Independentista no nacionalista

Benvolgut, o no, Paco:

Un dels recursos narratius fonamentals del relat oficial a Espanya consisteix en identificar independentisme amb nacionalisme. A més, es fa especial èmfasi en aquells nacionalismes violents que s'han imposat mitjançant l'ús de les armes. No s'esmenta el nacionalisme romàntic influït per les idees de Rosseau, ni el nacionalisme catòlic del que tants exemples té Espanya. Posar a una nació com a únic referent identitari està mal vist i puc arribar a comprendre-ho. Els 294 metres quadrats de la bandera d'Espanya que onegen a la plaça de Colón de Madrid, si no són una exageració nacionalista, no sé què deuen de ser.

Parlaré per mi. No sóc la veu de ningú. Però vull manifestar que no em sento especialment nacionalista. El meu principal referent identitari és Catalunya. Podria estar parlant hores seguides sobre els seus encants. No obstant això, no circumscric la formació dels meus interessos i de les meves inquietuds únicament a Catalunya. I quan miro les estadístiques de comunitats més viatgeres i descobreixo que Catalunya sempre les lidera, sospito que molts pensen com jo i que tan 'aldeanos' no serem. Per això, no perdo ni un sol segon en discutir amb ningú si Catalunya és o no és una nació. Estic fermament convençut que ho és però realment tant me fa que altres hagin volgut construir un nacionalisme excloent basat en el 'una, grande y libre'. Com diem a Catalunya: "ja s'ho Faran". En resum, Catalunya és el meu principal referent nacional però no excloc cap influència exterior en el meu intent de (en el que podrien ser paraules d'un pijoprogre) convertir-me en "ciutadà del món". I, per descomptat, ni nego, ni excloc, l'enorme vincle que ha tingut la cultura espanyola com a referència.

Sóc independentista. Això si. Puc estar equivocat però crec fermament que l'estat espanyol necessita urgentment reinventar-se i renéixer com un estat autènticament democràtic. Les estructures tardofranquistes, els tics autoritaris, la demofobia, el rebuig a la seva diversitat, el patriotisme xusquero i una falsa idea de modernitat segueixen molt presents. El problema és que, com es va demostrar el 26J, és totalment irreformable a mig termini. I puc estar equivocat però crec que una Catalunya independent té moltes possibilitats de ser un estat normal (sí, només demano això).

Es pot ser independentista i no nacionalista? Jo crec que sí. Especialment si el focus d'atenció principal és la construcció d'un nou model social, polític i econòmic, més enllà de banderes. Els sentiments nacionalistes que un posi en aquesta construcció poden ser majors o menors, depenent de la visió o els interessos de cadascú i sempre seran respectables. Però posar en el mateix calaix independentisme i nacionalisme és un parany. De fet, identificar l'emoció o el rebuig que ens pot provocar un himne no necessàriament té a veure amb el nacionalisme. Quan veig l'escena en la qual els clients del Rick's de Casablanca canten "La marsellesa" davant els nazis, no puc evitar emocionar-me i tinc de nacionalista francès el que Rajoy té de guru de la comunicació. Potser m'emociono perquè el que reclamen amb aquest himne és la llibertat.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

Font:  Independentista no nacionalista | Societat Anònima
Original en castellà