traducció - translate - traducción

diumenge, 20 d’agost de 2017

Espanya creu que té lumbàlgia


SUSO DE TORO

Fa uns mesos em van preguntar pel referèndum i pel Procés i, no sé si amb sentit de la responsabilitat o amb audàcia aventurera, vaig contestar que a mesura que passessin les setmanes i es fes evident que el referèndum seria una realitat imparable, que es convocaria i que hi acudiria a votar la ciutadania en ple, Alemanya obligaria Rajoy a reconsiderar la seva política. Que una vegada veiessin que el referèndum era una cosa imminent, els poders de Madrid haurien de posar a la balança alguna cosa que convencés una majoria de catalans que seria millor quedar-se a Espanya i que votessinno. Vaig aventurar que Rajoy, que havia creat aquest problema d’estat i l’havia portat al seu límit, era un interlocutor impossible que no podria contradir el que havia dit i fet durant mesos i anys i que, per tant, havia passat l’hora d’aquest govern del PP i caldria convocar noves eleccions legislatives.
Assenyalava també l’obstacle que suposava per resoldre aquesta crisi que Espanya fos un regne i no una república, perquè el rei, tot i que és el cap de l’exèrcit -que aviat és dit!-, no té la capacitat política d’un president de república per intervenir-hi.
En aquell moment jo mateix comprenia que el que estava dient sonava irreal als meus interlocutors, però m’hi refermava basant-me en un coneixement raonable tant de la realitat catalana com del món de la cort madrilenya. Hi ha un factor decisiu en aquest procés que no es destaca prou: la compacta ignorància dels polítics espanyols i la seva formació en el nacionalisme espanyolista en les seves dues variants, tan decimonòniques com encara actuants; l’espanyolisme imperial dels absolutistes i l’espanyolisme patèticament jacobí dels liberals.
El pensament obsolet i ranci d’aquests governants i, en diferent mesura, del conjunt dels polítics espanyols d’esquerra i dreta és sorprenent, viuen en els límits socials i culturals de la cort, que té les seves delegacions i reflexos en capitals de província.
Desconeixent prèviament la història i la cultura de la societat catalana, la seva ignorància i la seva supèrbia els van impedir aturar-se per saber què estava passant ara. No és estrany que el president i la vicepresidenta del govern creguessin que era possible sotmetre i humiliar Catalunya: “Vèncer per 10 a 0”. Així es comprèn el desembarcament fa tot just un parell de mesos de Rajoy amb Florentino Pérez i el seu seguici a Barcelona per ofendre qualsevol persona amb dignitat. Ara s’estan despertant del seu confortable sopor en el seu malson.
He esmentat la ignorància, però és més greu la cultura autoritària de tots els estaments de l’Estat i d’aquells polítics en concret. No fa tant encara consideraven una opció l’ús de la força. El seu orgull ofès davant d’una ciutadania insubmisa els va fer imaginar tornar a ocupar Catalunya militarment i empresonar-ne els governants. Això en aquest segle, a Europa i a la Unió Europea. Vostès poden no creure-s’ho i prendre-s’ho com una exageració, però deu ser perquè no coneixen el món d’on surten aquestes persones. Quan els va baixar la febre, per mantenir el “principi d’autoritat i la unitat d’Espanya” -una cosa sagrada per a “les persones normals”-, van portar al límit un procés iniciat fa set anys quan van boicotejar la renovació del Tribunal Constitucional per aconseguir la sentència sobre l’Estatut: ocupar organitzativament i políticament la justícia com a arma contra la demanda cívica catalana, al preu de negar el seu caràcter democràtic. Crear una policia política era una cosa natural per als fills polítics del Tribunal de Orden Público.
El balanç de l’estratègia seguida aquests anys pel govern central i després per tot l’Estat és brutal: la societat catalana ja ha trencat amb Espanya com a estat i com a país. La major part de la seva població adulta fa anys que no reconeix Rajoy com el seu president del govern i, a més, ha anat deixant de reconèixer la monarquia regnant, la justícia, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, l’exèrcit i els mitjans de comunicació madrilenys o estatals. No hi ha tampoc figures de la cultura o de la societat a Espanya que siguin compartides i reconegudes com a pròpies, aquí.
Quan el president Puigdemont diu que no acatarà una inhabilitació que provingui del Tribunal Constitucional, només verbalitza la realitat en què viuen avui els seus conciutadans. No es van voler asseure a la taula ni per escoltar, i ara hauran de negociar.
L’Espanya que es mostra a Marivent, la de Rajoy i el Borbó Felip, creu que té lumbàlgia i es posa la mà al costat que li fa mal, però si es fes un escàner descobriria que la malaltia que ella mateixa s’ha provocat és molt més greu i que necessita hospitalització.
Hi haurà referèndum, des de fa unes setmanes ja ho saben. Faran promeses que no podran concretar ni el PSOE, lligat a la roda de molí de Susana Díaz; ni el PP, principal culpable de tot; ni Podem, que vol seguir fent piruetes verbals -i no podrà- per ocultar que marxa rere l’estratègia d’estat de Rajoy. Els mitjans de comunicació propietat dels bancs que han embrutat i difamat la societat catalana entre l’opinió pública espanyola passaran d’ofendre i negar el caràcter democràtic de la votació a fer propaganda de la pluja de promeses si els votants es comporten com “persones normals”, tal com dicta el “sentit comú”.
Només la Unió Europea, vet aquí la responsabilitat política d’Angela Merkel, podrà tenir un paper en aquest conflicte en un estat que, després del Brexit, és important dins la Unió. Espanya és incapaç de canviar, mai ha sigut capaç de resoldre els seus problemes per si mateixa. Si Franco no hagués mort seguiríem en el franquisme i no hauríem passat a la restauració monàrquica postfranquista. Llavors els Estats Units van intervenir i van tutelar l’operació; ara li correspon aquest paper a Alemanya.
Només ens en sortirem tots, els uns i els altres, per camins democràtics gràcies a una Catalunya que, ja fora del postfranquisme, no acceptarà que els seus governants elegits democràticament siguin perseguits, ells i les seves famílies. La indignitat i les actuacions delictives de l’Estat contra aquest país han traspassat tots els límits i si algun governant ha de ser processat per les seves actuacions no és a Barcelona, sinó a Madrid. Catalunya no té interlocutor a la cort i espera Merkel. ¿O algú creu que els catalans imploraran a Rajoy una amnistia per a Mas, Ortega i Rigau?


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dissabte, 5 d’agost de 2017

MÉS PREPARATS QUE MAI!

Queden menys de 2 mesos per al Referèndum. Ara cal estar més preparats que mai! El govern espanyol està fent servir totes les eines per aturar la democràcia. Estiguis de vacances o no, estigues alerta per defensar la democràcia quan toqui! 

No podem tolerar l'abús de poder de l'Estat espanyol, que amb la Guàrdia Civil interroga treballadors de la Generalitat i representants del Pacte Nacional pel Referèndum. Sens dubte, l'Operació Catalunya continua amenaçant els nostres drets i llibertats i evidencia la nul·la voluntat democràtica de l'Estat.

Per això Crida per la Democràcia és imprescindible, necessitem la teva energia!
Fes córrer aquest vídeo per denunciar un govern espanyol demofòbic i reclamar el nostre dret. Alcem la veu per exercir la democràcia: el proper 1 d’octubre omplirem les urnes!


BONES VACANCES
TORNO EL 21 D'AGOST


Pots seguir Boladevidre

divendres, 4 d’agost de 2017

Garzón és un cínic i un covard

«Per als torturadors, segons la justícia universal invocada per Garzón a l’Argentina, no hauria d’haver-hi cap lloc segur en el planeta. Però n’hi havia, com a mínim, un: el seu despatx a l’Audiència Nacional espanyola»

Ramon Piqué parla amb Baltasar Garzón al parlament (fotografia de la CUP).
Ahir, Baltasar Garzón va escriure un article a La Vanguardia que és d’una vergonya infinita però que es pot llegir també amb un dolç sabor de victòria. Vergonya infinita que, vint-i-cinc anys després, Baltasar Garzón intente reinventar la història de les tortures que tanta gent va patir precisament en l’operació Garzón. I dolç sabor de victòria perquè, vint-i-cinc després, Garzón, finalment, es mostra preocupat. Encara que no siga pel que va fer sinó pel mal que fa a la seua imatge.

Alguna vegada he tingut la temptació de fer un editorial d’una sola línia. A voltes pense que les coses són tan clares que no toca malgastar lletres. Avui ho faria. Diria ‘Garzón és un cínic i un covard.’ I ho deixaria estar. Tothom entendria què dic i la gent que m’importa estaria d’acord en l’anàlisi i, segurament, que no cal dir res més.

Tanmateix, el text d’ahir mereix aclarir algunes coses. Perquè crida l’atenció que ara, vint-i-cinc anys després, reconega amb tanta tranquil·litat i naturalitat que aquell 1992 hi va haver tortures. I resulta vergonyós que pretenga espolsar-se la responsabilitat d’aquelles tortures dient que ell, tècnicament, no les podia denunciar. Precisament ell, que quan es va posar a investigar la dictadura argentina va al·ludir a la doctrina de la ‘jurisdicció universal’.

El concepte de jurisdicció universal es basa en el fet que hi ha lleis internacionals que imposen obligacions a tothom i a tots els estats, sense que això puga modificar-se mitjançant un acord contrari. Entre els crims que tots els estats i jutges del món tenen el deure lògic i moral de portar a judici, passen on passen i sota la jurisdicció que siga, destaca la tortura.

Per als torturadors, segons la justícia universal invocada per Garzón a l’Argentina, no hauria d’haver-hi cap lloc segur en el planeta. Però n’hi havia com a mínim un: el seu despatx a l’Audiència Nacional espanyola. Allà, els torturats li explicaven les tortures patides i no passava res. Justament aquell despatx era l’únic lloc del planeta on no es podia fer res?

A banda de perseguir els torturadors com fos, se m’acut que podria haver denunciat els fets a les autoritats judicials, que hauria hagut d’organitzar un escàndol o que podria haver escrit un article públic explicant que allò que deien aquells xicots, i que tanta gent negava que hagués passat, era veritat. O podia haver dimitit per incompatibilitat moral amb un sistema judicial que permetia la tortura. O podia haver-se personat en els calabossos a veure què passava per tal d’intimidar els torturadors i fer-los una mica difícil la feina. O podia, com a mínim, haver mirat a la cara els torturats i haver-los dit que ho sentia, que li sabia greu que allò passés. No va fer res d’això. Per tant, deixe al lector que trie: o Garzón és un cínic o és un covard o és totes dues coses alhora.

Tres comentaris telegràfics finals. Primer. Alguns dels arguments que Garzón fa servir en el seu article són vomitius. Com ara, exclamar-se que l’operació Garzón porte el seu nom i no el dels altres jutges, o dir que entre els detinguts hi havia membres de Terra Lliure –com si volgués inferir que no passava res si se’ls torturava, als de Terra Lliure.

Segon. A ell li agradarà o no li agradarà, però ja està bé que Baltasar Garzón sàpiga i entenga, vint-i-cinc anys després, que ell és un dels grans noms que ha ajudat a desespanyolitzar aquest país, a l’altura de José Maria Aznar. I m’alegre que siga conscient que passarà a la nostra història per això.

I tercer. El seu plany narcisista no impressiona gens ni mica. Fa tard i les coses que ell va fer, les monstruositats que ell va consentir, ja no tenen reparació possible. El seu nom està tacat per sempre i això ja no ho podrà arreglar mai.


Pots seguir Boladevidre

dijous, 3 d’agost de 2017

Qui és el president de Naturhouse i padrí de Societat Civil Catalana?



Víctor Costa 
Foto: Efe 


Félix Revuelta Fernández (Burgos, 1947) és el fundador i principal accionista de la cadena de nutrició i dietètica Naturhouse. Va estudiar Economia a la Universitat Nacional d'Educació a Distància. Amb múltiples inversions, incloent un club de futbol, cellers, farmacèutiques o fins i tot un hotel de luxe, s'ha convertit en una de les 100 fortunes més importants del conjunt d'Espanya. Es mou amb jet privat, juga al golf, fa vela i és un habitual de les festes de Marbella. El suplement dominical d'El Mundo li atribueix una fortuna d'entre 450 i 500 milions d'euros.
La seva oposició a la independència de Catalunya ve de lluny, tal com posa de manifest el seu reiterat suport i finançament a Societat Civil Catalana. Va ser precisament en un esmorzar organitzat per la plataforma unionista, que va desencadenar la polèmica amb aquestes declaracions: "Una Catalunya independent podria convertir-se en una república sud-americana". El motiu? Al seu parer, "incertesa jurídica". Malgrat les dades rècord de Catalunya, Revuelta entén que el procés espanta les inversions i "té atemorits els empresaris" per la incertesa de no saber què acabarà passant. Encara més, és partidari que si els empresaris no és posicionen en contra del procés és perquè "s'exposen a perdre la meitat de clients ja sigui d'una banda o de l'altra". 
Coincidint amb el primer dia d'agost, data a partir de la qual l'activitat empresarial acostuma a fer un breu descans, Naturhouse ha comunicat al regulador borsari de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) que trasllada la seu de Barcelona a Madrid per "raons operatives". Convé no oblidar que Naturhouse va enlairar-se obrint una botiga a Barcelona i a Vitòria durant els Jocs Olímpics del 1992. Però les coses han canviat. I des del 2015, quan Naturhouse va sortir a borsa, s'assegura que s'ha consolidat la direcció de la societat i el grup a les seves oficines a Madrid, on també es reuneix de forma habitual el seu consell d'administració i les seves comissions delegades. 
Més moderat que de costum, ha assegurat a El Confidencial que la situació política a Catalunya és "complicada" i que això no n'ha estat l'únic factor, però sí que ha influït en la seva decisió. Reitera que no vol assumir un risc tan elevat. Però no és la primera vegada que marxa. De fet, Kiluva, que és la matriu de Naturhouse, ja va fer les maletes de la capital catalana a la capital espanyola ara fa cinc anys coincidint amb l'auge de les manifestacions de l'11 de setembre. Aquest hòlding familiar que porta les síl·labes de la seva dona i els seus fills també manté participacions minoritàries en el grup de comunicació Vocento (propietari de l'ABC) o la farmacèutica catalana Reig Jofre.  
Revuelta no és un empresari desconegut. Ni de bon tros. Aquest mateix mes de juny ja va ser notícia per haver-se erigit com un dels grans damnificats de la compra del Banco Popular per part del Banco Santander. Es calcula quehi ha perdut 45 milions d'euros. Tant és així que amb només una setmana de marge des que l'operació es va publicar, va posar en marxa una plataforma d'afectats i la seva respectiva maquinària legal a través de Kiluva per presentar demandes col·lectives contra els responsables de la caiguda de l'entitat. "És una vergonya el que ha passat, hi ha coses que no s'entenen", va concloure. 
Naturhouse també va captar gran part de l'atenció mediàtica durant el 2008 quan el llavors president de l'Associació Espanyola de Dietistes Giuseppe Russolillo va criticar tant els productes com la publicitat o fins i tot les tècniques i el sistema per aprimar-se utilitzat per la cadena de nutrició. Naturhouse no va dubtar en portar aquest assumpte als tribunals que després de quatre anys de reiterades apel·lacions a les més altes instàncies judicials per part de la firma, van acabar donant la raó una i altra vegada a Russolillo. 

Pots seguir Boladevidre