Algun dia et parlaré d’aquell país de sol i platges. Però m’estimo més esperar a quan siguis més gran. Potser el meu relat no semblarà un conte com els que estàs acostumada. Ja sé que ara, amb deu hiverns dins dels teus ulls, ja no et sembla tot tan sorprenent i que les pel·lis Disney no et fan el pes. Rapunzel no et fa somiar i les cançons que cantaves han enmudit. Però és que aquell regne del que et parlaré no té res a veure amb les històries que et van acaronar. Perquè et facis una idea d’aquell país et diré que els reis no són generosos, les princeses semblen antipàtiques i els cavallers compren amb targetes black. És un regne estrany on habiten persones que s’envolten d’odi per afirmar la seva existència. Són els homes que no saben construir somnis. Mai els veuràs plorar, ni envoltar-se de bellesa. Amb vint anys ja eren vells rondinaires i ara tot s’ha multiplicat.
Els homes que no ploren s’amaguen darrera de paraules que mai construeixen narracions màgiques plenes d’esperança. S’estimen més amenaçar, insinuar que sobres, trepitjar si cal. Quan ja no se sap construir somnis o plorar, només resta un buit que ompliran amb més contes de por.
Et parlaré d’aquell país, no et preocupis. Però ho faré quan el temps hagi convertit tot en una història divertida. Tu i jo ens riurem perquè els homes que no somien no ens hauran pogut treure les ganes de gaudir de la vida. Viatjarem sense pes a les espatlles i malgrat que no tindrem cap ambaixada en els boscos plens de colors d’aquelles pel·lis d’infància, sabrem que els monstres sempre perden i que els finals feliços ens hauran acompanyat al sortir.
Ara tanca els ulls i deixa’t endur per la son. És més fàcil somiar quan no tens al davant cap d’aquells homes que no saben plorar.
Font: Els homes que no saben somiar | Societat Anònima
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada