traducció - translate - traducción

dimecres, 30 de juliol del 2014

CATALANOFÒBIA 8. LA VIA FISCAL COM A CÀSTIG

'El catastro se consideraba menos que como una contribución, como una pena impuesta a los vencidos'.

  BONAVENTURA C. ARIBAU
Quan en la Guerra de Successió els catalans decideixen agafar les armes, no ho fan exclusivament per una qüestió dinàstica, ni per lluitar a favor d’una nació abstracta, ni per salvar el seu honor militar. Els catalans decideixen agafar les armes per defensar les constitucions, les quals els emparen la llibertat i els drets. Entre aquests drets, a tot arreu es fa constar que hi ha els fiscals. Els catalans tenen molt clar que volen regular-se per les seves lleis atès que el príncep o el monarca no els podia imposar nous tributs unilateralment, ni de cap manera sota el règim polític configurat durant molts de segles. Aquesta idea s’expressa en l’opuscle Despertador de Catalunya, aparegut el novembre de 1713, el qual justifica la guerra perquè «los nous prínceps, per molt que ho dissimulen, sols al regular pretenen enriquir-se de les fortunes dels vassalls, com bé ho previngué lo mateix Pere Gregori». L’autor adverteix que els catalans no poden fiar-se dels castellans per «una rabiosa enveja i antiga oposició» i que aquests enemics «molts segles ha que sol·liciten amb ànsia la destrucció del Principat amb crueltat». Explica que entre les falòrnies que fan córrer els adversaris hi ha que els privilegis fiscals de Catalunya només serveixen per als nobles i gaudins, perquè estan exempts de tributs, i que, en canvi, als plebeus no els hauria de fer res «que quedàs Catalunya en ordre a sos privilegis com Castella». L’autor garanteix que els nobles i els plebeus catalans, els uns i els altres, estan exempts de «diferents gravíssims i insuportables tributs», entre els quals esmenta l’obligació, per l’exèrcit, de lliurar llenya, palla, atzembles, bagatges, etc. sense pagar prèviament o d’allotjar tropes en cases privades; el més important és que el rei no pot imposar nous vectigals, gabelles ni contribucions. S’hi reitera que si s’imposen els tributs de Castella amb «los petxos, millons, quints, requints, alcabales, gabelles i altres innumerables tributs fan insuportable lo vassallatge i queden reduïts a termes d’esclavitud»; el raonament acaba: «D’ahont pot inferir lo menos advertit la gran distinció i notable distància del govern de Castella al de Catalunya. Consistint aquell en una dura esclavitud i estes en una suau llibertat.» Tanmateix, s’hi reconeix que Catalunya també paga diversos impostos com ara «los de General, guerra, bolla, trentens i altres, emperò no es pot negar ésser certíssim que los referits drets no són imposats per absoluta voluntat del príncep, si sols uns en Corts generals (despesa pública, defensa de les llibertats, justícia i altres) i altres són imposats per nostra espontànea, libre i graciosa voluntat, mediant la llicència del príncep (donatius)». El text acaba dient que si Catalunya perd aquest preciós tresor seria per «universal dolor del catalans».[196]
Evidentment els polítics, els intel·lectuals i els ciutadans en general que no volien perdre les llibertats i les lleis del Principat tenien tota la raó, com es va poder veure un cop ocupada Catalunya per les tropes de la monarquia hispànica. Claudio Sánchez Albornoz justifica aquesta política perquè Castella es pagava sola el seu imperi: «Insisto en señalar que la Corona Castellana mantuvo casi sola la carga inmensa del Imperio español “Su aporte fiscal equilibró en el curso de las décadas las cifras a que montaron el oro y la plata americanos”. Invito a meditar sobre esta realidad para comprender y justipreciar la tremenda crisis castellana y para rechazar toda inculpación de responsabilidad a Castilla en la miseria española. Durante siglos —lo he dicho ya, pero no importa repetirlo— fue enormemente desigual la aportación al erario hispano de los moradores de los reinos que integraban la corona de Castilla y la de sus moradores de Aragón, Valencia y Cataluña.»[197] L’inconscient de Sánchez Albornoz li fa oblidar que les prebendes i els beneficis de l’imperi eren preferentment per als castellans perquè se’l van fer seu. I en canvi, ¿les aportacions dineràries havien de ser de tothom? Bon sistema!
L’explotació dels catalans per via fiscal es va iniciar tot seguit com a conseqüència de la conquesta de Catalunya. I no s’ha d’oblidar que a partir d’aquell moment la política tributària rapinyaire de la corona de Castella damunt dels catalans ha estat una constant històrica. La política fiscal dels castellans no presentava cap objectiu modernitzador o progressista en els arguments, tal com s’exposaven abans de començar l’espoliació. I és que en el debat al voltant de la implantació del Decret de Nova Planta, darrere de l’exaltació de la sobirania i les regalies, de les lleis de Castella, del dret de conquesta, del sotmetiment dels catalans, hi havia coses molt més profanes i molt més materials, que venien determinades per l’especificitat de la política castellana. Que ningú no vulgui justificar la pretesa modernitat de l’absolutisme enfront dels sistemes polítics regulats pel pactisme, perquè pel que fa a la política tributària i fiscal, la intenció dels membres del Consejo de Castilla és recaptatòria i prou, sense cap engruna de modernitat ni d’equitat. Convé saber que l’intendent José Patiño, amb visió de pràctica política, informa Madrid del perill que hi ha en aplicar als catalans un sistema tributari massa elevat i de la por que li fa espoliar-los massa, atesa la seva austeritat: «Siempre queda que temer en la propensión a sus intereses la adversión a subministrar de sus haberes a las Arcas Reales por via de tributo exasperando, en lo lucroso de su travajo, el genio, que tienen al interés con tanto anelo que posponen sus comodidades al provecho de lo que pueden ahorrar; y una vez que reconozcan no poder en el discurso de todo el año apenas satisfacer los tributos, dificulto se pueda con el solo rigor de Justicia reducir el genio de estos Naturales a una afianzada quietud.»[198] El Consejo de Castilla demana al rei que consideri aquest assumpte gravíssim perquè no «inutilice, altere, y haga infructuoso el nuevo orden de Justicia y Govierno», però tanmateix en unes deliberacions anteriors no ha fet cap cas de Patiño i acorda que en tot allò que faci referència als tributs i càrregues fiscals se segueixin els procediments següents: «Que en los que fuere interesado el Fisco, no se atiendan a las Leyes observadas en Cathaluña y se aya de juzgar por el derecho común y leyes de Castilla, como también por las particulares de Cataluña, que fueren favorables al Fisco y a la Regalia.» O sigui que si amb la llei catalana es pot cobrar més, no cal aplicar la castellana. Com es pot veure, l’objectiu de Castella no era englobar tots els ciutadans sota el principi de la igualtat davant de la llei, ja que ha quedat clar que si amb les lleis fiscals catalanes es podia gravar més, no calia que s’apliquessin les castellanes. El principi d’igualtat davant de la llei que preconitzaven els diferents governs castellans des de feia temps era, simplement, una falòrnia. El veritable objectiu no era aplicar a diferents territoris la mateixa llei, sinó l’espoliació fiscal. En el vot particular d’un grup de consellers encapçalats pel president, es tornava a reiterar aquest objectiu: «Y no es necesario variar la forma de enjuiciar, dónde huviere interés Fiscal» atès que el Real Fisco havia de tenir tots els privilegis, però si les lleis catalanes allargaven els procediments, calia agafar els processos més breus i més favorables, «y si lo fuere el de Castilla, procedan conforme a él en los casos que les pareciere».[199] Queda absolutament clara la política de la corona de Castella. No és de cap manera la igualtat de «leyes, costumbres y usos» l’objectiu dels castellans, i encara menys com a fórmula de modernització de les estructures polítiques de l’Estat, sinó la màxima recaptació dels impostos i gravàmens, prescindint de la igualtat jurídica dels ciutadans. Això mateix es palesa en el vot particular de Llorenç Matheu de Villamayor, que recomana que no s’apliquin a Catalunya les contribucions corrents a Castella, les quals són equivalents a «Papel sellado, Alcavalas, Cientos, Servicios ordinarios y extraordinarios, etc.» i que els impostos sobre les rendes dels catalans es reuneixin en «un solo Tributo» el qual «fuera assí menos ruidoso y de mayor importe». És evident. La fórmula «en pié de igualdad a las leyes de Castilla» era una excusa, perquè en la qüestió fiscal es proposa, i així es farà, un sol tribut, el cadastre, el qual ha de ser menys enfarfegat i més substanciós. De més substanciós sempre ho ha estat i per això sempre s’ha considerat un impost de càstig i en el període inicial de la pèrdua de les llibertats catalanes s’aplicarà a part dels pagaments que s’exigiran pels deutes de guerra. Per Reial Ordre de 9 de desembre de 1715 a Catalunya es va implantar el cadastre, que es dividia en dues grans parts. La reial i la personal. La reial gravava totes les propietats de béns seents i la personal s’imposava damunt del treball, la indústria i el comerç. Les tarifes de la quota del cadastre eren d’un 10 % sobre l’usdefruit de les rendes dels béns seents, dels censals i el comerç, i del 8’33 % sobre els ingressos del treball personal, suposant que els jornalers treballaven cent dies útils l’any i els altres treballadors, cent vuitanta dies, ja que es considerava que tots havien de guanyar tres rals diaris. El poble va reclamar i el 1723 els procuradors es varen queixar al rei que no podien pagar els 900.000 pesos exigits al Principat. La quantitat era tan elevada, que els mateixos procuradors varen dir que els catalans depenien, paradoxalment, dels diners dels soldats de l’exèrcit d’ocupació: «De todo esto dimana, Señor, como evidente, que aun el dinero que viene de los Reinos de Castilla y expenden las tropas en este país es absolutamente necesario para sustentar tanto extravío inevitable, y es fácil averiguar este cotejo por los registros de las aduanas.»[200] A més a més del cadastre, els catalans havien de pagar la «bolla», que gravava amb el 15 % la roba, i impostos sobre els productes estancats, el paper segellat, els subministraments i l’allotjament dels soldats, etc. Ja s’ha comentat la paradoxa que els diners que gastaven els soldats eren un element que animava el consum intern; l’altra paradoxa relativa a aquest exèrcit d’ocupació és que totes les despeses relacionades amb el manteniment de les tropes anaven a càrrec dels catalans; d’altra banda, aquestes mateixes tropes eren les encarregades d’anar a cobrar o recaptar els impostos quan no es pagaven dins del termini fixat. En la queixa dels procuradors de 1723, esmentada més amunt, s’argumentava que «por lo que mira al impuesto sobre el trabajo personal són aún mayores las lágrimas y gemidos, pues habiéndose tomado por punto general que los jornaleros paguen 25 reales y los demás 45, y aún más en Barcelona, considerando en todas igual ganancia de 3 reales en los días útiles señalados sin distinción de países. Los jornaleros, quitados algunos días de verano, trabajan por la comida o por muy poco más, siendo cierto que ni unos ni otros ganan los 3 reales diarios que se les considera».[201] El dietari de Joan Esteve i Llandrich, pagès de Santa Coloma de Farnés, ho explica així: «Barna estigué escitiada (sic) 14 mesos sens tenir ajuda de ningú antes no se volgué donar i després s’hagué d’entregar i se romperen tots los privilegis de Catalunya de on plorem i plorarem nosaltres i nostres descendents. Hi hagué grandíssimes contribucions que tots los pobles s’hagueren d’empenyar. Que Santa Coloma s’hagué d’empenyar per més d’onze mil lliures sens innumerable multitud de talles se feren en dit temps, emperò lo més gran sentiment que tingué aquesta terra en lo any 1726 que fou lo primer any que comensaren a quintar per fer soldats.»[202] El 1759 en un memorial adreçat al marquès de Squillace pels comissionats del Camp de Tarragona, el Penedès, l’Urgell i la Segarra, demanen que s’eximeixi de pagar l’impost del «Personal, o tributo de éste, por ramo de Catastro (que únicamente se paga en Cataluña, y es nota a los vasallos que en ella vivimos, cuando como a verdaderos, fieles y amantes, sacrificaremos nuestras vidas en servicio de nuestro Rey y señor)». L’informe de l’intendent Contamina denega aquesta possibilitat: «El ramo más útil y precioso de los que componen el Catastro que se cobra en Cataluña, por equivalente a alcabalas, cientos millones y demás rentas provinciales que se exigen en Castilla, es el servicio personal, porque asciende casi a la mitad de lo que se impone, y el indultar al Principado de este tributo tan debida y equitativamente establecido por el Rey para las obligaciones de la Corona, sería perjudicar a su Real erario en una considerable suma de caudal.»[203] S’ha de recordar aquí la idea de Josep Fontana, segons la qual convé posar en dubte el miratge que l’estat borbònic, amb el seu absolutisme, representés un progrés econòmic i que sobretot en el camp fiscal fos més eficient i més equitatiu que les comunitats polítiques amb sistemes més participatius i representatius. Fontana afirma: «Confesso que sempre m’ha admirat la miopia que cal per considerar el programa de l’absolutisme borbònic, comparat amb el de l’austracisme català, com un element modernitzador.»[204] Aquest miratge, que no s’ha demostrat mai, s’ha d’esvair, atès que Catalunya va patir l’espoliació fiscal des del 1714; a més, arran del sotmetiment a Castella i de la manca d’institucions representatives, la qual cosa va comportar la dependència en les decisions alienes, la política comercial, primer, i la industrial, més tard, mai no es van desenvolupar amb normalitat.
En un altre aspecte, que també té un vessant econòmic, els membres del Consejo de Castilla, per complementar l’espoliació, demanen al rei que procuri que els funcionaris siguin castellans i que el nombre de funcionaris catalans sempre sigui inferior perquè «se depondria cualquier reparo y contingencia». Tot i això, els fiscals, el regent i el funcionari de l’arxiu han de ser castellans indispensablement. ¿Qui ha dit que al segle XVIII no hi havia sentiment de nació en un sentit modern? A les terres conquerides, a l’hora de repartir-se el pastís n’hi havia. No és pas sorprenent que el 1718 en una carta del botifler Gregori Matas al ministre català a Madrid Francesc Ametller, ja li diu que té mal de ventre perquè «jo crec que assò prové de las rabias que estos Srs. —els castellans—»; pel que fa a unes ordres vingudes de Madrid, continua: «Se han posat molt ufans los castellans, inferint que tot se posarà segons les lleys de Castella de que los nostres catalans quedan acollonits.»[205] Fins i tot els botiflers són sensibles al sotmetiment dels catalans.
TOTA LA INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[196] Joaquim Albareda i Salvadó. Op. cit., pp. 168-173.
[197] Claudio Sánchez Albornoz. El drama de la formación de España y los españoles, Edhasa, Barcelona, 1977, p. 114.
[198] Archivo Histórico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, pp. 144 i 202.
[199] Archivo Histórico Nacional, Gracia y justicia, p. 207.
[200] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, Eumo, Vic, 1996, p. 52
[201] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, Eumo, Vic, 1996, p. 57
[202] Arxiu particular de Lluís Esteve i Corbera, de Santa Coloma de Farnés.
[203] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, Eumo, Vic, 1996, p. 88
[204] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993,pròleg de Josep Fontana.
[205] Josep-Maria Gay Escoda. «La gènesi del Decret de Nova Planta de Catalunya», Revista Jurídica de Cataluya, núm. 1, 1982, p. 25.
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

dimecres, 23 de juliol del 2014

CATALANOFÒBIA 7. L'EXECUCIÓ DEFINITIVA

Antecedents del sotmetiment polític pel dret de conquesta a València

Abans d’analitzar la ideologia dels qui van abolir les constitucions de Catalunya, és interessant de contemplar les actituds i els criteris polítics manifestats en suprimir els furs de València, atès que també n’expliquen l’actitud moral. Felip V de Castella i IV d’Aragó, els primers anys del seu govern, tenia com a mà dreta Michel Amelot, ambaixador de Lluís XIV a Madrid, el qual per portar a terme la seva política regalista es relacionà amb Rafael Melchor de Macanaz. Després de la batalla d’Almansa, Macanaz, partidari de la centralització i d’eliminar les institucions polítiques valencianes, de primer mirà de suprimir el Consell d’Aragó i, per justificar tal eliminació, invocà una frase del marquès de Villena: «Si llegase a ser presidente de Aragón bajo la mano de un Rey de resolución, haré todo empeño para que este Consejo se consuma.»[182] És veritat que a Madrid hi havia dues posicions sobre aquesta qüestió: els radicals, partidaris d’abolir els furs immediatament, entre els quals hi havia Amelot, Francisco Ronquillo, el duc de Veraguas i el de San Juan, i els moderats, en els quals es comptaven el duc de Medina Sidonia, el de Montellano i comte de Frigiliana. Després d’haver decretat la supressió dels furs valencians, Tobias del Bourk escrivia a París amb optimisme: «Hoy, en cambio, puede verse la Corte tranquila, Castilla libre, Aragón y Valencia sometidos.»[183] Castella era lliure i València, sotmesa. Tots els afers del Consell d’Aragó, suprimit, havien passat al Consejo de Castilla. La monarquia hispànica confonia la corona de Castella amb el territori que alguns autors castellans anaven anomenant adeleradament Espanya. La castellanització avançava tot fent-se realitat les utopies dels castellanitzadors. El decret signat a Buen Retiro el 29 de juny de 1707, referent a Aragó i al País Valencià, tenia elements que explicaven l’objectiu i la voluntat política d’eliminar els furs. Primerament invocava el poder absolut: «Tocándome el dominio absoluto de los Reyes de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprehendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta Monarquía.» Felip V de Castella i IV d’Aragó no podia invocar el «domini absolut» perquè no el tenia pas; per això, per legitimar el decret, calia disposar d’una font inapel·lable: «Se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas.» Quan es preparava el segle de la Il·lustració no es tenia vergonya d’invocar el «dret de conquesta». L’altra conseqüència política de la castellanització fou imposar d’un dia per l’altre unes lleis foranes: «He juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernandose todos igualmente por las leyes de Castilla. (...) Que estos se reduzcan a la Leyes de Castilla.» Per tenir un domini total, no hi havia l’oblit dels funcionaris, que havien de ser castellans: «Pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos, los castellanos, oficios y empleos en Aragón y Valencia.»[184]

L’aplicació del dret de conquesta a Catalunya

Porque la soberanía, y Govierno Monarchico perfecto consiste en la facultad absoluta y libre en los Príncipes de dar leies a sus Reinos.
  JOSEPH RODRIGO VILLALPANDO
Un cop derrotada Barcelona l’onze de setembre de 1714, La Gazeta de Madrid comunicà el principi del final de la guerra. Aquesta actuació militar és demostrativa també de les actituds i la ideologia dels polítics que havien d’atendre les consultes del rei Felip V de Castella i IV d’Aragó. El Consejo de Castilla havia estat renovat amb l’entronització del borbó; amb l’ajut de Rafael Melchor de Macanaz, que en fou fiscal general tot i ser destituït el febrer de 1715, l’esmentat organisme va continuar sent un instrument de l’elit del poder o dels nuclis dirigents, el qual, com és natural, havia emergit de la classe dominat.[185] El Consejo de Castilla era un centre de poder que estava exclusivament en mans de la noblesa mitjana o aristocràcia local (col·legials) i dels lletrats que havien escollit la carrera administrativa (manteistes). Els càrrecs se solien concedir per vincles familiars, de manera que el poder a la corona de Castella estava força concentrat, la qual cosa interessa precisament en l’estudi del seu pensament polític.[186] El pensament polític dels ministres del Consejo de Castilla es pot conèixer amb molta exactitud, perquè en l’elaboració del Decret de Nova Planta els uns hi varen participar amb vots particulars i els altres hi van col·laborar amb informes o redactant-lo. Tanmateix, l’hostilitat anticatalana no és pas una flor que apareix en el moment d’elaborar l’esmentat Decret. Cal tenir present que abans de la Guerra de Successió ja es detectà en pamflets i cobles una aversió dels castellans contra els catalans.[187] Però vull sobretot concentrar l’anàlisi en el Consejo, els seus valors, les actituds i la ideologia, en relació amb l’aplicació del dret de conquesta per suprimir les institucions polítiques, eliminar la sobirania de Catalunya, imposar un nou sistema fiscal amb l’objectiu d’obtenir-ne més recursos, introduir l’obligatorietat de la llengua castellana, establir una nova organització territorial, etc. Una idea que d’entrada no cal menysprear és que el Consejo de Castilla creia que les lleis de Castella eren d’inspiració divina i les millors del món. En el Decret de Nova Planta de València el rei ja deia: «Las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo.» Els ministres del Consejo, quan informaven del Decret de Nova Planta de Catalunya, afirmaven que les lleis castellanes no mereixien ser tan mal rebudes pels catalans, atès que «son las más justas y arregladas del Orbe Cristiano».[188] Aquest sentiment estava tan arrelat que fins i tot arribaven a dir que si als catalans els posen «en conformidad de las leyes de Castilla, se irán familiarizando; y tratados como Castellanos, jamás podrán tener motivo de queja ni desear otro govierno». Els castellans tenien una consciència ferma de ser els escollits de Déu. El mateix rei Felip V de Castella i IV d’Aragó en el Decret de Nova Planta afirmava haver pacificat el Principat amb l’assistència divina. Amb aquesta idea dels ministres del Consejo de Castella, se’n pot esperar tot, i molt més subjugar els pobles i sotmetre’ls pel dret de conquesta, ja que es pensaven que tenien els millors valors morals del món i unes lleis d’inspiració divina. Tanmateix, però, aquests mateixos consellers, en un vot particular, es varen contradir en reconèixer que els catalans «conservaran siempre el deseo de sacudir el yugo y restaurar sus antiguos Privilegios a cualquier costa»,[189] amb la qual cosa tàcitament ja admetien que les lleis castellanes no eren pas tan bones com deien, sobretot quan observaven que contra aquest sentiment no hi podien fer res i recomanaven que a Catalunya s’havien d’adoptar aquelles mesures segures «borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones». Però encara és més greu la contradicció, perquè alguns ministres afirmaven que calia controlar els catalans «para que sujetándose poco a poco a las leyes de Castilla, pueda mantenerse en paz aquella Provincia, como se logró en Granada». Quan algun historiador espanyolista vol fer creure que Castella va modernitzar l’Estat, n’hi ha per riure. Comparant els catalans amb la conquesta i subsegüent subjugació de Granada ja està tot dit. Les lleis de Castella no eren progressistes, només servien per aplicar l’absolutisme i tenir esclavitzat el poble, tal com reconeixien en el vot particular els consellers, encapçalats pel president, asseverant que «ay en Castilla muchas leyes, que en manos de los Castellanos no dan quehacer a sus Reyes por la ciega obediencia con que están rendidos a su Real voluntad». Les lleis eren bones perquè s’aplicaven a súbdits esclavitzats que obeïen cegament.
PROPERAMENT, TOTA LA INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[182] Carmen Martín Gaite. El proceso de Macanaz, Anagrama, Barcelona, 1988, p. 82.
[183] Carmen Martín Gaite. El proceso de Macanaz, Anagrama, Barcelona, 1988, p. 84
[184] Novísima recopilación de las leyes de España, Madrid (s.i.), 1805, tom II.
[185] J. A. Maravall. Poder, honor y élites en el siglo xvii, Siglo xxi, 1979, p. 158.
[186] Janine Fayard. Los miembros del Consejo de Castilla (1621-1746), Siglo xxi, 1982. Vegeu també Carmen Martín Gaite. Op. cit., p. 82, en què es mostra l’opinió de Macanaz expressat el 1705, segons la qual els càrrecs es donaven a «hijos, yernos o sobrinos de ministros aunque no sepan más que la gramática».
[187] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, Barcelona, 1981, p. 37, fa citació de Maria Teresa Pérez Picazo, La publicística española en la Guerra de Sucesión, 1966, on diu també que «supone que cuanto más popular es un folleto más se detecta en él un sentimiento anticatalán».
[188] A.H.N. Consejos. Gracia y justicia, lligall 6811 (A), núm. 84. p. 208.
189] A.H.N. Consejos. Gracia y justicia, lligall 6811 (A), núm. 84. p. 224v.

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

dimecres, 16 de juliol del 2014

A la platja de Gaza - على الشاطئ في غزة

Ahed Atef Bakr, Zakaria Ahed Bakr, Mohamed Ramez Bakr,
 i Ismael Mohamed Bakr

IN MEMORIAM

Jugàveu a la platja
Els ulls fixos en la pilota i en un mar que també em banya.
Sota el sol de Gaza, que imagino tant inclement com a vegades ho pot ser el meu.
I brillant; i tant ple de vida.

Puc escoltar els xiscles. i els crits d'alegria d'un gol.
Puc imaginar la sorra calenta ferint-vos les plantes dels peus.
El que no puc comprendre,
el que no vull comprendre,
és haver assistit, impassible, al foc caigut del cel tant blau que ens agermana.
No puc, no vull comprendre
el vostre assassinat quan només jugàveu a la platja aliens a tot.

Els vostres ulls ja no miren la pilota, ni el mar que també em banya.
Els vostres ulls, tant tendres, ja no miren res.


في ذكرى 

لعبت على الشاطئ 
عيون ثابتة على الكرة والبحر الذي يغمر لي أيضا. 
غزة تحت الشمس، وأتصور كلا قاسية وأحيانا يمكن أن يكون الألغام. 
ومشرق؛ وهكذا مليئة بالحياة. 

يمكنني سماع صراخ. والهتافات هدف. 
يمكنني ان اتصور ايذاء نفسك باطن الرمال الدافئة. 
ما لا أستطيع أن أفهم 
ما أنا لا أفهم 
وقد حضر ذلك، صامتا، النار من السماء حتى الأزرق الذي يوحدنا. 
لا أستطيع، أنا لا أفهم 
القتل عندما الخاص بك للعب فقط على الشاطئ خارجه. 

عينيك لا ننظر الى الكرة، وليس البحر الذي يغمر لي أيضا. 

عينيك، حتى العطاء، لم يعد يبدو أي شيء.

dimarts, 15 de juliol del 2014

RÈPLICA A DAGOLL-DAGOM I CATALUNYA RÀDIO

Josep Parramón i Rosa Vergés en un moment de Nocturn per Acordió
l'any 1975
Ahir al programa El matí de Catalunya Ràdio, van entrevistar J. Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella de l'actual Dagoll-Dagom. Vistes les inexactituds sobre els orígens del grup, que en cap cas van iniciar ells, ens vàrem veure obligats a exercir el dret de rèplica, ja que també ens sembla que hi va desconsideracions envers altres grups i persones de l'època.

______________________________________________
Bon dia, voldríem acollir-nos al dret de rèplica d’una informació que s’ha donat aquest matí des del programa El matí de Catalunya ràdio de l’estiu, que ens sembla inexacta.

En l'entrevista als actuals gestors del grup de teatre Dagoll-Dagom
(Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i un tercer que no hem identificat) han explicat una versió dels orígens del grup que no s’ajusta a la realitat, fet comprensible ja que cap d'ells va formar part dels inicis del grup.

En primer lloc, el grup no va ser format per uns suposats estudiants universitaris que es prenien el teatre de manera secundària, com han exposat, sinó que va ser fundat per Joan Ollé (director de teatre), Marta Mas (Teatre Experimental Català, Grup de Teatre de l’Orfeó de Sants, que després sí que es va allunyar dels escenaris; Lluís Vidal Prats (músic, autor de diverses bandes de so), i Quico Romeu (actor, autor i director; entre altres tasques relacionades amb el teatre).

Cal destacar que quan Anna Rosa va ser contractada per Dagoll-Dagom, durant l’espectacle No Hablaré en Clase, Araceli Bruch, (impulsora de diversos grups de teatre de caire feminista dels anys 70 i 80), Pepe Rubianes, conegut de tothom, Josep Parramón que s’ha dedicat al teatre tota la vida, etc... ja en formaven part.  Per tant, de “grupet d’universitaris amb aficions teatrals”, res. En tot cas gent jove que encara no havíem gastat part de la seva vida als escenaris.

En segon lloc, cal recordar que No Hablaré en Clase, espectacle que van heretar Joan Lluís, Anna Rosa i Miquel Periel era el tercer espectacle del grup, no el primer com ells han citat. El primer espectacle com a Dagoll-Dagom va ser sobre el llibre de poemes de Rafael Alberti Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, l’any 1974. El segon, l’any 1975, va ser Nocturn per acordió, sobre poemes de Salvat Papasseit. Cal remarcar que per a aquest espectacle van fer expressament algunes  músiques Ramon Muntaner i Lluís Llach, i que en el repartiment hi havia Carme Callol, actriu i Rosa Vergés, que va encarar la seva vida professional cap al cinema.

Pel que fa a l'afirmació que en aquell moment pràcticament no existien grups de teatre, afirmació agosarada, caldria recordar que el mateix Joan Lluís provenia dels Lluïsos de Gràcia, aleshores molt actiu i amb un repertori que ratllava la professionalitat. Només a Barcelona es podrien citar el TEC (Teatre Experimental Català, dirigit per J. A. Codina), el GTI (Grup de Teatre Independent del CICF, dirigit per Mario Gas), Estudis Teatral d'Horta (dirigit per Just Segarra i Pep Montanyès), L'Òliba (Francesc Nel·lo), El Camaleó (dirigit per Jordi Teixidor), els Putxinel·lis Claca, Els Comediants, el grup Jocs a la Sorra, Els Joglars i altres que no recordem, a ben segur.

Creiem que caldria corregir aquesta informació ja que no només afecta una anècdota personal, sinó també a altres “teatreros”, alguns dels quals es va quedar pel camí. En realitat va ser una generació amb voluntat de servei i alegria que va apostar per un teatre “independent d’un fil”, la qual va ser clau en la normalització del panorama teatral de finals del setanta i que en certa manera encara gaudim.

Marta Mas
Quico Romeu


CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

divendres, 4 de juliol del 2014

CATALANOFÒBIA 6. El control polític de Madrid

El Catalán es tardo en aprhender sus afectos, que lentamente los concibe, y los retiene con constancia. El Catalán es encogido con estremo, y si no le buscan, se detiene con alguna sequedad. El Catalán es grandemente çeloso del honor de las mugeres. El Catalán idolatra en sus Privilegios. El Catalán guarda con superstición la palabra.
ALEXANDRO DE ROS
La insaculació era una forma d'elecció de càrrecs feta per sorteig. Fou emprat, a finals de l'Edat mitjana per a procedir a l'elecció de càrrecs en els governs municipals, en les confraries o gremis, en els consolats i en la Diputació del General delPrincipat de Catalunya. Els noms dels candidats -establerts prèviament- eren ficats en un sac (insaculats) i eren trets a l'atzar, sovint per un infant de menys de 7 anys. En el cas de la Generalitat de Catalunya, s'instaurà a les Corts de Barcelona (1493), sota el regnat de Ferran II. La llista dels noms dels insaculats figurava registrada al Llibre de l'Ànima. El nombre d'insaculats que es va fixar va ser:
El 1654, per un decret signat pel rei Felip IV DE Castella i III d'Aragó, els oficis de la Generalitat de Catalunya també passen a ser insaculats.
Acabada la Guerra dels Segadors i retornat el Principat de Catalunya a la jurisdicció de la monarquia hispànica, no varen pas aturar-se els problemes. D’entrada, el 1659 les monarquies catòlica i cristianíssima es van posar d’acord per fragmentar Catalunya, de manera que els de Madrid es quedaren el Principat i els de París, els comtats del nord, sense cap vistiplau de les institucions polítiques catalanes. És veritat que en aquella època la monarquia hispànica no va derogar cap constitució, ni va tocar cap privilegi, ni va eliminar cap institució política. Però des de Madrid intentaren igualment dominar el govern de Catalunya no pas per via jurídica, sinó per la factual, perquè si no podien modificar l’estatus institucional del Principat, podien recórrer al nomenament de funcionaris i de tots els càrrecs polítics. A Catalunya el nomenament dels càrrecs polítics es feia habitualment pel sistema de la insaculació. El sistema de la insaculació fou implantat a les corporacions públiques al segle XIV, com a Girona, on començà el 1376, però fou instaurat definitivament d’ençà de 1457 com a sistema específic de la vida política catalana.[179] Els noms de tots els ciutadans elegibles eren escrits en rodolins, posats dins d’unes bosses i triats a l’atzar. Als municipis hi havia els representants dels nobles, la mà mitjana dels mercaders i artistes, i els artesans, pagesos i menestrals de la mà menor; la seva insaculació i possible elecció depenia de si s’inscrivien abans de les eleccions.
Després de la guerra dels Segadors, un cop caigut en desgràcia Olivares i havent-lo foragitat de l’escena política, Felip IV de Castella i III d’Aragó no gosa eliminar les constitucions de Catalunya, però fa una cosa encara més subtil: tergiversa la insaculació de tots els organismes polítics. Amb data 3 de gener de 1653, decideix que les persones que s’han d’insacular només poden ser aquelles que ell mateix hagi triat, amb la qual cosa sempre i en tot cas només podran sortir nomenades personalitats afectes a la monarquia, ja que primer ell les haurà seleccionat o escollit, rebutjant i desinsaculant aquelles que li són desafectes. D’aquesta manera, a la pràctica el rei imposa en el sistema d’elecció l’absolutisme i naturalment una centralització política per trencar amb la decisió i la voluntat lliure dels catalans a l’hora de donar igualtat d’oportunitats i de probabilitats de ser escollits als qui han d’ocupar els càrrecs polítics. Atesa la situació política, les persones desinsaculades són moltíssimes. Malgrat tot, el rei té la dissort que les persones insaculades que surten escollides, una vegada en el càrrec, també plantegen reivindicacions per a l’autogovern. Madrid encara no es pot fiar dels catalans a l’hora de tenir-los sotmesos políticament.[180] La situació dels catalans, amb la guerra contra França que continuava a la frontera, va tornar a ser difícil a causa dels allotjaments dels soldats. El 1687 esclatà la revolta dels barretines. El malestar dels catalans tenia l’origen en la mala conjuntura econòmica, que la despesa per l’allotjament de les tropes, totalment inconstitucional, agreujava, i en la multiplicació dels privilegis a favor de l’estament nobiliari que ajudava Carles II. Els diputats catalans, el 1692, es queixaren al rei de la poca eficiència del seu exèrcit davant de França, i fins i tot arribaren a dir-li que a Madrid ja volien que França els conquerís «para castigo de Cataluña y para que eternamente quede sujeta y esclava». Aquesta impressió era la certa, perquè la subjecció i l’esclavitud eren en el pensament polític del virrei Villahermosa, el qual el 1690 havia recomanat al rei que es reforcés l’exèrcit a Catalunya per estar vigilant «en caso de sedición y pretexto del castigo que merezen»; a més, li reiterava que es reservés tal com s’havia fet abans «mayor y nueva superioridad en sus goviernos para que tengan más precisa dependencia de V.M.» [181]


MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[179] Christian Guilleré. Girona medieval. Crisi i desenvolupament (1360-1460), Diputació de Girona, 1992, p. 44..
[180] Fernando Sánchez Marcos. «El autogobierno perdido en 1652: el control por Madrid de la vida política de Cataluña durante el virreinato de Don Juan de Austria (1653-1656)», Pedralbes, núm. 2, 1982.
[181] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, pp. 38 i 48.

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html