traducció - translate - traducción

dimarts, 18 de juliol de 2017

El referèndum imperfecte

Resultat d'imatges de petó
“Potser és hora de fer aquell petó que tots ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el 1-0
Una de les poques coses bones que té ser mortal és que la vida ens demostra que deixar passar oportunitats i moments vitals encara que no siguin perfectes no ho podem fer. El saber que la vida es finita ens fa prendre decisions encara que no tot ho tinguem clar.
Mai és el moment adequat per tenir un fill, sempre hi ha pors al canviar de feina, demà és millor que avui per demanar perdó o dir que estimem, sempre podem endarrerir el fer un cafè per conèixer algú, és fàcil trobar excuses per deixar de fer un viatge. Tenim una gran capacitat d’enviar a un futur la presa de decisions i el moment d’assumir riscos. Si no tinguéssim consciència de la nostra mortalitat viuríem una vida plana, esperant sempre el moment ideal.
La política és part de la vida, i a la política hi ha també decisions a prendre en situacions on no hi ha tota la informació i on no sabem si és el millor moment. Però no podem esperar al moment ideal, calculat, precís i on tot estigui a favor nostre. Per això a política també arrisquem sense saber si ens en sortirem.
Tot això va relacionat amb què les oportunitats de canvi polític i de fer un projecte millor són potser una per generació. Els meus pares van poder votar la Constitució que va facilitar la transició a un règim formalment democràtic. Segurament no era el moment idoni, hi havia condicions complicades, va ser tutelat pels franquistes i els militars, votada amb un cens improvisat i amb molts errors. Però si la generació dels meus pares i els polítics demòcrates de llavors no haguessin arriscat, segurament ara viuríem en un país pitjor.
Ara tenim una oportunitat de superar el model del 78, que ha demostrat ser útil unes dècades però que porta fent aigües molt de temps. L’1 d’octubre votarem un referèndum d’independència no pactat, que es farà a la contra de l’estat, amb una part dels poders fàctics sabotejant-lo i amb dubtes de si serà reconegut internacionalment. Però és l’oportunitat que tenim la nostra generació.
Cap independència s’ha aconseguit tenint tot fet de partida, amb reconeixements previs, sense objeccions, sense pors internes i externes. Cap independència tenia resposta a tots els dubtes, moltes s’han aconseguit amb les veus internacionals en contra, amb l’estat matriu sabotejant-ho. Però al final se’n van sortir, més fàcil del que ells mateixos creien i tot.
Jo no tinc totes les respostes, ni crec que ningú les tingui. Només sé que ara no és el moment de posar objeccions i demanar perfeccions. Tots tenim por, volem la perfecció, tots els dubtes resolts i totes les respostes clares i nítides. Però potser és el moment de fer aquell petó que tots en algun cop ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el pròxim 1 d’octubre.

El Punt Avui - El referèndum imperfecte | José Rodríguez | Expert en comunicació en xarxes | Articles | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir Boladevidre

dilluns, 17 de juliol de 2017

Sí, Bwana Sánchez



Benvolgut, o no, Pedro Sánchez:

Estic entusiasmat amb la notícia que, des de la metròpoli, els socialistes reconeixereu la cultura catalana. Sens dubte, aquest gest de gratitud cap a la colònia suposarà un impuls per a les nostres danses tribals, la música ètnica catalana, les representacions de teatre primitiu en llengua autòctona i la literatura indígena que desenvolupen els escriptors nascuts a Catalunya. Es tracta d'un èxit del virrei Iceta i de la bonhomia de l'esquerra espanyola, sempre tan solidària amb els pobles de la perifèria. És d'agrair també que no practiqueu el proselitisme cultural i tracteu d'imposar el xotis en les extraescolars. Tot un gest. En fi, què més us puc dir sinó expressar l'agraïment de totes les indústries culturals catalanes. I és que no sé si endevines quina és la principal comunitat autònoma en despesa de les llars en béns i serveis culturals, la segona en producció editorial, la que més sales d'exhibició cinematogràfica té, la que més festivals de cinema i de música organitza o la primera o segona (depenent de l'any) que més productores de cinema posseeix. Sí, la colònia del nord-est. I això que la inversió de l'Estat en centres com el MACBA és una propina en comparació amb el Reina Sofia, per posar un exemple.

El que encara està per decidir és de quina manera reconeixereu la cultura catalana. Què diràs? "Reconec la cultura catalana que surti de la ment dels catalans". Bé, potser dins del teu partit t’obligaran al cafè per a tothom i hagis de dir: "reconec la cultura catalana que surti de la ment dels catalans i la cultura madrilenya que surti de la ment dels madrilenys i la cultura andalusa que surti de la ment dels andalusos i la cultura extremenya que surti de la ment dels extremenys ... ". Ja saps que en aquesta Espanya tan addicta a la diversitat, és impossible reconèixer una cosa positiva a Catalunya si no reconeixes també alguna cosa positiva de les altres. Per tant, el de reconèixer oralment la cultura catalana, no sembla un bon negoci. Et proposo que facis d'enxaneta en un 3 de 10 amb folre i manilles, que surtis a El Foraster fent de pagès o que facis un cameo en una pel·lícula d'Albert Serra (tranquil, no hi ha gaire diàlegs). Això sí que serà un reconeixement de la cultura catalana. També podries dir que estiueges a la Costa Brava, que menges fuet d'Olot per esmorzar, que sempre untes el pa amb tomàquet o que tens un cosí que és de Castellfollit de la Roca. Està molt vist però no m'estranyaria que ho fessis. Però el millor seria que Alfonso Guerra fes tota una temporada al Teatre Lliure amb una performance consistent en realitzar-se una colonoscòpia amb el raspall de l'Estatut. Ja farem un crowdfunding si cal.


Per acabar, només em resta demanar-vos una certa sincronització amb les demandes del poble català si voleu fer-vos els simpàtics. És que tinc la sensació que mentre estem demanant els papers del divorci, vosaltres esteu buscant on és la llista de noces. És una mica com el marit masclista que quan veu que la seva dona fa les maletes perquè està farta que no foti brot a casa, només se li acudeix dir-li: "et faré la cuina més gran".

Àlex_RibesPots seguir el BLOG SOCIETAT ANÒNIMA a: Twitter @blogsocietat Facebook i TumblrLlibre a la venda en FNACLa casa del llibreAmazon o Laie només per 16,15 euros.

Pots seguir Boladevidre

dissabte, 15 de juliol de 2017

Les dades de la repressió franquista i Llista completa de les persones i entitats afectades.



Us oferim una anàlisi de les dades que va publicar l'Arxiu Nacional de Catalunya


El dia 7 de juliol l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va fer pública la llista de processos i resolucions dictades pels tribunals militars franquistes. El document, de 2.569 pàgines, va fer possible que els ciutadans consultessin per primera vegada la llista de víctimes del Principat que foren objecte de represàlies per part del franquisme. Tanmateix, algunes institucions, investigadors i individuals, han demanat que les dades es publiquin en un format que serveixi per a tractar-les globalment, perquè el format utilitzat per l’Arxiu Nacional (un fitxer pdf) només permet la consulta de dades concretes. VilaWeb, amb voluntat de servei públic, ha convertit la informació a un format tractable amb eines informàtiques i l’ofereix a tota la ciutadania, com també el codi font per a R amb tots els passos seguits, perquè qualsevol persona pugui reproduir-ho a partir del fitxer proporcionat per l’Arxiu Nacional. Podeu aconseguir tots els fitxers en aquesta pàgina. Tot seguit us n’oferim els resultats més significatius.

Les xifres generalsA partir del fitxer, hem obtingut un total de 69.629 processos a persones individuals. Tots aquests processos involucren 65.990 noms únics. Parlem de ‘noms únics’, i no de persones, perquè ignorem si es tracta d’una única persona o bé de persones diferents amb un nom coincident. D’aquests, 3.372 noms/persones van ser víctimes de més d’un procés per part de la justícia militar franquista. Entre els qui van haver d’afrontar més processos, hi ha José García García (8 processos), Antonio Martínez García (7), José Martínez Martínez (7), José Pérez García (7), Francisco García Martínez (6), Juan Martínez Sánchez (6), Antonio Sánchez López (5), José Asensio Cabanes(5), Juan Martínez García (5) i Juan Pujol Martí (5).
El primer procés començà l’any 1936. Era contra Juan Balcells Auter, que fou declarat sense responsabilitats. La darrera sentència fou l’any 1980; corresponia a un procés començat el 1978 contra Cayetano Hernández Gil, que fou condemnat a vuit mesos de presó menor. El procés més llarg, de 32 anys de durada, va ser el de Ramon Roig Altadill: començà el 1942 i s’acabà l’any 1974 (arxivament). Cal dir que hi ha 61 causes en què no consta l’any de començament i 4.112 en què no consta l’any d’acabament, a més que només se’n proporciona l’any i no pas la data concreta. Pel que fa als sexes, el 92% dels processos militars (64.144) fou contra homes, i el 8% (5.485) contra dones. Entre els processos, el més comú és el consell de guerra (61.405, el 88%), seguit de les diligències prèvies (4.515, un 6%). Els procediments més comuns, entre una quarantena, són els sumaríssims (46.509, el 67%) i les diligències prèvies (4.155, el 6%).

Com veiem, la sentència més comuna va ser la de 12 anys de reclusió temporal, amb gairebé 12.000 condemnes. Va anar seguida de condemnes exculpatòries (sobreseïment, absolució, llibertat i sense declaració de responsabilitats). En total són 28.487 sentències exculpatòries, el 41% del total. Però no hem de passar per alt que aquestes persones van ser detingudes, retingudes sense llibertat, sotmeses a maltractaments (i moltes segurament a tortures), i el fet de tornar-les a detenir els condicionà des d’aquell moment i durant tota la dictadura. Un element més de la repressió. La pena de mort fou la sisena més comuna, seguida de penes de presó perpètua o d’uns quants anys.


El gràfic mostra les penes més comunes:
Processos en el curs del temps
Un altre element important és com es distribuïren els processos militars contra els ciutadans de Catalunya durant tots els anys de la dictadura, com mostra la figura següent.
 
Com s’hi observa, la gran majoria dels processos foren durant el final de la guerra i, en menor mesura, fins l’any 1945, durant la llarga postguerra. Entre el 1936 i el 1939 la tropes militars iniciaren 51.646 processos, el 74% de tots els processos durant tota la dictadura. Entre el 1940 i el 1945 se’n van començar 15.398, el 22% del total de la dictadura. Durant la resta d’anys de la dictadura –sempre segons les dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya–, els tribunals militars van iniciar 2.524 processos, el 3% del total. Convé tenir en compte que la llista proporcionada per l’Arxiu Nacional de Catalunya no recull tots els casos de repressió. VilaWeb ha pogut parlar amb familiars de persones que apareixen a la llista i, després de confirmar les penes que hi surten, afegeixen que tingueren penes superiors, que foren detinguts arbitràriament més vegades, a banda de sofrir maltractaments i tortures en aquestes detencions que no hi consten oficialment. La dictadura feixista tingué una especial impunitat en els anys de la postguerra, sense necessitat de registrar documentalment tota les accions que duia a terme.

El gràfic anterior mostrava l’inici dels procediments. És interessant també de mostrar quan acabaren, per tal de veure el temps que les persones estigueren recloses o pendents d’una condemna. El gràfic següent compara l’inici del procediment (any a l’eix vertical), amb el final (any a l’eix horitzontal). La figura requereix una certa explicació, que us proporcionem tot seguit:
 
En primer lloc, com més fosc és el color, més concentració de procediments. La principal acumulació, tal com es pot veure, és fins a l’any 1950, i a poc a poc van disminuint fins al 1962. Els processos gairebé desapareixen durant els anys següents, però tornen a augmentar a partir de l’any 1967, amb una especial concentració en els anys finals de la dictadura. El segon aspecte important de la figura és la línia recta que conformen els punts. Això significa els casos que comencen i s’acaben el mateix any. Si mirem l’any 1960, per exemple, a l’eix vertical (any d’inici), veurem que els punts d’aquest any se situen a l’any 1960 de l’eix horitzontal (any d’acabament). Tanmateix, tots aquells punts que s’allunyen de la línia recta mostren casos que foren resolts l’any següent o posteriors. Com més allunyat és un punt de la línia recta, més es prolongà. Veiem que fins l’any 1944 la majoria dels casos trigaren uns quants anys a ser resolts. En menor mesura passa també entre el 1945 i el 1954. També es veu clarament a la figura un seguit de punts (sentències) que comencen al voltant del 1940 i no es resolgueren fins una, dues o tres dècades més tard, el núvol de punts a la banda inferior de la figura. En general, la mitjana de durada dels processos fou d’un any. El 49% dels procediments (34.062) es resolgueren el mateix any, el 23% (16.165) en un període d’1 any a 5, 452 procediments (0,65%) duraren entre 6 anys i 10 i 142 processos duraren més de 10 anys (el 0,21%).

Penes de mort i execucionsEntre les penes més freqüents a Catalunya, hem vist que bona part eren exculpatòries. Tanmateix, la sisena més comuna fou la condemna a mort. En total, i segons el document de l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi hagué 4.404 condemnes a mort. Però no totes es feren efectives. Així i tot, s’executaren 3.344 persones. Entre els fitxers que us podeu descarregar, a VilaWeb n’hem creat un amb la llista de les persones executades. Als qui foren condemnats a mort però finalment no foren executats, 1060 en total, la pena els fou substituïda en 602 ocasions per la de reclusió perpètua. En la resta de casos fou substituïda per penes de 12, 15, 20 o 30 anys de reclusió. El gràfic següent mostra com es repartiren les execucions durant tota la dictadura:
 
Com veiem, la majoria d’execucions es produïren acabada la guerra: el 1939 (2.360 execucions) i l’any posterior (459). L’any 1942 encara hi hagué 134 execucions. Entre l’any 1957 i fins a l’any 1972 no hi hagué cap execució, que es reprengueren els tres darrers anys de la dictadura, amb una execució cada any. La dictadura morí matant.


LLEI 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquismeLlista de procediments judicials militars que afecten a 66.590 persones físiques i 15 jurídiques



Pots seguir Boladevidre

divendres, 14 de juliol de 2017

Enyor de la utopia (Toni Soler)

Enyor de la utopia / PERE VIRGILI

TONI SOLER

UTOPIA. Aquell bon amic em va dir als anys noranta que la independència era una utopia meravellosa. “Qualsevol hi estaria d’acord -em va dir-, si fos possible”. Però no era possible, perquè el separatisme era marginal, i perquè les fronteres europees no es modificarien mai més. També em va dir que l’important era consolidar l’autonomia, influir en Espanya i evitar la fractura entre nous i vells catalans. No recordo si aquell amic votava CiU o el PSC. Van passar uns quants anys, i quan Maragall va ser president amb el suport d’ERC, el bon amic em va dir que l’independentisme havia pujat per reacció a l’Aznar, i que de fet ja estava bé, perquè així el PSOE es tornaria federalista. El 2006, quan es va aprovar el nou Estatut retallat, em va dir que ens hi havíem de conformar perquè no hi havia majoria social per anar més enllà, i que el maximalisme només facilitaria el retorn al poder del PP.
EL BOTÓ. El PP va tornar al poder, i quan el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut retallat després d’una agressiva campanya anticatalana, el bon amic em va dir que compartia la meva indignació, i que de bon grat es faria independentista “si la independència es pogués aconseguir prement un botó”, cosa que evidentment (no siguem il·lusos) no passaria mai. Però va aplaudir l’editorial conjunt de la premsa de Barcelona, incloent La Vanguardia i El Periódico ; aquella que portava per títol “La dignitat de Catalunya”. El meu amic em va dir que la paciència tenia un límit i que calia anar un pas més enllà, exigir un Estat federal i un concert econòmic. Però al meu amic, com a tots, el va atropellar l’onada sobiranista, les manifestacions, les consultes populars, etcètera, i em va dir que els seus fills anaven tot el dia amb l’estelada i que ell mateix, què carai, els entenia, perquè la reforma d’Espanya era inviable. I que Catalunya tenia dret a decidir. Quan va arribar el 9-N, el meu amic va anar a votar, i va votar sí-sí.
GARANTIES. Quan finalment al Parlament hi va haver una majoria sobiranista, el meu amic em va dir que el que era veritablement majoritari era el dret a decidir. Quan la majoria va proposar un referèndum, va dir que calia abans intentar el diàleg amb Madrid. Quan el govern espanyol va fotre l’enèsim cop de porta, va dir que ens havíem d’esperar, que hi havia un partit nou, que es deia Podem, que si obtenia el poder s’obririen horitzons nous. Quan el PP va tornar a guanyar les eleccions i -amb el suport del PSOE i de Cs- va començar a amenaçar, processar i condemnar els responsables del 9-N, el meu amic em va recordar que CDC tenia molts casos de corrupció. Quan Junts pel Sí i la CUP van acordar un tripijoc legal per eludir la suspensió del TC, el meu amic em va dir que havíem de ser escrupolosament democràtics. Quan Puigdemont va convocar el referèndum per a l’1 d’octubre, em va dir que la consulta no tindria prou garanties. Finalment, li vaig preguntar al meu amic què dimonis hauria de passar perquè donés suport al referèndum. I ell no va dir res, i jo vaig pensar que en el fons enyorava els anys noranta, quan era tan fàcil ser independentista, perquè la independència era impossible.
Font: Les Illes, Catalunya i el País Valencià celebraran l’any Fabra conjuntament | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/100640142420812453887