En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENS. Llegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.
 |
| Bombardejos sobre Blanes |
Per Jordi Mata.
La guerra civil només va ser una guerra entre dretes i esquerres
És molt simplista reduir a l’odi entre dretes i esquerres el motiu de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja que sobretot comporta ignorar el debat que hi havia a propòsit de l’organització territorial de l’Estat republicà, en què el paper de Catalunya ja com a comunitat autònoma de ple dret amenaçava la idea de la unitat d’Espanya. Diferents regions s’emmirallaven en l’exemple català per emprendre la via autonòmica. La redacció de l’Estatut d’Aragó es desenvolupava el març del 1936; es presentava el quart projecte d’Estatut per al País Basc el 15 d’abril; el projecte d’Estatut d’Astúries es redactava al maig, tot coincidint amb les converses dels ajuntaments castellans per a l’autonomia de Castella i Lleó; un segon plebiscit favorable a l’Estatut gallec es votava el 28 de juny, i a Andalusia es produïa una reunió preparatòria per a la redacció d’un projecte autonòmic el 6 de juliol, una setmana i escaig abans de l’inici de la guerra. Aquest ambient va acréixer el nerviosisme dels sectors conservadors que van impulsar la rebel·lió militar.
"Antes que el Estatuto la guerra civil"
L’aversió cap a Catalunya en els cercles de poder estatal ja venia d’antic, des de la vertebració política del catalanisme. Després de la proclamació de la República el 1931, les negociacions per a l’Estatut de Catalunya van aixecar una gran polseguera perceptible en el que es llegia el 1932 en alguns diaris, com 'El imparcial', que reflectien posicionaments que alhora predeien la tragèdia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemic de l’autonomia catalana, Ramiro Ledesma, teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, va buscar l’enfrontament tot incitant l’Exèrcit a emprendre una acció armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorías guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declarava.
L'estrofa catalanòfoba del 'Cara al sol'
Amb la guerra encetada, la premsa del Principat es feia ressò de la catalanofòbia del bàndol revoltat. Un titular de 'La Publicitat' l’agost del 1936 era prou explícit: “Els insurgents ja exploten la fòbia anticatalana. Els traïdors al règim ens tracten d’estrangers”. No es tractava de cap exageració. En les seves emissions radiofòniques des de Sevilla el general Queipo de Llano deixava anar perles com aquesta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. I el 1938 la Falange Española va canviar una estrofa del seu himne, el 'Cara al sol', per la següent: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realitat la reconeixien fins i tot diaris editats en la zona franquista, com era el cas de l’ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).
Malauradament, la catalanofòbia no era absent en el bàndol republicà. La llibertat amb què el govern de la Generalitat va actuar, a causa dels trasbalsos a què va abocar-lo la guerra, al marge d’allò que es dictaminés a Madrid, va generar un fort ressentiment del Govern central vers les autoritats catalanes. En conseqüència, el decret de Franco mitjançant el qual abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’abril del 1938 sembla que va trobar una bona acollida per part d’alguns polítics republicans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada