- El conservador del Museu de Lleida, Alberto Velasco, ha fet recerca per sortir al pas de les greus acusacions que es fan des d'Aragó al president Lluís Companys com a responsable últim de la crema del cenobi
- Velasco revela en aquest reportatge que, segons diverses fonts, van ser els propis habitants del poble els que van provocar la barbàrie
 |
| Així va quedar la sala capitular del monestir de Sixena després de l'incendi. És tal qual se la va trobar l'historiador Josep Gudiol quan hi va arribar: “era un munt de runes cremades [...]. Vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre per fer cap a la famosa sala capitular del segle XII: no vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d'un dels més bells monuments del món”. Foto: JOSEP GUDIOL/FUNDACIÓ AMATLLER. |
No es coneix cap fontque relacioni l'incendi amb milicians vinguts de Catalunya
Per estrany que pugui semblar, 80 anys després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola encara estem donants tombs a qui va incendiar el monestir de Santa Maria de Sixena, un centre religiós de la província d'Osca ubicat dins els límits de l'antic bisbat de Lleida. Els mitjans i els articulistes en parlen arran del litigi judicial que enfronta les comunitats de Catalunya i Aragó, i que gira al voltant de les pintures murals romàniques de la sala capitular del monestir. Josep Gudiol, amb gran criteri i jugant-se la vida, les va arrencar i traslladar a Barcelona quan encara fumejaven després de la crema.
Quina transcendència té saber qui va ser el responsable de l'incendi? Hi ha qui s'ha esforçat a fer creure que el van causar milicians vinguts de Catalunya que estaven a les ordres del president Lluís Companys després d'haver creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Un dels que darrerament hi ha posat llenya és el Dr. Guillermo Fatás, catedràtic d'Història Antiga de la Universitat de Saragossa i membre de la Real Academia de la Historia. Fatás fa responsable a Companys i al govern català de les destrosses produïdes per elements incontrolats de les columnes llibertàries que van passar per l'Aragó, incloent-hi l'incendi de Sixena. Aquest no hauria de ser l'eix del debat, ja que no es coneix cap font que relacioni l'incendi del monestir amb el pas d'aquests incontrolats. Tot són especulacions. En canvi, Fatás obvia, com veurem, els estudis publicats (i altres fonts) que responsabilitzen dels fets al Comitè local de Vilanova de Sixena i a alguns veïns del poble.
En qualsevol cas, a hores d'ara és ridícul haver de justificar les actuacions de la Generalitat en relació amb el patrimoni artístic, atès que és coneguda la gran implicació del govern en el salvament dels tresors custodiats en esglésies i monestirs. El cas de les pintures murals de Sixena és un dels millors exemples per il·lustrar-ho, ja que es van poder extreure gràcies a una partida de diners concedida per la Generalitat.
La font més important per saber què va passar a Vilanova de Sixena entre juliol i agost de 1936 és el llibre Història de Sijena de Julio Arribas Salaberri, publicat el 1975. Arribas va ser secretari de l'Ajuntament i escrivà del dur Comitè local que va prendre el poder de la localitat des dels primers dies de l'aixecament militar. Arribas explica que les monges van lliurar a un tal Baldomero –a qui a través d'altres documents podem identificar amb un veí del poble–, proper al Comitè local, tres o quatre baguls amb diferents béns artístics, entre els quals un dels tresors més preuats del monestir, la Mare de Déu del Cor. Van dipositar els baguls a la casa del capellà, on dies després es van instal·lar les Joventuts Llibertàries. Es dedueix, per tant, que eren joves del poble. Arribas explica que, per desconeixement, aquesta important talla de fusta va ser emprada per encendre una estufa, segons va dir-li un “muchacho” que voltava per la casa. Miguel Ángel Pascual Ariste, veí del poble i autor d'un altre llibre cabdal per entendre què va succeir (Arde Sijena!, 2011), culpa del fet al Comitè local. Sembla clar, doncs, de qui va ser la responsabilitat. Tanmateix, en una entrevista publicada el 18 de juliol de 2016, l'alcalde de Vilanova de Sixena, Ildefonso Salillas, va afirmar que la talla romànica la van cremar “las milicias catalanas”.
És només un exemple d'un recurrent discurs que ha quallat en la memòria popular i que culpa “a los catalanes”, o a “las milicias venidas de Barcelona”, de totes les desgràcies ocorregudes al poble. Fins i tot, s'ha arribat a relacionar de forma indigna l'incendi del monestir i el posterior arrencament de les pintures murals efectuat per Gudiol. I tot plegat ha derivat en iniciatives tan esperpèntiques com la d'incloure aquesta esbiaixada i interessada versió dels fets en un dels panells informatius del monestir. Com hem arribat fins aquí? Segurament degut a que el necessari exercici de la memòria històrica no s'ha fet de manera correcta.
Arribas, testimoni directe dels fets, en cap moment del seu llibre esmenta que l'incendi fos provocat per alguna de les columnes llibertàries sortides de Barcelona. I això és molt significatiu. Parla de l'arribada els primers dies d'un vehicle amb quatre persones molt violentes vingudes de la capital catalana —un d'ells era de Màlaga, segons Pascual Ariste—, a qui responsabilitza de l'assassinat del capellà del monestir, però en tot moment afirma que qui controlava la situació era el Comitè local. Esmenta, també, que just abans de l'incendi havien arribat a la vila “tres o cuatro elementos más que convulsionaron toda la población”. Per la seva part, Juan Manuel Palacios, el 1955, va recollir que el 25 de juliol “el Comitè ejecutivo de la Villa” va prendre possessió del monestir, mentre que Pascual Ariste va afirmar de forma contundent que l'incendi va ser provocat pels “miembros del Comité, con el auxilio de unos forajidos que llegaron en un coche y camión procedentes de La Almolda”. L'episodi final de la violació del panteó reial i les tombes de les monges, amb l'arrossegament i escarni dels cossos, Arribas l'atribueix a la Columna Engels, però es va dur a terme quan l'incendi ja feia dies que s'havia produït. Igualment greu, això sí.
La Causa General
En un altre lloc, qui això escriu, ha reivindicat la necessitat de creuar diverses fonts, com l'expedient relatiu a Vilanova de Sixena inclòs dins la Causa General, avui conservada al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca, consultable a la xarxa a través del portal PARES. Abans de res, cal fer palès que aquest procés va ser promogut per les autoritats franquistes i, per tant, tot el que es diu ha de qüestionar-se i confrontar-se amb altres fonts. Però el seu valor com a font de provisió de dades està fora de qualsevol dubte, i d'aquí que la Causa General sigui àmpliament consultada i emprada pels especialistes en el conflicte. Qui vulgui més informació sobre la validesa historiogràfica d'aquesta font, pot trobar-la a la xarxa en els diferents estudis que s'han publicat. En el cas de Vilanova de Sixena allò que es diu fa autèntica feredat, ja que a la “Hoja de Estado número 3”, signada per l'alcalde i el secretari de l'Ajuntament el 2 d'octubre de 1940, es considera sospitosos de l'incendi del monestir a deu homes amb noms i cognoms. Eren membres del Comité local i persones afins i, per tant, veïns del poble. A aquests noms s'ha d'afegir un veí més a qui, el 1958, també s'acusa de l'incendi i saqueig.
A la “Hoja de Estado número 3” hi ha una sentència molt dura just a sota dels noms dels deu sospitosos: s'afegeix que en l'incendi hi van col·laborar “la casi mayoría de vecinos”. Aquesta darrera afirmació és sorprenent. Com és possible que un alcalde falangista, que ja apareix com a regidor del poble el 1931, acusi dels fets als veïns del poble? Com pot ser que això ocorri en una localitat on a les eleccions del febrer de 1936 la dreta va obtenir 392 vots i l'esquerra només 31, quan a la resta d'Espanya –en general– es van donar uns resultats completament inversos? La resposta cal cercar-la en allò succeït al poble tres anys abans, durant la insurrecció de la CNT, un moviment que va tenir gran èxit en els pobles de la zona. Els enfrontaments derivats van causar tres morts a Vilanova de Sixena, mentre que el total de víctimes a l'Estat va ser de 87. Com ja va apuntar Pascual Ariste, la relació és molt desproporcionada, cosa que indica que la situació al poble va ser molt conflictiva.
Pels fets de 1933 es va condemnar a diverses persones –del poble i foranes– que van ser amnistiades amb la victòria del Front Popular al febrer de 1936. Casualment, alguns noms són els mateixos que ens apareixen a la Causa General acusats de l'incendi del monestir. Allò ocorregut el 1933 va acabar dividint el poble en dues faccions rivals, i és altament probable que condicionés el resultat electoral de 1936. En paraules de Pascual: “Los crímenes del 33 generaron, tanto en los deudos de las víctimas y los ultrajados, como en las de los encarcelados, una ira y un odio visceral, que llevaron a posturas irreconciliables, y provocaron las posteriores venganzas, con horribles crímenes, que se produjeron en 1936”. Tornant a la Causa General, el que crida més l'atenció és que un poble que votava majoritàriament a la dreta el 1936, el 1940 fos acusat pel seu propi alcalde —allò de “la casi mayoría de vecinos”— de l'incendi del monestir.
L'expedient sobre Vilanova de Sixena que hi ha a la Causa General conté les declaracions d'alguns dels imputats per la crema del monestir. Cap d'ells, com és lògic, acusa al Comité local, bàsicament, perquè ells eren ideològicament propers (militants de la CNT, la UGT o de les Joventuts Llibertàries). Tots declaren ignorar qui va provocar l'incendi. Solament un d'ells, Antonio Lerin Villas –el nom del qual donem perquè ha estat publicat en diferents llocs– afirma que cap al 20 o 21 de juliol van arribar des de Catalunya “varios camiones de milicianos, los cuales intentaban quemar el monasterio”. Lerin afegeix que “el referido Monasterio a los dos o tres días se vió arder”. Malgrat que, d'entrada, sembli que inculpa a aquestes milícies, al final va acabar reconeixent que ignorava qui havia intervingut en el succés. No ha d'estranyar que algú que en aquell moment es trobava a la presó d'Osca, i a qui s'imputava en els fets, intentés sembrar el dubte amb la incorporació al relat de les milícies catalanes. Lerin, cal dir-ho, el mateix any de la seva declaració (1943) va ser condemnat a mort. L'any següent va fugir de la presó d'Osca i el 1945 va ser arrestat a Barcelona. Finalment, va ser condemnat a dos anys de presó (segons el Dictionnaire des “guerrilleros” et resistants antifranquistes).
Malgrat aquests greus condicionants, el testimoni de Lerin va ser presentat com a prova per l'Ajuntament de Vilanova de Sixena al judici per les pintures murals de Sixena, la sentència del qual data del 4 de juliol de 2016. Suposem que l'Ajuntament ho va fer amb la voluntat de clarificar l'autoria de l'incendi. Sorprèn, però, que el consistori i el seu advocat no presentessin els altres documents als quals hem al·ludit, com és el cas de la “Hoja de Estado” en la qual l'alcalde del 1940 fa sospitosos als veïns del poble. I s'hauria d'haver presentat, també, el que diuen Palacios, Arribas o Pascual als seus respectius llibres. Amb totes aquestes fonts aplegades, segurament la jutgessa hauria tingut més clar a qui calia atribuir els fets, ja que a la sentència considera que el testimoni de Lerin no era suficient.
En conclusió, el contrast entre les diferents fonts permet suposar que en l'incendi hi van tenir molt a veure els habitants de la localitat, i que els responsables devien ser el Comité local, els veïns ideològicament afins i agitadors forans que van arribar de manera puntual. En tot cas, sembla que la gent d'esquerres estaven en minoria a la població, ja que al llistat de represaliats a l'Aragó que s'annexa al llibre editat per Julián Casanova i Ángela Cenarro (2014) consten 32 veïns de Vilanova de Sixena (hi manquen alguns que, per exemple, sí que consten a la Causa General). S'ha de tenir en compte, ambtot, que, abans de l'entrada dels nacionals al poble el 1938, van fugir 157 persones –segons Pascual Ariste–. En qualsevol cas, tant és si els culpables van ser sis, quinze o trenta-dos. La qüestió és que les fonts descriuen un panorama molt convuls que es remuntava al 1933, amb dos bàndols enfrontats i amb moltes qüestions pendents de resoldre. Res diferent del que es documenta en infinitat de pobles d'arreu de l'estat espanyol.
Un poble distanciat del monestir
A dia d'avui no s'ha donat a conèixer cap document que demostri que l'incendi va ser ocasionat per columnes llibertàries arribades de Catalunya sota el control de la Generalitat. La derivació reduccionista d'aquesta darrera afirmació, és a dir, “fueron los catalanes” o “fueron las milícias catalanas”, repetida acríticament en infinitat de fòrums, webs, articles de premsa, panells (des)informatius i converses de cafè, no paga la pena ni valorar-la perquè palesa un rerefons que res té a veure amb l'exercici de la ciència històrica. Més greu és, en canvi, que algun acadèmic de prestigi hagi volgut culpabilitzar al president Companys i al govern de la Generalitat de Catalunya i, fer-ho, a més, sense tenir en compte totes les fonts que aquí hem invocat.
Arribas, per raons òbvies, no va acabar d'assenyalar amb el dit als culpables. Era de Vilanova de Sixena. Eren els seus veïns i coneguts i calia tancar ferides. Però del seu relat es desprèn contínuament la responsabilitat del Comité local. Hi afegeix alguna frase lapidària, com que “El vecindario no concedió importancia alguna a la destrucción de Sijena”, actitud que justificava perquè, en un context com aquell, el que importava era salvar la vida. I tenia raó. Comenta igualment que, als veïns, “por atavismo racial el Monasterio les fuese siempre indiferente, por no decir que incluso por algunos odiado”, una postura que relacionava amb la posició de poder que les monges, “dueñas y señoras”, havien exercit sobre el poble al llarg dels segles.
*Alberto Velasco és el conservador del Museu de Lleida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada