traducció - translate - traducción

divendres, 28 de febrer de 2014

CUESTIÓN CATALANA? 2 El programa, els objectius i la finalitat de la catalanofòbia

Abans del segle XVIII el dret a governar quedava legitimat apel·lant a la voluntat de Déu, la sang reial o la força bruta superior.
MONTSERRAT GUIBERNAU
Les motivacions reals d’anorrear Catalunya políticament eren les que consten al Gran memorial, escrit el 1624 pel comte duc d’Olivares en què proposava al rei d’eliminar les constitucions de Catalunya. A més, hi explicava la motivació de tals propòsits. El primer objectiu era fer del rei el «príncipe más poderoso del mundo». Evidentment era un bon objectiu tant per al rei com per a ell, però dubto que ho fos per als catalans, ja que en aquesta situació hipotètica era molt difícil que hi trobessin algun benefici ateses les experiències viscudes fins aquell moment. Tanmateix, Olivares revestia aquest objectiu amb una explicació plausible. Deia que el poder anhelat és «para el mayor bien y dilatación de la religión católica, conociendo que la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y les estorba el conseguir fin tan justo y glorioso y tan del servicio de Nuestro Señor». Quan Olivares va acabar d’escriure aquestes finalitats, per ell, tan catòliques, ja es devia adonar que Déu no podia emparar els seus anhels de poder i les seves ànsies de manar, sobretot si es pensa que Catalunya ja era catòlica, per la qual cosa no calia pas preveure l’expansió i la dilatació territorials pels territoris de l’est de la península; per això continuava així: «¿Como puede ser incompatible con la conciencia que leyes que se oponen tanto y estorban un fin tan glorioso, y no llegan a ser un punto de justicia, aunque se hayan jurado, reconocido el inconveniente se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándolo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal?» En aquest parer d’Olivares es té una prova de la controvèrsia teòrica que hi havia en aquella època al voltant de la raó d’estat, la qual, als ulls tradicionalistes i més als d’una monarquia que es considerava catòlica, justificava tota acció política per més menyspreable que fos si estava dins els límits de la moral i la teologia ortodoxes de l’Església. Olivares era ben diàfan. Amb una finalitat tan excelsa com portar a Nostre Senyor arreu del món, bé val la pena trencar el jurament de respectar les lleis de Catalunya, sobretot si com deia ell no arribaven a tenir ni un punt de justícia. D’altra banda, utilitzar camins absolutament il·legals per a un fi tan gran no seria pas incompatible amb la consciència. ¿Els mitjans justifiquen els fins? El projecte polític d’Olivares era perfecte, tot i que en aquest propòsit no es pot oblidar l’existència d’una falsedat, atès que, com es constatarà més endavant, els mòbils autèntics de l’anorreament de Catalunya no eren els que ha explicat la història oficial del nacionalisme espanyol, sinó purament econòmics i financers. Josep Fontana sosté que «cuando se ha superado la vieja retòrica que pretende que el dominio metropolitano no tenia otro objetivo que cumplir fines civilizadores y benéficos respecto del indígena, se puede entender que no sólo no hay que esperar, como ha pretendido la historiografia “imperial”, que las colonias hayan seguido el destino de la metròpoli, decayendo y progresando con ella, sino todo lo contrario».[137]L’objectiu de l’espoliació econòmica, anys més tard, va quedar ben palesat quan Olivares va proposar la «Unió d’Armes» el 1625, per la qual demanava que Catalunya participés en el reclutament de l’exèrcit de la corona de Castella amb setze mil soldats. En el discurs en què presentava aquest projecte Olivares justificava l’aportació de Catalunya per dues raons: perquè els reis d’Aragó, arran del matrimoni de Ferran d’Aragó amb Isabel de Castella, van esdevenir molt poderosos (sic), i perquè molts van ser els diners estalviats a causa d’una «paz de cien años por este medio, sin que haya sido otro, pues mientras no se juntaron siempre tuvieron guerra». Olivares volia fer pagar la factura dels soldats de Catalunya perquè, com que els monarques s’havien casat, es va deixar de tenir guerres, de manera que durant cent anys els catalans van acumular grans estalvis, per la qual cosa tot el que s’havia deixat de pagar en aquells moments els catalans ho havien de tornar a despendre, però mantenint el poder Castella. Queda clar que el matrimoni dels dos monarques fou un autèntic disbarat, atès que la pau assolida havia de ser igual de cara, i a més, amb manca de respecte per les llibertats catalanes.[138]
En canvi, el projecte polític dels catalans era ingenu, ateses la seva sinceritat, la innocència i la confiança. El projecte català es basava exclusivament en les bases legals que justificaven la vigència del dret. Innocents, els catalans invocaven les lleis, la jurisprudència i la consuetud. Es pensaven que la raó era la llei. Només cal examinar el centenar llarg de papers que es van editar per explicar, exposar i justificar els drets de Catalunya i un s’adonarà que el seu instint era simplement de supervivència, no pas un afany imperialista; era una vocació de viure i deixar viure, era una voluntat de defensar allò que tant havia costat davant d’uns gestors polítics que volien ignorar la realitat jurídica i política. Un historiador format en una escola historiogràfica determinada titlla aquests llibres o aquests escrits de «pamfletaris»; a més a més, afirma que la historiografia catalana animada per un sentiment nacionalista a priori sosté que Olivares tenia un odi mortal contra Catalunya. Tant de bo aquest historiador tingui tota la raó, i la pèrdua de les llibertats de Catalunya només hagi estat un miratge dels historiadors i de tots els qui hem estat sotmesos a unes lleis alienes.[139] Olivares, en canvi, no va invocar en cap moment la llei, ni la jurisprudència, ans al contrari, li repugnaven les lleis perquè no arribaven a ser un punt de justícia. Ell intentava justificar l’anorreament de Catalunya per la via dels fets, amb un objectiu imperial, el de portar a Déu Nostre Senyor arreu del món; en virtut d’aquesta finalitat tan gloriosa, la violació escandalosa de la il·legalitat no importava gens si es podia garantir l’objectiu principal, ja que seguint Maquiavel, els mitjans sempre seran jutjats honorables. D’altra banda, la justificació de la mateixa espoliació fiscal del Principat, que no participava en gairebé res dels beneficis de la corona de Castella, no s’aguantava des d’un punt de vista lògic, no era coherent ni justa. Per això, la rèplica del Govern de Madrid és dèbil i mancada de consistència jurídica i fins i tot de solidesa política. ¿Se sabrà mai quin dels tres camins previstos va seguir Olivares? ¿Potser el primer, que era el més clar de tots tres? Per portar Déu Nostre Senyor arreu del món, no calia pas que els castellans compartissin els càrrecs, les prebendes i els beneficis amb tothom; era una simple font de riquesa per a ells, no pas per als territoris que estaven sota la jurisdicció de la corona de Castella ni, encara menys, per als de la corona d’Aragó. Pel que fa a la política religiosa, tampoc no hi havia aquest sentit de participació, ja que les prebendes de molts càrrecs religiosos del Principat de Catalunya estaven també en mans de castellans. Era evident que no calia que els territoris no castellans participessin en els objectius; eren necessaris solament per espoliar-los, i si disposaven de constitucions que els emparaven a l’hora de contribuir fiscalment, calia eliminar-les tenint en compte uns objectius tan gloriosos.
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v
 + llibres a www.epubcat.tk NOTES:
[137] J. Fontana. «Sobre el concepto y función de los imperios. Algunas reflexiones», Manuscrits, núm. 8, gener, 1990, pp. 9-16.
[138] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., doc. IX i X «La Unión de Armas».
[139] Jaume Reula i Biescas. «1640-1647. Una aproximació a la publicística de la guerra dels Segadors», Pedralbes, núm. 11, 1991.

dissabte, 15 de febrer de 2014

CUESTIÓN CATALANA? 1 - LA PLANIFICACIÓ TIRÀNICA DE CASTELLA I LES INFLUÈNCIES QUE LA JUSTIFIQUEN.

En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.
FRANCISCO DE QUEVEDO
D’una manera efectiva i real, la demanda i la reclamació subsegüent de les llibertats catalanes es palpen i es materialitzen des de l’entronització de Felip IV de Castella i III d’Aragó, per la defunció el 31 de març de 1621 del monarca Felip III de Castella i II d’Aragó a l’edat de 42 anys. Per esdevenir príncep de Catalunya, calia que el rei en jurés les constitucions; per tant, sense aquesta acceptació prèvia de les llibertats de Catalunya el rei no podia nomenar cap virrei. Per resoldre aquesta qüestió, diversos ambaixadors varen anar a Madrid. Carrera Pujal ho explica així: «Por dos largos memoriales que redactaron los embajadores enviados a Madrid por la Diputación se puede apreciar la importancia que se concedía al hecho de que el Rey, antes de nombrar Virrey, acudiese al Principado a prestar juramento. Decían que la dignidad de Conde de Barcelona dependía de la elección y voluntad de los catalanes, hechos que concurrieron por vez primera a favor de Carlomagno. Sostenían que el Rey no debía mirarse en sí solo sino inspirarse en aquel Emperador, a quién los catalanes graciosamente eligieron por suprema cabeza, con pacto de que les había de gobernar según sus leyes. Estimaban que no bastaba a desligarlo del compromiso la opinión sostenida en Castilla de que la Monarquia “es muy conveniente que se rija y gobierne por unas mismas leyes; y con esto han querido dar en rostro a los catalanes, notándolos de singulares, pues no quieren contentarse con lo que los otros vasallos de V.M.”. Como justificación de su actitud alegaban que la diferencia de leyes nacía de la de los servicios hechos a la Corona y tambien de haberse aumentado la Monarquía con nuevos reinos en virtud de uniones personales. No negaban importancia al hecho de que un Reino se rigiese por uniformidad de leyes y hasta de costumbres; mas cuando muchos reinos estaban sujetos a un Rey y no formaban un solo cuerpo político, era injusto aplicarles unas mismas leyes, sino que debía tenerse igual concepto de diversidad que el Papa para gobernar la Iglesia.»[123]

Aquesta va ser la primera contrafacció del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó, és a dir, voler nomenar un virrei sense poder-se considerar encara príncep de Catalunya, atès que no havia estat acceptat pels catalans no havent jurat prèviament les llibertats i les constitucions catalanes. Després d’això, també hi va haver malestar per l’exigència de pagament d’impostos, com podien ser els «quints» (impost que gravava tots els ingressos dels ajuntaments amb una cinquena part) i el dret de «coronatge». La corona de Castella estava en una crisi profunda i havia d’aixecar el cap. En l’àmbit econòmic, la demanda de productes alimentaris era superior a les possibilitats de proveïment, per la qual cosa Castella es tornà importadora, situació que podia anar superant gràcies a la plata que arribava cada any d’Amèrica. La plata americana representava una quarta part dels ingressos anyals de la corona.[124] El comerç estava somort ja que es vivia de renda. Socialment, també s’accentuaven les diferències. L’oligarquia rendista dels poderosos, que s’aprofitaven de les necessitats de la corona i de la misèria dels camperols, anava concentrant en les seves mans, de manera exagerada, les terres, la jurisdicció i els beneficis. Des de feia temps els «arbitristes» detectaven la mala situació de Castella i dels castellans, però no varen ser prou forts per evitar-ne la decadència. La societat castellana era molt tancada, encara estava preocupada per la limpieza de sangre. El 1623 es varen publicar els Artículos de reformación, que, si per una banda restringien el nombre d’escoles de gramàtica a Castella i intentaven corregir la tendència a les despeses sumptuàries, per l’altra anunciaven noves esquadres per a l’armada. Aquest context era agreujat per una mala situació de la hisenda reial, que tenia tant pressions financeres insalvables com problemes greus en les despeses de defensa. En aquest ambient, el valido del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó, el comte duc d’Olivares, des de bon començament de la seva privadesa va proposar resoldre els problemes interiors de la corona de Castella procurant obtenir més recursos financers per a la depauperada hisenda pública i més ajut per a les guerres que mantenia la monarquia a causa dels seus interessos personals. Els castellans volien dominar hegemònicament la monarquia hispànica, cosa que sempre s’havien proposat. Però abans ho havien intentat des d’una posició de força amb l’escreix de recursos humans i ingressos elevats de plata americana. En aquell moment estaven en debilitat i volien espigolar allà on podien. Olivares, seguint de la filosofia que Castella era Hispània i que els castellans havien de mantenir la intransigència a no abandonar la seva primacia a l’hora d’exercir els càrrecs, beneficis i drets exclusius arreu dels dominis, al principi de governar va planificar la seva estratègia política dominadora. Per això, Olivares, el 23 de desembre de 1624, va preparar en secret el Gran memorial, adreçat al rei i que exposa els problemes interns de la corona de Castella. En fer una recapitulació sumària i treure’n conclusions plantejava: «Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acà y allà ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.»[125] La idea era fer coincidir políticament Castella amb Hispània.

Aquest plantejament castellà de sotmetre tots els pobles al seu règim era antic. Un règim polític, el castellà, que permetia als qui governaven tenir tot el poder absolut necessari. Imposar el sistema polític i legal de Castella a Catalunya era la manera com la classe dirigent castellana sotmetria els catalans al poder i l’autoritat de la corona en detriment de les llibertats col·lectives i individuals de què disposaven els catalans. Aquest projecte no era pas per beneficiar els ciutadans de Catalunya, sinó per solucionar els problemes financers de Castella i per gaudir d’un poder que la monarquia castellana no tenia. Si la supressió de les constitucions de Catalunya hagués representat una millora econòmica i uns beneficis civils als catalans, ben segur que totes les iniciatives que va portar a terme Olivares no haurien pas estat rebutjades pels catalans. El que passava era que les lleis de Castella, segons els catalans del segle XVII, els portaven a l’esclavatge. Olivares, per arribar a la seva fita, proposava tres camins: «El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, seria que V.M. favoreciese los de aquellos reinos introduciéndoles en Castilla, casándolos en ella y los de acá allá, y con beneficios y blandura los viniese a facilitar que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla se olvidasen los corazones de manera que aquellos privilegios, que por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente.» Aquest primer camí era un sistema que fins i tot ara es pot considerar toix, ja que si efectivament volien la unitat de la monarquia i a sufragar les despeses de la monarquia hi havien de col·laborar tots els súbdits o vassalls, no s’entén que encara no se’ls hagués acudit que els oficis, els càrrecs i els beneficis no estiguessin ben distribuïts entre tots ells. Això sol palesa d’una manera ben diàfana que els gestors de la corona de Castella eren molt gelosos de les seves prerrogatives, i només volien la monarquia per recaptar recursos financers de tot arreu a fi, però, d’administrar-los ells des de la corona de Castella. Ho tenien claríssim: la monarquia era de tothom, però solament Castella era la qui en tenia el poder efectiu. El 1626 a Madrid s’havia decidit que les places de l’Audiència de Catalunya fossin assignades a jutges de la corona d’Aragó, que no fossin catalans; amb tot, com que legalment era inviable, es va acordar que a l’hora de decidir els destinats a ocupar càrrecs a l’Audiència es procurés «acrecentar a los que estudian en Castilla y en los colegios pues tienen más amor al servicio de V.M. que los que se crían sin salir desta provincia».[126] ¿Quin adjectiu caldria utilitzar per definir desapassionadament aquest comportament? Això encara passa avui. ¿Seria molt mal vist que un català manés i governés a l’Estat espanyol? Els catalans són útils per pagar impostos, però no són espanyols per governar, si prèviament no han renunciat a la catalanitat fent un mea culpa tres vegades cada dia. El segon camí «sería si hallándose V.M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar destas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder». El concepte que tenien els castellans del govern era ben distant del dels catalans, atès que les constitucions de Catalunya no permetien la presència de cap exèrcit o que acompanyés el rei gent armada quan aquest havia de negociar amb els catalans o havia de celebrar corts per debatre sobre el donatiu. Negociar des d’una posició de força era prohibit per les constitucions de Catalunya. El tercer camí «aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». No en fem cap comentari. Només cal que pensem quantes vegades el poder imperial de Castella ho ha portat a terme.

Influències intel·lectuals i polítiques que justifiquen la catalanofòbia

¿Quines idees devien haver justificat el pensament d’Olivares? En aquells moments, a Europa, segons tots els teòrics, hi havia diverses doctrines sobre l’art de governar i ben segur que Olivares n’estava influït. Tanmateix, aquestes doctrines polítiques, que topaven entre elles, es podien agrupar en dos grans blocs: el pactisme i el cesarisme. El pactisme afavoria els súbdits o ciutadans, és a dir, donava suport als drets de les persones enfront del príncep; el cesarisme justificava que el poder del sobirà no fos limitat per cap llei, atès que ell mateix era legislador, amb la qual cosa per raó d’estat podia eliminar els drets del poble i practicar l’absolutisme. Actualment han aparegut una sèrie d’autors que han fet esforços acadèmics remarcables i importants per justificar els objectius anticatalans del comte duc d’Olivares i per presentar-los com una actuació destinada a la modernització. Per trobar-ne un fonament teòric, d’entrada n’han volgut justificar el tarannà per les influències intel·lectuals dels principals teòrics del governar d’aquella època. Segons els catalans del segle XVII, Olivares era influït per l’impiu Maquiavel: «Y el error político de los impíos machiavelistas, que tienen por sano consejo que el Príncipe, para conservar el Estado, haga contra la Fe y Religión, no guarde palabra, ni juramento.»[127] És veritat: Maquiavel justificava qualsevol mitjà per obtenir uns fins quan afirmava: «Miri, doncs, un príncep ha de vèncer i mantenir l’Estat: els mitjans sempre seran jutjats honorables.» Però tanmateix, des que El príncep va ser inscrit per l’Església com a llibre prohibit, van considerar Maquiavel un autor mancat de moral; arran de condemnar-lo, tothom va començar a seguir les teories de l’Estat narrades per Tàcit. S’ha constatat que la classe política castellana va rebre influències de Tàcit a través de Justus Lipsius (1547-1606), divulgador de la filosofia neoestoica moderna, que estava relacionada amb la ciència política. Lipsius va tenir tota la vida Tàcit per guia; el seu «tacitisme» el va aplicar en l’àmbit de la filosofia sobretot perquè era una teoria políticament realista respecte de l’augment del poder. És molt segur que Olivares, amb la seva passió per manar i el seu afany de poder, agafés el model de governant prudent de Lipsius.[128] També devia haver rebut les influències de Jean Bodin (1530-1596), filòsof francès que fou també un dels autors de dret públic més notables del seu temps; partidari de les lleis i no dels pactes, advocava per l’autoritat suprema del rei, a la qual comparava amb la d’un pare de família; el sobirà només era responsable de la seva gestió davant de Déu. Bodin intentà harmonitzar els diversos principis del governar: la unitat, la monarquia, la llibertat, la democràcia, la proporcionalitat i l’aristocràcia. També era conegut Boccallini (1556-1613), tot i que la traducció al castellà de la seva obra es va fer el 1634; fou un maquiavel·lista i comentarista de Tàcit, malgrat que en les seves obres afirmava que la raó d’estat es fa servir per plomar, escorxar i oprimir més els governats.[129] Tanmateix, també devia haver-hi hagut la influència de Giovanni Botero (1540-1617), autor del famós tractat Ragione di stato, que, paradoxalment, tot i tractar de la raó d’estat, combatia per immoral Maquiavel, ja que considerava que en política no es pot separar la moral de la utilitat i que el que és immoral mai no és útil. Els catalans d’aleshores tenien present Botero, el qual afirmava que els catalans «en la observancia y guardia de sus fueros son escrupulosos y mirados, son zelosíssimos de sus patrias, leyes e institutos»;[130] referint-se a Barcelona, reconeixia que «y moi ciutadini si governato per li molti privilegi, con un certa specie de liberta, non ricognoscendo el Re, se non molto condicionatamente».[131] La raó d’estat a la corona de Castella, en funció del maquiavel·lisme, va dividir els teòrics entre tradicionalistes, tacitistes i un grup de tendència intermèdia. Tots intentaven conjugar l’eficàcia política i l’ortodòxia teològica, però des d’una posició diferent. Els primers consideraven prioritària la religió mentre la política era, per a ells, secundària; els tacitistes entenien la raó d’estat com un aspecte prioritari de la política per damunt de qualsevol altre principi, sobretot la moral.[132] Els teòlegs castellans, des de Francisco de Vitoria fins a Francisco Suárez, entenien que el rei no pot gaudir d’un poder absolut, perquè està limitat pel pacte; fins i tot Gregorio Martínez (1575-1637) reconeixia que «on la República no donà la potestat al rei, sinó que restà limitada, el rei quedà obligat a usar de la potestat segons limitació; com a Catalunya on el rei, per elecció, no pot fer lleis sinó mitjançant Corts Generals, com consta en el llibre de les Constitucions».[133]

Malgrat tot, els defensors de les constitucions de Catalunya es queixaven del comportament dels teòlegs castellans, els quals «no pogueren sinó cercar una fórmula de compromís que pogués conciliar les necessitats del Príncep i els principis no pas menys indefugibles del Cristianisme».[134] No cal dir que Olivares tampoc no devia fer cas del que va escriure Francesc Eiximenis ni dels consells que Erasme de Rotterdam havia escrit un segle abans sobre l’educació dels prínceps, segons els quals el príncep no havia de pensar mai que a ell tot li era lícit, encara que els cortesans aduladors li ho inculquessin, perquè «allò que en els altres és un error en el príncep és un delicte»; assegurava que «el tirà, amb una escorta de bàrbars i de lladres a sou, defensa la seva pròpia persona; el rei, en canvi, té la seva defensa en el bé que fa als ciutadans, i amb l’amor que li professen els seus vassalls ja es considera prou assegurat».[135] Amb les noves teories establertes pels maquiavel·listes i antimaquiavel·listes al voltant dels prínceps o dels seus privats, la raó d’estat va justificar l’acció política sense cap coacció moral en contra de tots els seus adversaris, fossin interns o forasters, i va fer de la política un art, els fins de la qual eren arribar a la monarquia absoluta; aquest absolutisme, però, com que abandonà el poder en mans dels privats, es convertí en una «tiranía por dejación».[136]
 
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[123] Jaime Carrera Pujal. Historia política y económica de Cataluña, tom I, Bosch, Barcelona, 1946, pp. 184 i 185.
[124] J. H. Elliott. El conde-duque de Olivares, Crítica, Barcelona, 1991, p. 91.
[125] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Memoriales y cartas del conde duque de Olivares, tom I, p. 96.
[126] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p.123.
[127] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, 1640, pp. 168 i 219.
[128] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., p. LIII. J. A. Maravall. «La corriente doctrinal del tacitismo político en España», Revista Cuadernos Hispanoamericanos, octubre-desembre, 1969, núm. 238-240.
[129] J. A. Maravall. «La corriente doctrinal del tacitismo político en España», Revista Cuadernos Hispanoamericanos, octubre-desembre, 1969, núm.238-240, p. 102.
[130] Francesc Martí Viladamor. Notícia universal de Cataluña, p. 91.
[131] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes. 1641, Barcelona. Reimpressió de 1897, p. 30.
[132] Javier Peña Echevarría. La razón de Estado en España. Siglos xvi y xvii, Tecnos, Barcelona, 1998.
[133] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes. 1641, Barcelona. Reimpressió de 1897, p. 34.
[134] Xavier Torres. Escrits polítics del segle xvii, tom I, Eumo, Vic, 1995, p. 6.
[135] Erasme de Rotterdam. Educación del príncipe cristiano, Orbis, Barcelona, 1985, p. 42.
[136] J. A. Maravall. Estudios de historia del pensamiento español. Siglo xvii, Cultura Hispánica, Madrid, 1975, p. 322.