ó su vanidad, es cosa natural en ellos»; per això, «que no aviéndose entregado los catalanes, siendo señores, sino esclavos fugitivos de los Moros (...) lo que se infiere con certeza infalible es que los Catalanes no son vassallos pactados i convencionales»;[158] i pel que fa a la política pactada, sosté que Ramon Berenguer ho féu voluntàriament i, «repetido después por conveniencia, o permitido de los Reies por necesidad, lo an venido a hazer los Catalanes lei inviolable». Tot i dir que no hi havia pacte, ha de reconèixer que hi ha les lleis, i «cuando se vé amenaçando ruina, puede el Rei sin dispensación i sin culpa no guardar privilegios, ni estar al juramento de ellos en caso de necesidad». No és estranya aquesta incomprensió del dret constitucional català; Elías de Tejada reconeix que «es que las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas».[159] Fins i tot De Rioja no arriba a entendre que Catalunya tingui un govern propi com el de la Generalitat i es pregunta: «En la Diputación se idolatra, allí se labran las conveniencias de todos, assi de los que estan dentro della, como de los parientes, i allegados. Por los passos della se camina a la comodidad de todos, a la nobleza; i aviendo esto dentro de casa, para que se an de buscar fuera las onras, i las comodidades? Mejor es vivir en el ocio, i en la paz, que permite el natural, i la condición; i en este estado de cosas que tiene oi el Principado, donde la maior Religión es la maior desobediencia, i la maior gloria es la injuria del Príncipe.»[160] Per ells viure per Catalunya és l’oci, i quan no volen reconèixer que els catalans no participen dels beneficis, ni de l’honorabilitat de la corona, sí diuen, en canvi, «el fin por ventura es anteponer el ocio de su lugar, la comodidad de la Diputación, al cumplimiento de sus obligaciones, i hazer queja del gusto i calumnia de la inclinación».[161] De Rioja no admet que el rebombori mogut tingui res a veure amb les qüestions fiscals dels nous arbitris, vectigals i noves imposicions, quan diu: «Donde sobran las cosas, estan ociosos los arbitrios, entonces se buscan y se egecutan, cuando obligan las necesidades.»[162] Tampoc no admet que s’hagin perjudicat els catalans amb els allotjaments dels soldats, i també nega que els soldats castellans hagin realitzat cap malifeta a Catalunya: «En Castilla, en Vizcaia, á avido gran número de soldados Castellanos, i de otras naciones, i jamás se a oido una queja, ni en Catalunña en tantos años, hasta la resolución de los alojamientos. (...) I si en las inmensas injurias que recibieron de los Catalanes, obraron ellos con indignación, no es culpa suia; porque las injurias mas las comete quien las ocasiona, que quien las haze.»[163] Cap al final del llibre, sense cap argument jurídic seriós que justifiqui la política castellana, acaba a manera de resum tot el seu discurs: «Con que los Catalanes, cuia sangre no es antigua, cuio Principado, cuio nombre (sic); que las alevosias á sus Reies an sido tantas, que sus acciones para con Dios an sido tales, que ni an respetado sus Arçobispos, ni sus Religiosos con vestiduras sacerdotales; que an violado con muertes las Iglesias, arcubuceado el Santísimo Sacramento; que an fingido milagros de lágrimas, de sudores de Imágenes, i esparcido, que el dia á que se transfirió la fiesta del Corpus, se detuvo el Sol muchas horas en ponerse; i todo por autorizar sus delitos i atrocidades: Teniendo estas costumbres, i obrando desta manera, desacreditan sus palabras, i desfazen sus calumnias i acusaciones: i todo argumento es ocioso, cuando las obras, como se á dicho, siempre más eficazes a persuadir que los escritos publican lo contrario.»[164]
El poeta Francisco de Quevedo, des de la presó, també va intervenir en la campanya de descrèdit contra Catalunya i va justificar del tot la política del comte duc d’Olivares. És interessant de llegir Quevedo perquè en les seves obres s’obté una idea sobre la ideologia dominant a Castella. És curiós que d’entrada Quevedo insulti els catalans, quan la Proclamación católica no insulta ningú i només demana allò a què tenen dret els catalans, mantenir les constitucions. Si la resposta a les exigències dels catalans de respecte per les llibertats i a la reclamació de la vigència de la llei, va ser d’embolcallar-los d’improperis, ja demostra que els catalans tenien un mal company per fer-hi societat. Quevedo havia escrit a El buscón que «el catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió» i que «son los catalanes el ladrón de tres manos». Quevedo afirma que «el tema y la tema (sic) de los de Barcelona, que podrán más facilmente negar que son catalanes que no el ser temosos, es el refrán que dice: “No es por el güevo, sino por el fuero”.[165] I després de garantir que els catalans no varen anar a lluitar contra França a Salses i que els terços castellans no van cometre cap desori a les terres catalanes, defensa el comte duc d’Olivares: «El Principado, que con toda la Europa tan repetidamente ha dicho del Conde-Duque que es recto y bueno, y sin haber hallado en sus acciones culpa, oye que apartándose de su Rey se apartan dél, lo que dice literalmente es lo que dijo Achis, “que no agrada á los sátrapas”, esto es, a los diputados, a los concelleres, a los cien consejeros. El nombre de sátrapas no es de mi pluma; su malicia se le pone. Viéneles este lugar como nacido; por eso se le visto cuando se le aplico.» Quevedo no justifica les llibertats de Catalunya, sinó que, ben al contrari, considera les llibertats de Catalunya com a mostra d’orgull i, per criminalitzar-les, com a font de desordres i tumults: «Toleró en Barcelona el Conde-Duque el demasiado orgullo de los catalanes. ¿Qué no hizo para disponer su desorden, por digerir su dureza, cuando desconocidos cauterizaron su paciencia tantas veces preciosa? Cuando su Magestad fue á las Cortes en los primeros tumultos de su facinerosa condición, fue público que Mns. de Fargis, embajador de Francia, a la sazón se hallaba en Barcelona, había dicho que él haría que los catalanes se redujesen a lo justo. ¿Cuál malicia no descubrió esto? ¿De qué traición no fue promesa? Llegó a oídos de los catalanes y valiéndose de la hipocresía patrimonial que tienen, mintiendo sentimiento, encomendaron su disculpa a sus alharacas. Admitióse a sus palabras, no a sus corazones, sabiendo que no hablan con una misma lengua sus conciencias y sus labios. Entonces ni había precedido guerra, ni asistencia de ejercitos, ni excesos que ahora acusan de soldados, ni alojamientos: de manera que el ser franceses no lo han ocasionado las armas de su Majestad, sino descubiértolo.» Tot seguit comença a fer una descripció del sistema polític català. Segons Juan Ors, Quevedo va escriure l’opuscle amb la intenció manifesta d’ofendre greument el Principat de Catalunya i les seves institucions, però en canvi, pels arguments principals que hi utilitzà, curiosament «se reconozca el máximo elogio que se ha dirigido a las instituciones por que se rigió libremente el principado civil de Cataluña».[166] Quevedo diu: «Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. Los franceses lo digan á quien hoy vuelven, habiéndoles dejado. Decímoslo nosotros a quien dejan, habiéndose vuelto a nosotros, huyendo de los que buscan. El Aristarco hace que sus propios historiadores confiesen esto contra ellos. Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con Señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda.» Quevedo explica el seu concepte de privilegis i furs, els quals, havent estat jurats pel rei, no haurien de ser considerats —com fa ell— com un obstacle contra el poder reial, sinó com un element de defensa del poble que en disposa. «Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus Reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan á que de oro hagan plomo.» Després d’observar les demandes que feia el Principat de Catalunya i les respostes adreçades per contrarestar-les, un ja es pot fer càrrec que l’opressió, el sotmetiment i el domini a ultrança sobre un país no es plantejaven solament per qüestions teòriques o abstractes, sinó per raons materials molt concretes, tal com reconeixia tàcitament Francisco de Rioja al seu llibre: «Cuando el Rey tiene ciudad en su Reino, que le sirve más en un año, que todo el Principado de Cataluña á servido a sus Reyes en doscientos; ¿para qué es quejarse de los Ministros? Treinta millones tiene el Rey de renta; diga Cataluña, siendo tan grande, tan abastecida, tan fecunda de gente, como dize la Proclamación, con qué parte entra en esta cantidad; pues apenas le vale al Rey todo el Principado treinta mil ducados, que consume en pagar salarios de Ministros.»[167]
Heus aquí la qüestió. Les constitucions, les lleis, la llibertat no tenen absolutament cap valor si a la pràctica no es pot obtenir per via fiscal l’espoliació de la gent que està dominada políticament, colonitzada culturalment i sotmesa tributàriament. Aquestes opinions sobre la política anticatalana són del 1640, en plena Guerra dels Segadors. Però per acabar-ho d’arrodonir, no em puc estar de remarcar el que opinava sobre Catalunya Olivares quan va caure en desgràcia el 1643. Els adversaris polítics d’Olivares, en el fullet Cargos contra el Conde Duque, li varen recriminar que per culpa de la seva política s’havia perdut Catalunya. Ell, per justificar les seves actuacions, féu publicar l’opuscle Nicandro, adreçat al rei, com a imprès clandestí, que, segons Elliott, té el mateix estil que l’Aristarco..., per la qual cosa cal considerar que l’escrigué De Rioja. En relació amb la guerra de Catalunya i amb les constitucions, hi diu: «En cuanto al fundamento y raíz desta guerra bién sabe V.M. lo que han costado a los reyes sus progenitores estos fueros, con qué leve ocasión los magistrados de Cataluña tomaron este pretexto para grandes motines de que han escrito muchos. (...) Si el Conde no tratara de hacerles guerras en poco tuvieran la autoridad de V.M. salieran con la suya, y quedáranse quizá república libre, con grave daño de los estados de V.M. Entender que Cataluña se ha de restituir retirado el Conde es grave yerro, porque esta provincia no lo hará sino por sus conveniencias; si se vieren oprimidos del francés harán con él lo mismo que con V.M.»[168] Després d’acceptar tàcitament que les llibertats de Catalunya no eren acceptades per Olivares, més endavant ho reitera d’una manera claríssima quan afirma que la monarquia està feta amb parts desproporcionades, sense unió ni conformitat i que no es podran governar fins que «no se reduzcan a unión e igualdad en leyes, costumbres y formas de gobierno. Dicen los enemigos del Conde que procuró derribar los fueros de Cataluña, no ha sido sólo su pensamiento suyo, que su abuela de V.M., doña Isabel, tuvo por mejor el conquistarlos». Olivares, despullat de poder i amb tota sinceritat, mitjançant De Rioja ratifica i reconeix la seva intenció d’abolir les constitucions de Catalunya, perquè si no es feia el Principat podria esdevenir una república lliure. Però el més significatiu és que justifica la seva intenció invocant la mateixa reina Isabel I de Castella, la qual havia expressat per eliminar aquestes llibertats «era menester conquistarlos de nuevo para no guardar estos fueros». Olivares a través de Rioja reconeix que efectivament els càrrecs i els beneficis no han estat distribuïts entre tots els països amb equitat, i afirma que si els catalans haguessin assolit «honras, puestos y comodidades como los naturales, nunca se despeñaran en los levantamientos con ocasión ninguna de titulillos y fueros; porque las cadenas del interés y de la honra ataran de tal fuerza las voluntades que ninguno quisiera exponerse a perderlas por imaginarias libertades». Per als catalans, les llibertats no eren pas imaginàries, ans al contrari en gaudien i Olivares les hi volia abolir. Però el cinisme materialista d’Olivares es basa en la teoria política següent: «La razón es clara, porque los hombres de distintas provincias no se quieren sujetar a otros si no hallan comodidad y provecho en la sujección. Éstos son los polos de conservar lo conquistado, no los de opresión y violencia, que éstas deshacen luego la fábrica de los reinos.»[169] Aquests són els pensaments polítics del període del govern del comte duc d’Olivares. Una ideologia que era una impostura, atès que amagava i dissimulava l’interès de la classe hegemònica per dominar i espoliar econòmicament els qui tenien subjectats.
El model polític català era molt més progressista i molt més democràtic que el de la corona de Castella i, per tant, els catalans no podien aspirar a sotmetre’s a les lleis de Castella no solament perquè no hi veien «comodidad y provecho», sinó perquè perdien el poder i l’autogovern. Tampoc no eren suficients ni «interés y la honra» atès que el govern de les institucions polítiques de Catalunya era prou honorable per als ciutadans del Principat, que no tenien aspiracions imperials. Amb tot i això, els catalans, en protegir-se i defensar-se dels seus adversaris, foren considerats rebels, quan en realitat eren autèntics ciutadans fidels a la llibertat.
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[151] Elliott explica el cas de Cadaqués. El 1629, en un incident menor, el duc d’Alcalá volia fer executar el batlle de Cadaqués per justícia sumaríssima. Es van al·legar, però, les constitucions de Catalunya, que emparaven la llibertat individual dels ciutadans amb un judici segons procediment, amb què s’evitava l’execució en qüestió. Les lleis de Catalunya eren molt més avançades que les castellanes. La resposta d’Alcalá fou que totes les constitucions de Catalunya s’havien de llençar al foc.
[152] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, P. 65.
[153] Biblioteca de Catalunya. F. Bonsoms, núm. 11321.
[154] Aristarco..., p. 66. La citació original és en llatí, la traducció de la qual és deguda a Dolors Condom, a qui expresso la meva gratitud. Marrans era el nom atribuït als jueus i moros conversos que continuaven practicant la religió respectiva en la intimitat.
[155] Aristarco, p. 27v.
[156] Aristarco, p. 59v.
[157] Aristarco, p. 34v.
[158] Aristarco, p. 42v.
[159] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 63.
[160] Aristarco, 20v i 21.
[161] Aristarco, 58v i 59.
[162] Aristarco, 56.
[163] Aristarco, 16v
[164] Aristarco, 65v i 65.
[165] Francisco de Quevedo. Escritos políticos,Toledano, López & Cª, (s. d.), p. 223.
[166] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 140.
[167] Aristarco, p. 20v.
[168] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., tom II, p. 251.
[169] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Memoriales y cartas del conde duque de Olivares, tom I, p. 253.

diumenge, 23 de març de 2014

OBJECTIU: RECUPERAR LA CONSCIÈNCIA


 
 
El principal objectiu d’aquest invent, és donar resposta a les mentides llançades una vegada més des de Castella amb la pretensió d'esborrar la nostra pròpia història com a Principat, i els vincles que ens uneixen a les Illes, a comarques de l'Aragó, Al País Valencià i a la part francesa del Principat, que al sud anomenem la Catalunya Nord.

Ens hem inspirat en el llibre de Francesc Ferrer i Gironés, “Catalanofòia. El pensament anticatalà a través de la història".

En aquest estudi sistemàtic sobre els orígens, la planificació i l'execució de la catalanofòbia, Ferrer i Gironès, va desgranant els incompliments, insults, agressions, atacs i prohibicions que tant els governants com la Corona de Castella han dispensat als territoris del que havia estat la Corona catalano-aragonesa.
 
I+D, Indigents a Dojo, hi hem donat un format de "Conferència Il·lustrada", on dos actors repassen determinats passatges, amanits amb vídeos, músiques i més de 120 fotografies projectades. Volem questionar, tal i com fa l'autor en el llibre, com ha estat possible aquest fenòmen de la catalanofòbia durant quasi 400 anys. Des que el Conde Duque de Olivares, el 1620/21, va plasmar els seus somnis imperials en el llibre d'el "Gran Memorial"
Per què aquest interès a alterar la història real? No és per inventar-se una nació? Els intelectuals de diverses èpoques, periodistes, acadèmics o científics, quines prebendes han rebut per dir aquestes mentides? Per què les classes dominants castellanes i els grups polítics hegemònics han doblegat el rigor científic dels acadèmics?
Volem mostrar com la reivindicació permanent dels catalans a fi de recuperar la seva llibertat ha estat continuada. Des de les primeres pintades als murs del 1715, hi ha hagut reclamacions el 1723, el 1760, 1820, 1842, 1875, 1907, 1918, 1932 i 1977. Si algun historiador ha dit que els catalans en determinats moments històrics no reclamaren la devolució de les llibertats és perquè no ha analitzat la situació política en què els governs deixaven viure a catalans, valencians o illencs, plagada de prohibicions institucionals, persecució cultural i fèrrea subjecció econòmica, sobre els Països Catalans.

dissabte, 8 de març de 2014

CATALANOFÒBIA 3. LIMITACIONS IL·LÍCITES DE LA CORONA CONTRA EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (1640)

Dels reis de Castella s’ha separat Catalunya per injúries, injustícies, rompiments de lleis, privilegis, etc.
GASPAR SALA

Felip IV de Castella i III d'Aragó
Els dos grans programes escrits per Olivares no es van portar a terme a Catalunya d’una manera oficial sinó subreptícia. El del Gran memorial oficialment no s’aplicà, tot i que d’ençà de l’acord del Consell d’Estat de 14 d’agost de 1640 d’ocupar militarment Catalunya s’intentà seguir-lo fil per randa; el de la «Unió d’Armes» les Corts tampoc no el van aprovar. Tanmateix, el lema «un rey, una ley, una moneda» va ser executat amb cautela però progressivament. Per això el catalanisme polític, tal com va teoritzar Isaiah Berlin, va aparèixer tan bon punt els catalans es varen veure ultratjats, menystinguts o coaccionats. Constata aquesta situació el jurista Francesc Martí Viladamor, coetani dels fets del 1640, quan escriu al Consell de Cent: «Si la brevedad compadeciera el discurrir de espacio todas las materias, viérase en sus ocurrencias que no ay ley sin quiebra, constitución sin rompimiento, privilegio sin contravención y libertad sin ultraje, porque todos los derechos de Cataluña han padecido naufragio en el golfo de la malicia.»[140]
A títol d’exemple, i sense cap anhel exhaustiu sinó il·lustratiu i prou, les contrafaccions denunciades pels catalans sobre l’incompliment de les lleis i constitucions per part dels governants de la corona de Castella, sobretot el comte duc d’Olivares i el protonotari Villanueva, eren les següents:[141]
Sobre els drets humans: 
    • Guarnicions d’estrangers a les presons de Catalunya.
    • Forçar els pescadors a anar de mariners a la flota.
    • Retenir els reclusos dins de la presó, tot i haver passat el termini de trenta dies, sense haver-los notificat les querelles ni poder-los-en treure amb fiança.
    • No deixar en llibertat els condemnats a galeres un cop acabada la pena.
    • Convocar l’usatge «Princeps Namque» sense els requisits legals, és a dir, establir un reclutament per defensar un territori que no era el del Principat i sense tenir el príncep al capdavant de les tropes.
    • Resoldre les causes fora de la jurisdicció de l’Audiència per portar-ne la resolució a Madrid.
    • Exigir fiances de querellats ja difunts.
    • No proveir les places vacants de ministres dins del termini fixat de tres mesos.
    • Empresonament de diputats i jurats. 
Sobre les estructures institucionals:  
    • Nomenar virreis o lloctinents a Catalunya abans de jurar el rei les constitucions. Sense haver jurat les constitucions, condició indispensable per ser príncep, no es tenia poder per nomenar virreis.
    • L’extinció de la vicecancelleria del Consell d’Aragó.
    • Negar als membres del Consell de Cent la prerrogativa d’anar coberts davant del rei.
    • L’edicte sobre la residència dels francesos.
    • La pragmàtica de les fortificacions i la denegació a Barcelona de fortificar-se.
    • Intents continuats de legislar i governar a través d’edictes i pragmàtiques.
    • Cloure unes corts començades amb la presència del rei acompanyat de l’exèrcit, la qual cosa no permetia la llibertat de vot dels diputats. Les institucions foren contundents: «Segons les generals constitucions, usos i costums jurades per V.M., los vots en les Corts han de ser liberos i no es poden tenir havent-hi exèrcit en Catalunya.»[142]  
Sobre l’àmbit fiscal:  
    • Imposar el tribut o exacció del «coronatge» amb motiu de la pujada al poder d’Olivares. Aquest impost, originari de la corona d’Aragó i establert amb la coronació d’un membre de la família reial, variava en cada ocasió i gravava totes les localitats. Tanmateix, es considerava inconstitucional cobrar-lo abans que el príncep no fes el jurament.
    • Exacció dels «quints». Era un impost que gravava amb una cinquena part els ingressos municipals de determinades poblacions, al qual, però, les catalanes s’oposaven.
    • L’exacció de «fogatges». Impost que gravava les cases habitades per subvenir a la corona.
    • Arbitri de les mitges «annates». Creació el 1631 d’aquest impost equivalent a la meitat del sou del primer any dels funcionaris. Pels títols nobiliaris l’impost solia ser d’un any sencer.
    • Confiscació per part de la corona de les rendes i dels beneficis eclesiàstics. Amb el segrestament dels abadiats, el rei retenia les rendes dels monestirs i també procurava que jeràrquicament els monestirs depenguessin de Valladolid. El cas emblemàtic és el del monestir de Ripoll, les vacants del qual eren ocupades pels benedictins de Castella; a més, el rei va apropiar-se la jurisdicció de les baronies del monestir, de manera que els ingressos d’aquestes es dedicaren a fundar un convent de benedictines a Madrid, el convent de San Lázaro, on van passar els famosos esdeveniments de la secta dels il·luminats.[143]
    • Interferir en l’exacció dels tributs de la Generalitat amb la intervenció dels magatzems per ministres reials.
    • Els allotjaments a la llombarda, és a dir, amb manutenció completa a càrrec del poble, de la qual la noblesa quedava exclosa. Respecte a l’allotjament durant tres anys dels terços escampats pels diferents pobles catalans, Joseph Font va dir que «no foren tan secrets llurs intents que no es conegués la malícia i se pogués deduir que la milícia Castellana se quedava a Catalunya, no per a entrar altra vegada a França sinó per subjectar als Catalans».[144] 
El frare agustinià Gaspar Sala, el 1640, resumia així l’animadversió que es tenia a Catalunya contra la monarquia: «Todo el cuydado del govierno de esta Provincia, desde el año 1620 acá, ha sido siempre vexarla, oprimirla, y con particular desuelo buscar contrafacciones, intentar rompimientos a constituciones, y privilegios, ocasionando excesivos gastos a V.M. y al Principado, con pleytos, contenciones, embaxadas, y otras diligencias para este efecto. Esto, con tanta continuación y porfía, que apenas se dava asiento a una, quando despertavan otra mayor, y de mas peso.»[145]
Tanmateix, per causa de les contrafaccions de la corona de Castella executades en contra de les lleis de Catalunya, els juristes catalans es van dedicar al constitucionalisme, de manera que es considera que aquella època de la primera meitat del sis-cents va ser un moment de gran esplendor del constitucionalisme català. Felip Vinyes, inspirant-se en el canonge Francesc Calça, fou el primer a donar forma jurídica al costum que el príncep era elegit pels catalans amb pacte i sotmès a l’imperi de la llei, el qual príncep era revocat en cas que incomplís els pactes.[146] Josep Ramón, el 1628, afirmava que «a Catalunya no pot usar el senyor Rei de la potestat absoluta o plenitud de potestat». I Francesc Ferrer va defensar la idea que qualsevol disposició reial que aspirés a convertir-se en norma general podia contravenir a les constitucions catalanes. Joan Lluís Palos diu que cal recordar que aquest debat constitucional de Catalunya també se sostenia aquells anys a diversos països europeus, perquè era el resultat de la col·lisió entre la prerrogativa règia i el poder legislatiu del parlament.[147]
Tot i aquest debat constitucional, els catalans d’aquella època no varen conèixer el text del Gran memorial, que per això era secret, però sí que estaven al corrent de la política concreta del comte duc. De primer, de la seva idea de crear una «Unió d’Armes» amb la qual pretenia que Catalunya participés en les guerres particulars de la monarquia amb setze mil soldats. Segonament, van conèixer de sobres el lema del comte duc: «Un rey, una ley, una moneda.» Però el que va fer incitar més els catalans a independitzar-se de la monarquia hispànica fou el menyspreu del comte duc envers les constitucions i les llibertats de Catalunya. Cal recordar que quan van assassinar el virrei el comte de Santa Coloma, es va escorcollar casa seva, on es van trobar cartes autògrafes del comte duc en les quals es podia llegir: «Que si las Constituciones de Cataluña le embarazaban, podía desprender-se de ellas.»[148]Per aquesta causa Gaspar Sala opinava que, després d’haver llegit aquestes cartes, es podia estar segur que la intenció era subjectar Catalunya com a terra conquerida. L’historiador britànic Martin Hume també transcriu una carta del comte duc al virrei, on li parlava en termes equivalents: «No és temps de suplicar, sinó de manar. Els catalans són naturalment inconstants, tan aviat volen com no. Feu-los entendre que el bé de la nació i de l’exèrcit ha de passar davant de totes les lleis i privilegis. (...) Preneu-los los llits per a les tropes, àdhuc als més enlairats de la província, si és necessari, encara que hagin de dormir a terra. Si calen treballadors i els pagesos es neguen anar-hi, forceu-los a fer-ho, i si és necessari porteu-los-hi lligats. No estalvieu la força: no hi fa res que cridin contra vosaltres. Jo prendré damunt meu tot el blasme.»[149] Tanmateix, el dret de conquesta, com a font de dret, no el precisava pas Olivares, atès que en una carta del 9 de març de 1640, també adreçada al virrei, establia «que estava resolt d’enviar a l’Estat de Milà sis mil catalans, i que no obsten les constitucions (catalanes) de no poder ser trets involuntàriament, per ser primeres les lleis de la monarquia. Que dites constitucions foren estatuïdes en son principi i tenien força quan Catalunya estava separada, però ara no». Com es pot veure, l’aplicació de noves normes legals positives no es feia basant-se en una nova llei proclamada, sinó en l’arbitrarietat de l’absolutisme. No calia derogar la legislació ja que es governava des del despotisme o la tirania. Hi havia hagut la unió de dues monarquies mitjançant un matrimoni, és a dir, una unió personal; els castellans, però, s’havien oblidat que continuava vigent la separació política, institucional i administrativa de les dues corones.

Aquí no hi escau, però, justificar el capteniment polític dels catalans, ni donar arguments a la independència política de Catalunya contra el seu príncep, infidel al jurament que havia fet de guardar les constitucions. No. No és pas la meva feina. El que voldria saber amb exactitud són les intencions de la corona de Castella en intentar suprimir les llibertats nacionals de Catalunya, és a dir, quin era l’instint castellà en eliminar les constitucions catalanes i conèixer fins allà on sigui possible els mòbils reals, no els aparents, d’aquest projecte polític. I pel que s’ha vist fins ara, els gestors de la monarquia, que darrerament alguns autors han considerat com a autèntics responsables de la modernització de l’estat, no tenien cap principi progressista, ni modernitzador, ans al contrari, estaven instal·lats en la cultura de la guerra, no propugnaven els drets personals dels individus, ni admetien la participació política dels ciutadans en les institucions que els representaven. Els qui pretenien de debò la modernització de l’Estat eren precisament els catalans. Eva Serra, sobre la modernització de les institucions polítiques catalanes, diu: «L’alternativa catalana a l’Estat modern de 1640 fou una actuació del seu patrimoni institucional i legislatiu: ampliació de la representativitat parlamentària, agilitació del funcionament de les Corts, formació d’un nucli dirigent, síntesi de Diputació, ciutat de Barcelona i universitats, formació de juntes especialitzades, elaboració d’un pensament polític a partir de la defensa de la constitució paccionada. En definitiva, emergia una res publica que no fracassà per la seva incapacitat social i política, sinó per la seva debilitat militar davant de dues monarquies en expansió.»[150]
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v
 + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[140] Francesc Martí Viladamor.  Notícia universal de Cataluña, p. 89.
[141] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, pp. 3-65.
[142] Eva Serra. Op. cit., p. 45.
[143] J. H. Elliott. La revolta catalana 1598-1640, Crítica, Barcelona, 1989, p. 242.
[144] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes, p. 84.
[145] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, p. 84.
[146] Antoni Simón i Jesús Villanueva. «El cercle erudit i històric barcelonès dels anys vint i trenta del sis-cents i la revolució de 1640», Revista de Catalunya, núm. 122, octubre, 1997.
[147] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 141.
[148] Gaspar Sala. Secrets públichs, Eumo, Vic, 1995, p. 29.
[149] Ferran Soldevila. «La nostra història vista pels historiadors britànics», Revista de Catalunya, núm. 37, juliol, 1927, p. 5.
[150] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, p. 65.

Pots llegir o baixar-te EL GRAN MEMORIAL del Conde-Duque, aquí