traducció - translate - traducción

divendres, 19 de gener de 2018

Núñez Seixas: "El constitucionalisme és nacionalisme espanyol"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Xosé Manoel Núñez Seixas: "El constitucionalisme és un nacionalisme espanyol"

Gustau Nerín 
Foto: Laura Gómez

Xosé Manoel Núñez Seixas (Ourense 1966) és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Santiago de Compostel·la i actualment ensenya a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic. És especialista en els nacionalismes ibèrics i europeus. Ha publicat nombrosos llibres sobre la història contemporània d'Europa i d'Espanya, entre els quals: Las utopías pendientes. Una breve historia del mundo desde 1945 (Barcelona, 2015); Camarada invierno. Experiencia y memoria de la División Azul, 1941–1945 (Barcelona, 2016; Münster, 2016, versió alemanya); amb J. Moreno, Los colores de la patria. Símbolos nacionales en la España contemporánea (Madrid, 2017); i Metaphors of Spain. Representations of Spanish National Identity in the Twentieth Century (Oxford i Nova York, 2017). Ha visitat Barcelona per oferir un curs, del 17 al 21 de juliol, sobre "la qüestió de les nacionalitats a Europa després de 1945" a l'Escola Europea d'Humanitats, de l'Obra Social "la Caixa", al Palau Macaya.
Què vol explicar, resumidament, en el seu curs?

Jo vull oferir una perspectiva comparativa i transnacional de la qüestió de les nacionalitats a l'Europa posterior a la Segona Guerra Mundial. Vull donar una versió global, comparant l'Est i l'Oest del continent, analitzant els factors generals que han condicionat les reivindicacions dels nacionalismes subestatals. M'aturo en les grans onades d'aparició de moviments nacionalistes de les minories: el ressorgir ètnic dels anys setanta; l'impacte de la caiguda del mur de Berlín i l'aparició de nous estats nació; i en l'actualitat, una nova onada, que està afectant més l'Europa Occidental que l'Europa Oriental.

Quan Rajoy diu que Espanya és la nació més antiga d'Europa, diu un disbarat
A Espanya, es manté una visió essencialista de les nacions, com a eternes i immutables?

Sí, tant els que es confessen nacionalistes espanyols com molts dels nacionalistes perifèrics pensen així. Prenen els mites del nacionalisme del XIX, i aquests mites es filtren el sistema de valors de molts ciutadans. Potser avui hi ha certs rivets diferents, perquè hi ha hagut certa evolució, però quan es rasca una mica, els mites del XIX segueixen allà. Per exemple, és omnipresent el recurs a la història, per part de tots, analitzant el passat amb categories actuals. Quan Rajoy diu que Espanya és la nació més antiga d'Europa, diu un disbarat; perquè encara que existís una entitat en el passat que coincidís territorialment amb l'Espanya actual, això no vol dir que això fos una nació. I aquest recurs a la història manipulada passa des d'altres punts de vista: analitzar la guerra de Successió com un conflicte entre Catalunya i Espanya no és rigorós. Però això passa aquí i passa a altres parts d'Europa. I quan hi ha un debat polític calorós, aquesta tendència es radicalitza.

Entrevista a l'historiador Xosé Manoel Núñez Seixas, Laura Gómez
Continuen les polèmiques per la Vall dels Caídos, el monument de Tortosa... És normal que la batalla dels símbols no s'hagi tancat a 40 anys de la mort de Franco?

S'hauria d'haver tancat fa molt temps. És un cas anormal dins d'Europa Occidental. Un monument d'exaltació d'una dictadura, construït amb treball esclau com el Valle de los Caídos no pot continuar sent centre de debat. S'hauria de dessacralitzar; emportar-se les restes dels que són allà enterrats, Franco i José Antonio, i donar-les a les famílies; i convertir-lo en un centre de memòria històrica. Això és un assumpte pendent, que és inconcebible que continuï sent objecte de debat. Com els carrers que recorden al dictador a molts municipis. Això, es miri com es miri, no té cap justificació. Ja ha passat un temps suficient com per assumir una mirada crítica sobre la dictadura. La dreta governant hauria d'aprendre d'altres dretes governants d'Europa Occidental.

Com tots els nacionalismes d'estat, el nacionalisme espanyol no té necessitat de manifestar-se contínuament per existir com a tal
La premsa madrilenya amb freqüència es refereix als nacionalistes catalans, gallecs i bascos com "els nacionalistes". El nacionalisme espanyol no existeix?

El nacionalisme espanyol? És clar que existeix. Existeix perquè hi ha un percentatge majoritari de ciutadans a la majoria del territori, i un percentatge notable a d'altres punts, que pensa que Espanya és una nació. I no pensen que Espanya és nació perquè té una Constitució, sinó que creuen que la nació existeix anteriorment a la Constitució. Però com tots els nacionalismes d'estat, el nacionalisme espanyol no té necessitat de manifestar-se contínuament per existir com a tal. Ja té els seus símbols, els seus equips en les competicions internacionals, és reconegut per la comunitat internacional amb símbols propis... Això està fermament assentat i es veu en detalls de la vida quotidiana.

Som en un moment de radicalització del nacionalisme espanyol?

Els nacionalismes d'Estat es manifesten com a tals quan senten una amenaça interior o exterior. Per exemple, el nacionalisme espanyol és patent en períodes de tensió amb la Gran Bretanya pel problema de Gibraltar, o en moments de conflicte amb el secessionisme. Encara que de vegades el nacionalisme també s'utilitza per encobrir altres problemes, com les crisis, o per limitar les divisions internes.

El nacionalisme pot tenir una evolució perillosa quan hi ha angoixa per la pròpia supervivència
El nacionalisme espanyol amb freqüència es presenta com una reacció defensiva davant de l'agressió dels nacionalismes català i basc...

El nacionalisme és allà. Impregna la vida quotidiana de molts ciutadans. I quan es fa més visible és quan hi ha una amenaça o un enfrontament. Encara que sigui simbòlic, com un partit de futbol, o quan hi ha angoixa per la pròpia supervivència (es tem per la supervivència de la nació com a tal, o d'una part que es considera inseparable del cos). I aquí el nacionalisme pot tenir una evolució més perillosa...

Com pot ser que alguns dels ideòlegs actuals del nacionalisme espanyol procedeixin originalment de l'esquerra radical?

El País Basc ha estat un viver de nacionalistes, tant bascos com espanyols. El nacionalisme basc ha servit al nacionalisme espanyol per donar-se una aura democràtica. L'enfrontament amb la violència d'ETA ha permès que una sèrie d'intel·lectuals hagin propugnat la idea de la tornada a una nació espanyola forta, basada en continguts cívics, en principi (encara que alguns, més tard, han tingut derives molt variades).

En el fons, al nacionalisme espanyol hi ha molt missatge històric d'Isabel i Fernando
Així, doncs ETA va ajudar la consolidació del nacionalisme espanyol?

ETA és un agent actiu de deslegitimació del nacionalisme basc. A causa d'ETA s'associa el nacionalisme subestatal a la violència, se'l considera intolerant, s'al·lega que causa sofriment... D'aquesta forma el nacionalisme espanyol pot presumir de continguts cívics i relegitimar-se (encara que en el fons, en ell hi ha molt missatge històric d'Isabel i Fernando). ETA va donar al nacionalisme espanyol màrtirs en nom de la llibertat (encara que de vegades tinguessin poc a veure amb autèntics defensors de la llibertat). És un efecte paradoxal: ETA va reforçar el nacionalisme espanyol, donant-li indirectament un caràcter democràtic.

Quin impacte ha tingut el final d'ETA sobre el nacionalisme espanyol?

En desaparèixer ETA, el nacionalisme espanyol es troba sense respostes per enfrontar-se amb unes reivindicacions no-violentes i democràtiques. I quan troba respostes, són respostes pesades, mecàniques, del passat. Com va succeir fa uns dies quan un mitjà amb gran audiència va dir que ETA, Maduro i Puigdemont eren el mateix. Si el nivell de debat polític és aquest, pleguem.

Pío Moa i Jon Juaristi serien els nous ideòlegs del nacionalisme espanyol?

Pío Moa i els seus companys fan literatura de combat, no són grans ideòlegs. En realitat, el pare més durador del nacionalisme espanyol ha estat Ortega i Gasset. Ha influït tant a la dreta com a l'esquerra. En alguna ocasió el nacionalisme espanyol ha intentat rescatar Manuel Azaña, però Ortega ha estat el pensador de més pes. A l'esquerra no hi ha hagut un equivalent a ell; potser l'únic ha estat Anselmo Carretero, el pare de la idea de nació de nacions, una idea que ha tingut un cert recorregut i que ara és reactualitzada per Pedro Sánchez.

Pluralitat és una paraula que diu molt poc. També la utilitzaven els carlins i Franco
Encara que gairebé totes les forces polítiques reivindiquen la pluralitat de la "nació espanyola", hi ha realment una assumpció d'aquesta diversitat?

Pluralitat és una paraula que diu molt poc. També la utilitzaven els carlins, i Franco es va referir a la pluralitat en el seu testament als espanyols. Nació plural, segons com ho vegem, poden ser els cors i danses de la Secció Femenina que recuperaven cants en mallorquí o en portuguès d'Olivenza. Una altra cosa diferent és reconèixer, més que la pluriculturalitat, la plurinacionalitat. Però alguns dels que advoquen per la plurinacionalitat no entren en el subjecte de sobirania, que es considera intocable. José Luis Rodríguez Zapatero, en els seus bons moments, fins i tot s'apropava a un discurs sobre la plurinacionalitat. En l'actualitat no hi ha res d'això: hi ha defensa de la Constitució.

Es torna a planejar, a l'entorn del PSOE, el discurs de la diferència entre la nació política (Espanya) i les nacions culturals (Catalunya, Euskadi...). És un discurs amb trampa?

Aquesta distinció ja la feien els socialistes als anys 1980. Els pares de la idea van ser Andrés de Blas Carrera i Juan José Solozábal. Dos bascos del PSOE, demòcrates, que van recuperar una vella distinció entre la nació estatal i la nació cultural i la van aplicar a l'àmbit espanyol. Deien que en l'Estat espanyol hi havia diverses nacions culturals, però que no hi havia més que una nació política: Espanya. En els debats constitucionals Txiki Benegas va al·legar, en aquesta línia, que a Espanya hi ha nacionalitats que no van voler ser nacions. No se sap ni quan ni perquè van renunciar a ser nacions. Em sembla un discurs sofista. Si m'amoïnes, això també ho deien els carlins, com Vázquez de Mella. Potser fins i tot aquest ho deia amb més claredat.

En els últims anys el debat sobre la sobirania ha experimentat grans canvis...
Fa uns anys a Europa es deia que la sobirania era cosa del passat, que el futur era de les sobiranies compartides. Es deia que s'havia "de gestionar les interdependències", es volia treure el romanticisme i ser pragmàtics. Avui hi ha hagut un retorn a la creença en què és necessari un estat nacional fort: integrat a Europa, sense fronteres, amb identitats múltiples, però un Estat Estat.
En aquest moment hi ha, a Catalunya, dues interpretacions completament oposades de la sobirania nacional. Com es resol?
Hi ha una diferència entre ambdós nacionalismes que és l'afirmació democràtica. Si a Catalunya tens un 70% de població que creu que té dret a decidir, has de buscar una solució, i deixar que la gent s'expressi. Com ha de ser aquesta solució? D'això es podria parlar. Però el nacionalisme espanyol s'ha tancat en el concepte del subjecte únic de sobirania i punt.
No és cert que puguis fer una constitució catalana, proclamar-la i que ja sigui realitat l'endemà
El recurs del nacionalisme a la Constitució, és raonable?

Aquest recurs denota una concepció performativa del dret: es creu que el dret modela la societat. I no és així. Si fos així, continuaríem regits pel dret romà. Però tampoc és cert que puguis fer una constitució catalana, proclamar-la i que ja sigui realitat l'endemà. La veritat és en un punt intermig.

Entrevista a l'historiador Xosé Manoel Núñez Seixas, Laura Gómez
Quin paper juga la Constitució en el nacionalisme espanyol actual?

La Constitució té un fonament nacional i nacionalista. Repeteix diverses vegades que la sobirania rau en el poble espanyol, que té una sobirania única i indivisible. Com es va dir en els debats constitucionals, dota d'una llei a una nació que es considera ja formada. Des d'aquest punt de vista, el constitucionalisme és un nacionalisme espanyol. I jo vull deixar clar que no considero que tot nacionalisme espanyol sigui antidemocràtic; el nacionalisme espanyol, comparat amb el francès o l'italià, ha sabut torejar més amb la diversitat i és més tolerant amb la pluralitat. El que no accepto és que diguin que el discurs constitucionalista no és nacionalista.

No enviaran els guàrdies civils amb tricorni i bigoti a treure les urnes. Però sí que hi pot haver un reforçament dels sectors més durs del PP
Ha esmentat la possibilitat que hi hagi una evolució perillosa del nacionalisme espanyol.

Jo no crec que treguin els tancs al carrer. No crec que siguin tan ximples. No enviaran els guàrdies civils amb tricorni i bigoti a treure les urnes. Però sí que hi pot haver un reforçament dels sectors més durs del PP que consideren que això de les autonomies ha estat un disbarat, que ha sortit de mare, que no ha servit per acomodar les demandes catalanes i basques, i que cal recuperar competències per a l'Estat (ja ho van fer aprofitant la crisi). Aquests sectors posarien en marxa l'agenda recentralitzadora i mostrarien molta menys tolerància per la diversitat (això podria anar associat a un discurs xenòfob). Jo no descarto que això pugui passar. Hi ha certa mar de fons. El debat català està polaritzant aquestes actituds.

A Europa es viu una revitalització del nacionalisme en estats com Hongria, Polònia... Són actituds que també triomfen als Estats Units, a Rússia... Hi ha una recuperació del nacionalisme d'Estat?

Jo no sé si anomenar-lo nacionalismes d'Estat. Hi ha un augment de la xenofòbia, encara que potser el moment més àlgid ja ha passat (si Marine Le Pen hagués guanyat les eleccions seria catastròfic). Crec que aquesta radicalització té dos motius. El primer és la provincialització d'Europa: aquest continent ha deixat de ser el centre del món, ha perdut importància, però encara hi ha molta gent que vol entrar-hi. I alhora hi ha molta por per les incerteses del futur: la crisi ha tingut una víctima, la classe mitjana europea i això porta a una mena de recerca de referents segurs. El passat ofereix molts referents segurs: estats forts, homogenis, amb fronteres, amb la seva pròpia moneda i amb uns marcadors culturals forts. És un discurs fàcil, que funciona a Polònia, a Hongria... Però això no vol dir que vagi a funcionar a d'altres països. A Alemanya, la ultradreta va a la baixa... Però potser aquest auge del nacionalisme també té a veure amb que el projecte d'Europa que hem construït té serioses mancances de legitimitat democràtica. I quan ha arribat la crisi, ha generat més insolidaritat que solidaritat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 17 de gener de 2018

Anna Fedosseeva: M’emociona el sentiment de cohesió dels catalans i catalanes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial




Crec que el govern rus dona clarament suport a Espanya i que els periodistes o mitjans que es mostren a favor de la independència són minoria"

"Jo sóc guia turística a Barcelona, treballo per grups de russos. Al meu país la gent és molt sensible als canvis polítics i a la inseguretat social, i amb el procés català he notat que hi ha hagut certa reducció del turisme i també que la gent m’ha començat a preguntar si és segur venir aquí. A Rússia és il·legal concentrar-se i manifestar-se en grup, així que han impactat moltíssim les imatges de manifestacions multitudinàries; per ells, tot i que es tractés de concentracions pacífiques, això és sinònim de desordre i de perill. A les excursions que fem, quan els explico als turistes que un artista era català, o quan els dic que el modernisme va ser un moviment de Catalunya es queden sorpresos. Saben que Catalunya és una de les comunitats autònomes més visitades d’Espanya, però no saben que es parla un idioma diferent dels espanyols. Es mostren incrèduls i tenen moltes preguntes sobre l’economia. No els encaixa que un país pugui estar millor econòmicament sol que separat. Jo els dic que no tinc cap dubte que algun dia Catalunya serà independent, perquè veig que ja fa molts anys que la gent d’aquí està lluitant, i que les diferències amb Espanya cada dia es fan més grans. I més encara últimament que s’han accelerat molt les injustícies i accentuat les diferències. Jo no he pogut votar, però m’hauria agradat fer-ho. M’emociona especialment el sentiment de cohesió dels catalans i catalanes. Sobre el que els mitjans russos han publicat de Catalunya o la broma que van fer a la ministra Cospedal uns humoristes crec que és un fet puntual, crec que el govern rus dona clarament suport a Espanya i que els periodistes o mitjans que es mostren a favor de la independència són minoria”



L'Anna Fedosseeva Барселона для Детей és russa però fa més de 20 anys que viu a Catalunya i té dues filles nascudes aquí.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Necessitat, supera legalitat. La deriva contragarantista del sistema jurídic espanyol.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Joan J. Queralt 

A tots els sistemes els cal defensar-se del que entenen que són atacs contra la seva línia de flotació. Pot passar, com és el cas d’Espanya, que l’Estat, incompetent i autoritari, incapaç de fer mecanismes polítics, només branda la bandera de la llei i només la llei com el màgic ungüento amarillo (perdó pel castellanisme, no pel color).
El reduccionisme legal per a la superació de conflictes porta a un atzucac del qual no es pot sortir més que de la mateixa manera que no s’hi havia d’haver entrat: amb política. Tanmateix, aquest Estat, que branda la llei i només la llei, queda presoner del seu propi designi i la defensa de l’Estat fa crisi a cada pas, cada pas legal és més absurd que l’anterior i engrandeix el conflicte, fent més difícil una solució raonable, és a dir, pactada i, per tant, política.
Com que la llei òbviament és insuficient per resoldre conflictes radicals, l’Estat es troba indefens. Li manquen mecanismes de superació del conflicte. Per això, malgrat que brandi fins a l’extenuació la llei com l’únic instrument possible, aquesta es demostra un element de poca o nul·la força persuasiva. Fins i tot la seva capacitat retòrica és ridículament irrellevant.
Per això, malgrat que l’Estat pretén presentar-se com a campió en solitari de la legalitat i el legalisme, fuig de la llei i de la seguretat jurídica i de tots els principis democràtics que coneixem, a l’hora de defensar-se.
La separació de poders —en què els jutges no creen normes, només les apliquen—, el dret penal d’un Estat social i democràtic de dret basat en l’indeclinable principi de legalitat, la proporcionalitat —mostra inequívoca del dret democràtic— o el principi d’humanitat —fruit de la qualitat humana indestriable que és la dignitat de la persona—, per només esmentar unes poques bases que creiem sòlides com roques, se’n van en orris. Desapareix la legalitat, l’ADN de l’Estat exemplar que es vol vendre, i arriba, ves per on!, el principi de necessitat.
Pel que fa al cas del manteniment dels empresonaments del vicepresidentJunqueras, del conseller Forn i dels Jordis (i de l’exili forçat del president Puigdemont i quatre dels consellers del seu Govern), hem passat de veure les decisions judicials presidides pel principi de legalitat a veure-les presidides pel principi de necessitat.
Vegem la interlocutòria del 12 de gener d’enguany. Es crea un supòsit de restricció de drets dels investigats que la llei desconeix. El jutge aixeca requisits, envaeix competències exclusives i excloents del Parlament i criminalitza el dret de manifestació. Una llosa a la porta de sortida de la presó.
Dit ras i curt, a parer meu —i d’un nombre creixent de juristes acreditadament responsables en ña gestió del dret—, la interlocutòria de l’instructor del TS fretura de bases legals per denegar la llibertat provisional a Junqueras i negar-li l’excarceració puntual (amb trasllat permanent a Barcelona) per acudir a les sessions del Parlament de Catalunya del qual, com cap de llista del seu partit, n'és membre.
Anem a pams. La limitació als investigats dels seus drets polítics no està prevista a cap llei. Ans al contrari, els presos només tenen limitats el dret a la llibertat i els que específicament estableixi la condemna, com preveu l’article3 de la Llei Penitenciària. Ací no hi ha condemna encara; per tant, l’únic dret limitat és el de llibertat ambulatòria, que no és precisament poca cosa.
Per cercar una base, inexistent, reitero, l’instructor va a parar a un precepte legal que explora i reconeix que no pot aplicar: l’article 384 bis de la Llei de processal penal. Deixant de banda qüestions —que el jutge tampoc toca—, com què cal entendre per rebel a la llum d’aquest precepte d’excepció, el cert és que les mesures restrictives per a l’exercici de càrrecs públics que preveu aquesta disposició només es poden aplicar als investigats quan arriben a la situació de processats. Falta, sembla, molt per arribar a aquest estadi, atès que en totes les resolucions emeses fins ara es parla del caràcter inicial de la causa i que només som en presència d’indicis que cal investigar i corroborar.
Malgrat aquesta inaplicabilitatl’instructor, tot partint d’un tàcit principi de necessitat, dissenya la restricció de l’exercici del càrrec públic del presoner, el de diputat al Parlament de Catalunya, i manifesta que no el deixarà assistir a determinades sessions parlamentàries, com sí que s’havia fet anteriorment (d’exemples n’hi ha als parlaments espanyol i basc). Per més que busquin a les lleis, no trobaran cap previsió que un investigat no pugui sortir de la presó per a un tràmit com el que Junqueras sol·licita. Això és, a parer meu i, pel que veig, repeteixo, de molts altres juristes, una vulneració del principi de legalitat.
Però la cosa no acaba ací. El que és gravíssim és que, sense base legal de cap mena, hom aplica una restricció analògicament (en dret penal i sancionadorl’analogia contrària al ciutadà està constitucionalment prohibida). En efecte, aquesta mesura només és prevista un cop s'ha estat processat pels delictes de terrorisme —fruit d’una legislació d’emergència que data dels anys noranta i està avalada pel Tribunal Constitucional en la sentència 71/1994. Aquesta sentor antiterrorista com a font de la laminació de drets fonamentals del vicepresident Junqueras no casa amb cap mena de garantia, per laxa que sigui.
Per si això fos poca cosa, se centra l’anàlisi de la limitació de drets sense base legal en els drets del presoner al càrrec, reconeguts a l’article 23. 2. de la Constitució. No entrarem en aquesta retòrica discussió aliena a la causa, que sembla destinada a fer més inintel·ligible la raó del càstig. Sí que cal, si més no esmentar, que l’article 23.1. ha quedat esborrat del patrimoni jurídic dels ciutadans —votessin la llista de Junqueras, o no—, quan s’impedeix el ple exercici, sense cap mena de base legal, del dret dels ciutadans a intervenir en els afers públics per si mateixos o mitjançant representants. Fer de diputat és molt més que votar les resolucions en el ple de la cambra. És tan obvi que hom s’enrojola per haver-ho d’esmentar.
Per dur a terme la seva limitació de drets al marge de les previsions legals, l’instructor fa dues coses per a les quals fretura de tota mena d’habilitaciólegal. Com que l’article 93 del Reglament del Parlament preveu la delegació de vot, entre altres casos, en els supòsits d’incapacitat perllongada del diputat, el jutge tira pel dret i acorda “Declarar la incapacidad legal prolongada de estos investigados para cumplir el deber de asistir a los debates y las votaciones del Pleno del Parlamento de Cataluña”. O sigui, en un procés penal, en la fase d’instrucció, inicial, com es reitera un i altre cop, sense sentir la part afectada, el jutge acorda una incapacitació per assistir al Parlament. A aquestes alçades de la lectura de la interlocutòria, fa estona que hom ens ha endinsat en la jungla de la pura i crua necessitat, lluny dels paràmetres propis d’un estat de dret.
No únicament es procedeix a declarar aquesta incapacitat, sinó que a més, vulnerant la intangibilitat del Parlament, es prohibeix la presència virtual a les sessions per via telemàtica, cosa que correspon en exclusiva a la Mesa de la cambra. O sigui que la capacitat d’autoorganització parlamentària ha esclatat i queda sotmesa a la voluntat d’un jutge instructor, en un procés en el qual el Parlament ni és ni pot ser-ne part.
Es rebla el clau de la limitació de drets amb una quasi queixa a l’hora de parlar dels eventuals trasllats des dels centres penitenciaris al Parlament. Així, manifesta la resolució: “Con estos precedentes y con estas condiciones actuales, afrontar unas conducciones de salida y de retorno del centro penitenciario, en fecha y horas determinadas, con un punto de destino y de regreso bien conocido, y hacerlo con la garantía de que se desarrollarándespejadas del grave enfrentamiento ciudadano que puede impulsarse o brotar con ocasión del traslado de unos presos que suscitan su apoyoincondicional, es algo que este instructor no percibe con la garantía que reclama el mantenimiento de la pacífica convivencia que precisamentejustificó la adopción de la medida cautelar.” Novament el dret de manifestació criminalitzat, encara que no sigui promogut pel mateix pres.
Per acabar d’arrodonir la superació del principi de legalitat —recordem-ho, el principi brandat com a divisa de l’Estat espanyol—, aquesta resolució es fa extensiva a Jordi Sànchez i al conseller Forn. Una de les bases processals més elementals, el dret al procés degut, rau que ningú pot estar afectat per una resolució en la tramitació de la qual no ha pres part. La interlocutòria de 12 de gener proppassat reconeix que cap dels dos presoners esmentats ha demanat res i, per tant, no ha estat part en el debat de la resolució esmentada; tanmateix, els en fa també receptors. Aquest nou extrem incrementa el desassossec per la deriva contragarantista en la qual sembla ja ficat de ple el sistema jurídic espanyol.
Això, ni de lluny, és el que pretenem ensenyar en les nostres classes. No sé on poden haver-se après aquestes noves normes, alienes al dret vigent.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 16 de gener de 2018

L’Estat castiga els casals catalans a l’exterior

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
  •  La intervenció dels comptes de la Generalitat ha tombat l’ajut anual d’un milió d’euros que rebien els casals i entitats catalans a l’estranger
  •  Afecta 103 associacions i n’aboca algunes a problemes greus
Al Casal Català de Tolosa de Llenguadoc van fer cagar el tió als més petits. Les entitats exteriors intenten fer comunitat i difondre la cultura catalana Foto:CC TOLOSA.
Els 103 centres i casals catalans a l’exterior han encaixat un cop molt dur amb l’aplicació del 155. La subvenció que havien de rebre de la Generalitat corresponent al 2017 per al desenvolupament de les seves activitats ha estat revocada per les autoritats del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Havia de ser d’un milió d’euros, com en anys anteriors, però finalment no veuran ni un cèntim. Això aboca algunes d’aquestes entitats a situacions molt complicades com ara no poder assumir el lloguer del local, no poder pagar professors de català o no poder tornar crèdits bancaris.
El programa de subvencions als casals i entitats exteriors funciona des de l’any 1993, i es regeix per un reglament en què cada entitat ha de detallar les activitats que farà al llarg de l’any. Durant els últims temps, l’emigració de catalans a l’exterior ha fet créixer el nombre de casals i d’activitats que s’hi duen a terme, i en els darrers cursos la partida per ajudar-los era d’un milió d’euros. Com cada any, el Departament d’Afers Institucionals i Exteriors tenia resolta la convocatòria del 2017 a principis de setembre, i la partida corresponent al pressupost del 2017 estava concedida de manera provisional.
Arran de la intervenció de les finances de la Generalitat i l’aplicació de l’article 155, però, els responsables del ministeri espanyol que s’han fet càrrec del departament català s’han negat a firmar la concessió definitiva dels ajuts, i el del 2017 s’ha perdut i ja no el cobraran.
El ministeri espanyol no ha donat explicacions sobre aquesta decisió, tot i que, per la manera com s’ha gestionat el problema, tot fa pensar que atribueix a aquestes entitats una finalitat política. En un primer moment, al novembre, els responsables del ministeri van tombar l’ajut a les activitats de 30 casals, i també als vuit casals exteriors situats a l’Estat espanyol: als primers, perquè entenia que hi havia activitats que anaven més enllà del foment de la cultura; als segons, al·legant que un casal català a Madrid, Sevilla o Bilbao no és un casal exterior. Un criteri, en canvi, que no s’aplica als casals de les comunitats i cases regionals d’Aragó, Astúries, Andalusia i Madrid dins de l’Estat, que sí que s’inclouen sense cap problema en el cens de casals exteriors.
El ministeri reduïa així la partida a 680.000 euros, destinada als casals que sí que considerava que podien rebre els ajuts. Els tècnics del departament van emetre un informe jurídic per reclamar els motius de l’exclusió, ja que eliminar-ne alguns de la línia d’ajuts públics per motius polítics seria cometre un acte administratiu il·legal.
En vista d’això, el ministeri va tirar pel dret: cap casal rebrà ni un euro. El 29 de desembre es va revocar la concessió dels ajuts, de manera que la partida pressupostària d’un milió d’euros corresponent al 2017 ja s’ha perdut i no es pot recuperar de cap manera, atès que l’exercici del 2017 ja s’ha tancat i les activitats que han fet els casals durant el 2017 han quedat sense cap ajut per finançar-les. “Això ens ha posat en una situació molt greu, i amb algun cas dramàtic”, explica a aquest diari Jordi Gairin. “Les entitats i els casals són plurals i no ens dediquem a fer política. Sembla que l’Estat havia decidit castigar aquelles que, segons el seu criteri i sense conèixer-les realment, podien tenir una orientació sobiranista, i al final les ha castigat totes.”
L’única possibilitat per recuperar la partida perduda seria que el 2018 es doblés de manera extraordinària el pressupost per als casals. Però això dependrà de la voluntat del govern de la Generalitat que es formi, i també de l’autonomia financera que pugui tenir respecte a la intervenció dels comptes que ha establert el Ministeri d’Economia espanyol.
Ens han retirat diners que eren per fer classes de català, concerts, calçotades i xerrades culturals; no per fer política
Els casals són plurals i en les juntes hi ha gent de totes les ideologies, però l’Estat sembla que ha fet una llista de bons i dolents
Al de Luxemburg vam portar aquest any Anna Gabriel, en un cicle pel qual també han passat Cs i el PP
Jordi Gairin
PRESIDENT FIEC

Activitats socials i culturals en risc arreu del món

Cada casal és un món i la decisió de l’Estat d’anul·lar-los la subvenció crea situacions complicades. El casal de Cuba, per exemple, donava auxili social, amb menjar, roba i medicaments, a ciutadans en situació precària, i ara això està en perill. El casal de Berlín havia doblat aquest 2017 la despesa destinada a activitats, ja que va organitzar la trobada anual de casals d’Europa, i ara no disposa dels diners de la subvenció per cobrir-ho. El de Saragossa, que s’havia hagut de vendre la seu, ara també té problemes per assumir-ne el lloguer, i el d’Andorra podria tenir dificultats per pagar proveïdors i crèdits. Al de Grenoble, la presidenta havia avançat diners de la seva butxaca per a les activitats del 2017 i ara no es podran restituir.
Però una de les conseqüències generals de la retallada és que el 2018 es deixaran de fer moltes activitats per la incertesa amb relació a aquests ajuts. “Alguns casals ja estan dient als professors de català que potser no els podran contractar”, explica Jordi Gairin, president del FIEC i president del casal de Luxemburg, que organitza cada any un festival de cinema català i un cicle de debats sobre actualitat política catalana. “El nostre objectiu no és fer política, sinó mantenir unida la comunitat catalana, i difondre la cultura i la llengua entre els fills nascuts a fora i entre els estrangers que s’interessen per Catalunya.”
Font: L’Estat castiga els casals catalans a l’exterior | David Marín | lleida | Política | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial