traducció - translate - traducción

dissabte, 28 de novembre del 2015

CONVOCATÒRIA DE L'ANC: Convocatòria Manifestació Plataforma Mai Més


L’Assemblea Nacional Catalana s’afegeix a la convocatòria per la manifestació del proper dissabte 28 de novembre a Barcelona (17:00h, a la plaça Universitat) que vol mostrar el rebuig de la ciutadania a la violència sigui exercida per grups o governs i el reclam als nostres governants d'una política exterior que compleixi i garanteixi els drets humans aquí i arreu.

Volem un país nou que cregui en la cultura de la pau i el respecte pels Drets Humans i per això l’ANC i altres entitats socials i culturals s'han adherit al manifest per la pau, la justícia social i els drets humans de la Plataforma Mai Més.

La Plataforma Mai Més està formada per diverses associacions de Catalunya que treballen per la pau, els drets humans i la justícia social (BarnaSants, Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, FAVB, Fundi Pau, SOS Racisme Catalunya i la Plataforma Stop Mare Mortum), així com també entitats del món de la cultura i persones a títol individual.

Ben cordialment,
Assemblea Nacional Catalana

diumenge, 22 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 8 (darrer capítol) - #DESMUNTANTCAVERNA: ARGUMENTS A MIDA DE TUIT

Una part del debat polític i mediàtic sobre la indepen­dencia de Catalunya ha passat a través de les xarxes so­cials. La immediatesa que ofereix el microblogging ha fet més viva i àgil la discussió. Aquest últim capítol —l'epíleg de fet— pretén ser una modesta aportació als usuaris d'aquestes xarxes perquè puguin fer-les ser­vir en les seves discussions en línia. Són extractes lite­rals del llibre. En alguns casos sobrepassen els 140 ca­ràcters estipulats per Twitter, però s'hi acosta bastant. I si us agraden... feu RT please! #desmuntantcaverna.


  «La UE no s'ha trobat mai amb cap antecedent sem­blant al que planteja Catalunya».

  «Una ampliació interna de la UE no està regulada. Tampoc prohibida».

  «La legislació europea sobre integritat del territori està pensat més per evitar invasions que no pas per impedir nous països».

  «Si els catalans ja han estat europeus (per la seva per­tinença a Espanya), aquests ciutadans tenen dret a no deixar de ser-ho. Art. 20 de la UE».

  «La UE està negociant amb Kosovo malgrat que cinc estats membres ni tan sols reconeixen el nou país».

  «La UE exigeix a Kosovo tres requisits: consolidació de l'Estat de dret, lluita contra el crim organitzat i eradicació de la corrupció».

  «La UE reclama, de manera especifica, el respecte als drets humans, inclosos els de les persones perta- nyents a minories».

  «Catalunya podria continuar fent servir perfectament l'euro. Són els països els que escullen la moneda, no la moneda la que escull els països».

  «La Constitució incorpora els tractats internacionals que signi Espanya. I Espanya és a la Carta de l'ONU que dóna suport al dret d'autodeterminació».

  «L'Estat espanyol dóna suport al referèndum del po­ble sahraui. I defensa que només voti només el Sàha­ra Occidental, no tot el Marroc».

  «Catalunya està reconeguda implícitament a les lleis espanyoles com un subjecte polític definit i amb dret a decisió».

  «L'Estatut és una llei orgànica espanyola. I només el va votar Catalunya. El TC no ho va tombar. És un reconeixement implícit d'una sobirania».

  «Si Catalunya no és un subjecte polític propi, com és que Andalusia, la Rioja o Madrid no van votar també sobre l'Estatut de Catalunya?».

  «Contra les balances fiscals es diu: ”Los impuestos los pagan los ciudadanos, no los territorios”. Cert. Però els serveis van a territoris».

  «Contra les balances (II): ”Y si Pedralbes pide un pacto fiscal?”. Entre Pedralbes i Catalunya no hi ha cap conveni. Entre la Generalitat i l'Estat sí».

  «L'any 2009 cada català va aportar 2.187 euros de més. Si vostè té una família de 4 membres, la seva llar va aportar uns 9.000 euros extres i sense retorn».

  «Keneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Mo­netari Internacional: ''Catalunya seria un dels països més rics del món”».

  «Amadeu Altafaj, gabinet econòmic de la Comissió Europea: ”La viabilitat duna Catalunya independent no és una qüestió gaire discutible ».

  «Financial Times: “L'Estat català tindria un PIB per càpita superior al d'Itàlia”. James Mackintosh, editor de la secció Inversions».

  «Per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circula­ció no cal formar part de la Unió Europea. L'exemple n'és Suïssa».

  «La garantia de les pensions és més una qüestió gene­racional que no pas territorial».

  «Al rànquing de benestar mundial, Xipre ocupa el lloc 23. Espanya, el 29».

  «Dels 10 països amb més benestar dels seus ciuta­dans, només un és a la zona euro».

  «En una Catalunya-estat, els treballadors catalans pa­garan la pensió als jubilats catalans del moment. Com passa ara a l'Estat».

  «El Col·lectiu Wilson pronostica que els avis catalans no només mantindran les pensions, sinó que en una Catalunya independent cobrarien una mica més».

  «Quedar-se a l'Estat espanyol no és cap garantia de continuar cobrant la pensió. És més, l'única garantia és que la pensió serà menor».

  «Els títols universitaris a Catalunya tenen validesa a tot l'espai europeu previst a Bolonya».

  «Al'Estat espanyol hi ha jurisprudència: dir «nazi» a algú amb ànim despectiu està castigat per injúries».

  «L'article 97 de la Constitució Espanyola preveu que sigui el govern qui mani sobre l'Exèrcit i no a la in­versa».

  «A Catalunya no es castiguen els nens que parlen cas­tellà a l'escola. Des del 1984, Ensenyament ha rebut 4000 queixes anuals. Cap d'aquestes era per haver utilitzat el català a l'escola».

  «En acabar Primària, els alumnes catalans són capa­ços d'expressar-se en dues llengües i d'entendre'n una tercera amb resultats comparables als alumnes de zo­nes monolingües castellanes».

  «Si Catalunya crea un nou estat esdevindria el núme­ro 194 de l'ONU. Quan es va crear l'any 1945, les Nacions Unides en tenien 51»-

  «Dels 27 estats membres de la UE, 12 tenen menys de 7 milions d'habitants. El pròxim a entrar, Croàcia, té 4,5 milions. Catalunya seria el 16è».

  «El Barça sí que podria continuar competint a la Lli­ga. Es pot inscriure com un club valencià o aragonès. O pot acollir-se al mateix conveni que permet l'Andorra jugar a Segona B»

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook:  https://www.facebook.com/desmentintcaverna







Font:

dilluns, 16 de novembre del 2015

Tsu: la xarxa social de la qual Facebook no vol que es parli | VilaWeb


Ha crescut d'ençà que s'ha descobert que Facebook esborra els comentaris que hi fan referència

tsu

Tsu.co és una petita xarxa social semblant a Facebook, que se’n diferencia, principalment, perquè promet d’oferir remuneració econòmica pels continguts que hi publiquen els seus usuaris. A grans trets, diu, el seu sistema calcula els ingressos publicitaris relacionats amb cada publicació que s’hi fa i en deriva un percentatge a l’autor. Malgrat que Tsu fa un any i mig que es va posar en funcionament, no ha estat fins fa ben poc que ha començat a obtenir un cert ressò mediàtic. Gràcies a Facebook.
[Visiteu la pàgina de VilaWeb a Tsu.]
Des del final de setembre, la xarxa de Mark Zuckerberg va començar a esborrar milions de publicacions que incloïen vincles a continguts de Tsu.co. I també recentment ha començat a blocar-hi mencions i no deixar que se’n publiquin comentaris a Instagram o que s’enviïn missatges amb la URL de la jove xarxa social via Facebook Messenger. Fins i tot impedeix de compartir-hi notícies sobre Tsu, com van comprovar el veterà bloc tecnològic Boing Boing i Tech News Today la setmana passada.
Pel director de Tsu, Sebastian Sobczak, aquestes mesures demostren la por de Facebook per un competidor potencial que ataca directament el seu model de negoci, basat a obtenir ingressos per publicitat amb els continguts penjats gratuïtament pels seus més de mil milions d’usuaris. Sobczak creu que el que fa patir Facebook, més enllà del nivell de creixement que experimenta Tsu ara mateix, és la filosofia segons la qual hi ha un model millor de fer les coses, en què els autors de continguts en tenen el control. Considera, en definitiva, que el gegant de les xarxes socials no vol que els seus usuaris sàpiguen que els textos, fotografies i vídeos que hi pengen poden tenir un cert valor econòmic i ésser-ne remunerats.
Però l’empresa de Mark Zuckerberg s’ha afanyat a negar-ho i justifica les mesures en contra de Tsu perquè, diu, incentiva els seus usuaris a compartir vincles en plataformes com Facebook, i això fomenta un comportament que genera molt de spam i contravé les seves regles d’ús. La companyia assegura que ha detectat usuaris que han creat perfils a Facebook només per a parlar-hi de Tsu.co i convidar els altres usuaris a migrar a aquesta jove xarxa, amb la intenció de millorar-hi els ingressos.
Amb les dràstiques mesures adoptades, afegeix Facebook, es vol evitar que el seu servei es converteixi en ‘un espai per a defraudadors i oportunistes en cerca de diners fàcils’.
Arran del rebombori mediàtic d’aquests dies, val a dir que s’han relaxat una mica.

diumenge, 15 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 7 - EL BARÇA

«La independencia de Cataluña dejaría al Barça fuera de la Liga.»
ABC (15-09-2012)
  

Aquest sí que, sens dubte, és un problema cabdal. Allò que realment pot fer tirar enrere el procés. El gran argument que farà repensar-ho tot. El drama na­cional sera que el Barça no jugui la Lliga espanyola. No crec que aquest sigui el gran mal de cap nacio­nal, però m'he permès aquest últim capítol per de­mostrar que les ganes d'intentar posar la por al cos arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana. També l'esportiu. I no és casualitat que l'ABC publiqués el seu particular informe sobre les conseqüències eco­nòmiques (catastròfiques) sobre una eventual inde­pendència de Catalunya el dia 13 de setembre (dos dies després de la manifestació) i que el que pronosti­cava un Barça fora de la Lliga espanyola fos el dia 15. Per si això fos poc, l'article alertava que els entre­bancs serien similars si el Barça volgués jugar compe­ticions europees. I sigui important o no aquesta qüestió, l'afirmació taxativa és novament falsa. No es pot assegurar de manera tan lleugera que una Catalu­nya independent suposaria 1 exclusió del Barça ni de la Lliga ni de la Champions League. Com ha passat en altres camps, hi ha escletxes legals que sí que ho permetrien, però novament (com ha passat en la ma­joria de camps) la voluntat política podria facilitar molt les coses sense necessitat de tocar una coma dels textos vigents. Cosa diferent és què decidirà fer el Barça, però això es mereixeria tot un llibre a banda. Però anem a pams, comencem per la Lliga espa­nyola (LFP). La legislació esportiva espanyola ho dei­xa molt clar: per participar en competicions esporti­ves oficials cal que un club estigui inscrit en una federació territorial. I aquesta federació territorial està inscrita a la RFEF, la Reial Federació Espanyola de Futbol. Si no s'hi està, no s'hi pot competir. La in­formació de ['ABC conclou que si la Federació Cata­lana de Futbol deixa de ser membre de la RFEF, el Barça no pot competir a la LFP. Uns dies més tard, el diari Marca, curiosament, va treure un article que titulava en el sentit contrari: «La independencia no echaría al Barça de la Liga». La nota, signada per Ramón Fuentes, apuntava una idea que permetria trampejar la legalitat vigent: inscriure el Barça en una altra federació territorial, per exem­ple, la del País Valencià o Aragó. Com que a Primera Divisió no hi ha quotes territorials, el Barça podria demanar 1 alta federativa en qualsevol d'aquests orga­nismes i continuar participant en la LFP. Rudimenta­ri, d'estar per casa, sí. Però possible també. Pero i si el Barça, com fóra lògic, no vol participar en la Lliga espanyola a través d'una federació que no sigui la catalana? Té possibilitats? Sí. Sense tocar una coma. Aquí és on entra la voluntat política. L'Andor- ra juga actualment a la Segona Divisió B. I és un club estranger. I no està federat a cap federació terri­torial i, per tant, no forma part de la RFEF. Com és, doncs, que 1 Andorra, no sent un club espanyol, pot competir en una competició oficial espanyola? Hi ha un acord d'excepcionalitat entre totes dues federa­cions estatals de futbol i gràcies a això l'Andorra juga la competició espanyola. Si hi ha voluntat, hi ha pos­sibilitat. I en el cas del Barça, a més, sembla que a part de voluntat hi ha molts interessos econòmics pel mig, especialment vinculats als drets televisius. Hi ha una tercera via, però aquesta encara és més futbol-ficció que les dues anteriors. Una mica de context, abans. Des de fa molts anys els clubs més poderosos d'Europa (Barça, Madrid, Milan, Man- chester United, etc., coneguts com el G-14) estan parlant de la possibilitat de crear una lliga supraesta- tal i professionalitzada. Aquests clubs abandonarien les seves respectives lligues i competirien només en aquesta més elitista. Una mena de NBA versió europea i futbolera. Per cert, a la NBA, dels Estats Units, hi juguen els Toronto Raptors, del Canadà. Davant d'aquesta pressió del G-14, la UEFA va es­tudiar diverses possibilitats per evitar que aquesta proposta tirés endavant i la Champions League que­dés devaluada. I un dels escenaris que preveu és uni­ficar diverses lligues en una de sola. És el cas d'Ho­landa i Bélgica, que han demanat unir els seus tornejos. O els països escandinaus, que han proposat una única Lliga amb els millors equips de Dinamar­ca, Suècia, Noruega i Finlàndia. La UEFA s'ho está mirant. Al sud d'Europa es podria configurar també una gran Lliga ibérica amb la participado dels mi­llors equips d'Espanya, Portugal i —si finalment pas­sa— Catalunya. D'aquesta manera, el Barça i el Ma­drid es podrien continuar trobant dos cops l'any, que sembla ser que és el principal objectiu dels interes­sats.

Tant se val d'on venim

  Pel que fa a les competicions internacionals, la cosa seria més senzilla. Així ho subratlla el periodista Francesc Aguilar en un article publicat a Mundo De­portivo el 14 de setembre del 2012. En cas que Cata­lunya fos reconeguda com a Estat per la comunitat internacional, la FIFA tindria la obligació d'acceptar automaticament la Federado Catalana de Futbol a la familia futbolística mundial. Així ho recull un acord signat fa anys entre el COI, quan el presidia Joan Antoni Samaranch, i la FIFA de Joáo Havelange. El conveni és molt senzill. Tot país reconegut a l'ONU té dret a ser membre del COI i tot membre del COI ha de ser admès per la FIFA. Això vol dir que Catalu­nya tindria el dret a jugar el Mundial i l'Eurocopa. Aixo si, Catalunya estaria obligada a tenir dues com­peticions oficials com a mínim: una Lliga i una Copa. Com que Catalunya estaria a la FIFA a través de la UEFA, els seus equips podrien aspirar a compe­tir als tornejos continentals. Cada club mantindria intactes els seus coeficients particulars, però això sí, una hipotètica Lliga catalana tindria un coeficient més baix com a competició. I els jugadors? La legislació internacional permet als futbolistes escollir la selecció amb què voldrien ju­gar: poden optar entre la samarreta del nou país o quedar-se amb la del país d'origen. És el que va pas­sar amb l'URSS o l'antiga Iugoslavia. Aixo si, quan ja s'ha escollit una selecció, ja no es pot tornar a can­viar

Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna

Font: http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255

diumenge, 8 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 6 - ELS NACIONALISMES ESTAN PASSATS DE MODA

«En un mundo en el que ni siquiera un país de 45 millones de habitantes, como España, tendría ningún futuro fuera de Europa, ¿cómo va a tenerlo uno de siete millones? Cuando la globalización ya no es una tendencia sino un hábitat repleto de riesgos y oportunidades, ¿qué sentido tiene establecer nuevas fronteras?»
Rosa Díez (8-11-2012)

«Que miren por dónde va el mundo.»
Soraya Sáenz de Santamaría (21-09-2012)

«El mundo avanza en una dirección opuesta. Nosotros trabajamos por una mayor integración.»
Mariano Rajoy (15-01-2012



Un altre argument que intenta desacreditar intel·lectualment ei sobiranisme es el del fals cosmopolitisme o internacionalisme mal entès. El de vendre el nacionalisme (català, és clar) com una quincalla passada de moda. El de presentar les ànsies de separació com un atac a la modernitat i l'aixecament de noves fronteres com un retorn a la tribu. El cas és que si Catalunya crea un nou estat esdevindria el número 194 de l'ONU. Quan es van crear l'any 1945, les Nacions Unides en tenia 51. En poc més de 60 anys el món ha vist néixer 142 estats. Però és que el 1991 l'ONU tenia adscrits 166 membres. En 20 anys, doncs, s'ha passat de 166 a 193: 27 països en les dues últimes dècades. Per cert, la majoria europeus. El món ha viscut un procés constant de desmembració de grans imperis medievals. Després d'anar conquerint territoris i d'un gran boom colonitzador, aquests grans (i vells) estats han anat contraient-se fins a tornar a la seva «mida» original. És el cas britànic, francès i sí, l'espanyol. En 200 anys, una vintena de països abans pertanyents a la Corona espanyola se n'han anat separant, especialment a Llatinoamerica (però també al nord de l'Àfrica i les Filipines). Però aquest no és un llibre per fer un tractat d'història. Simplement intenta situar algunes afirmacions que són, en aquest cas, estadísticament falses.Cada nou Estat ha tingut diferents motius per vo­ler-se independitzar de l'estat matriu. En alguns casos, com l'URSS, perquè l'estat matriu va saltar pels aires. El que no es pot sostenir alegrement és que no és moment d'aixecar noves fronteres. La globalització és una cosa i el dret a auto-gestionar els propis recursos una altra. O si tan bo és desfer fronteres, perquè Espanya no renuncia a les seves? Perquè no s'aixequen les barreres a Ceuta i Melilla? Molt senzill: perquè la frontera és la línia que marca els límits de l'autogovern, un dret que precisament l'ONU garanteix per a tots els pobles. És evident que la globalització ha eliminat les barreres físiques, però políticament, el món ha anat cap a uns centres de poder més «petits» i més pròxims als ciutadans. The Economist va treure el 21 de novembre del 2012 la llista dels millors països on viure tenint en compte tots els factors de benestar d'una persona (bàsicament salut, educació, esperança de vida, renda per capita, etc.). Els quinze primers països són: Suïssa, Austràlia, Noruega, Suècia, Dinamarca, Singapur, Nova Zelanda, Holanda, el Canadà, Hong Kong,

  Finlàndia, Irlanda, Àustria i Bèlgica. D'aquesta llista- ta se'n va fer ressò Enric Vila al seu article «L'última descolonització» (8 de gener del 2013) i publicat al web de la fundació Catalunya Oberta. Vila recorda que «fa 23 anys, els Estats Units i França encapçalaven la taula classificatòria, i països com Itàlia, Espanya, Alemanya i la Gran Bretanya eren sempre a les 15 primeres posicions». És a dir, països «amb una massa demogràfica potent i un currículum militar èpic». Un quart de segle després la llista la continuen acaparant països europeus però, tal com subratlla Vila, «els països europeus que ara es troben entre els 15 primers són demogràficament petits, amb exèrcits modests i amb idiomes oficials com el noruec, el finès, el danès, l'holandès, l'irlandès o fins i tot el reto- romànic (Suïssa)».

Dels deu països més «feliços» del món, només un és a la zona euro.

  La dimensió més proporcionada dels estats ha acabat sent un sinònim de prosperitat i més a Europa, on, per acabar-ho d'adobar, dels deu primers d'aquesta llista només un, Holanda, és a l'euro. Els altres tenen moneda pròpia. No és qüestió ara de fer un al·legat en contra de la moneda única europea i a favor d'encunyar-ne una de pròpia. És simplement un element més de reflexió davant dels que pinten una hipotètica sortida de la divisa europea com un daltabaix irreparable. No és cap drama. Espanya, que té l'euro, és a la posició 29 i Grècia, a la 34. Suïssa és al lloc 1, Noruega al 3 i Suècia al 5 i Dinamarca al 6. I els temors de Rosa Díez «¿cómo va a tener futuro un país de siete millones?» mereixen un missatge de tranquil·litat. Dels 27 estats membres de la Unió Europea, 12 tenen menys de 7 milions d'habitants. El pròxim a entrar, Croàcia, té 4,5 milions (i que permetran que el serbocroat sigui llengua oficial a la UE). Un hipotètic 29è estat membre, Catalunya, seria el 16è estat més poblat de la Unió. Tanquen la llista Xipre, Malta i Luxemburg, que no arriben al milió. I a Xipre — que protagonitzava pejorativament les comparacions econòmiques d'una Catalunya independent — no deuen anar tan malament les coses: en el rànquing de benestar mundial se situen al lloc 23, sis per damunt d'Espanya. Ah, per cert, el discurs de Rosa Díez acabava així: «Democràcia es elegir. Nada más grande que poder hacerlo». Doncs això.

Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna



Font: http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255

dimecres, 4 de novembre del 2015

ELS UNIONISTES, DE PEL·LÍCULA

Aquest post podeu llegir-lo mentre us acompanya la música de la seqüència del duel de la pel·lícula "La muerte tenia un precio"







Aquests tres han fet, al meu parer, una insensatesa de pel·lícula. Tant forta que poden crear un  Deus et Machina que capgiri el procés i que li doni una sortida inesperada, per ràpida, per contraria als interessos dels uns o dels altres o simplement per sorprenent.

Han demanat al Tribunal de la... Això, que suspengui una convocatòria del Parlament de Catalunya, convocada legalment. Si el tribunal els fa cas serà un atac a la institució democràtica per excel·lència amb conseqüències inesperades tant en l'àmbit social com, i molt transcendent, en l'àmbit internacional. Crec que es podrà dir que l'a independència ha començat a ser realitat a partir d'aquell moment. Aleshores l'independentisme haurà començat a guanyar de debò.

Si, per contra, el Tribunal Aquell no els fa cas i no suspèn el plenari del parlament català, la lectura que es farà, Tot i no ser certa del tot, serà que l'independentisme ha començat a guanyar de debò. En ambdós casos, tal i com ho veig, la joia i l'alegria seguiran a la banda dels i les independentistes.

És a dir que els protagonistes de "El Bueno, El Feo i el Malo", potser en algun cas "Por Un puñado de Dolares", podran comprovar en qualsevol cas que "La Muerte Tenia un Precio"


Quico Romeu


CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

diumenge, 1 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 5 - SOU UNS NAZIS QUE IMPOSEU EL CATALÀ

«No hay ninguna diferencia entre un judío con estrella amarilla perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar castellano en el patio del colegio.»
Francisco Vázquez (11-12-2012)

«Cuando empezó a ser sospechoso ser alemán y judío, las cosas empezaron a ir mal.»
José Bono (14-11-2012)

«El hipernacionalismo ha provocado 100 millones de muertos en Europa.»
Marcelino Iglesias (11-11-2012)

Paco Caja, cap de Convivència Cívica Catalana
(* més informació al final de l'article)
  Si l'economia o 1'expulsió d'Europa han estat els principals arguments de la por des dun punt de vista material, equiparar independentisme amb nazisme ha estat un recurs pretesament intel·lectual per des­acreditar la causa sobiranista. Aquests tres fragments són extrets de declaracions fetes per polítics, però ha estat una comparació recorrent sobretot per diferents veus mediàtiques presents en columnes de diari edi­tats a Madrid o tertúlies de mitjans d'àmbit estatal. I també a Telemadrid. Aquesta equiparació és inacceptable, errònia, malè­vola i cínica, i a Alemanya fóra delictiva. Un estat que il·legalitza partits de l'esquerra abertzale però no formacions negacionistes de l'holocaust no pot pre­sumir de tenir un únic tracte democràtic. A Alema­nya, la llei impedeix l'existència d'aquests partits i el codi penal castiga l'ús de simbologia nazi. Pero tam­bé la utilització d'aquesta paraula com a desqualifica- tiu. I per si això fos poc, a l'Estat espanyol hi ha ju­risprudència sobre la qüestió: utilitzar «nazi» com a insult no surt de franc. L'abril del 2011 un jutge va castigar Miguel Ángel Rodríguez (MAR), que va ser portaveu del primer govern d'Aznar, a pagar 30.000 euros a Luis Montes per haver-li dit «nazi». Montes era el doctor de Leganés acusat, jutjat i exculpat d'haver practicat eutanàsies massives en un hospital d'aquesta ciutat madrilenya. En diverses tertúlies MAR va desqualificar Montes utilitzant la paraula «nazi» i el metge s'hi va tornar als tribunals. La sen­tència considera que aquesta paraula és un «epítet in­juriós» amb el qual no es va pretendre atribuir a Montes «la condició de simpatitzant del nacional­socialisme, sinó equiparar-lo amb els qui van ser els més grans genocides de la història recent d'Europa». MAR va recórrer la sentència i va tornar a perdre. L'Audiència Provincial de Madrid va ratificar la con­demna perquè considera que sí, que dir-li a una per­sona «nazi» és una «injúria greu». La reacció a les paraules de Bono, Iglesias i Váz­quez que encapçalen aquest capítol no va ser exacta­ment la mateixa. Hi va haver molta esquinçada de vestidures, desqualificacions de les declaracions i tot sigui dit de pas— desautoritzacions per part del PSC. (Tots tres són militants socialistes i en el cas d'Iglesias 1 afirmació va ser feta durant un míting de campanya electoral dels socialistes catalans). Però ningu es va aturar a negar la més important: el procés d'independència engegat no es fa en cap context bèl·lic (eh senyor Iglesias), no preveu separacions per raó de col·lectiu (eh, senyor Bono) i el més important (perque va ser una acusació feta en present, no en fu­tur), a Catalunya no es castiga ni un sol nen per par- lar castellà {eh, senyor Vdzquez).

  Un procés democràtic i pacífic

  Els partits i col·lectius partidaris que Catalunya tin­gui un estat propi tenen diversos models diferents de com ha de ser aquest Estat. També proposen camins diferents per arribar-hi. I, sembla una obvietat, però les dues úniques grans condicions en què no hi ha discussió és el caràcter escrupolosament democràtic i absolutament pacífic del procés. (Una altra condició gairebé unitària seria la inclusió a la Unió Europea, però la CUP, per exemple, no és partidària de formar part d'un club que considera capitalista). Per tant, la independència de Catalunya arribara per la via pací­fica i democràtica o no arribarà. Les úniques vegades que s'ha parlat de conflicte ar­mat, les veus han sortit sempre de trinxeres espanyo­listes, i especialment significatives han estat les paraules de diferents estaments militars (val a dir que en la seva majoria associacions minoritàries de mili­tars retirats). És el cas del coronel Francisco Alamàn, el 31 d'agost del 2012. La seva principal font argumentativa és novament la Constitució Espanyola, que a l'article 8 deixa clar que una de les funcions de les Forces Armades és garantir la unitat territorial de l'Estat. Novament ens trobem davant d'una sentèn­cia molt contundent però també subjecta a interpre­tacions. I més si tenim en compte que l'article 97 de la mateixa Constitució deixa clara la jerarquia en les operacions militars: és el govern espanyol qui ordena les intervencions. «El Govern dirigeix la política inte­rior i l'exterior, l'Administració civil i militar i la de­fensa de l'Estat. Exerceix la funció executiva i la po­testat reglamentària d'acord amb la Constitució i amb les lleis».De la mateixa manera que un portaavions espa­nyol no pot anar per lliure al golf Pèrsic, no es pot fer una acció militar unilateralment i menys contra institucions democràtiques (i per cert previstes en el propi ordenament jurídic com la Generalitat dividi­da al seu torn en el Govern i el Parlament). «Fer una altra cosa seria un cop d'estat», va recordar el tinent general retirat Pedro Pitarch, assessor militar de l'OTAN. Ho va dir en declaracions a El món a RAC1 el 7 de desembre del 2012. «No cal tenir por d'una intervenció militar a Catalunya. Mentre hi hagi un govern a Madrid la intervenció militar és una utopia».Ni un sol castig a cap nen castellano- parlant en 30 anys d'immersió En el cas de Vázquez, les declaracions són més greus perquè no parlen de suposicions o crides a la por. Son acusacions directes contra una suposada pràcti­ca que es donaria ara i aquí, a les escoles catalanes i al segle xxi. I mes enlla de dir-li de tot menys bonic, no es van sentir moltes veus des de Catalunya que neguessin 1 evidència: aquí no es castiguen nens per parlar en català. Punt. Fi de la comparació. I és que a banda de ser molt bèstia (s'estarien comparant càs­tigs escolars amb la persecució i eliminació física d'un col·lectiu cultural i religiós) la comparació és falsa. En una nota elaborada especialment per a la re­dacció d'aquest llibre, el Departament d'Educació recorda que des del curs 1984 (quan la Generalitat va tenir plenes competències en inspecció de cen­tres escolars) fins a l'actualitat s han rebut unes 40 queixes anuals per diverses qüestions. Cap d'aquestes, cap, ha estat per una situació de tracte discriminatori per ús d'una llengua o una altra. «Sí que hem sabut d'algun cas en què hi ha hagut un tracte irrespectuós per l'ús del català d'un alumne a l'escola». És a dir, just a la inversa del que denuncia Vázquez. La inspectora Margarida Muset, que va veure néi­xer la immersió lingüistica, explica que el castig per parlar castellà provocaria precisament un efecte contraproduent en l'objectiu final, que es 1 aprenentatge del català: «Per experiència personal de molts mestres pioners en la immersió que varen ser ridiculitzats o sancionats per parlar en català a l'escola franquista, es va posar especial èmfasi a ensenyar el català de forma atractiva per l'alumne a partir d'experiències plaents i mantenint per sobre de la llengua concreta emprada un alt nivell de comunicació entre alumne, com­panys i el mestre». Ben senzill, doncs: allò de «la letra con sangre entra» es va eradicar. Però encara més si es volia normalitzar el català. Margarida Muset, que ara és una alta responsable de la Direcció General d'Inspecció, assegura que pa­raules com les de Vázquez «no responen en absolut a la realitat i no se n'ha produït ni un sol cas en cap es­cola o centre d'ensenyament català» en trenta anys d'aplicació de la immersió lingüística. Un sistema que ara és qüestionat per diverses sentències del Tribunal Constitucional i que està amenaçat per la futura llei Wert (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa). Un sistema que «s'ha aplicat ininterrom­pudament i que és un model d'èxit reconegut interna­cionalment». I una cosa que no s'ha explicat gaire a la resta de 1 Estat: «La realitat social, escolar i lingüística no ha provocat mai cap problema als alumnes que inicialment no coneixen el català i que en acabar l'educació Primària són capaços d'expressar-se en dues llengües i d'entendre'n una tercera, amb resultats comparables als alumnes de zones monolingües caste­llanes»

(*) 

Plataforma Constitucional y Autonomista

La Plataforma Constitucional y Autonomista (PCyA) (Plataforma Constitucional i Autonomista) és una associació anti-pancatalanista fundada l'any 2004. La plataforma està formada per diferents associacions o coordinadores d'associacions del Principat, País Valencia, Illes i Aragó: Convivència Cívica Catalana, Federació de Associacions Culturals de l'Aragó Oriental (FACAO), Nou ValencianismeSa Academi de Sa Llengo BaleàCentro Cultural MallorquíPlataforma en Defensa de sa Llengo Baléà. La plataforma és equiparable a la plataforma Basta ya del País Vasc, però en sa vessant d'oposició al “nacionalime pancatalanista”.