Divendres vaig ser a la Universitat de Sevilla en un acte sobre "Catalunya i Espanya en el 30è. aniversari de l'adhesió a la Unió Europea". Dos dies abans, en un altre acte a la mateixa Universitat organitzat per Diplocat, en el qual hi havia Iñaki Anasagasti, Joan Tardà i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l'expresident d'Extremadura es va posar aspre amb els catalans i li va recordar a Tardà el destí de Companys.
Al nostre acte no hi va haver tants extrems, perquè no érem polítics sinó acadèmics, però la crispació i la catalanofòbia hi van ser patents. Com devia ser la cosa que la universitat (el Centre de Documentació Europea) va pujar el vídeo de la conferència… sense àudio! Quatre hores d'imatges mudes, com si fos un "biopic" de Charlot.
Per fortuna, hi ha una altra gravació que pujarem a la xarxa amb so dilluns. Aquí s'hi podran escoltar els arguments i contraarguments, i la gent podrà saber qui va dir què i fer-se un judici propi com a majors d'edat que són, sense que vingui ningú a censurar.
Va tractar-se d'una estupenda exposició de la bateria dels arguments espanyolistes més tradicionals, és a dir: que el dret d'autodeterminació està estrictament reservat a les colònies; que Catalunya no ha estat mai independent; que el seu desenvolupament s'ha degut als privilegis dels quals ha gaudit en el conjunt de l'Estat; que la història comuna l'obliga; que el Tribunal Constitucional no nega el dret a decidir, però exigeix exercir-lo dins de la legalitat; que la part no pot fer un referèndum enfront del tot, sinó que ha de ser el tot el que faci referèndum sobre la part; que si qui vol fer un referèndum permetrà que d'altres parts el facin en el seu interior; que Catalunya es quedarà al marge de la UE, de l'ONU i del món en general; que on va Catalunya separada d'Espanya.
La veritat és que, després del famós dictamen de la Cort Suprema del Canadà sobre els referèndums al Quebec i després del referèndum d'Escòcia de fa dos anys, tots aquests arguments, carregats de pedanteria, doctrines rebuscades i dogmes morts no valen ni el paper en què s'escriuen, ni la cinta en què es graven, i potser per això ja no hi posen banda sonora.
Si els quebequesos i els escocesos poden autodeterminar-se pacíficament en el si dels seus respectius Estats de dret que, per descomptat, no reconeixen el dret d'autodeterminació, sense que s'enfonsi el món, la pregunta immediata és: per què els catalans no, si Espanya diu ser també un Estat de dret?
Un sol argument que respongués a aquesta pregunta ens estalviaria a tots hores de debats més aviat tediosos. Un de sol.
Però no n'hi ha. No hi ha un sol argument que justifiqui per què els catalans no poden fer el que sí que poden fer els quebequesos i els escocesos.
L'únic que hi ha és la catalanofòbia i la negativa total dels nacionalistes espanyols a reconèixer als catalans un dret que, almenys quan aquests nacionalistes són d'esquerres, reconeixen als tibetans, els sahrauís i tutti quanti, però no als catalans. Per què no? Per catalanofòbia.
L'endemà, en una tertúlia a RAC1 a Catalunya se'ns va preguntar a Suso de Toro, Ramón Lobo i a mi si Espanya/Castella podia reformar-se, si era reformable. La meva resposta, que tinc molt pensada, des de fa molts anys, és que no, de cap manera, precisament perquè Espanya sorgeix com a Estat en l'Edat Moderna en lluita contra la Reforma. La identitat d'Espanya, coincident per la força de les armes amb la de Castella, és la de la Contrareforma. Castella/Espanya, abanderada del catolicisme, "llum" de Trento, és enemiga radical de tota reforma: ho va ser de la protestant, ho va ser de la del segle de les llums, de la Revolució francesa, del positivisme burgès del segle XIX, de l'europeisme del XX i de la lliure determinació dels pobles en el XXI, sobretot dels que ella domina.
Font: Porten la catalanofòbia a la sang
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada