Benvolguts, o no, comuns:
No sé com es pot fer un procés independentista sense comptar amb els independentistes. És com fer un ou ferrat sense ou, un pastís de poma sense pomes o una Espanya federal sense… Bé… es com fer una Espanya federal i punt: impossible. Seria com si algun revolucionari rus hagués piulat: “la revolución rusa debería ser más inclusiva y no tener el sesgo antizarista que ha adquirido”. Lenin s’hauria descollonat.
Està bé que això del procés sigui inclusiu. Sona bé. Però treure fora els independentistes és… surrealista? Crec que en el fons el que esteu dient és: “sí, mola… les revolucions estan bé però quan les fan els altres és com una mica burgés, oi? Deixeu-nos a nosaltres que som l’hòstia de revolucionaris. Sí, ja… quan ve el Pablo Iglesias a Barcelona i anem tots de cul sembla com si el canvi hagués de passar per la metròpolis, però no patiu que nosaltres som els bons de la pel·li”.
Si et dic la veritat no sé com acabarà tot això. De fet, crec que ningú ho sap de debò. Només sospito com no acabarà: amb canvis a la Constitució que permetin un repartiment més just dels recursos econòmics i un respecte més gran per la diversitat. Ho sento però he perdut tota fe en aquesta Espanya. Ja saps el que diuen: un pessimista és un optimista amb experiència. I els catalans tenim molta experiència en aquest sentit.
Crec que estem vivim uns temps amb unes dinàmiques molt semblants a altres èpoques. La narració dels nostres dies té dos grans protagonistes: els que tenen privilegis i no els volen perdre, d’una banda, i el que es veuen perjudicats i volen un tracte millor, per l’altra. És la dinàmica més habitual a la Història. I quan això passa, moltes vegades hi ha una revolució: violenta en ocasions i pacífica, afortunadament, en unes altres. I sí, és necessari que les societats tinguin revolucions. S’han de canviar esquemes, mentalitats, desequilibris en els poders, revisió de tot allò que es injust. I tant! Segurament en tot això estem d’acord. Si ens preocupa la injustícia social i si tenim una mínima mentalitat d’esquerres estic segur que voldrem una societat inclusiva i empàtica amb els sectors més desprotegits. El que em deixa una mica en fora de joc és l’optimisme d’aconseguir un referèndum pactat quan ja sabem com se les gasten els de sempre. Vendre aquest optimisme als catalans és com regalar una pinta a un calb. Millor una gorra, no?
Per aquest motiu, només vull fer una pregunta: per què no us preocupeu més dels que fan de l’exclusió una acció política, dels que parlen de solidaritat interterritorial quan el que hi ha és un dèficit fiscal descomunal, dels que creen polèmiques lingüístiques amb interessos electorals, o dels que fan que els tres poders de l’Estat siguin un al servei del partit en el govern? Tant de bo les vostres energies revolucionàries, legítimes d’altra banda, anessin contra qui ha fet d’Espanya un gran latifundi de corrupció, d’amiguismes i de nepotisme. Amb tota humilitat us ho dic. Però també amb la sensació de que ens esteu prenent el pèl.
Facebook
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada