CORONA D'ARAGÓ, DENOMINACIÓ IMPRÒPIA (i 2)

Caius Parellada i Cardellach

"Corona d'Aragó", denominació impròpia de l'Estat català medieval, ISBN: 978-84-232-0654-4

El terme 'Corona' -i amb ella la locució sencera- és, docs, bandejable. L'altre terme, però el d'Aragó, no el podríem admetre sense aquell additament? És evidenet que no. El terme 'Corona' es va fer servir i s'ha espletat a fons precisament per la seva aparent innocuïtat, a fi i efecte de poder fer passar la paraula Aragó en la designació de l'Estat.

Perquè amb la paraula regne avantposada, Aragó no podia ésser el nom unitari de l'estat conjunt. El regne d'Aragó era un regne perfectament definit, i tots els altres regnes regits pel rei -en vigor dels altres títols corresponents- en restaven fora. I el títol de rei d'Aragó no donava al sobirà altre poder que el seu domini sobre el dit regne d'Aragó. De tal manera, que ni el regne ni el rei, l'un i l'altre d'Aragó, no podien donar base per a una elevació del nom d'Aragó a la denominació del regne total: el regne era el regne, i el rei n'era només d'Aragó. Era una reialesa estricta. (Com veurem més endavant, es va fer passar el 'valor' del títol reial d'Aragó a tot un imaginari 'regne d'Aragó' total, cosa que constitueix un veritable frau.)

Ara bé, per poder fer l'escamoteig indicat hom es va valdre del truc de 'la Corona', que al mateix temps que trencava el motlle inamovible del regne -el regne era només el regne- trencava així mateix el moltó de la reialesa. Perquè la reialesa, com hem repetit i haurem de repetir sovint, es circumscrivia només al regne d'Aragó i, doncs, el títol de rei d'Aragó no comportava cap jurisdicció damunt la major part dels territoris del rei, era impròpia per poder eixamplar les confinitats del reino i donar més abast al terme d'Aragó. D'altra banda, el mot rei implicava sempre el sentit de propietat del rei i subjugació del regne.

En canvi, amb 'Corona' es podia desdibuixar ensems tant el sentit dominatiu de la reialesa -si el regne és del rei, la Corona sembla del regne i, per tant, el poder passa a aquell regne que pretén tenir-ne la possessió- com el sentit territorial estricte del títol reial.
I així Aragó podia esdevenir, amb l'afegit de 'Corona', el nom de tot l'Estat. El truc és evident i la seva murrieria i la seva fraudulència també. I, en conseqüència, podem afirmar que l'empre del terme d'Aragó en aquesta locució, i amb sentit territorial que hom li otorgà, és absolutament blasmable i fora de lloc. Amb què i amb l'abans ja exposat referent a la 'Corona' com a impropi mot denominatiu d'un país, creiem haver pervingut, ja d'antuvi, a la desqualificació completa de la dita locució.

Remarquem que aquest sentit que hem donat a la corona d'ésser com un òrgan de l'estat s'adiu amb la concepció moderna de la sobirania, la qual, pertanyent al poble, fa els òrgans públics propietat de la nació. Això, altramanet i naturalment, ha afavorit la identificació de la corona amb el suposat regne posseïdor. Aquest sentit 'modern', però, no el tenia pas aleshores i doncs fer-lo servir en el sentit que hem exposat és fer trampa.

En suma, mentre que el sobirà era abans que res el dominador, el propietari del renge, el regne, en la concepció que estem rebatent, esdevé el propietari de la corona i, amb això, el subjugador de tots els Estats. Amb què es capgiren tots els valors i es pot alterar tota la realitat històrica. Hem d'advertir, nogensmenys, que la locució esmentada, absolutament dejectable com a denominació estatal i nacional, pot tenir i ha tingut un empre propi i pertinent com a denominació del símbol del poder. Així ho feren els nostres reis en avinenses diverses i amb valor també divers. Era la corona que corresponia a la seva categoria reial. D'altra banda, aquella corona que en sentit estricte només representava el domini del rei sobre Aragó, es va convertir en el símbol general del rei, per tal com era pertanyent als comtes de Barcelona.

Tot i haver manifestat al capdavant d'aquest llibre que allò que l'autor pretenia no era altre que carafeixar, fins a deixar-la malmesa, l'atrotinada locució de corona d'Aragó aplicada com a designació d'aquell ens polític compost originàriament pel comtat de Barcelona i el renge d'Aragó, i més endavant per aquests dos estats i els altres que successivament foren adquirits pels seus sobirans, molts altres problemes que hi són enclosos i d'altres que en són perllongament hauran d'ésser obligadament tractats.

És ben clar que la locució citada és ben bàrbara i estulta, per la qual raó, amb la seva sola anàlisi ja en tindríem prou per demostrar-ne la impropietat, l'estudi del títol que erradament hom li posa ens mena de dret a l'examen de la seva constitució. Així, doncs, ho farem en el cos d'aquest estudi, en el qual podrem veure com el nom d'Aragó a dreta llei no li pertoca, perquè les seves característiques nacionals no són aragoneses, sinó catalanes predominantment, ultra que, l'aspecte jurídic i polític, o sia, el pla institucional, era de soca-rel català.

Per encetar el tema és granment interessant d'esbrinar en què consistia aquell estat, aquella 'corona'. Era una unió personal? Una unió real? Era una confederació? Aquesta és una qüestió prèvia i naturalment opinable. I tot i que no ens pot resoldre el munt de problemes que ens plantejarem, gens per això deixa d'ésser important, ja que pot servir per muntar-hi al damunt una o una altra teoria sobre la realitat d'aquell estat.

Darrerament, els autors aragonesos, en la seva recruada d'ofensiva aragonesista, i potser com a reacció a un millor coneixement de la història de la 'corona' per part dels historiadors estrangers actuals, que han esbandit molts entelaments de visió bandejat molts judicis erronis, han emprès un combat estrenu adreçat a restablir els tòpics fomentats per la historiografia política espanyola d'un regne d'Aragó general, superior, de caràcter i de nació aragonesa, i de sobirania general.

Aquesta concepció, de tot en tot antihistòrica, per bé que acollida complaentment pels historiadors poc exigents, ha trobat els seus cridadors en alguns historiadors contemporanis eminents com J.Ramos Loscertales, J.M. Lacarra i L.González Antón. Aquest darrer comença el pròleg de l'obra col·lectiva 'La corona de Aragón' amb l'afirmació ben certa que el terme de Corona d'Aragó és d'ús molt tardà i què no té altre significat que aquell que li presta la simple conveniència de què l'han dotada els mateixos historiadors. Tal afirmació consona amb la línia que seguim nosaltres en denunciar la dita denominació, titllant-la de bàrbara i tardana.

Ara bé, González Antón qüestiona la locució, no pas per motius intrínsecs d'impropietat, sinó perquè la considera lesiva envers el seu país. Per a ell la unió d'Aragó i de Barcelona -que posa a tort a l'any 1162, ço és, en la successió d'Alfons I, i pervinguda, segons diu, de Peronella i no pas del seu pare, el comte Ramon Berenguer IV 'va una mica més enllà d'una mera unió personal del regne i comtats sota el govern d'un sol monarca', afegint-hi que tal 'unió' no es reduí a una mera juxtaposició de territoris.

Sobre les anteriors afirmacions de González Antón, visant a configurar un regne únic i sobirà arran de la unió, escau ací de reproduir l'opinió de l'eminent historiadors Frederic Udina, el qual escriu: 'la tan peculiar característica de la Corona d'Aragó que constitueix la seva unió personal, és una de les singularitats que la diferencien d'altres Corones, no solament d'Espanya, sinó d'Europa en general' (CHCA, 1973-I). I en un altre congrés expressa: 'així s'arribarà a la unió i el títol al comte de Barcelona, i el seu titular juxtaposà al comtat de Barcelona el regne d'Aragó, i diem juxtaposà i no pas sumà, perquè aquesta fou una característica molt destacada i singular, no prou remarcada.'(CHCA, 1962-III)

Perquè, contràriament a la versió de González Antón, si hi hagué un regne general superior, aquest regne fou un estat nou que no era pas el regne d'Aragó, ans era una continuació i un desenvolupament del comtat de Barcelona. Tot això es podrà entendre perdectament només que ens endinsem ni que sigui lleugerament en l'estudi de l'estat al·ludit.

Ens reafirmem, doncs, adherint-nos a l'opinió del doctor Udina, en la realitat palesa de la unió personal dels dos estats, la qual més endavant prengué algun caire d'unió real, en anar-se creant, impel·lits per la mateixa monarquia i alguns estaments catalans, els vincles i lligams que reblaven la indivisibilitat del conjunt. D'altra banda, podríem compartir amb González Antón -si bé per raons tot diferents- la sevaafirmació que aquell estat era diferent d'una confederació.

Perquè aquesta, segons el dret i la pràctica història, serva la sobirania o el sobirà propi de cadascun dels estats confederats, que continuen amb llur personalitat internacional, cosa que evidentment no es produí en el nostre estat dual (en aquest punt González Antón esmenta Klüpfel, de qui diu que 'fou un dels historiadors que més van fer per estendre el concepte de confederació amb referència a la corona d'Aragó.' I Gonzalez Antón continua: 'l'ens polític que anomenem corona d'Aragó va resultar ésser, al capdavall, una construcció un xic original en el seu temps, molt afectada per unes indefinicions estructurals d'origen que són al fons de molts problemes característics del seu desenvolupament.' Completament d'acord. Solament que tals indefinicions han estat aprofitades a bastament i a consciència al llarg dels segles per bastir una teoria errònia d'aquell estat, que ha gaudit d'infuència pràctica damunt el decurs històric, i foren originades ja als inicis amb sospitosos intents de subversió de la legalitat.

I en aquest punt és on la teoria aragonesa es contraposa a la realitat. Segons aquesta teoria, que ara hom pretén revifar, el regne d'Aragó va perdurar després de la unió amb Catalunya en condició de regne dominant i virtualment únic, el qual regne és el que anava absorbint els altres estats que acreixien el conjunt. En suma, les reticències aragoneses en esguard de la unió personal -'anava més enllà d'una mera unió personal'- vénen a dir i volen significar que l'estat resultant de la unió no era pas d'iguals, ni era una mera 'juxtaposició de territoris', sinó que era el mateix regne d'Aragó amb territoris novellament incorporats.

Ara bé, per tal d'assolir aquest resultat, els aragonesos han de tragirar totalment l'origen de l'estat unit i prescindir, de més a més, de tot el seu desenvolupament històric, coses totes dues que demostren que l'estat creat per la unió de Catalunya i Aragó fou, de forma concloent i definitiva, un Estat català que era regit per una monarquia catalana.

Les maniobres i ertes possibles falsificacions fargades per assolir l'al·ludit capgirament, les explanarem al capítol destinat a la formació de l'Estat. Ací sols mirarem d'esvair i determinar quins han estat els resultats pràctics de les unions d'estats i quin són els principis que les regulen. Doncs bé, és sòlit i usat en el cas d'heretament de regnes que l'adquiridor, o sia aquell a qui pervé un estat qualsevol per raons hereditàries, imposi, encara que sigui sense dret ni justificació de cap mena, el govern el seu estat originari a l'estat adquirit. Aquesta és una pràctica constant al llarg de la història, com es pot verificar en especial en el capteniment dels estats dits nacionals, com són ara, França, Espanya i Anglaterra. És revelador, per exemple, el cas d'Espanya en relació amb Portugal, quan Felip II adquirí la sobirania del dit regne per vigor del seu dret hereditari derivat del parentiu que tenia amb el finat rei de Portugal. O el cas de Flandes, oprimit pel seu sobirà espanyol, el mateix Felip II. O el cas d'Anglaterra envers Irlanda, que va subjugar ignominiosament com si es tractés d'un país conquerit i de propietat 'anglesa', pel simple fet d'haver-ne heretat la corona el rei d'Anglaterra. Aquest tipus de conducta és absolutament injust, car si un sobirà hereta un títol de sobirania d'un país aliè, el mateix títol d'adquisició l'obliga a obrar com a sobirà el nou país. Malgrat això, però, en tots aquests casos els reis heretants imposen a tort als països adquirits el govern del seu país d'origen.

Si és així en el cas d'heretatge de sobirania, no cal dir com també ho és, amb molt més motiu, i en aquest cas, legítimament, quan es produeix la donació d'un estat al sobirà d'un altre estat. En tal situació, és obvi que l'acte de donació es fa o bé per fretura, o bé per conveniència. I és inqüestionable que, tant en una situació com en l'altra, el sobirà acollent que emparar un altre país adquireix, com en un espècie de quasi contracte, una superioritat i un ascendent indubtable damunt l'estat que salva la desfeta o de la dissort. Aquest fou el cas per exemple de Catalunya quan en la guerra dels Segadors va demanar emparança al rei francès, i també fou el de Sicília quan en va demanar a Pere el Gran, en els quals casos els dits països, malgrat servar la seva estructura estatal, depenien d'un sobirà estranger, amb la sotaposició consegüent a l'altre estat.

Si apliquem aquestes consuetuds al cas de la unió catalano-aragonesa, observarem que havent-hi hagut una donació total del regne d'Aragó i de la seva sobirania, encara que els tractadistes aragonesos per deseixir-se del destret facin filigranes amb els conceptes -de terra, honor, senyoria i d'altres-, al comte de Barcelona, aquest fou l'adquirent del regne d'Aragó, el qual, per tant, va restar sotaposat al regisme d'aquell i incorporat al seu estat, o és, al comtat de Barcelona. Tot això és d'una obvietat total. Si el titular d'una organització política determinada cedeix el seus drets de comanament al titular d'un altre ens polític, aquest, el que roman, és el que continua amb el propi estat, al qual incorpora l'estat acabat d'adquirir. És tan vistent tot això que, si capgiréssim la situació i imaginéssim que fou el comte de Barcelona el qui féu donació dels seus comtats i de la seva sobirania al rei d'Aragó, no trobaríem ningú que dubtés que el regne d'Aragó havia adquirit el comtat de Barcelona i que, en conseqüència, aquest comtat era una part d'aquell regne.

De tot plegat podem inferir-ne que des de bell començament hi hagué una monarquia i un estat catalans i, en unió personal, els dos estats d'Aragó i de Catalunya. I ara, incidint en la qüestió del nom, podem afirmar que el nom que escau a aquell ens polític és el de regne de Catalunya, i així encara vui és com s'hauria de designar. I això també ho demostra el descabdellament històric d'aquell estat, el caràcter català del qual fou tostemps albirador per tothom durant els seus segles d'existència. Aquest caràcter només va minvar a les acaballes, en caure i desaparèixer la fomosa corona, que no tenia cap més fonament que la nació catalana.

L'indiscutible caràcter català del nou estat ha estat doncs tractat pels tractadistes estrangers moderns, com és ara l'alemany Klüpfel, a qui hom recorre des de tots els camps quan hom estudia el règim de la nostra confederació. Klüpfel parla, per exemple, de l'excessiva centralització de l'estat dominat per Catalunya; que els reis es sentiren completament catalans; del règim especial del reis de la casa de Barcelona; que quan es parlava de vassal del rei d'Aragó (que naturalment també era català, com es desprèn de les mateixes frases de Klüpfel) no es tractava d'aragonesos sinó de catalans.

És a dir, que en aquell regne, tant el rei que emprava el títol de rei d'Aragó com els vasalls eren catalans i amb aquest nom eren coneguts a totes les nacions. Klüpfel reconeix tot això, però no s'ho sap acabar. No sap capir, engegat pel prejudici, que si hi havia una centralització catalana en el govern era per la senzilla raó que aquell govern era el català, el de l'estat adquiridor i acollent de l'altre estat primparat; que si els reis es sentiren catalans era simplement perquè ho eren; que el règim especial dels reis de la casa de barcelona era degut al fet que aqueixos reis regnaven a l'Aragó, però no pas com a reis d'una nova dinastia, sinó que hi regnaven com a sobirans d'un estat superior, el qual era continuador de l'antic estat dels comtes de Barcelona. És clar que la posició de Klüpfel, altrament perspicaç en l'apreuament dels fets i en la recollida de dades, té una explicació ben lògica: aquelles 'indefinicions estructural d'origen' i, més que això, la mateixa peculiar composició del conjunt polític, que fa difícil la seva comprensió o es presta amb facilitat a la deformació, i encara, l'existència de bon principi d'un 'partit' contrari al fet de la donació del regne a Catalunya i sostenidor en canvi d'un regne d'Aragó subsistent i superior. Ulteriorment, aquesta teoria fou divulgada per una historiogràfica política que, fent cas omís dels fets, s'empescà per a la història oficial els conceptes polítics adients per cossolar la posició política del 'reino'.

Tanmateix, en el camp historiogràfic, la implantació de la dita doctrina va ésser cauta i no prengué cos fins a darreries del segle XVI amb l'obra de Jerónimo Zurita, que fou qui, gràcies a la seva erudició i a la probitat que palesà a la seva obra 'Anales de la corona de Aragón', va assolir la consagració de la realitat d'un Aragón fantasmagòric, en el sentit d'ésser Aragó aquella potència medieval nascuda de la unió dels dos pobles sota el senyoratge de Catalunya. També és clar, però, que Zurita fou cautelós i, alhora, ben conscient del tema vidriós que tractava i, ultra això, volent ésser just, al llarg de la seva obra no s'està de remarcar la catalanitat dels reis d'Aragó; que les conquestes foren obra dels catalans, etc., i al títol dels seus 'Anales' no hi posà pas 'del reino de Aragón', car prou comprengué que això era impossible de fer-ho, sinó de 'la corona de Aragón'.

Però, així i tot, els Anales de Zurita, malgrat aquestes concessions obligades i, ade més a més, avinents per a l'acceptació de la seva obra, no deixaren d'ésser desfiguradors de la realitat històrica, en voler establir aquella aragonesitat general dels estats i de la monarquia. La qüestió, enara que sembli envitricollada, és diàfana: la sobirania, el títol de rei i el regne d'Aragó pertanyien al comte de Barcelona i aquest va establir-hi el seu propi regisme, ajustant-lo al que ja exercia damunt Catalunya. Era, doncs, el poder comtal català el que s'estengué damunt Aragó o el que creà el nou estat dual. I el sobirà del conjunt, el príncep català, si es va cognomenar d'Aragó fou per raons de representativitat, car el d'Aragó era el primer títol reial de que podia gaudir. Nogensmenys, aquesta circumstància d'intitular-se rei d'Aragó no va pas trasmudar l'ésser de l'Estat. Aquest continuava sota el poder del comte de Barcelona i era ni més ni menys que una amplificació del seu antic estat comtal.

La transcendència d'aquesta concepció es pala quan hom llegeix l'actitud del comte Pere de Prades, després de Ribagorça, fill de Jaume II i oncle del rei Pere III, en l'escaiença del jurament del dit rei a Saragossa, fent-ho primer que no pas a Barcelona, contravenint amb això el costum dels seus antecessors. I és que el comte esmentat capia ben bé quina era la realitat de l'estat i que el mudament que el rei es proposava de fer implicava una subversió del dret instituït i del mateix estat.

Això té relació amb la famosa qüestió de si els sobirans foren primer reis o comtes -el dit comte de Ribagorça retreia al rei, per convèncer-lo, que primer fou comte que rei-. Ben mirat, però, la qüestió no és aquesta, que no té gaire sentit. La qüestió volia expressar i significava que fou el comte qui va esevenir rei i no pas el contrari, que el rei esdevingué comte; i, dit en termes polítics, que va ésser el comte qui va adquirir el poder reial i el regne, i no pas que fou el rei qui adquirí el poder comtal. En altres mots, que el comte va ésser rei, i no que el rei fou comte. T.N. Bisson emprea el títol de comtes-reis quan tracta dels nostres reis i, tot raonant-ho, fa esment que 'aquest terme, preferit pels historiadors catalans, és el menys equiívoc. Es pot parlar de reis com faig sovint en aquest llibre; però parlar exclusivament de reis suposa perpetuar una exageració del lloc que ocupà Aragó en la confederació; l'expressió rei-comte també és tendenciosa, el compost més comú de comte-rei, tot i que no és perfecte, té l'avantatge d'expressar el predomini carcterístic de Catalunya en la majoria de les iniciatives de la dinastia després de 1162'.

Font: Amnèsia Històrica Induïda