traducció - translate - traducción

17 de febr. 2017

És precisament aquesta mirada


És aquesta mirada, precisament. És la mirada, el gest. És el segon de silenci que intenta recordar-te qui mana aquí i que tu no pintes res en tot això. Observa aquesta mirada. I el somriure. I el fum del cigarret en un país amb excedent de venedors de fum. Veus aquesta mirada? Has observat el somriure? Doncs si. Efectivament. Com va cantar Pink Floyd en el llegendari àlbum: all in all you'r just another brick in the wall. Perquè hi ha persones amb poder (legal però cada vegada menys legítim) que construeixen murs d'incomprensió al seu voltant i que, lluny de posar les bases de la pau social, agiten els pitjors instints. No m'agrada que cridin a ningú i molt menys que l'insult es faci servir com a argument retòric, però tampoc m'agraden determinades actituds. La impostura, la hipèrbole, la desmesura ... quin mal fan a la credibilitat i com fomenten la construcció de murs.

L'Estat i tots els que serveixen al ciutadà haurien de ser exemplars, en pedagogia, en justícia, en sensibilitat, en humanitat. Un professor no pot exigir a un alumne allò que ell no compleix. Un pare no pot sancionar un fill una actitud que ell no té. I un Estat no pot exigir respecte, si l'actitud és desafiant. Prohibir, sancionar, perseguir, reprimir, provocar, amenaçar ... verbs que estan molt lluny del manual més bàsic de com aconseguir autoritat moral.

És aquesta mirada i el somriure i la sobreactuació. És Antígona explicant davant uns micròfons la neo tragèdia  grega amb la disfressa del poder mediàtic. Perquè la veritat està amagada, arraconada, expulsada a l'espera de temps millors. "Mai és trista la veritat, el que no té és remei", va cantar Serrat. La veritat és només un concepte en algun diccionari però, en aquests temps que corren, amb sort al màxim que es pot aspirar és a convertir-se en post-veritat. La veritat en diferit, com les indemnitzacions als corruptes. "Me has mirado mal" és l'excusa d'un pinxo d'autos de xoc que busca baralla. Som al nivell de les mirades? Tu em mires malament. Jo et miro malament. Jo desconfio. Tu també. Jo tinc poder. Tu no. Al final, tot és qüestió de qui construeix el relat i de quins altaveus disposa.

És aquesta mirada. O no? Però no és dignitat. Hi ha riuades de dignitat cada onze de setembre. Multituds de dignitat. Ningú ens pot donar lliçons de dignitat. Hi ha dignitat en milions de mirades. Hi ha desafiament? Suposo. Per qui no vol que canviï res, n’hi deu haver. Però, quan els que donen lliçons morals t'han amputat el teu poder de decisió com a  subjecte polític, el mínim és una mirada. I aquesta sí, amb dignitat.


És aquesta mirada i aquest somriure i aquesta sobreactuació i aquesta dramatúrgia de "mireu-me, què penita doy". Uf ... Què Poques paraules tinc, i els que us desembre són tan gastades ... Caldrà buscar nous camins, on no calguin els paraules. Gràcies, Llach.

#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat  i a Facebook
Publica un comentari a l'entrada