traducció - translate - traducción

21 de febr. 2017

No ho té gens fàcil

"Una monarquia blindada, un règim tancat per dalt (i per baix) amb majories electorals amplíssimes, una caixa de la seguretat social buida,... Això és el que ens espera als catalans si ens quedem a Espanya"

Eduard Voltas

La setmana que Eduardo Inda ens va dir que som molt pitjors que la ETA, que Josep Piqué ens va dir feixistes i que la fiscal Magaldi va mentir per generar el clima que permet a Inda i Piqué dir el que diuen i a l’estat justificar la repressió; la setmana que el TC va tornar a suspendre una resolució del Parlament i va amenaçar-ne la presidenta i els membres de la Mesa, que Alfonso Guerra va marcar el camí de la suspensió de l’autonomia i que vam saber que l’estat paga obres de l’estació d’Atocha amb fons del corredor mediterrani; la setmana que vam escoltar més àudios de la Operación Cataluña, guerra bruta pagada amb diners públics i controlada des de la Moncloa; aquesta setmana plena d’amor a la democràcia, a la veritat, al sentit comú i a Catalunya, es clou simbòlicament amb el millor dels recordatoris sobre el caràcter i els límits del règim del 78: la infanta, absolta.

Miro de posar-me en el lloc d’un hipotètic cap de campanya del No en el referéndum-que-no-se-va-a-celebrar-porque-es-ilegal, i la veritat és que m’angoixo. Penseu en ell. Té al davant uns tios que sí, que sovint van a la grenya entre ells, però que venen esperança en un futur millor, més democràcia, més justícia social, l’oportunitat de fer un país nou partint gairebé de zero, de controlar els propis recursos... I ell, què pot vendre en positiu? Imagineu-vos-el reunit amb els líders polítics del No, implorant-los que li donin alguna cosa més enllà de les amenaces i la por.

Una monarquia blindada, un règim tancat per dalt (i per baix) amb majories electorals amplíssimes, un Tribunal Constitucional i un Consell General del Poder Judicial escollits per quotes dels partits del règim, una caixa de la seguretat social buida, línies d’AVE inversemblants, nacionalisme espanyol creixent i recentralització accelerada. Això és el que ens espera als catalans si ens quedem a Espanya, i aquest és el material que té sobre la taula l’hipotètic cap de campanya del No en el referéndum-que-no-se-va-a-celebrar-porque-es-ilegal. No, certament no ho té gens fàcil.

Font: El Món | No ho té gens fàcil

18 de febr. 2017

Un cas Scala contra l’independentisme?

«Poden intentar el que vulguen, però ara guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures»



El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Font: Un cas Scala contra l’independentisme? | VilaWeb

Estem avisats - Joan M. Pou

video

17 de febr. 2017

És precisament aquesta mirada


És aquesta mirada, precisament. És la mirada, el gest. És el segon de silenci que intenta recordar-te qui mana aquí i que tu no pintes res en tot això. Observa aquesta mirada. I el somriure. I el fum del cigarret en un país amb excedent de venedors de fum. Veus aquesta mirada? Has observat el somriure? Doncs si. Efectivament. Com va cantar Pink Floyd en el llegendari àlbum: all in all you'r just another brick in the wall. Perquè hi ha persones amb poder (legal però cada vegada menys legítim) que construeixen murs d'incomprensió al seu voltant i que, lluny de posar les bases de la pau social, agiten els pitjors instints. No m'agrada que cridin a ningú i molt menys que l'insult es faci servir com a argument retòric, però tampoc m'agraden determinades actituds. La impostura, la hipèrbole, la desmesura ... quin mal fan a la credibilitat i com fomenten la construcció de murs.

L'Estat i tots els que serveixen al ciutadà haurien de ser exemplars, en pedagogia, en justícia, en sensibilitat, en humanitat. Un professor no pot exigir a un alumne allò que ell no compleix. Un pare no pot sancionar un fill una actitud que ell no té. I un Estat no pot exigir respecte, si l'actitud és desafiant. Prohibir, sancionar, perseguir, reprimir, provocar, amenaçar ... verbs que estan molt lluny del manual més bàsic de com aconseguir autoritat moral.

És aquesta mirada i el somriure i la sobreactuació. És Antígona explicant davant uns micròfons la neo tragèdia  grega amb la disfressa del poder mediàtic. Perquè la veritat està amagada, arraconada, expulsada a l'espera de temps millors. "Mai és trista la veritat, el que no té és remei", va cantar Serrat. La veritat és només un concepte en algun diccionari però, en aquests temps que corren, amb sort al màxim que es pot aspirar és a convertir-se en post-veritat. La veritat en diferit, com les indemnitzacions als corruptes. "Me has mirado mal" és l'excusa d'un pinxo d'autos de xoc que busca baralla. Som al nivell de les mirades? Tu em mires malament. Jo et miro malament. Jo desconfio. Tu també. Jo tinc poder. Tu no. Al final, tot és qüestió de qui construeix el relat i de quins altaveus disposa.

És aquesta mirada. O no? Però no és dignitat. Hi ha riuades de dignitat cada onze de setembre. Multituds de dignitat. Ningú ens pot donar lliçons de dignitat. Hi ha dignitat en milions de mirades. Hi ha desafiament? Suposo. Per qui no vol que canviï res, n’hi deu haver. Però, quan els que donen lliçons morals t'han amputat el teu poder de decisió com a  subjecte polític, el mínim és una mirada. I aquesta sí, amb dignitat.


És aquesta mirada i aquest somriure i aquesta sobreactuació i aquesta dramatúrgia de "mireu-me, què penita doy". Uf ... Què Poques paraules tinc, i els que us desembre són tan gastades ... Caldrà buscar nous camins, on no calguin els paraules. Gràcies, Llach.

#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat  i a Facebook

14 de febr. 2017

MAPA: Les trenta infraestructures catalanes castigades per l’Estat

Maria Macià
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 14 de febrer de 2017



Una trentena de projectes d’infraestructures catalanes paguen des de fa anys les conseqüències del dèficit d’inversió crònic per part de l’Estat cap a Catalunya. Catorze obres ferroviàries i setze de viàries es troben encallades o endarrerides per assumptes relacionats amb les partides pressupostàries del ministeri de Foment.
En aquesta llista, hi figuren reivindicacions històriques com el Corredor Mediterrani o el desdoblament de la línia 3 de Rodalies entre Barcelona i Vic, que porta arrossegant-se des dels anys 80. D’altres, no vénen de tant enllà però són de gran importància estratègica de cara a la dinamització econòmica de Catalunya i la seva capital, com per exemple els accessos al Port de Barcelona.
A continuació, un mapa interactiu mostra quins són els projectes en curs i el seu estat. En vermell, es poden veure les infraestructures viàries. En blau, les ferroviàries.
Elaboració: Maria Macià / Dades: Conselleria de Territori
Les comarques de Barcelona i Tarragona són les que més projectes pendents tenen pel que fa transport ferroviari, relacionats amb Rodalies i alta velocitat. S’espera poder tirar endavant el desdoblament de vàries línies, la remodelació d’estacions principals de Barcelona o l’adaptació a l’ample de via europeu.
Girona i Lleida tenen més deficiències en el camp del transport viari. Les carreteres lleidatanes afectades més importants són l’N-230 (Lleida – Vielha) i l’A-2 (Barcelona-Lleida), que esperen obres de manteniment i condicionament. A la demarcació de Girona, les inversions pendents es centren en el desdoblament de l’N-II en el tram Tordera-França.

Catalunya, a la cua de la llista de Foment

L’any 2015, l’Estat va dedicar a Catalunya el pitjor nivell d’inversió en infraestructures des de 1997. A més del dèficit d’inversió, el ministeri de Foment també s’ha quedat endarrere a l’hora de complir-la. Dels 949,5 milions d'euros pressupostats, se’n van gastar només 555,9 milions.
Aquesta xifra representa només un 59%, molt per sota de la mitjana del conjunt de les comunitats autònomes que és del 72%.

Segons xifres recollides per la Cambra de Comerç de Barcelona, Catalunya només va rebre el 2015 el 9,9% del total d'inversió en infraestructures de transport pressupostat per l'Estat. Aquest percentatge ha caigut pràcticament a la meitat del que es destinava l’any 2009 -un 18,4%-. A més, es troba molt per sota del PIB que Catalunya aporta a l’Estat, que es situa en un 18,9%.

El calvari de Rodalies

Retards, avaries, incidències... Són el pa de cada dia pels usuaris de Rodalies. Quasi una tercera part d’aquests problemes deriven directament de la infraestructura que gestiona Adif i afecten milers d'usuaris. En alguns punts, aquest dèficit desemboca en conseqüències realment perilloses com és el cas del pas a nivell de Montcada i Reixac. Més de 160 persones han mort per atropellaments en aquesta població que fa anys que reclama el soterrament de les vies.
La situació ha cansat el govern de la Generalitat, que ha arribat a denunciarAdif davant l’Audiència Nacional pels incompliments de pressupost. Des de Territori, critiquen que dels 306 milions que s’havien pactat en el termini 2014-2016, només se’n van acabar executant un 4,2%. A aquesta xifra, s’hi sumen els 3.600M€ que el govern català encara espera del pla 2010-2015.

El Corredor Mediterrani no és una prioritat

És una de les joies de la corona de les infraestructures catalanes en construcció. La seva realització enllaçaria tota la costa mediterrània, des d’Algecires fins a la frontera francesa i la resta d’Europa, cosa que tindria un retorn a nivell econòmic molt elevat. Les obres, però, estan encallades en diferents punts del recorregut i, en vista de les actuacions, l’Estat no té aquesta infraestructura com una prioritat.
Les principals reivindicacions són posar data a l'alta velocitat entre Barcelona i València, l'ample internacional fins a la frontera francesa pel 2018 o un calendari d'obres realista per a la doble via de mercaderies i passatgers. De moment, el ministeri segueix incomplint els terminis marcats.

N-II, d’aquí 70 anys?

Encara queden 52 quilòmetres de la carretera N-II per desdoblar entre Tordera i la Jonquera que es troben en fase de treballs tècnics. Des de Catalunya es demana que s’acabin aquestes tasques durant el primer semestre de 2017, que es marqui un calendari d’execució i prioritzin les actuacions a les vies amb més trànsit.
En els últims vuit anys, només s’ha desdoblat un tram de 6 quilòmetres -entre Sils i Caldes- així que, si es segueix aquest ritme, es tardarien 70 anys a desdoblar els 52 quilòmetres dels diversos trams fins La Jonquera.

Quart cinturó, caducat

Aquesta ronda hauria d’unir l’A-2 amb l’AP-7 i servir com a principal via de mobilitat entre el Vallès Occidental i Oriental. Dels 34,7 quilòmetres que hi ha plantejats, només n’estan en funcionament 8 quilòmetres dividits en dos trams. La Generalitat reclama amb urgència que s’acabin les obres d’un altre dels trams -entre Abrera i Terrassa- que enllaçaria els dos ja construïts. Segons els seus comptes, aquesta infraestructura suposaria un estalvi de 24M€ anuals en l'àmbit de la mobilitat.
L’estudi previ per la resta de trams pendents -entre Terrassa i Granollers- ja es va realitzar, però el retard en la licitació del projecte ha fet que aquest hagi caducat. Ara, la Generalitat demana que sigui el govern català i els ens territorials els que defineixin quina estratègia és la més adequada per donar resposta a la mobilitat a la zona abans de definir cap traçat per a la Ronda del Vallès.