traducció - translate - traducción

21 de maig 2014

Carles Camp. La cuestión catalana (1902): Tot segueix igual

Carles Camp. La cuestión catalana (1902): Tot segueix igualEl 1902, Foment del Treball, organització empresarial que agrupava i agrupa l’alt empresariat català, va encarregar a Guillem Graell una sèrie de conferències sobre com la forma de fer de l’estat -els governs de Madrid- perjudicava el progrés material i social de Catalunya. Aquestes conferències van ser resumides a La cuestión catalana, publicada el 1902, ara fa 112 anys.
 
Guillem Graell era un home amb prou formació, informació i experiència, que havia viscut llargues temporades a Madrid i a Cuba i que, per tant, coneixia bé quin pa s’hi donava a la Villa y Corte i com es vivia a la colònia caribenya. No cal dir que també coneixia perfectament Catalunya.
 
De la lectura del llibre se’n desprèn un gran sentiment de basarda al comprovar, malgrat el temps transcorregut, l’actualitat de la gran majoria dels problemes que s’hi denuncien ja que la majoria, els més importants, continuen existint avui i agreujats.
 
Només tres coses que han canviat: els nostres representants són naturals de Catalunya o hi resideixen des de fa molt de temps, ha desaparegut pràcticament del tot la figura del cacic i els actes catalanistes no es veuen interromputs per accions de violència física amb navalles i pistoles. La resta de problemes, però, continuen essent els mateixos.
 
1.La pervivència del dèficit fiscal
 
En efecte, Graell va calcular quin era el dèficit fiscal de Catalunya en aquells temps i el va xifrar en més de 131 milions de pessetes, que en aquell llavors era una xifra desorbitada. Evidentment, aquesta no era una xifra aïllada, sinó que l’extrapolava sense massa variacions cada any al llarg de tot el segle XIX fins on ell va poder obtenir les dades. L’espoli fiscal ja era vergonyós i insostenible, com ara.
 
2.La manca d’inversions públiques
 
Comparades amb la resta de l’Estat, les inversions en camins, carreteres i ferrocarrils i les despeses pel seu manteniment eren totalment insuficients quan no eren nul·les a gran part de Catalunya. La major part del territori estava aïllat de la resta i tenia un sistema de comunicacions que, pel que explica, era millor en els temps de l’imperi romà i era propi d’un país subdesenvolupat. Els perjudicis econòmics que això provocava eren incalculables, especialment a les comarques que estaven lluny dels grans (i escassos) eixos principals de comunicació, que eren la majoria.
Estant així Catalunya, el 1900 l’estat es va gastar 100 milions de pessetes per dur aigua a Madrid i omplia de carreteres, camins i ferrocarrils àmplies zones molt menys necessitades. Res no ha canviat.
 
3.El fet de pagar més impostos que la resta de l’Estat
 
Si Catalunya volia tenir i mantenir carreteres i camins, se’ls havia de pagar ella mateixa. El govern d’Espanya deia de forma explícita que a Catalunya no les pagaria, que aquesta s’havia d’apanyar per aconseguir-ne el finançament. Així de clars havien estat alguns ministres espanyols del ram. Ajuntaments i diputacions creaven impostos nous anomenats arbitris, una mena d’IVA del moment, que carregaven sobre diverses mercaderies: cereals, farina, carn, cacau, sucre, aus, material de construcció o correu postal i recàrrecs sobre la contribució territorial, fent un total de 5.775.000 rals que els catalans d’aquell temps havien de pagar de més. Així, a l’espoli fiscal, calia sumar aquests recàrrecs en els productes de consum i l’endeutament de les administracions locals i provincials catalanes. Val a dir, a més, que qualsevol innovació a la xarxa viària catalana necessitava l’aprovació del capità general de Catalunya.
 
4.La negació de les evidències anteriors
 
Les autoritats governamentals espanyoles d’aquells temps també tenien la barra de negar aquestes injustícies i aquest espoli, amagant dades o tergiversant-les. Guillem Graell va suar tinta i va haver de fer servir tota la seva xarxa de contactes a Madrid per aconseguir les dades davant l’opacitat i la negligència de l’administració pública espanyola
 
5.Un nombre excessiu d’inspeccions d’Hisenda a Catalunya, en una proporció molt exagerada respecte a la resta de l’Estat
 
Un cop acabades les guerres colonials de la pitjor manera, l’Estat va quedar en una delicada situació econòmica, ja que s’havien de pagar els interessos i tornar el principal dels bons de guerra emesos, els principals beneficiaris dels quals eren la família reial i les elits castellanes. D’una banda, es van crear una sèrie d’impostos fets a mida perquè els pagués només Catalunya, fet que provocaria amb el tancament de caixes del 1899. I de l’altra, es va iniciar una massiva campanya d’inspeccions d’Hisenda, la majoria part absolutament arbitràries, a part del fet que les que eren menors de 500 pessetes no tenien dret a cap mena de recurs judicial.
 
El nombre d’inspeccions realitzades en aquesta campanya a tot l’estat va ser de 240.000, de les quals 18.000 van correspondre a la província de Lleida. És a dir, el 7’5 % de les inspeccions es van fer al 1’51 % de la població, cinc vegades més que la mitjana. Si aquesta va ser la que es va donar a tota Catalunya, això voldria dir que, amb el 10’5 % de la població es van rebre cap el 50 % de les inspeccions. Actualment, rebem també la meitat de les inspeccions d’Hisenda de tot l’estat amb el 16 % de la població, “només” més del triple del que ens correspondria per població. Res no ha canviat.
 
6.L’existència de xarxes de corrupció massiva al voltant dels centres de poder i els partits
 
L’autor també denuncia l’existència, tolerada i fomentada pels partits del moment, de sistemes organitzats de corrupció destinats a premiar a la gent fidel a cada partit, col·laboradors i gent propera amb sous i prebendes absolutament injustificables, especialment al voltant de les diputacions. Posa el cas, per exemple, de la desamortització dels béns municipals que, igual que la desamortització de l’Església feta unes dècades abans, només va beneficiar a l’oligarquia propera al poder madrileny, tot i deixant sense recursos i sense fonts d’ingressos als ajuntaments (transports públics, subministraments, etc.), fet insòlit a l’Europa de l’època.
 
7.Llunyania del poder central dels poders reals de la gent i del territori
 
Es queixava també l’autor de l’excessiu poder de decisió del govern central, que ignorava les necessitats de cada municipi i, no cal dir-ho, de les regions que no tenien cap mena de reconeixement efectiu. Lamenta molt la divisió territorial de l’estat en províncies (Graell recorda que aquest nefast mot vol dir ‘terra vençuda’), manades per unJefe Político, creades amb l’única intenció de sotmetre i dominar millor el territori  i que, massa sovint, només eren un pou sense fons de despeses inútils i de corrupteles. L’autor demostra com els països no centralitzats funcionen millor i molt més eficientment que els centralitzats. Defensa uns governs regionals forts i uns municipis potents per poder gestionar els problemes de la gent i el territori amb més eficiència, tal i com feien i fan els països més avançats. El poc que l’estat espanyol havia avançat en aquest aspecte ara el govern central ho està destruint. I pel que fa al Jefe Político ara patim el Delegado del Gobierno qui amb diferent nom té la mateixa missió que els seus antecessors: lligar curt les regions díscoles i desafectes. Res no ha canviat.
 
8.Injustificades acusacions als catalans d’egoisme i d’insolidaritat
 
Llavors, com ara, qualsevol queixa era resposta pels mitjans oficials espanyols i per la caverna mediàtica madrilenya amb absurdes i injustificades acusacions d’insolidaritat i egoismes. El súmmum de l’absurditat i de la injustícia era acusar els catalans de les guerres colonials ja que, segons ells, no volíem perdre el negoci que suposava per nosaltres les colònies. Graell demostra la falsedat d’aquestes acusacions i la prova és que Catalunya hi va perdre vides i diners com qualsevol altra zona de l’estat, i que la pèrdua de les colònies no va suposar cap trasbals a l’economia catalana.
 
9.Una excessiva despesa militar totalment innecessària
 
També es queixava l’autor de l’excessiva i innecessària despesa militar per mantenir un exèrcit sobredimensionat. Si bé reconeix que cal ser realista i tenir a punt un bon exèrcit per defensar-nos d’alguna possible agressió externa (cal recordar les tensions del moment a Europa que desembocarien a la Primera Guerra Mundial), cal primar-ne la qualitat: és millor un exèrcit preparat i àgil, que pugui mobilitzar un gran nombre de soldats en un moment donat, que no pas un exèrcit antiquat, sense armament modern i inflat d’oficials i de generals sense una feina i un destí concrets més enllà d’ocupar càrrecs i cobrar sous del govern. En qualsevol cas, llavors com ara, la despesa militar era excessiva.
 
10.Un sistema financer que dóna un finançament a les empreses totalment insuficient
 
El sistema financer de llavors era antiquat i insuficient. El gran mercat de la indústria catalana era la resta de l’estat. Però els clients pagaven de forma ajornada, amb ajornaments de vegades molt llargs, sense garanties. Això provocava greus tensions de tresoreria a les empreses catalanes. I no hi havia manera de finançar aquest circulant, problema que no tenien els seus clients espanyols, ja que les empreses catalanes els finançaven a llarg termini i sense interessos, i sense cap solució per als clients insolvents. Tot plegat, implicava greus problemes de tresoreria i de solvència a les empreses catalanes de l’època. Avui, igualment, l’absència de finançament bancari constreny enormement les empreses catalanes fins al punt que algunes, amb beneficis i tot i amb una bona projecció de futur, han hagut de tancar pel mateix motiu: el retard en els cobraments i les insolvències de morosos permeses i tolerades per la laxa legislació espanyola.
 
11.El control per part de l’Estat central del gran centre de transports del moment, el ports de Catalunya, el de Barcelona especialment i la manca d’inversions
 
El gran centre de transport, nucli estratègic de la Catalunya de 1902 era el port de Barcelona. Aquest, però, com tots els altres ports espanyols estava controlat directament pel govern central de Madrid. Ja llavors tots els ports d’Europa,  excepte els espanyols, estaven controlats per les seves respectives ciutats. I, per acabar-ho d’arrodonir, el port de Barcelona, amb el 25 % del tràfic marítim de mercaderies de tot l’estat, rebia unes inversions gairebé nul·les, mentre que la resta dels ports de l’estat, amb molt menys tràfic rebien quantioses i generoses inversions. Graell protestava contra aquesta vergonyant situació, molt perjudicial per a l’economia catalana i que dificultava l’entrada i sortida de mercaderies i reclamava que la gestió municipal del port de Barcelona
 
Una situació idèntica a la dels aeroports catalans actuals. El president Pujol va aconseguir que fos Barcelona qui gestionés el seu port, i ara aquest és el segon d’Europa Occidental i el més important port europeu del Mediterrani Occidental i el quart del món en creuers després de tres ports de Florida (USA). El port de Barcelona seria encara molt més important si el govern espanyol no l’escanyés amb l’absència d’inversions en el sistema de comunicacions terrestres del port i no gestionés el que controla, com per exemple les duanes, de forma altament perjudicial per al tràfic de mercaderies, per tal de beneficar als altres ports de l’estat com Algesires o Cartagena.
 
I mentrestant, l’altre gran infraestructura moderna, els aeroports, continuen sent gestionats des del govern central amb l’objectiu de fer de Madrid el gran aeroport del sud d’Europa a costa del de Barcelona. Aquest model centralitzat de gestió és únic a tot Europa, on cada ciutat controla el seu aeroport. Només un país europeu, potent, capdavanter i avançat té el mateix model que l’estat espanyol: Romania. Res no ha canviat. I malgrat tots els entrebancs de l’estat central, l’aeroport de Barcelona és dels més potents d’Europa, no para de créixer i supera al de Madrid.
 
12.El depriment i vergonyant servilisme de l’alt empresariat català davant els poders centrals de Madrid
 
En el llibre de Guillem Graell es titlla de ‘mals catalans’ els independentistes. La raó és la mateixa d’ara: la por de perdre el mercat espanyol, vital, llavors molt més que ara, per a moltes empreses catalanes.
 
És cert que el nivell democràtic d’aquells temps era encara més baix que l’actual, i qualsevol intent de recuperació de l’estat català hagués rebut una brutal repressió militar. Però això no és excusa per al seguidisme servil que traspua el llibre. Si bé és cert que el mercat espanyol, protegit per aranzels de la competència estrangera, britànica sobretot, era privatiu de la indústria espanyola, gairebé tota catalana, el llibre demostra com les compres a la resta de l’estat, bàsicament productes agrícoles, ramaders i minerals, eren potser de més volum monetari que a la inversa. Un possible estat català independent que s’hagués vist exclòs del mercat espanyol via aranzels hagués pogut respondre de la mateixa manera. Catalunya hi podria sortir perdent, però Espanya, sense les vendes dels seus productes a Catalunya, hagués entrat en la més profunda misèria i depressió, sense cap mena de possibilitat ni recurs per sortir-se’n potser mai més. Hagués estat molt difícil que les empreses catalanes, a mig termini, haguessin patit gaire i, sense l’espoli fiscal i una correcta política d’inversions en comunicacions i altres actius com l’educació, Catalunya n’hauria sortit guanyant. Res ha canviat.
 
Catalunya podria haver fet el camí que havien fet països com Suïssa, Holanda, etc., de la mateixa grandària, que exportaven molt i als quals els aranzels no els feien mal perquè produïen amb gran qualitat.
 
Sorprèn que ja llavors tants catalans, entre ells molts empresaris, tinguessin la fantasia de creure’s que era possible, podrien aconseguir que a ‘Madrid’ entenguessin la necessitat de modernitzar l’estat per posar-lo al dia i situar-lo correctament a l’Europa del seu temps. I, això, malgrat la no-resposta dels greuges presentats a Alfons XII primer i a la reina regent uns pocs anys després. Malgrat aquests i altres continuats fracassos des de llavors fins ara, molts catalans encara continuen somiant. Res no ha canviat.
 
Conclusions
 
L’autor també repassa els segles XIX i XVIII i hi fa una penosa llista dels desencerts i de la mala gestió de l’estat per part dels diferents governs de diferent ideologia. L’endarreriment, la corrupció i el subdesenvolupament de les estructures d’estat, que ja anaven bé a l’oligarquia madrilenya i els seus sequaços, havien sigut i encara eren llavors una càrrega molt feixuga i un autèntic llast per a Catalunya. Res no ha canviat.
 
Com dèiem al principi, han passat 112 anys. El lector del llibre de Graell queda impactat al comprovar l’actualitat i la vigència de les queixes explicades. L’endarreriment d’aquella Espanya du a l’autor a comparar-la amb Turquia, símbol de la decadència per antonomàsia de l’Europa del moment.
 
Onze anys després a Turquia hi hauria un cop d’estat, es deposaria la monarquia, i es constituiria  una república laica. El mateix any, 1923, a Espanya es produïa un cop d’estat feixista involucionista amb el suport del rei que es va carregar la poca democràcia que començava a treure el nas i que va abolir la Mancomunitat de Catalunya la qual, amb minsos recursos, havia fet més a Catalunya en 10 anys de vida que el govern central en tota la seva història i que havia recollit moltes de les propostes fetes per Graell.
 
Carles Camp
20/05/ 2014

6 de maig 2014

UN ESPECTACLE PER AL #SÍSÍ







Un espectacle de petit format
Una hora de durada
Dos Actors
Adaptable a qualsevol espai (excepte a l'aire lliure)
Indicat com a complement per a jornades, simposis, esdeveniments i actes diversos.
Per a públic a partir de 14 anys




Preu de contractació: 350 €

Durada total: 65/70 minuts aproximadament.



video
 
UN ESPECTACLE CONTUNDENT QUE ARGUMENTA EL #SÍ#SÍ
 

 

CONTACTE:




COL·LABOREM AMB "AMICS DE LA BRESSOLA". L'ASSOCIACIÓ FUNDADA PER FRANCESC FERRER I GIRONÈS DE SUPORT A LES ESCOLES EN CATALÀ DE LA CATALUNYA NORD.

_______________________________________________________________________________________________________________

Facebook https://www.facebook.com/indigents.adojo