traducció - translate - traducción

divendres, 20 d’octubre de 2017

A las puertas de la República Catalana | Cotarelo


Cataluña y solo Cataluña ha puesto en un brete a la Monarquía, su miserable restauración, la falsa democracia y la careta tras la que se ocultaban los viejos fascistas de siempre. Cataluña y solo Cataluña proporciona la conmoción que necesita España si quiere salir de ese sopor y esa resignación mecidas por la injusticia, el saqueo, la mentira, el abuso de poder, la corrupción, el autoritarismo y la estupidez franquista más densa a las que se ha sumado el PSOE de Sánchez. La proporciona, pero no garantiza que España la aproveche. Desde luego, Cataluña lo hará porque para eso ha llegado hasta aquí. Los españoles... ese es otro cantar.

Se ve difícil -en realidad, imposible- que el esquilmado pueblo español sea capaz de rebelarse contra estos gobiernos depredadores de presuntos delincuentes que enarbolan un patriotismo de pandereta mientras se forran robándolo todo. Dudo de que haya un pueblo más sumiso en Europa y más capaz de seguir votando a quien lo desprecia, saquea y explota. Y peor estará a raíz de la cuestión catalana, que ha sacado al aire todas las vergüenzas del franquismo, entre ellas, revelar el verdadero fondo la seudoizquierda de Sánchez quien ha pasado de ganar unas primarias prometiendo que pediría la dimisión de Rajoy a ponerse a su servicio incondicional e incluso superarlo en infamia y autoritarismo. Cree que imitándolo en su política anticatalana, conseguirá restarle votos, siendo así que solo conseguirá regalar el "Sorpasso" a Podemos y hundir el PSOE.

Sánchez ha ido a Bruselas a trasladar allí su apoyo al gobierno más ladrón, corrupto, franquista y peligroso de toda la transición. Y lo ha hecho mostrando la fibra moral de un auténtico granuja, al negar que los dos Jordis sean presos políticos, sino "políticos presos", comparándolos con Ignacio González y digo que es un granuja porque este mismo tipo visitó hace un tiempo la celda en la que estuvo 18 años recluido Nelson Mandela, otro preso político al que los sáncheces racistas sudafricanos consideraban también un "político preso". Y entre Mandela e Ignacio González hay cierta distancia. La suficiente, al menos, como para que un dirigente "socialista" no resultara tan repugnante.

Y todo para nada. Reunidos los dos genios que los dioses han deparado a España en su peor hora, Rajoy el Sobresueldos y Sánchez su correveidile, no saben ni qué hacer con el 155 y, juzgando a los demás tan lerdos como ellos, dan en una última "astuta" propuesta: dejarán caer el 155 y darán una amnistía (es decir, soltarán a los dos rehenes que tienen) si Puigdemont convoca elecciones. Una trampa infantil porque, justamente, solo consideran el 155 para convocar elecciones pero que, al mismo tiempo, demuestra el miedo que tienen ya en el cuerpo con gente en la cárcel por sus ideas, gente procesada, multada, perseguida y las calles llenas de manifestantes y la sociedad ya en franco estado de desobediencia permanente.

No es solamente que las provocaciones, amenazas, hostigamientos del gobierno y su perro faldero socialista no consigan el efecto intimidatorio que persiguen, sino que justamente obtienen el contrario: la sociedad más movilizada, más cohesionada, más rebelde. A las estructuras de la ANC y Ómnium (que los franquistas del PP sueñan con ilegalizar) se unen otras, como en peu de pau, una red social para promover la resistencia civil pacífica y no violenta, que es justamente el punto fuerte del independentismo. O los Comités de Defensa del Referéndum de la CUP, que han seguido activos después del 1/10, cambiando el nombree por el de Comités de Defensa de la República.

Los dos lumbreras no saben que hacer y hoy, que vence su ridículo ultimatum, lo alargarán con el cuento de que tienen que informar al Senado, mientras buscan alguna fórmula que les permita salir del atolladero en que se han metido sin quedar como lo que son. Cosa inútil: la DI ya se declaró y la suspensión se levantará en cuanto haya un atisbo de aplicación del 155. Algunos, bienintencionados, creen que el 155 puede llevar a una ocupación y hablan de un gobierno títere. En realidad, sería "retítere" porque para títeres ya estan Génova/La Moncloa y Ferraz.

Pero no haya cuidado. La banda de malhechores (dicen los jueces)  que ha conducido al país a esta situación explosiva por su arrogancia, su ignorancia, su corrupción y su ejemplar incompetencia no conseguirá ni siquiera el lamentable objetivo de incendiar Cataluña para tapar sus latrocinios. Ayer mismo los tribunales imputaban a la tesorera del PP de Valencia, Carmen Navarro, por financiación ilegal, otra más en la historia del partido de los ladrones por antonomasia, el que habla de legalidad y tiene 700 imputados en procesos penales, entre ellos ministros, presidentes autonómicos y altos cargos. Por mucha que sea la indignación que los procedimientos de la troika nacionalespañola (PP, PSOE y C'S) producen en Cataluña, estos asuntos de la corrupción y el latrocinio no deben pasarse por alto. Como tampoco la necesidad de exigir responsabilidades por el también presuntamente mafioso incendio de Galicia.

Comparado con lo anterior, paradójicamente, lo de Cataluña tranquiliza porque se le ve un final feliz. No gracias a la habilidad del gobierno, sino a la del govern. Casi inadvertida ha pasado una decisión de Puigdemont en las últimas horas: ha trasladado su residencia de su domicilio al Palau de la Generalitat (Canonges), en donde tendrá protección especial las 24 horas del Grupo Especial de Intervención de los Mossos d'Esquadra. ¿Se entiende o hay que explicarlo? El presidente se prepara para lo peor. También para defenderse frente a un ataque imprevisto, ilegal e ilegítimo que los dos estrategas de Génova/Ferraz puedan haber ideado con su habitual falta de esscrúpulos. 

Con el masivo apoyo organizado de la calle, el respaldo de las instituciones y partidos y la decisión del presidente de mantenerse al timón, la República Catalana está en puertas. Habrá unos días, quizá semanas, malas, pero la intervención de la EU resultará inevitable y de lo que sea después de España los españoles habrán de exigir responsabilidades a Rajoy y Sánchez. Ojalá sean capaces de hacerlo.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dijous, 19 d’octubre de 2017

Crònica de la construcció de l’odi: una operació d’estat contra Catalunya | VilaWeb

El discurs dels mitjans espanyols ha acabat infrahumanitzant els independentistes per justificar qualsevol mesura repressiva de l’estat espanyol



N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les portades dels principals diaris espanyols l’endemà de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats de sedició. La càrrega d’agressivitat que tenen les referències a ells en aquests diaris… Ells, que han estat organitzadors de manifestacions pacífiques i representants d’entitats que sempre han fet crides a la no violència, hi són presentats com ‘els instigadors’, ‘els agitadors del separatisme’, ‘els líders del cop’… Hi són presentats així perquè quedi clar que es mereixen el càstig; perquè ni tan sols són persones, són delinqüents.


És la penúltima mostra del punt a què ha arribat el discurs de l’odi que han anat coent els mitjans espanyols durant mesos mentre Rajoy forjava la repressió. Un discurs que prepara el terreny per a justificar-ho tot.

La benedicció de Felip VI
Felip VI va comparèixer el dia 3 d’octubre al vespre, després d’un dia sencer de manifestacions multitudinàries a tot Catalunya en una jornada d’aturada general, per pronunciar un discurs en que avalava la via repressiva del govern de Rajoy contra l’independentisme. Es va adreçar especialment als ciutadans de Catalunya que se sentien ‘preocupats per la conducta de les autoritats autonòmiques’, dient-los que no estaven sols i que tenien tot el suport i solidaritat de la resta d’espanyols. Ni una paraula sobre els centenars de ferits que feia només dos dies havien estat víctimes de la brutalitat policíaca. El rei espanyol va prendre una posició clara en el conflicte. Però sobretot, amb la seva compareixença extraordinària, d’una gran duresa de contingut i de forma, va emparar l’acció repressiva que vindria, d’una banda, i el discurs polític i mediàtic que l’acompanyava, d’una altra.


Ja fa mesos que veiem com s’ha anat construint un relat per a justificar la repressió a Catalunya, des del moment que Junts pel Sí i la CUP van polir diferències i Sáenz de Santamaría va enterrar la falsa operació ‘diàleg’. I amb la data del referèndum ja fixada, aquest estiu vam veure un aperitiu d’allò que va arribar després: l’hostilitatde la majoria dels mitjans espanyols contra l’independentisme l’endemà mateix dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils, seguida d’una campanya de desprestigi contra els Mossos d’Esquadra, tan bon punt es va evidenciar que el govern català era capaç d’actuar com un estat independent en matèria de seguretat i d’emergències als ulls de tot el món, en una situació de gravetat extrema.

L’atac contra l’escola catalana
Amb la campanya de l’1-O, l’atac contra els Mossos, personificat en el major Josep Lluís Trapero, ha tingut continuïtat en l’àmbit de l’ensenyament, una fixació recurrent de Ciutadans i del PP en els intents de dinamitar el sistema d’immersió lingüística a Catalunya. És en l’ensenyament que hem vist els últims exemples d’imposició d’un discurs mediàtic a Espanya, que consisteix a criminalitzar mestres, directors de centres, pares i fins i tot alumnes en una pretesa campanya de persecució dels no independentistes. L’atac (i la mentida) cerca el conflicte lingüístic. Vegeu les declaracions del ministres d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, aquest cap de setmana passat en una televisió francesa: ‘Si aneu a Catalunya sentireu parlar català. Els qui tenen dificultats són els qui volen parlar en castellà.’ El periodista li demana si és cert que a les escoles es pot aprendre anglès, francès i català però no espanyol, i Dastis respon que sí: ‘Sí, sí, l’espanyol és discriminat a les escoles públiques catalanes’, diu. L’entrevistador se sorprèn. Vegeu-ho al minut 6.00 de l’entrevista:




El discurs polític i el discurs mediàtic es compassen. Quan Dastis deia això, els mitjans espanyols ja desfermaven una nova onada d’informacions per criminalitzar l’escola catalana. Un dels exemples més cridaners és el que va publicar El Mundo la setmana passada: ‘Nens, avui no farem matemàtiques, farem Infocat’. Una ‘notícia’ que, d’entrada, no encerta ni el nom del programa informatiu per a infants de Televisió de Catalunya, ‘Info K’. Un dels subtítols diu: ‘les escoles de Catalunya adoctrinen els nens l’1-O i canvien les assignatures bàsiques per una nova matèria: Infocat.’ La notícia es basa en les declaracions d’alguns pares i mares anònims que es queixen que alguns professors no es van veure amb cor de fer classe l’endemà de la repressió policíaca del primer d’octubre, o per una circular informativa d’una escola sobre la jornada de vaga general del 3 d’octubre. Tot plegat, amb una conclusió: no deixen ‘cap altra opció’ a aquests pares que anar-se’n de Catalunya.

Els mitjans espanyols dibuixen un escenari en què els independentistes persegueixen els qui no ho són, i una situació de minorització, silenci i assenyalament. I tot plegat mentre el govern espanyol parla de totalitarisme i de cop d’estat i el portaveu del PP al congrés espanyol diu que el govern català fa accions pròpies del nazisme. Felip VI els diu a tots: ‘No esteu sols’, i no solament deixa via lliure sinó que ordena a les institucions de l’estat espanyol que actuïn. La repressió és més fàcil de justificar si els qui la reben són responsables d’actuacions inhumanes; per això els independentistes són deshumanitzats, és a dir, hom els nega pràcticament la condició de persona. Per això Felip VI no va dir ni un mot per a les víctimes de la repressió policíaca de la jornada del referèndum, que no eren pas solament els centenars de ferits, sinó els milers, milions de catalans que van ser sotmesos a tot un dia de terror policíac.

‘Espejo público’ transmet un clima irrespirable
La culminació del discurs sobre la persecució dels unionistes a Catalunya la vam veure divendres en el programa ‘Espejo público’, a Antena 3, que és presentat per Susanna Griso. ‘Tres estudiants ens expliquen com és estudiar a Catalunya i denuncien l’elaboració de llistes d’alumnes que no són independentistes’. El vídeo, de poc més de tres minuts, té un començament inquietant: sobre un fons negre amb música de piano de fons, unes lletres sobreimpreses avisen l’espectador que ‘les següents entrevistes s’han fet fora del recinte universitari per temor de represàlies de grups independentistes’. Temor, represàlies, por… Aquesta frase, i les declaracions que vénen després, transmeten la idea que a Catalunya el clima és irrespirable, que hi ha ‘grups independentistes’ que persegueixen la gent pel simple fet de no pensar com ells, fins i tot en un espai de llibertat com la universitat.

video

El periodista es troba amb aquestes tres estudiants en un bar. Expliquen la permissivitat del rectorat de la UAB pel que fa a la suposada repressió de què són víctimes; parlen d’escopinades, d’insults i de cops a la taula perquè no se senti què diuen quan volen parlar a classe. En cap moment el reportatge no diu que un dels testimonis milita activament a Societat Civil Catalana i a Ciutadans, una dada sobre les preferències i motivacions polítiques de les protagonistes que és essencial.

Testimonis manipulats

En aquell cas, els testimonis deien allò que s’inscrivia en el discurs preconcebut. Però, si no és així, es manipula el sentit d’allò que diuen mitjançant el muntatge, i avall. Això els va passar a dues joves, el testimoni de les quals fou manipulat en una notícia de l’informatiu del vespre de Telecinco del 4 d’octubre. La notícia parlava de ‘topades violentes entre joves’ en la jornada de manifestacions per l’aturada general, unes mobilitzacions multitudinàries i pacífiques que van contrastar amb algun incident aïllat a càrrec de petits grups de manifestants unionistes. Però, justament, aquests incidents van ser elevats a la categoria, el to i l’ambient que expliquen a Espanya que es viu a Catalunya.


video

El relat que es crea diu que la violència la causen i l’executen els manifestants independentistes. L’enorme rebuig que han desfermat accions com l’assalt a la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs, les mesures repressives prèvies al referèndum i, sobretot, la violència policíaca contra els votants el primer d’octubre no han estat capaços de transformar un moviment cívic i pacífic en un moviment violent. Malgrat això, si la realitat no s’ajusta a allò que pretenen que passi, elaboren el relat del tumult: amb notícies com aquestes en mitjans espanyols que acompanyin les querelles de la fiscalia per sedició. Per justificar la condemna per sedició, cal que hi hagi accions tumultuàries; i si no n’hi ha, s’inventen.

Violència omesa i escarni

De la mateixa manera, la violència que han hagut de suportar els independentistes és ocultada (com hem vist en el discurs de Felip VI), menystinguda (com hem vist en les declaracions de responsables polítics del govern espanyol com Enric Millo i Juan Ignacio Zoido) o ridiculitzada i escarnida. I això ho han fet alhora mitjans de comunicació i partits. Ho han fet amb la jove que fou arrossegada per terra en un col·legi electoral, a qui van colpejar i van fer mal als dits d’una mà. Marta Torrecillas fou víctima d’una agressió d’agents de la policia en un col·legi electoral, com es pot veure en aquest vídeo:


video

Primerament, va explicar que li havien trencat uns quants dits d’una mà, perquè li ho havia semblat després d’haver rebut l’atenció mèdica. Però després va rectificar i va explicar que no els tenia pas trencats. Aquest cas ha estat agafat com a argument fins i tot per part del president espanyol, Mariano Rajoy, per mirar de desmentir i de qüestionar les imatges de violència que han fet la volta al món. A El Mundo van arribar a publicar un article titulat ‘Marta “dits-trencats” i la gran mentida de l’1-O‘, en què graten en la seva vida privada i personal. I es fixen tant en la qüestió dels dits trencats que tant els fa que fos arrossegada escales avall i vexada. I això que en publiquen la imatge escandalosa.


El cas de Marta Torrecillas va ser explotat fins al límit en articles de diaris i en tertúlies de televisions espanyoles. El periodista Eduardo Inda la va escarnir fins a tal extrem en una tertúlia a ‘El programa de Ana Rosa’, a Telecinco, enmig d’una connexió en directe amb el parlament amb la periodista Mayka Navarro, que aquesta no va poder suportar més la pressió i va acabar plorant. Ni tan sols hi va haver consideració per la periodista en aquella situació, i va acabar essent acomiadada per part de la presentadora amb un to burleta: ‘Mayka, a plorar una mica i ara tornem, que se t’escorrerà el rímel.’

Hem vist que la violència rebuda pels independentistes és banalitzada, menystinguda o amagada. Però, per més que sembli contradictori, també ha estat aplaudida. La sortida de vehicles de la Guàrdia Civil de diversos indrets d’Espanya venint cap a Catalunya enmig dels crits ‘a por ellos’ no fou criticada per ningú del govern espanyol. Silenci del PP i del PSOE. I de Ciutadans, és clar. Un missatge i una imatge d’odi com aquella no va merèixer cap denúncia de cap autoritat de l’estat espanyol. Encara més: dies més tard, passat l’1-O, van córrer imatges d’agents de la policia espanyola fent el mateix crit. I cap condemna, tampoc.

No tan sols això, sinó que el dirigent del PP català, Xavier García Albiol, va arengar els agents de la policia espanyola que eren a Calella per donar-los ànims per les concentracions de protesta que hi havia arran de la violència que havien practicat el primer d’octubre. I en aquell discurs, fet per un dirigent d’un partit sense responsabilitat de govern a un cos policíac, García Albiol parlava dels ‘catalans de bé’, assenyalant, doncs, els catalans dolents. ‘Us demano molta força, perquè els catalans de bé, que som els catalans que també ens sentim espanyols, us necessitem. S’ha de lluitar i s’ha d’aguantar.’ Us imagineu que Anna Gabriel o Gabriel Rufián anessin a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a arengar els agents? Com reaccionarien, tots els mitjans espanyols?


video


La distinció entre catalans bons i catalans dolents també la va fer el rei espanyol Felip VI en el discurs del 3 d’octubre. és una distinció que també queda clara quan un reporter de Telecinco explica en una connexió en directe a Barcelona qui són els catalans que dominen els carrers i que intimiden i qui els que no gosen sortir de casa:

video

I si, per tot plegat, ara que ja hi ha dos presos polítics catalans, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a Òmnium se li acut de difondre un vídeo de denúncia demanant ajuda a la comunitat internacional, de seguida apareixeran mitjans que han publicat mentides sobre Catalunya, com El País, per dir que el vídeo és mentida.  No queda espai per a res.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Palinuro imprescindible: En nombre de los presos



No era precisa particular agudeza para darse cuenta de lo que iba a pasar. Acción/reacción/más acción. Hasta El País lo ha visto: la prisión de Sánchez y Cuixart da oxígeno al independentismo y así ha sido. Una reacción espontánea, inmediata, masiva de la gente. Aunque El País, siempre servicial con el gobierno, la reduce a unos "miles", ha sido muy considerable y muy, muy generalizada.

La decisión de la jueza,  cuestionada jurídicamente a fondo, es un disparate político mayúsculo, sobre todo por su sublime inutilidad. Ahora hay dos presos políticos, pero el movimiento que lideran sigue intacto, ha generado ya su nueva dirección provisional y mantiene su estructura en red operativa, ahora fogueada con un nuevo objetivo que la ineptitud del gobierno (pues la decisión, en el fondo, es política, como todos sabemos) le ha entregado en bandeja.

Ahora hay cientos de miles de gentes en las calles y la actitud de desobediencia (las institucioness catalanas paran dos días en protesta por el encarcelamiento) se extiende por la sociedad. El punto siguiente de más acción/más reacción pinta oscuro. De un lado tenemos una sociedad muy movilizada en paralelo con un duelo institucional entre el govern y el gobierno de consecuencias imprevisibles, y de otro 10.000 efectivos de antidisturbios acantonados en Cataluña. En cualquier momento puede saltar una chispa y producirse un desastre de esos que los burócratas de la UE llaman irreparables.
Preparándose para la eventualidad, el discurso del gobierno, con el firme apoyo del PSOE, culpa de antemano a Puigdemont (la derecha suele personalizar sus ataques) de las consecuencias de la aplicación del 155. El razonamiento, en efecto, es el del maltratador, el de culpar a la víctima. Esta tiene que encontrar el recto camino incluso en contra de sus intereses. En el ínterin de la tensa espera se disparan los rumores. Los "duros" del PP quieren ilegalizar los partidos independentistas. ¿Y por qué no las organizaciones sociales como la ANC y Ómnium? ¿Por qué no a la sociedad catalana? ¿Por qué no a Cataluña? No se rían. La aplicación del 155 y el estado de excepción de hecho que ya existen y quieren ser ampliados e intensificados, ¿que es sino la ilegalización de la Generalitat y, por ende, de Cataluña?

Por lo demás, el papel más desgraciado en este drama, que tiene algo de tragedia y algo de comedia bufa, corresponde al PSOE. Su apoyo sin reservas a la política represiva del PP, que se presenta como una muestra de alto sentido del Estado, pone de relieve que carece de un proyecto propio que pueda medirse en tirón electoral con el del PP. Se trata, pues, de un cálculo electoral. Y un cálculo electoral erróneo porque, puestos a votar la unidad de la Patria, la gente va al de la Patria de toda la vida.
Esta lamentable subalternidad de los socialistas (como la de toda la izquierda española en el banco de pruebas de Cataluña) desciende a niveles de auténtica sumisión. Sánchez ha pasado de anunciar que pediría inmisericorde la dimisión de Rajoy a retirar a escondidas, en la noche y la niebla, la petición de reprobación de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría a raíz del vandalismo policial en Cataluña que él mismo había ordenado presentar. Después de esto, pensar que el PSOE pueda suponer algún tipo de contrapeso a los seguros excesos del PP en el Principado es estar en Babia.

Es más, los socialistas, movidos por un renacido espíritu nacional español viajan a Bruselas a modo de embajadores del gobierno. ¿No quedábamos en que el conflicto catalán era un asunto interno español? ¿Qué pinta Sánchez en Bruselas desactivando el mensaje de la "represión" en Cataluña? Puestos ya a hacerle el trabajo sucio al gobierno, el SG puede aprovechar para negar que hubiera vandalismo policial el 1/10 y mucho menos 900 heridos. Al fin y al cabo, es lo que sostiene el señor Hernando, del partido al que el señor Sánchez apoya, el mismo seeñor Sánchez que el día 2 de octubre felicitaba a los cuerpos de seguridad del Estado por su actuación en Cataluña, pero no tenía ni una palabra para lamentar las víctimas.

Pero, ténganse los chistes. Si el PSOE se encuentra en este calamitoso estado, Podemos ni estado tiene. El conflicto España/Cataluña lo ha pulverizado y hecho enmudecer. Su ideología de izquierda lo lleva a simpatizar con la causa catalana (sin entender gran cosa de ella), pero su pragmatismo le aconseja no contradecir el espíritu nacional-español tan presente entre su electorado como en el del PSOE o los otros partidos dinásticos. Así que ahí se ha quedado, aferrado a su fórmula ideal de un referéndum pactado legal que los otros partidos españoles no aceptan. Una jaculatoria hueca. Un "Virgen, que me quede como estoy" mientras pasa esta tormenta.

Podemos vino a revolucionar España sin pensar en Cataluña y Cataluña ha revolucionado España sin pensar en Podemos.

Publicado por Ramón Cotarelo

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre






diumenge, 15 d’octubre de 2017

PREPAREM L'ÈPICA PER GUANYAR LA LLIBERTAT

video
Font: desconeguda, rebut per whatsapp

La setmana que comença, aquest dilluns 16 d'octubre, és decisiva. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, haurà de respondre, després d'haver ofert diàleg, el requeriment del govern espanyol sobre la Declaració d'independència. 

Jordi Sànchez i Agustí Alcoberro, camí de Madrid
El president de l'Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, amb el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el major i una intendent dels Mossos d'Esquadra, tornen a declarar davant l'Audiència Nacional per uns suposats delictes que són un abús de dret i amb l'amenaça latent que hi hagi detencions. La separació de poders, a l'Estat espanyol, ha desaparegut.

L'1 d'octubre vam votar i la nostra veu va ser clara i forta. Estiguem preparats per mobilitzar-nos pacíficament i defensar les nostres institucions, el Sí del referèndum i les nostres llibertats. Estiguem atents a les comunicacions oficials: al correu, al canal obert de Telegram, a les xarxes socials, a les declaracions públiques de les persones que ens representen, el mateix Jordi Sànchez i el vicepresident Agustí Alcoberro. 

No escampem rumors, hi pot haver molta confusió, sovint interessada.

La República Catalana ja arriba!


Assemblea Nacional Catalana


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre