traducció - translate - traducción

dijous, 26 d’abril de 2018

ESTÀ PASSANT | Bernat Deltell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Resistir és guanyar. Aquesta ha estat l’estratègia de M. Rajoy durant dècades i que ara els independentistes apliquen disciplinadament, tot i que amb alguna sonora errada (i que ja vaig comentar en un fil del passat tres d’abril). Però tot i amb això, s’està aguantant bé el tipus. I això vol dir un desgast extraordinari per al govern del Partit Popular. Feia uns mesos que la premsa internacional (i sobretot la britànica) anunciava que el 155 es giraria contra M. Rajoy. I així ha estat.
El Partit Popular es troba en un moment de màxima debilitat. Ha perdut l’hegemonia de la dreta (C’s és un dur competidor), ha perdut el suport de la premsa de l’Íbex35 i dels grans empresaris, perd a totes les enquestes, perd el relat contra l’independentisme, perd entre els jubilats per primera vegada, no sap ubicar-se en les manifestacions feministes, la sentència del cas Gürtel (1999-2005) és a punt, tots els successors van caient un darrere l’altre (Soraya el 21-12 i ara Cristina Cifuentes amb els seus màsters) i, sobretot, està perdent el control de la justícia.

I aquesta és la clau. Tot es comença a complicar encara més el 21 de març quan la Fiscalia demana la llibertat amb 100.000€ de fiança per a l’exconseller Joaquim Forn. El ministeri públic al·lega “raons humanitàries” per “l’aparició de la tuberculina” i, també, per l’absència de “reiteració delictiva” per poder sortir de la presó. Doncs bé, el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, s’hi oposa i manté Forn engarjolat. Es disparen les alarmes.Què ens indica la decisió de Pablo Llarena? Que el Partit Popular ja no controla alguns estaments judicials. I sí, ho he dit bé: el Partit Popular ja no controla les palanques de poder de part de la justícia. No ens fem trampes al solitari; la justícia, a Espanya, sempre ha estat controlada pels dos grans partits que han dominat la política estatal aquests darrers 40 anys. I tothom ho sap. Clar que sempre podem recordar aquell diàleg de la pel·lícula Casablanca:
Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
Rick: Al parecer me informaron mal
L’excarceració de l’exconseller Joaquim Forn hauria servit per “desescalar” el conflicte (el que demana Alemanya des de fa temps) i hauria comportat una petita obertura, una escletxa. Després de l’excarceració de Forn entrava en joc la segona fase, la de la presidència de Jordi Turull, no ben vista pel govern del Partit Popular però sí com a mínim acceptada. Amb Forn lliure i Turull a la presidència s’hauria pogut començar a parlar de manera discreta. Però Pablo Llarena ho engega tot a rodar. No deixa en llibertat Joaquim Forn i a sobre deté de nou els diputats Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell. I Marta Rovira s’afegeix a la ja llarga llista d’exiliats. El descrèdit en el qual cau l’Estat Espanyol és de primera divisió. Es pot estar a favor o en contra de la independència, es pot estar a favor o en contra de com s’han pres certes decisions, però avui, abril de 2018, no hi ha cap estat membre de la UE que tingui polítics empresonats per les seves idees i polítics exiliats per defensar aquestes idees. Espanya en caiguda lliure. El govern de M. Rajoy sap que està pagant un preu altíssim que allunya Espanya dels grans consensos internacionals i dels centres de poder europeus (el cas de la fallida candidatura de Francisco Pérez de los Cobos al Tribunal Europeu de Drets Humans n’és un clar exemple).
Quina és l’explicació del per què Pablo Llarena actua d’aquesta manera? Molt fàcil: darrera Llarena hi ha un senyor que es diu José Maria Aznar que en aquests moments està assegut en una butaca acaronant un gat veient com M. Rajoy cau en picat. Aznar, l’home que també dóna suport a Albert Rivera, l’home de rostre hieràtic que ja avisa que “no queda lugar para suponer buena fe en las apelaciones al diálogo, ni es posible hablar de diálogo con los que han protagonizado la rebelión”. L’home, en definitiva, que té gairebé tots els seus exministres amb problemes greus amb la justícia. Sí, aquesta dada és fonamental també per entendre què està passant: 12 dels 14 ministres que van formar un dels últims governs de José María Aznar (juliol de 2002) estan imputats, empresonats o implicats en greus assumptes judicials. A més, la majoria podrien haver cobrat sobresous de la caixa B que controlava l’extresorer del partit, Luis Bárcenas, De moment, ningú ha parlat, i ningú ho farà mentre Aznar tingui el control de part de la justícia. I entre aquesta “part de la justícia” hi ha un tal Pablo Llarena que ha fet alguna conferència per a la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) que dirigeix José María Aznar i que té, entre el seus òrgans de govern, a Cayetana Álvarez de Toledo, Ángel Acebes, Josep Piqué, Javier Zarzalejos… Vaja, tots els que donen suport a Ciudadanos, oi?
Però vet aquí que el dijous 5 d’abril passa una cosa que sacseja els fonaments de l’Estat. Sí, el dijous 5 d’abril la justícia alemanya deixa Carles Puigdemont en llibertat i descarta la rebel·lió. M. Rajoy no tindrà la foto que busca, la de Puigdemont detingut, per poder aturar Ciudadanos. Però Llarena tampoc la tindrà, la foto, i a sobre, el seu prestigi i el de la justícia espanyola (sobretot a nivell internacional) s’enfonsa.
I mentre tot això passa, els del PNB no aproven els pressupostos però no presenten una esmena a la totalitat i, per tant, guanya dos mesos de temps. Al cap d’unes hores de la decisió del PNB el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro diu que el govern català no es va gastar ni un euro per al referèndum de l’1O. I no només ho diu una vegada, sinó vàries. I també ho afirma tot el seu equip. I Alemanya s’ho apunta. I ETA anuncia que ho deixa, justament ara. I per què? Doncs per no entorpir el pacte del 8 de febrer. Quin pacte? Aquest: PNB, Bildu i Podem pacten la proposta d’incloure el dret a decidir en un nou Estatut basc. Els penebistes plantegen un concert polític amb vista a una relació bilateral amb l’Estat de naturalesa confederal. Ep! Aquesta no era la solució que proposava Alemanya? Recordem que un think tank que assessora el govern alemany, l’Stiftung Wissenchaft und Politik (SWP), va demanar fa uns dies a Angela Merkel que “enviï senyals de distensió” i proposa el govern basc com a mediador. Com és que ningú n’ha dit pràcticament res, d’això? Ai, aquests periodistes que no estan al cas…
Sí, l’SWP avisa que Alemanya s’ha convertit en “protagonista de la crisi catalana” i que l’actuació política del govern alemany hauria de ser “pressionar a favor d’una solució negociada entre Barcelona i Madrid” amb el govern basc com a mediador. I el PNB ja està fent els deures…
Acabo: hi ha guerra interna i cruenta a la dreta espanyola, i entre govern i estat. I veurem a qui esquitxa la sentència Gürtel (M. Rajoy: “Yo lo siento mucho, pero las cosas son como son y no como a uno le gustaría que fueran”). I Felipe VI portant corbates amb els colors del Sevilla i, per tant, donant Catalunya per perduda (i Euskadi, i Navarra, i ara els seguidors bètics). I el conflicte que s’internacionalitza cada vegada més. I els independentistes que fan el que han de fer, que és callar, mirar-s’ho tot des de la distància i intentar rentar la roba bruta a casa.
La transició està acabant. I aquest 2018 veurem coses increïbles…
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 24 d’abril de 2018.
PD1. Sí, ja ho sé que sóc molt pesat, però la Seat ha dit que no marxarà de Catalunya (la banana daurada) sigui quin sigui el seu futur polític. És així, oi?
PD2. Avui, 24 d’abril de 2018, ERC i el PDECat han evitat les crítiques al PNB per permetre la tramitació dels pressupostos.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 25 d’abril de 2018

Free Montoro | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Una de les grans escenes d'aquest moviment és veure el jutge Llarena plantant cara al ministre Montoro. I demanant-li que demostri amb papers oficials que el referèndum de l'1-O no es va pagar amb diners públics.»



A les Espanyes tenim Saturn menjant-se els fills, en un espectacle que se’ns presenta de mil formes i colors. Davant nostre tenim el jutge Llarena lluitant contra el ministre Montoro. La presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, portant als tribunals la gestió de l’ex-presidenta Esperanza Aguirre. O la reina Letizia i la reina Sofia barallant-se en públic. Perquè de la mateixa manera que el discurs del rei Felipe VI va envalentir els partidaris de l’a por ellos (que ja hi eren, però que es van sentir molt més legitimitats), ara ha estat l’incident de la seva mare, la reina Sofia, allò que ha envalentit els partidaris de l’a por los nuestros! Si Felipe VI va marcar el tret de sortida de l’estat que devora el enemics, la reina mare ha donat el tret de sortida de l’estat que es devora a si mateix. A por los nuestros!

Una de les grans escenes d’aquest moviment és veure el jutge Llarena plantant cara al ministre Montoro. I demanant-li que demostri amb papers oficials que el referèndum de l’1-O no es va pagar amb diners públics. Ai, ai. I filtrant a la premsa que pensa a dur-lo als tribunals per acarar-lo amb la Guàrdia Civil. Montoro contra la Guàrdia Civil. I que tancats allà dins es vegi qui diu la veritat i qui no. Realment, un hom es demana quin serà el pas següent del jutge Llarena. Atacar més ministres del govern espanyol? El president Rajoy i tot? Perquè jo ja en veig la meitat cridant Free Montoro, per si de cas, i l’altra meitat que no, per la mateixa raó. Però és clar que un cop les reines es barallen en públic, això ja no té aturador: la resta també ho pot fer.

Saturn devorant el seu fill, pintat per Goya, o Rubens, es fonamenta en un mite grec que ens arriba a través dels romans. El déu Saturn (el déu Cronos grec) va destronar el seu pare. I sabia de bona font que els seus fills també intentarien de fer-ho. Destronar-lo. Per això va devorar tots els seus fills just acabats de néixer. Però la mare Ops va aconseguir d’escamotejar Júpiter, el tercer fill (pels grecs era el sisè i es deia Zeus) i salvar-lo. I, efectivament, aquest fill va destronar Saturn. Llegeixo que s’han ofert interpretacions diverses del significat del mite: ‘el conflicte entre la joventut i la vellesa, el temps com a devorador de totes les coses, la ira de Déu i una al·legoria de la situació a Espanya, on la pàtria consumeix els seus propis fills en guerres i revolucions. També hi ha hagut explicacions arrelades en les relacions de Goya amb el seu fill Xavier, l’únic dels sis que va tenir (sis fills, com en el cas grec) que va arribar a l’edat adulta’.

Jo sempre més miraré el quadre i hi veuré Llarena menjant-se Montoro. Perquè mentre l’estat es devora, l’hem de saber contemplar, també. Al final, els autogols també pugen el marcador. I compten. S’ha de saber veure llum als carrerons sense sortida en què es fica tot sol el rival. I hem de voler resseguir els punts febles d’un sistema que necessita matar els fills per a poder avançar. I deixar-ne constància.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 23 d’abril de 2018

Espanya: l'obscur objecte de la propaganda o l'aplicació dels principis de Goebbels.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial




Els 11 Principis de la propaganda de Goebbels


1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La catàstrofe catalana que mai no va existir

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Institucions estatals i estrangeres reconeixen ara errors de previsió i diuen que l’impacte del 'procés' en l'economia de l'estat espanyol ha estat gairebé nul



Sant tornem-hi, que no ha estat res. Aquesta vegada han intentat fer petar els trons des d’aquí, des de la gran patronal catalana. El president del Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, en una entrevista publicada en El Mundo, assegurava dimarts que Catalunya ‘es dirigeix cap a un llarg període en espera, sense creixement econòmic durant deu anys o més, si seguim així’. Evidentment, es referia al ‘procés’. Déu meu! Deu anys més de crisi? Toquem ferro! Tanmateix, he de confessar que ‒llegint això‒ em va agafar fins i tot el dubte sobre en quin moment li podien haver fet l’entrevista.

Però les coses van com van. El mateix dia es va publicar que el president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), José Luis Escrivá, havia afirmat quan va comparèixer a la Comissió de Pressupostos del Congrés que ‘les darreres previsions de l’AIReF apunten a un avenç de l’activitat a Catalunya del 0,72% en el primer trimestre’. Ah! I com han anat fent la CE, el Banc d’Espanya, l’Agència Fitch, el BBVA, Caixabank, i després el mateix FMI, també va acceptar que s’havia equivocat amb la magnitud de la influència negativa prevista de la crisi política catalana en l’evolució de l’economia espanyola, que ‒segons que va dir‒ havia estat, finalment, gairebé nul·la. Parlant clar, hi va haver una equivocació en massa i ara la rectificació no ha estat tan gran, però sí important. Per cert, volem recordar que a VilaWeb, i ja al mes d’octubre, vam denunciar les previsions que es feien i les vam considerar molt improbables o tendencioses.

Però vet aquí que no deixa de ser curiós com en una mateixa setmana es poden dir coses tan diferents sobre un mateix afer. Ara bé, si la discordança, quan –com ara‒ resta en un àmbit cada cop més reduït, té menys credibilitat i costa més d’entendre per què encara existeix. Mireu, anem veient que l’economia catalana creix gairebé al 3% anual, lluny de l’estat de ‘espera’ ‒que, per cert, ja hauria d’haver començat‒ al qual es referia el president del Foment… La cosa és que després d’haver sofert en pocs mesos tempestes mediàtiques sobre el futur terrorífic que ens esperava, que va començar amb l’anomenada fugida d’empreses i que va prosseguir amb el suposat enfonsament del consum o la sobtada por dels inversor i la deserció massiva dels turistes… gairebé ja estem curats d’espants i de més coses perquè hem comprovat que les xifres diuen tot el contrari d’allò que passa.

És clar que podem pensar ‒com tantes vegades s’ha dit‒ que una cosa són les macromagnituds i una altra és la realitat de les empreses, però ara no és el cas, perquè precisament el dimecres passat, la Cambra de Comerç i l’Idescat feien pública l’Enquesta de Clima empresarial, que correspon a les expectatives sobre l’estat del negoci de les empreses de Catalunya per al segon trimestre del 2018. Precisament registra un saldo positiu de 18,6 punts, dada que suposa un augment de 6,9 respecte de les del trimestre anterior. Ras i curt: el nombre d’empresaris optimistes és cada vegada més gran i el dels pessimistes, cada vegada més petit.

‘Sí, però això ho calculen i ho diuen ells mateixos, a Catalunya’, pot dir algun malpensat de vés a saber on. Doncs, sí, ho fem aquí, i hi afegeixo que la fiabilitat professional de les dues institucions és total. Però és que, a més, resulta que un dia abans, l’INE –sí, sí, el de Madrid, eh?‒ publicava l’índex de confiança empresarial harmonitzat, que en el cas de Catalunya augmentava un 1,9% el segon trimestre del 2018 respecte del trimestre anterior, un increment, per cert, superior al del conjunt de l’estat espanyol (0,4%). I, a més, resultava que Catalunya apareixia com la segona comunitat –després de les Illes Balears‒ en la qual el saldo entre respostes positives i negatives era més favorable. Què, menys dubtes ara?

Però deixeu-me que segueixi amb l’Enquesta de Clima Empresarial, perquè conté dades que em semblen importants. Per exemple, en tots els grans sectors d’activitat, les perspectives del segon trimestre milloren la realitat del primer, que ja ha estat positiva. També ho és que el 28% dels empresaris industrials vegin un panorama millor, mentre que només un 8% el pintin més negre. I que el 28% dels comerciants siguin més optimistes contra un 9% que no ho és.

Tanmateix, vull destacar el fet que totes les branques industrials i del comerç comparteixin l’optimisme amb diferents intensitats ‒això sí‒ cosa que configura una situació que no és gaire habitual. Tampoc no ho és que hi hagi una pràctica unanimitat, si ens fixem en les opinions segons la grandària de les empreses, encara que les grans són una mica més optimistes. Hem de pensar que fins ara ha costat aixecar el cap a les més petites ‒les de menys de deu treballadors‒.

I he deixat l’hostaleria per al final, perquè pel seu pes i la quantitat de coses de tots colors que se n’han arribat a dir, mereix un comentari a banda. Una de les coses que fa molt bé l’enquesta és distribuir les respostes per zones turístiques. Sabeu on es respira més optimisme de cara al segon trimestre? Doncs a la Costa Daurada i a Barcelona ciutat! Crec aquest darrer cas és molt important, perquè ha estat un dels punts més discutits en aquests mesos. Un 32% dels enquestats de la capital catalana són més optimistes i només un 8% més pessimistes.

Bé, amb tot aquest reguitzell de notícies positives, que ningú pensi que dic que vivim en el millor dels mons, ni que es pot funcionar bé sense govern, ni molt menys que el 155 hi ajudi. Ans el contrari. Necessitem una autoritat al capdavant de la nau que ajudi a refer tot el que va malmetent el 155. Senzillament vull dir que l’economia catalana segueix una dinàmica positiva pròpia –que no ha deixat de seguir en els darrers mesos‒ malgrat el feix d’entrebancs de tota mena que li han posat en el camí. I això diu molt del tarannà dels catalans.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial