Original en castellà, traducció automàtica amb Google translator
Benvolguda, o no, Carina:
Resulta sorprenent comprovar a què dediqueu les nits dels dissabtes alguns diputats. Ja sé que l'alternativa de veure a Marhuenda o Inda no resulta molt prometedora, però juraria que hi ha possibilitats més divertides que riure'ls les gràcies a tuiters amb vocació d'assassins en sèrie (o de debò, segons els casos). Perquè, exactament, quin és la idea de diversió en una diputada de Ciutadans? Si llegir la sublimació de la violència que els detritus del sistema aboquen a les xarxes socials és divertit, permet-me que et digui que no veia semblant idea de la diversió des que Bret Easton Ellis va seure davant del seu ordinador per escriure American Psycho. Bona novel·la és però ... divertida? Crec que no. I si hi ha acudits, no els acabo d'enxampar.
No obstant això, si li intentem treure ferro a l'assumpte, el que està en debat és la idea mateixa de diversió. Què és divertit? Què ens fa riure? Què provoca en les nostres sinapsis la sensació que ens ho estem passant realment bé? És divertit un monòleg homòfob de Bertín Osborne? No sóc homosexual però, per allò de l'empatia, em apostaria unes vacances amb els hilarants membres del Tribunal Constitucional a què no. És divertit beure 10 cerveses i començar a donar voltes sobre un mateix davant la mirada dels col·legues del bar? No ho sé. Potser. Si ho fas durant un procés de selecció de treball, segurament no et convindrà. És divertit riure de l'amenaça d'uns usuaris de Twitter a uns polítics que no comparteixen amb tu les mateixes idees? A risc d'equivocar-me, crec que no. Les amenaces, especialment quan porten adscrites una càrrega violenta, no són divertides. No fan gràcia. No tenen cap tipus de connexió amb els grans còmics. Buster Keaton era divertit. Harold Lloyd era divertit. Charlie Chaplin era divertit. I no només era divertit, també tenia una consciència social de la qual alguns / es no tenen completament. Recordes l'inici del famós monòleg de "El gran dictador"?
Ho sento, però jo no vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tot el món -si fos possible-: a jueus o gentils, blancs o negres. Hem de ajudar-nos els uns als altres, els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres i no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per a tothom. La bona terra és rica i pot proveir a tots.
Ho veus? Chaplin no parla de fanals, ni de degollar ningú. Perquè sap distingir perfectament quan hi ha espai per a la diversió i quan cal adoptar un discurs més seriós. Per això Chaplin només n'hi ha un i polítics irresponsables hi ha massa.
Per cert, ¿el de "me parto" ho dius en un sentit literal o metafòric?
Àlex
Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada