traducció - translate - traducción

dimecres, 27 d’agost del 2014

CATALANOFÒBIA 10. L'ENYORANÇA DE LES INSTITUCIONS PERDUDES

Todos los publicistas europeos han confirmado en sus obras diciendo que la mayor injusticia cometida contra el Derecho Internacional en el siglo pasado es la de haber considerado como país de reconquista a Cataluña.
  LAUREÀ FIGUEROLA
Les Institucions catalanes de gover, fins el XVII.
Un sistema complex i evolucionat
No es pot pas dir que els catalans, després de l’aplicació del Decret de Nova Planta, haguessin oblidat les seves llibertats i les institucions polítiques que els representaven. L’esperit dels austriacistes va ser constant, tot i que arran de la signatura de la pau de Viena, el 1725, moltes seqüeles de la Guerra de Successió es van superar sobretot per la devolució dels béns segrestats, l’amnistia, el retorn dels exiliats, etc. L’arribada al poder de Carles III, el 1759, fa entrar esperances als catalans. Un grup de ciutadans que s’anomenen comissionats de les comarques del Camp de Tarragona, el Penedès, l’Urgell i la Segarra, adreça un memorial al secretari d’Estat Esquilache, en el qual denuncien la situació de desgovern dels ajuntaments i demanen el retorn de l’organització política municipal anterior. El substitut de l’intendent Joseph de Contamina en fa dues reflexions que indiquen el tarannà reaccionari del govern borbònic. Primerament diu que és impossible que un grup de persones hagi redactat tal document perquè «toda convocatoria que pase de tres personas está prohibida en este Principado, no procediendo el beneplácito de la superioridad y la concurrencia de un Ministro de Justicia»; segonament, quant a la reforma democratitzadora dels ajuntaments lliurats a l’aristocràcia pels borbons, afirma: «El método que se proyecta en el mismo papel anónimo de hacer elecciones de Regidores, es igualmente pernicioso y dirigido a revivir la antigua libertad de estos naturales.» Hi afegeix que s’ha de continuar amb la nova planta imposada per Felip V de Castella i IV d’Aragó, «pues ella assegura la quietud pública y también el acierto en los nombramientos, mediante el cuidado y la vigilancia que a su efecto aplican el Capitán General y la Real Audiencia a quien está cometido este asumpto».[214] Els catalans viuen sota la «modernitat» borbònica.
La simplicitat elemental de la Nova Planta,
posa en evidencia l'antigalla primitiva de l'absolutisme.
El 1760 els representants de les antigues capitals de la corona d’Aragó, és a dir, Saragossa, Barcelona, València i Ciutat de Mallorca, varen assistir a les Corts convocades a Madrid per primera i única vegada durant el regnat de Carles III. Un cop allà, tot i fer anys que s’havia signat el tractat de Viena (1725), per tant amb les seqüeles polítiques de la Guerra de Successió esborrades, encara no els consideraven amb plenitud de drets polítics. Els representants de la ciutat de Burgos (caput castellae) van demanar que els representants de l’antiga confederació catalanoaragonesa no es barregessin entre els de Castella, sinó que es col·loquessin a part i al final de tot.[215] Era evident que es tractava de territoris conquerits i ocupats militarment i que, no cal dir-ho, el concepte polític de «nació espanyola» tan imaginat era una pura invenció de l’imperialisme castellà que necessitaria temps per fer-lo emergir. Precisament aquests representants polítics de l’antiga corona d’Aragó varen presentar en aquestes Corts un memorial de greuges en què plantejaven quatre queixes relacionades amb qüestions institucionals. Primerament, «aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los reinos de la Corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto convenía al real servicio y al bién público. Pero luego se conoció que la general abolición de aquellas leyes perjudicaba a la regalía». Segonament, plantejaven la qüestió de la insaculació. Abans a les ciutats els jurats s’elegien cada any per sort entre els ciutadans de diferents orígens que per la seva capacitat entraven a les bosses o als sacs per al sorteig. Ara, en canvi, s’havia tret la insaculació i els regidors eren perpetus i elegits i nomenats pel rei. No volien discutir si el sistema antic de la insaculació era millor, però el veien a gairebé tot Europa, mentre que els regidors imposats pels borbons «están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados, y por consiguiente son menos útiles al mismo pueblo. Pero sea lo que fuere la causa de que los magistrados de las ciudades y villas de la Corona de Aragón estén menos autorizados de lo que estuvieron en siglos pasados, lo cierto es, Señor, que del buen gobierno inmediato de los pueblos, depende principalmente su felicidad». En tercer lloc, reclamaven la sobirania que els havien arrabassat: «Cada reino tenía sus diputados que le representaban en sus tres brazos, eclesiástico, noble, y real, contribuyendo todos a beneficio común de los pueblos diferentes tributos generales que se impusieron para este fin.» Tot seguit explicaven qui podia anar en contra d’aquestes institucions polítiques: «Solamente podrán reprobar y resistir este establecimiento aquellos ministros que aspiren a ser absolutos en las provincias, y para obrar con dominio ilimitado. (...) ¡Cuántas vexaciones, Señor, y cuántas calamidades se hubieren evitado en aquellos reinos!» Tocant a les lleis de Castella, opinaven que potser eren justes i útils a Castella, «mas no podemos decir que fuesen injustas las leyes de Aragón sin faltar a la verdad». Finalment, i en quart lloc, es queixaven del mal tracte que rebien els ciutadans no castellans: «Para conocer la gran desigualdad que en la distribución de los empleos han padecido los naturales de la Corona de Aragón, basta considerar que sus cuatro reinos son la tercera parte de España, quitada la Corte, que es patria común de todos, y poner los ojos en los que actualmente están empleados en las togas, Iglesias y en la pluma.» A parer seu, aquesta discriminació s’assolia «derogando con los demás fueros o leyes de Aragón la que excluía de los empleos de cada uno de ellos a los que no fuesen naturales y mandando que en adelante los castellanos pudiesen obtenerlos», de què va resultar que «los castellanos las hallaron abiertas y entraron francamente en Aragón a poseer las mejores conveniencias. Mas para los aragoneses, catalanes y valencianos han estado casi cerradas las de Castilla». Acabaven amb un exemple pedagògic: «Si por ventura los de la de Aragón tuvieren todos los empleos de sus cuatro reinos y la mayor parte de los de Castilla, ¿no clamarían justicia y con razón los castellanos?»[216] El dret de conquesta havia de comportar el sotmetiment polític, administratiu i fiscal.
Aquestes queixes no van tenir cap eficàcia política. Quan, per una qüestió relativa al contraban, van aparèixer discrepàncies entre la Sala del Crimen i el Reial Acord en la interpretació del Decret de Nova Planta, el 1777 el Consejo de Castilla, mitjançant una «carta acordada», els recomanava prudència i «que se olviden cuidadosamente, en lugar de traer a la memoria intempestivamente aquellos sucesos (la guerra de Successió), no pudiendo conducir a otra cosa que a excitar sentimientos o impresiones odiosas y denigrativas en los naturales»; també s’hi afirmava que «habiendo recibido ese Principado desde la Nueva Planta un aumento en su prosperidad e industria y una legislación tan excelente, que no cabe imaginar haya en ese País quien no admire y aplauda incesantemente las ventajas de la Nueva Planta, que se halla plenamente establecida y aplaudida».[217] El plantejament que expressa el Consejo de Castilla, del qual era fiscal Campomanes, era totalment ideològic. Si de primer recomanava no parlar de la Guerra de Successió per no excitar sentiments, en canvi tot seguit atribuïa la prosperitat industrial al Decret de Nova Planta, el qual era aplaudit incessantment. Un escarni autèntic. La prosperitat econòmica no era pas fruit del treball dels catalans, sinó del decret pel qual se n’havien eliminat les llibertats. Quin cinisme!
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[214] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 88.
[215] Joan Reglà. Introducció a la història de la Corona d’Aragó, Raixa, Palma de Mallorca, 1969, p. 174.
[216] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 91.
[217] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, Bosch, p. 53.



CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

dimarts, 19 d’agost del 2014

ORQUESTRA I COR DE JOVES INTÈRPRETS DELS PAÏSOS CATALANS. 10 ANYS !

8 DE SETEMBRE AL PALAU DE LA MÚSICA DE BARCELONA


Concert commemoratiu del desè aniversari de l'OJIPC, organitzat per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i l'entitat mallorquina Forum Musicae.

Hi participen:
- l'Orquestra Joves Intèrprets Països Catalans-Ojipc
- el Cor Jove dels Països Catalans (Esteve Nabona, director)
- Miquel Estelrich, piano
- SALVADOR BROTONS, director
- Carles Gumí, director adjunt

Hi col·laboren:
- la Direcció General de Joventut (Generalitat de Catalunya)
- la Federació Catalana d'Entitats Corals
- l'Obra Cultural de l'Alguer

El Cor Jove i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans són una iniciativa de l'entitat mallorquina FORUM MUSICAE i la Universitat Catalana d'Estiu (UCE)

PROGRAMA:
P. M. Marquès: La cova del Drac (1904) Scherzo i finale del poema simfònic
R. Lamote de Grignon: Fantasia sobre motius de Josep Serrano
J. Mas Porcel: Nocturn per a piano i orquestra (compost amb motiu del 150è aniversari de l’estada de Chopin a Mallorca)
E. Morera: La font de l’Albera (text de Josep Sebastià Pons i Gustau Violet) Sardana cantada, arranjada per a orquestra simfònica per Salvador Brotons
S. Brotons: Catalunya 1714. Versió per a cor i orquestra simfònica



PREUS POPULARS



divendres, 8 d’agost del 2014

CATALANOFÒBIA 9. L’assimilació lingüística programada

Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos.

FELIP V
Un moment de la "Conferència il·lustrada: Qüestió Catalana?", amb Xavier 'doctor' Soler a l'esquerra i Joan Cabo, a la dreta
El Consejo de Castilla es dedicà a la tercera de les seves preocupacions: l’assimilació lingüística. El Consejo de Castilla és la primera institució, d’acord amb el que se’n sap, que estableix oficialment el genocidi de Catalunya. El programa que proposaven els diferents membres no va ser dut a terme per Felip V de Castella i IV d’Aragó, però es va portar a la pràctica fil per randa a través dels anys. La ideologia lingüística dels castellans era molt concreta i el consens entre ells, molt notori, ja que pel que s’ha verificat tenien assimilats gairebé unànimement els objectius que havia fixat Nebrija.
L’intendent Patiño, que afirma que els catalans «solamente ablan en su Lengua materna y ningún Comun (ajuntament) asta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la lengua Española» i que en els procediments judicials «antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana», practicarà una política prou castellanitzant i impositiva; així, sol·licita que el rei mani que «se escriba en adelante en Idioma Castellano o Latín, como así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de qualesquiera Jueces Españoles, sin haver de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País».[206] Sembla que el Consejo de Castilla, després de les deliberacions, va fer cas de Patiño, ja que acorda que no es modifiqui el «rito judiciario» i, en canvi, pel que fa a la llengua que calia utilitzar-hi, establí que «como se escrivia en la lengua Cathalana, se haga en Latín o Castellana, como ya lo practica la Junta de govierno actual». Aquesta política, de fet, és la que establí més tard el Decret de Nova Planta, que obligava el castellà en la substanciació de les causes judicials. Cal fixar-se bé, però, que la prohibició de la llengua catalana, malgrat reconèixer que els catalans no en feien servir cap altra, simplement és perquè els jutges no l’haguessin d’aprendre. El poble no tenia cap importància. Els funcionaris espanyols que des d’aquell moment vindrien a treballar eren la justificació de la prohibició. ¿D’això se’n pot dir modernitzar un estat? ¿O aquesta política més aviat era una clara subjugació del poble i un enaltiment dels funcionaris espanyols que acompanyaven les forces d’ocupació? ¿Qui ha enredat els historiadors que han escrit que els borbons van modernitzar políticament Catalunya?
Tanmateix, fins aquell moment la política lingüística programada pel Consejo de Castilla afectava les funcions de l’organització burocràtica. L’autèntic pogrom sistematitzat i planificat és el que exposaven els consellers encapçalats pel president Villacampa en expressar el vot particular, en el qual demanaven que l’Audiència i els Corregidors ho fessin tot en castellà i que als tribunals inferiors es pogués fer provisionalment en català però «asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana». Van dissenyar i planificar la introducció del castellà així: «Mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primera letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Christiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado.»[207] Aquest objectiu dels castellans no es va fer realitat en l’àmbit jurídic de forma immediata, però, com s’anirà veient, en el decurs dels anys hi hauria propostes amb estatus legal, jurídic i d’obligatorietat per a tots els catalans, fins i tot en la constitució de 1978, que algú ha considerat com la més democràtica d’Europa.
El Decret de Nova Planta es limitava a obligar el castellà en l’administració de justícia, però quatre dies després de promulgar-lo, el fiscal general del Consejo de Castilla va rebre l’encàrrec d’elaborar un document sobre les recomanacions que calia donar secretament als corregidors destinats a col·laborar amb els ocupants militars de Catalunya. En aquestes instruccions secretes ideades pel fiscal general José Rodrigo Villalpando es feien explícits la política lingüística i els seus objectius.
La primera constatació és la voluntat d’introduir la llengua castellana a Catalunya. Rodrigo Villalpando afirma que imposar la llengua és «un señal de la Dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulazion, quieren complacer o lisongear afectando otra naturaleça con la semblança del ydioma, o ya sea porque la sugeción obliga con la fuerza». El seu pensament no s’aparta pas gaire de la doctrina de Nebrijana. Tanmateix, reconeix que és difícil imposar el castellà, perquè com que «a cada Nación parece señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vençer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto pareçe conveniente dar sobre esto instrucciones y provindencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado».[208] El fiscal general recorda que a Navarra, a Flandes i a Nàpols hi han imposat el castellà. De totes maneres a Catalunya no es pot fer igual, i la política lingüística ha de ser diferent «porque los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase o violentase en esto, y el cuerpo de aquel Principado está mui llagado, y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad». Rodrigo Villalpando ja proposa un camí per introduir la llengua castellana, el qual serà molt important temps a venir i del qual, no cal dir-ho, els catalans hem de tenir consciència. Proposa que es faci «por el concurso de los Militares, desto también podrán adelantar mucho los Prelados, y prevenírsele que los soliçiten». El castellà serà introduït pels militars i amb l’ajut de l’Església, en aquells moments dos estaments fonamentals de la praxi del poder polític. L’exèrcit ben segur que va introduir el castellà, però precisament l’Església catalana, tot i ser constituïda majoritàriament per bisbes castellans, va ser més prudent. Quan el 1727 se celebrà un Concili de la Tarraconense, es va tornar a insistir que la predicació calia fer-se en llengua catalana; concretament, en la Constitució II s’obligava els bisbes «que no consentin que l’Evangeli sigui explicat en cap altra llengua que la materna». Es van editar sense l’autorització governativa totes les constitucions aprovades a l’esmentat concili. El fiscal de l’Audiència va denunciar-ho a l’Audiència, que ho va traslladar al capità general. L’Audiència argumentava que l’acord del concili constituïa una novetat perquè, «aunque es muy justo que los predicadores se acomoden al idioma que entienden los oyentes», segons el seu criteri molt pocs catalans no entenien el castellà, i s’estranyava que no haguessin disposat aquesta ordre de predicar en català abans de 1714. Ara bé, la política del tribunal va ser molt cauta i esporuguida, ja que va recomanar de no segrestar els exemplars impresos de les constitucions del concili sense permís governatiu «porque en el estado en que se halla la materia podrían originarse en esta resolución y de su observancia grandes inconvenientes y tal vez escándolos».[209] Els procediments per introduir el castellà encara eren temperats i dissimulats, tal com havia recomanat Rodrigo Villalpando.
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[206] Archivo Històrico Nacional, ibídem, p. 110.
[207] Archivo Històrico Nacional, ibídem, p. 205.
[208] Archivo Històrico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall 17986.
[209] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, Bosch, p. 23.
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html